Pedres contra avions a Gaza

Res no resumeix millor aquest final d'any, final d'època, final de mandat presidencial... (final de què més?) que l'ordre del govern dels Estats Units d'Amèrica a Hamás perquè cessi les hostilitats (¡¡¡) a Gaza. Hi pot haver major cinisme?

I la resta del món? Existeix?

Todos a la cárcel

Hay pocos ministros de Justicia que resistan la tentación de pasar a la historia como padres de alguna ley "histórica". Y menos gobiernos capaces de elaborar las leyes olvidando los titulares periodísticos. ¡Y así salen algunas leyes! Ahora, la opción vuelve a ser modificar por enésima vez el Código Penal; y aquí modificar suele ser sinónimo de endurecer e inventar nuevas figuras que luego cuesta lo indecible llevar a la práctica. Fernández Bermejo no ha logrado eludir la tentación y ha redactado un anteproyecto de Código Penal que, además del inevitable endurecimiento de penas, complica ciertas cuestiones (como la libertad vigilada) y pretende poner en práctica medidas de protección muy costosas sin decir quién las va a pagar.

Pero para mí el mayor problema sigue siendo esa tozudez por resolver a golpe de ley (y ley penal, para mayor gloria) problemas que no sabemos solucionar con políticas sociales. Tendemos a optar por más represión para hacer frente a conflictos de convivencia, con lo que solo lograremos meter más tiempo en la cárcel a quienes ya caen en ella más de lo razonable. Catalunya y España han pasado en seis años de tener una de las tasas más bajas de Europa en número de presos por 100.000 habitantes a casi la más alta, y ello sin que hayan aumentado ni la percepción de inseguridad de la población ni los índices de victimización. De lo que se infiere que hemos optado por más represión sin justificación y sin que se haya fomentado el necesario debate político y social.

En Francia, el Gobierno de Sarkozy ya ha propuesto que los niños de 12 años puedan ir a la cárcel; en Inglaterra pretenden hacerlo desde los 10 y en Escocia estudian que sea desde los 8 años. Si seguimos así, habrá pronto en Europa algún bebé encarcelado por robar chupetes. ¿Acaso no saben los legisladores y el ministro de Justicia que los países con más presos no tienen sociedades más seguras? Lo malo es que apostar por la prevención, invertir más PIB en políticas sociales y optar en serio por medidas alternativas a la prisión (como sí hace la Generalitat) es más caro a primera vista (o sea, a corto plazo). Y hay políticos que quieren pasar a la historia en pocos meses.

(Artículo que he publicado en El Periódico el 29/12/08)

Buidor

No hi ha res que sembli més buit que una piscina buida.

(Raymond Chandler)

La vergüenza de los vuelos de la CIA

¿Se puede saber a qué viene tanta hipocresía, tanto documento secreto y tanto niño muerto?

En octubre de 2006 (hace más de dos años) el periodista Stephen Grey publicó su libro Ghost Plane, the true story of the CIA torture program. El libro documentaba ya entonces vuelos secretos de la CIA a través del mundo y, más concretamente, en aeropuertos españoles, desde el año 2001 hasta 2005. Las escalas habían sido en Palma de Mallorca, en Ibiza, en Tenerife... y tal vez, además, como ahora nos cuentan, también en bases militares de los Estados Unidos en España.

Hoy he asistido en Barcelona a una conferencia de Álvaro Gil Robles (ex comisario de Derechos Humanos del Consejo de Europa). Lo ha dicho bien claro: si hubo secuestro y transporte de prisioneros con el fin de encerrarlos sin garantías, de torturarlos, de violar sistemáticamente su derecho a una asistencia letrada y a un juicio justo, sin respetar los tiempos máximos de prisión preventiva... entonces se violaron todas las normas y las convenciones internacionales. Y si esos transportes pasaron por España con permiso del Gobierno... entonces esas acciones, incluido el permiso para aterrizar en España, estarían tipificadas en el Código Penal.

Así de claro, ¡que no intenten vendernos motos viejas!

La terra, per a qui la pugui pagar

L'empresa sudcoreana Daewoo Logistics Corporation està negociant amb el govern de Madagascar que li llogui, per 99 anys, una extensió de 1.300.000 hectàrees, per produir-hi cinc milions de tones de blat de moro cada any i les palmes necessàries per obtenir mig milió de tones anuals d’oli de palma.

Aquestes hectàrees representen la meitat de la superfície cultivable d’una illa en que el 70% de la població (17.500.000 habitants) viu per sota del llindar de la pobresa i on 600.000 persones requereixen l’assistència de NN.UU per sobreviure.

A sobre, l’oli de palma ni tan sols es pensa utilitzar per a l’alimentació, sinó que es dedicarà a la fabricació de biofuel.

Certament, el govern del país africà està negociant un preu que podria semblar astronòmic (4.800 milions d’euros en vint anys), però hi ha el perill que aquesta quantitat vagi a parar a mans d’uns quants privilegiats i no repercuteixi en la majoria de la població, i menys encara en la que més ho necessita. A més, en el millor dels casos, els diners s’haurien d’acabar destinant a comprar aliments fora de l’illa, en països llunyans, perquè els del costat no n’estan pas sobrats.

La Xina ha arribat a acords semblants amb altres països africans. Tot plegat, un despropòsit descomunal! Una injustícia més d’aquest món on tot es pot pagar amb diners. Salvant les distàncies, tot això em recorda la tracta de persones (per a l’explotació laboral o sexual o per a la venda de criatures per a l’adopció), o els assassinats organitzats i selectius de persones per traficar amb òrgans humans i, en un altre nivell, el lloguer d’úters de dones necessitades de diners perquè en altres indrets on diuen que la gent és culta i educada les riques estèrils puguin gaudir de la maternitat.

Al final, el que es planteja és el diferent valor de la vida humana segons de qui estiguem parlant. Al Nord, el valor és un; al Sud, molt menys que un, potser gairebé zero.

Commemorem, el 10 de desembre d’enguany, el seixantè aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans. Un magnífic document d’intencions que, ja en el primer article, declara solemnement que “tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i els cal mantenir-se entre ells amb esperit de fraternitat.

Però la fraternitat no consisteix en que els pobres donin menjar als rics; més aviat hauria de ser el contrari.

Justícia i Pau i els paradisos fiscals

En motiu de la conferència internacional sobre el finançament pel desenvolupament que s'ha dut a terme a Doha aquest mes, la Secretaria d'Estat del Vaticà ha aprovat una nota de premsa elaborada pel Consell Pontifici de "Justícia i Pau" on es planteja la necessitat d'un nou pacte financer internacional, que inclogui la supressió del sistema dels centres financers "offshore" que han estat clau tan en la transmissió de l'actual crisi financera com en haver mantingut una trama de pràctiques econòmiques esbojarrades: fugues de capital de grans proporcions i fluxos "legals" motivats per objectius d'evasió fiscal, entre d'altres.

A la web de Justícia i Pau podeu trobar la nota de premsa elaborada que ofereix alguns punts de reflexió sobre l'actual crisi financera mundial i sobre les seves repercusions en el finançament pel desenvolupament. El document, sobretot, vol promoure i animar als governs i a la resta d'agents econòmics a buscar solucions solidàries i duradores.

Esconder la verdad es necedad

Escribió Quevedo: "Pues amarga la verdad / quiero echarla de la boca, / y si al alma su hiel toca / esconderla es necedad". La Iglesia católica tuvo un papel activo en el levantamiento militar contra la República y en la represión durante y después de la guerra civil. El acoso no fue, sin embargo, solo contra los acusados por rojos, masones y separatistas. El historiador Federico Vázquez publicará dentro de un par de meses un libro, que sorprenderá a muchos, sobre el papel de la Iglesia en la persecución del protestantismo, aprovechando que el Pisuerga pasaba por Valladolid. Según sus investigaciones, hasta 1948 hubo denuncias directas contra protestantes que fueron ejecutados o sufrieron penas de prisión, se clausuraron templos y hasta se confiscaron biblias herejes.

Los protestantes estuvieron largo tiempo en el mismo saco que los acusados por rebelión militar, o sea todos los no franquistas. Hasta 1975, fueron sometidos a controles y se limitaron sus movimientos, prohibiéndoles todo proselitismo, e incluso censurando en ocasiones algunos de sus cantos. Vázquez dará a conocer, entre otras joyas, la carta de un destacado obispo a Franco recordándole que ellos apoyaron su cruzada a cambio del monopolio religioso en España. Con tanto amor trató la jerarquía española a sus "hermanos cristianos" durante aquellos años, que el Vaticano tuvo que reprenderla entrados ya los años sesenta, según consta en los archivos.

No son, pues, de recibo las palabras del cardenal Rouco Varela (¿por qué me dará a mi tanto miedo este hombre?) cuando nos invita a "olvidar en virtud de una voluntad de reconciliación y de perdón, de una auténtica y sana purificación de la memoria". No creo, francamente, que alguien que sigue negando el reconocimiento, la identificación y hasta una sepultura digna a los otros mártires de la guerra esté muy legitimado para hablar de reconciliación ni de concordia. Éstas sólo serán posibles si existe un conocimiento riguroso y profundo del pasado, de las verdades más amargas y miserables del pasado. Por eso hay que continuar escarbando. No por venganza, sino por tener mayor conocimiento y memoria colectiva.

(artículo que he publicado hoy en El Periódico)

Hombres, hombres...

Plus je connais les hommes, plus j'aime les animaux

La decadencia como esperanza

"En un mundo en el que la injusticia y la pobreza están concebidas como parte del sistema, la decadencia es una esperanza"

(Lucrecia Martel, cineasta, en Babelia-El País)

Tontos útiles

"Es de mala educación hacer callar a un tonto, pero es una crueldad dejar que siga hablando"

(Benjamin Franklin)

Agafa els diners i corre

La famosa refundació del capitalisme ha començat malament, molt malament. The Washington Post acaba de confirmar el que molts ja temíem: que els bancs nord-americans més importants ja han gastat més de la meitat dels diners del famós rescat per recompensar els seus propis accionistes. Dels 163.000 milions de dòlars de l'erari públic, la meitat es destinarà a pagar els accionistes durant els pròxims tres anys. El Govern ultraliberal i neocon de Bush insisteix que l'"operació rescat" era imprescindible per poder reiniciar el flux dels préstecs, però els funcionaris del Tresor opinen que cap banc acceptaria mai un préstec si no estigués autoritzat a redistribuir els dividends entre tots els accionistes.

O sigui, que ni benefici públic general ni "nou capitalisme socialista", com alguns ingenus havien arribat a imaginar. Serà el mateix de sempre: un tracte de favor per als més rics. Mentrestant, The New York Times confirma que la companyia d'assegurances AIG ha utilitzat la majoria dels 123.000 milions de dòlars de préstec del Govern sense retre pràcticament comptes del destí d'uns diners que procedeixen de fons pú- blics que es deixen d'invertir en altres usos socials, que potser resulten més urgents, més necessaris i també més justos.

Totes aquestes informacions han coincidit amb la notícia que a Espanya, igual que als EUA, els índexs de desigualtat i de pobresa es mantenen constants "a esquena del procés d'extraordinària generació de riquesa dels últims 10 anys". La conclusió només és una: el capitalisme de la desregulació i dels tripijocs financers ha provocat un cercle infernal, que consisteix a fer que, quan les coses van bé, els pobres segueixen pobres i les desigualtats no es redueixen, però quan la voracitat sense límit d'alguns bancs provoca una crisi financera descomunal com l'actual, els governs corren a tota velocitat no només per impedir la fallida, sinó fins i tot per recompensar els accionistes i directius. Si s'ha de refundar alguna cosa, ja només pot ser sobre la base d'establir unes regles del joc que tinguin a veure amb l'ètica i l'humanisme. En cas contrari, que deixin les coses com estaven i que no enganyin més el personal.

(Article que he publicat a El Periódico, 3/11/08)

Mai no ens equivoquem del tot

Fins i tot un rellotge aturat l'encerta dos cops al dia.

(W. Allen)

Moral e inmoral

Para ser moral basta proponérselo; para ser inmoral hay que poseer condiciones especiales.

(E. Jardiel Poncela)

Bancarrota

"El capitalisme sense fallida és com el cristianisme sense l'infern"

"El capitalismo sin quiebra es como el cristianismo sin el infierno"

(Franck Borman)

De http://www.littlegalerie.org/

Abraham Lincoln

"Tots els homes neixen iguals, però és el darrer cop que ho són"

(A. Lincoln)

Bancos y crisis

"¿Qué es robar un banco comparado con fundarlo?"

(Bertolt Brecht)

El abrazo de un libro

(una más de internet)

Tierno Galván, in memoriam

Repasso prestatges amb llibres abandonats, amb força pols al damunt, i trobo uns antics bans de l’alcalde de la movida madrilenya. Potser, penso ara, les ganes d’agafar-los i tenir-los una estoneta a les mans són un petit homenatge als batlles que, en algun moment, han sabut insuflar il·lusió a la ciutadania i liderar projectes que no eren solament de requalificació del sòl per infestar la ciutat d’edificis singulars.

“Jóvenes sin escrúpulos, que gustan de ostentar prepotencia y mostrarse a sí mismos y los demás superiores a cualquier norma y acatamiento –escrivia Tierno Galván-, vociferan con tal estruendo o producen tales ruidos con las máquinas de correr, que llaman motocicletas, que impiden el sueño apacible y reposado que el trabajo cotidiano de nuestros vecinos requiere. Agavíllanse en ocasiones estos jóvenes, por lo común adolescentes, para que el número aumente en estruendo y fortalezca la impunidad de su deplorable conducta.

A veces no ya los jóvenes, sino los adultos, caen en parecido incivismo y descuido alzando inconsiderablemente la voz de los ingenios que reproducen el sonido, mientras tienen los postigos y las vidrieras de ventanas y balcones abiertos, con lo que perturban, particularmente de noche, la sensibilidad y el ánimo de los vecinos, moradores o viandantes.

No faltan tampoco quienes hablan con voz estentórea, gritan o anuncian mercancías, o tocan instrumentos musicales sin el debido y solícito recato, molestando a quienes duermen, sobre todo en las horas de descanso que corresponden a la siesta.

Por cuya razón, velando por la paz y sosiego de esta Villa, encarezco a sus habitantes cuiden de su comportamiento para no añadir a las molestias y congojas, que toda ciudad grande ocasiona, las que nacen de la mala educación y poco civismo”.

Tempus fugit

Dos vellets entranyables són asseguts a la terrassa d’un bar al carrer Pau Claris, prop de la Pedrera. Un d’ells, amb el bastó entre les mans i aguantant-li la barbeta prominent. S’atura una moto al costat amb una noia joveneta a sobre i aparca a cinc metres dels dos homes, que observen amb una atenció notable tots els seus moviments. Quan la noia es treu el casc, destaquen unes faccions dolces i boniques i els homes, i jo mateix, tenim l’oportunitat de gaudir d’un cos magnífic i àmpliament exposat a la vista de qui el vulgui observar. Uns pantalons curtíssims, unes calcetes que sobresurten per la part alta sense cap vergonya com passa ara tan sovint, un top lleugeríssim obert pels laterals que deixa entreveure uns petits sostenidors amb puntes. Tot plegat, un esclat de vida, una aparició que es fa mirar.

Un dels vells, sense retirar la mirada del cos de la noia, li comenta d’esma a l’amic, sense intenció que pugui, però, semblar cap retret:

-No sé on arribarem! Aquestes nenes cada cop són més desvergonyides. No tenen cap pudor.

Es fa un silenci. Continuen gaudint del què veuen, perquè la jove s’entreté guardant el casc i pentinant-se els cabells amb la mà, tot mirant-se al mirall retrovisor. El segon vell empassa saliva, somriu sorneguer, estreny més fort el bastó, mira de reüll el company i contesta:

-Sí, cada cop més fresques... però per a nosaltres millor, eh! Per a nosaltres millor.

I miren, tots dos, resignats i melancòlics, com s’allunya aquell àngel que només pot haver la mirada, tot seguint-li els passos amb la vista posada sobre la dolça figura, que a poc a poc es va fonent en l’horitzó d’una vorera sense gràcia.

Guerra pública, beneficios privados

Un nuevo informe de la Oficina de Presupuesto del Congreso de los Estados Unidos (CBO, por sus siglas en inglés) estima que a fin de año el DEpartamento de Defensa habrá gastado cien mil millones de dólares en contratistas y mercenarios privados en Irak desde la invasión de 2003.

La dependencia del Pentágono de contratistas externos y, desde el primer momento también mercenarios, en Irak es en una proporción incomparablemente mayor que en cualquier conflicto anterior. El Washington Post informa que las empresas privadas de seguridad tienen ahora en Irak al menos a ciento ochenta mil empleados, lo que representa un ejército privado más grande que las fuerzas militares estadounidenses.

L'octava potència?

Lloava, uns dies enrere, un informe de la Fundació per la Pau sobre el negoci de les armes. Avui, tristament per a mi, la premsa es fa ressò de la meravellosa notícia que Espanya va batre el 2007 el rècord en venda d'armament.

Entre els principals clients, a més de la UE i l'OTAN, hi ha països de solera democràtica i capdavanters en la defensa dels drets humans, com ara Malàisia, Colòmbia, Marroc, Veneçuela, Omán, la Xina o Cuba.

Espanya, destaca la informació, ja és l'octau subministrador mundial d'armament convencional. I, mentrestant, baixen els ajuts al desenvolupament i es retarda la data en què previsiblement complirem amb el compromís de destinar el 0'7% als ajuts oficials al Tercer Món (de moment, de 2010 a 2015).

Todo por la patria

El Wall Street Journal informa que uno de los defensores más destacados de la invasión de Irak está analizando la posibilidad de invertir en los yacimientos petroleros iraquíes. El ex asesor del Pentágono Richard Perle, forma parte de un equipo que está considerando un posible acuerdo petrolero con funcionarios del gobierno regional del Kurdistán. Perle fue el presidente del Consejo de Política de Defensa en el período previo a la guerra de Irak. Actualmente es miembro del grupo de expertos del American Enterprise Institute.

El Papa renunciará a ser Jefe de Estado

El obispo de Roma y jefe del Estado Vaticano, Benedicto XVI, ha comunicado hoy al presidente electo de Paraguay, ex obispo Fernando Lugo, que debe dejar definitivamente los hábitos porque ha sido suspendido en el ejercicio sacerdotal, ha perdido el estado clerical "con todas las obligaciones, sea como sacerdote, sea como obispo o sea como religioso".

La razón aducida por el Papa para tomar esta drástica decisión es que "ser presidente de un país no es compatible con las obligaciones del ministerio episcopal ni con el estado clerical". De hecho, no puedo sino aplaudir las palabras del Papa, el cual, por coherencia y santidad manifiesta, hará caso inmediatamente de quienes toda nuestra vida hemos venido reclamando que el líder de la Iglesia católica, apostólica y romana (cualquiera que sea, en cualquier momento histórico) renuncie para siempre jamás a las pompas y al poder terrenal y deje de ser Jefe de Estado (aunque se trate de un estado tan ridículo como el de la Ciudad del Vaticano).

Informació alternativa

Els ciutadans tenim avui accés a tal quantitat d’informació que, en realitat, el nostre cervell ha arribat a un grau de saturació que ens impedeix en la pràctica processar-la correctament i saber què està passant en el món.

Els filòsofs, els científics i els savis de l’antiguitat, i ben bé fins al Renaixement, eren capaços de saber de tot. Coneixien el món en la seva globalitat (o almenys s’ho podien creure). Després, en ple segle XVIII, els enciclopedistes encara estaven convençuts que tot el saber es podia capturar en un conjunt de llibres (encara que en fossin tants com els de la famosa Enciclopèdia Espasa). En kuklos paideia, ensenyament encerclat o circular... tot el saber compendiat en uns quants llibres sagrats.

Avui sabem perfectament que per molt que estudiem i ens hi esforcem només arribarem a conèixer una petitíssima part del tot. Però no és tan clar que com a ciutadans siguem igualment conscients de la poca informació que tenim sobre el què succeeix al món.

A més, la major part de la informació que ens arriba és políticament correcta i ha estat processada per les agències d’informació o els mitjans oficials; la qual cosa significa que sempre formen part del sistema i són partidaris de mantenir l’estatu quo.

Així, la pobresa és un fet natural sense solució aparent, les grans desigualtats entre els més rics i els més pobres també són inevitables i tenen la virtut de fer-nos més competitius, la degradació mediambiental és un petit peatge que hem de pagar si volem progressar, i les guerres són únicament el desenllaç de les males relacions entre veïns poc civilitzats...

Sortosament, ens queden alguns moviments socials, entitats i organitzacions capaços de fer una feina alternativa i conscienciadora. En podria citar una bona colla, amb el perill d’oblidar-me’n d’altres, però no ho faré. Avui em limito a destacar dues publicacions que han arribat a les meves mans la darrera setmana i que serveixen perquè estiguem més ben informats i tinguem un esperit més crític.

D’una banda, la Fundació per la Pau publica un magnífic dossier sobre la gran crisi mundial que representa la violència armada, la fabricació i el comerç d’armament arreu del món. En aquest cas, l’informe només fa referència a les armes lleugeres i als mil morts diaris que provoquen. Però sempre he pensat que la fabricació i el tràfic d’armament al món són la gran vergonya de la humanitat “moderna”. I en això, lamentablement, no hi ha diferències entre dretes i esquerres quan són al govern. Amb l’excusa dels llocs de treball que cal mantenir, dels ingressos econòmics que representen i de la defensa de la pau, tots els governs dels països desenvolupats estan alimentant les guerres. Amb la connivència interessada i desvergonyida de les entitats financeres que, de passada, hi fan l’agost.

I un altre dossier valent que recomano: “La propietat privada: és un robatori?”, de Demetrio Velasco i publicat per Cristianisme i Justícia. “El fet que es pugui ser propietari de recursos il·limitats, sense grans traves legals ni morals, reflecteix la dialèctica criminal que regeix el nostre món, en uns temps en què una gran part de la població no disposa del necessari per a viure. I si aquesta situació és realment greu, ho és encara més la legitimació ideològica que se’n fa, que pretén de presentar-la com a normal i, fins i tot, com a raonable”.

¿Es posible un debate sin prejuicios?

(artículo que publico hoy en El Periódico)

Asisto como espectador a un debate parlamentario en Nicaragua. La Asamblea Nacional discute una propuesta de ley para regular el trabajo infantil. Entre otros aspectos, la nueva norma establece las condiciones en las que niñas mayores de 14 años podrán ser contratadas como asistentas del hogar y fija un máximo de horas diarias de trabajo, un salario mínimo y la cantidad máxima deducible del salario en concepto de "cama y comida".Aquí, esta discusión puede parecernos indecente, pero en muchos países las calles están llenas de niños que se ganan el sustento. El debate en la cámara nicaragüense fue acalorado y acabó enfrentando a los partidarios de abolir por ley el trabajo infantil con los defensores de la regulación como mal menor. Un diputado acusó a los abolicionistas de negar la realidad, en un país sumido en la pobreza, donde una parte cada vez mayor de la población no puede comprar los productos básicos imprescindibles. "No confundamos deseo y realidad --proclamó--, y no disimulemos la injusticia con leyes inaplicables. Ya que no podemos acabar con el trabajo infantil, luchemos al menos contra la explotación".

Mientras, leo que en Catalunya es- tá habiendo otro interesante debate sobre si es o no necesaria la creación de espacios específicos para acoger temporalmente a menores inmigrantes recién llegados que ni conocen nuestra lengua ni están adaptados a nuestro sistema escolar. Respeto todas las posiciones, pero me molestan los apriorismos y la prevalencia de lo políticamente correcto. Creo que es valiente y útil la propuesta de Educació y que deberíamos discutirla sin prejuicios. La realidad es cambiante y, sobre todo, diversa. No es lo mismo integrar a un alumno que llegue a medio curso a un aula con pocos extranjeros y ningún escolar conflictivo, que hacerlo en un entorno en el que un solo maestro haya de lidiar con más problemas de los que razonablemente permite asumir una buena calidad de enseñanza. Y no es lo mismo plantear una escolarización separada que un periodo de adaptación en mejores condiciones para el recién llegado y para el propio grupo que después va a integrarle. ¿Será posible debatir eso sin prejuicios?

(Versió en català)
Assisteixo com a espectador a un debat parlamentari a Nicaragua. L'Assemblea Nacional discuteix una proposta de llei per regular el treball infantil. Entre altres aspectes, la nova norma estableix les condicions en què nenes més grans de 14 anys podran ser contractades com a assistentes de la llar i fixa un màxim d'hores diàries de feina, un salari mínim i la quantitat màxima deduïble del salari en concepte de "llit i menjar".Aquí, aquesta discussió ens pot semblar indecent, però en molts països els carrers són plens de nens que es guanyen el pa. El debat a la cambra nicaragüenca va ser acalorat i va acabar enfrontant els partidaris d'abolir per llei el treball infantil amb els defensors de la regulació com a mal menor. Un diputat va acusar els abolicionistes de negar la realitat, en un país sumit en la pobresa, on una part cada vegada més gran de la població no pot comprar els productes bàsics imprescindibles. "No confonguem desig i realitat --va proclamar--, i no dissimulem la injustícia amb lleis inaplicables. Ja que no podem acabar amb el treball infantil, lluitem almenys contra l'explotació".

Mentrestant, llegeixo que a Catalunya hi ha en aquests moments un altre interessant debat sobre si és o no és necessària la creació d'espais específics per acollir temporalment menors immigrants nouvinguts que ni coneixen la nostra llengua ni estan adaptats al nostre sistema escolar. Respecto totes les posicions, però em molesten els apriorismes i la prevalença del que és políticament correcte. Crec que és valenta i útil la proposta d'Educació i que hauríem de discutir-la sense prejudicis. La realitat és canviant i, sobretot, diversa. No és el mateix integrar un alumne que arriba a mig curs a una aula amb pocs estrangers i cap escolar conflictiu, que fer-ho en un entorn en què un sol mestre hagi de lidiar amb més problemes dels que raonablement permet assumir una bona qualitat d'ensenyament. I no és el mateix plantejar una escolarització separada que un període d'adaptació en més bones condicions per al nouvingut i per al mateix grup que després l'integrarà. ¿És possible poder debatre això sense prejudicis?

¿Qué nos está pasando?

Amelia tiene 85 años. Pertenece a esa generación de personas fuertes, física y moralmente, que sobrevivieron a la guerra y a la posguerra, con sus miserias y sus cartillas de racionamiento. Tuvo un montón de hijos, a los que siguieron nietos y bisnietos, y vive en su casa de siempre "mientras el cuerpo aguante". Hace unos días, volviendo de la compra en la plaza de Kennedy, a media mañana, tropezó y cayó al suelo. No hubo grandes heridas ni sangre, sólo magulladuras, cardenales y dolores que quedaron ahí durante algunos días como testimonio del infortunio. Y un buen susto, por supuesto. Nadie acudió en su ayuda. Ni un solo peatón de cuantos pasaron a su lado le preguntó siquiera si se había hecho daño y si necesitaba algo. Eso fue lo que más le dolió.

La semana pasada, Francesc acompañaba a su hijo Pol al colegio en moto, por la Ronda de Dalt, a velocidad lenta porque había una circulación muy densa. De repente, reventó la rueda y ambos cayeron al suelo; Pol quedó debajo de la moto, inmóvil y asustado. La furgoneta que iba detrás de ellos tuvo que frenar bruscamente. Se oyeron pitidos y protestas, pero nadie, ni uno solo de los conductores, bajó del coche a preguntar a los accidentados cómo estaban o si necesitaban ayuda. Llegó una ambulancia y más de una patrulla policial, instaron al conductor a retirar inmediatamente el vehículo de la Ronda. Y tuvo que ser él mismo quien arrastrase la moto para subirla por la rampa de salida de la Ronda, vigilando que otros coches que salían por allá no complicasen aún más las cosas a él ni a su hijo. Cuando, por fin, llegó a Urgencias, le diagnosticaron una fractura de rótula, le enyesaron la pierna y le prescribieron que no anduviera durante un par de semanas.

Esta misma mañana he asistido al concierto de bocinazos que algunos conductores han brindado a un colega a quien se le ha estropeado el coche en la calle de Aragó. Uno, de paso, le ha dedicado unos insultos. Y así es como parece que andamos, a día de hoy, la mayoría: cada uno a su bola, pendiente de lo suyo, ignorando lo que acontece a quienes se nos cruzan por delante. Por cierto... al techo no le iría nada mal una mano de pintura.

Tarde de junio

Passejo pel barri antic de Toulouse amb en Pascual. Anem saltant d’un tema a un altre de conversa. Fa una tarda freda i humida i, sobtadament, em parla d’un poema d’Eloy Sánchez Rosillo, Tarde de junio, i me’l recita sencer; memòria portentosa.

Ahora, juntos, vivimos la hermosura
de esta tarde de junio,
el fulgor de las horas en que nos entregamos
al conocimiento de la verdad del amor,
a la gran llamarada del encuentro.
Ahora sabemos que toda la alegría
cabe en el mundo breve de esta habitación,
en el espacio ardiente de este lecho.
La luz cansada del atardecer
dibuja sobre el tiempo islas doradas.
En un rincón del cuarto
brilla la enredadera de la música.
Un viento súbito sacude nuestros cuerpos,
y lo olvidamos todo.
Después regresan las miradas lentas,
los gestos satisfechos, las sonrisas.
Y luego contemplamos en silencio
con qué dulzura va cayendo la noche
sobre la indiferente ciudad que nos rodea.

Pascual és amic personal d’aquest poeta, a qui veu cada cop que viatja a Múrcia, la seva terra. M’informa que Sánchez Rosillo va obtenir el premi Adonais el 1977, amb el llibre Maneras de estar sólo, al qual pertanyia precisament aquesta tarde de junio. I també va guanyar el Premio Nacional de la Crítica el 2005.

La sorpresa la tinc quan m’explica que també és amic de joventut de Soren Peñalver, un poeta en qui pensava no fa gaires dies. Tots dos, en Pascual i en Sánchez Rosillo, havien participat d’un munt de sopars de comiat i de benvinguda a Soren, amb motiu dels llargs viatges. I rememora aquelles èpoques passades mentre vaguem per la ciutat rosa, el carrer d’Alsàcia i Lorrena, la plaça de Víctor Hugo, el carrer de Thaur i després el Pont Neuf i la vista sobre el riu. S’ha de reconèixer que moltes ciutats travessades per un riu ample com aquest Garona tenen alguna cosa especial. I aquesta vil·la rosa és de les que han sabut créixer amb harmonia al costat del riu.

Por favor, ¡que gane Obama!

En el origen de los fascismos y, en general, de los totalitarismos de los años 20 y 30 del pasado siglo, se dió siempre la confluencia de al menos tres factores, más o menos inducidos, de forma interesada, desde algunas esferas de los poderes fácticos:

1) una crisis económica profunda

2) la criminalización colectiva de comunidades y de grupos étnicos

3) desprecio de los derechos humanos

A todo ello, hay que sumar el silencio (cuando no la simpatía tácita) de la Iglesia y de algunos sindicatos y partidos llamados de izquierda.

Actualmente estamos asistiendo en Europa a una escalada, ya bastante más que verbal, de la criminalización colectiva de minorías, en un momento de crisis económica, pero también de valores y de autoestima general y de falta de confianza en el futuro. El desprecio a los derechos humanos es también alarmante: los silencios tras Guantánamo; tras los vuelos de la CIA; tras la ampliación de los plazos de detención, sin garantías legales, de inmigrantes; tras la propuesta del gobierno neofascistizante de Berlusconi de convertir en delincuentes a todos los "sin papeles"...

Y ya sólo faltaba tener que soportar al Papa Benedicto (¡adalid de todas las libertades!) afirmar, sin vergüenza alguna, que Italia está mucho mejor ahora, con un Gobierno que defiende la libertad y la democracia. La divisoria entre ser un "sin vergüenza" a ser abiertamente un sinvergüenza es una línea muy fina.

¡Que Dios nos coja confesados! (Y que gane Obama, ¡por favor, americanos!)

Vuelve la Santa Inquisición

Artículo que publico hoy en El Periódico de Catalunya

(versió en català, a sota)

En Catalunya, los sectores cristianos más conservadores reviven momentos de acoso moral y de cruzada. Incapaces de convencer con argumentos a la mayoría de la sociedad, han optado lisa y llanamente por imponerse por la fuerza en los organismos eclesiales. Con actitud farisaica y mezquina, algunos carcas dicen defender a la Iglesia mientras se ocultan en el anonimato de una página web y firman con seudónimos sus secreciones intelectuales; insultan, descalifican y siembran dudas impunemente sobre todo aquel que sostenga algún postulado mínimamente progresista.

Su última acción, atacar sin piedad y echar estiércol sobre el buen nombre y fama de un cura que ha dedicado toda su vida a los más pobres y marginados. Simplemente porque no acepta que la pobreza sea irreversible y se niega a juzgar a los demás con más severidad que a sí mismo. Esos ultras están dedicando un empeño digno de mejor causa a perseguir herejes por el monte o a combatir molinos de viento. Disfrutan tirando la primera piedra contra todo aquel que ose cuestionar la moral más conservadora; son los mismos que organizan campañas contra los divorciados, ocultando que ellos consiguieron en su día la anulación de su matrimonio gracias a su doble moral y a la benevolencia vaticana.

Mal andamos por aquí (¡cuna de la tolerancia!) cuando la versión catalana ya impresa de Jesús. Aproximación histórica, el libro de José Antonio Pagola que ha vendido 40.000 ejemplares en castellano en cinco meses, ha sido secuestrada por orden de la autoridad eclesiástica y prohibida su distribución en librerías. ¿Ha vuelto la Santa Inquisición o es solo censura?En Madrid, el cardenal Rouco y los neocons de la Conferencia Episcopal son más listos. Desde que se inició la campaña del IRPF y empezaron a emitirse anuncios para convencer al contribuyente de que marque la crucecita a favor de la Iglesia, enmudecieron de golpe. ¿Se acabaron los ataques al Gobierno y a las medidas modernizadoras? No creo. Más bien sospecho que va a ser pura estrategia y que volverán a las andadas. La solución, pasado el 30 de junio.

A Catalunya, els sectors cristians més conservadors reviuen moments d'assetjament moral i de croada. Incapaços de convèncer amb arguments la majoria de la societat, han optat simplement per imposar-se per la força en els organismes eclesials. Amb actitud farisaica i mesquina, alguns carques diuen que defensen l'Església mentre s'amaguen en l'anonimat d'una pàgina web i firmen amb pseudònims les seves secrecions intel.lectuals; insulten, desqualifiquen i creen dubtes impunement sobre tothom que afirmi algun postulat mínimament progressista.

La seva última acció, atacar sense pietat i tirar fem sobre el bon nom i la fama d'un capellà que ha dedicat tota la seva vida als més pobres i marginats. Simplement perquè no accepta que la pobresa sigui irreversible i es nega a jutjar els altres amb més severitat que a ell mateix. Aquests ultres estan dedicant un afany digne de millor causa a perseguir heretges per la muntanya o a combatre molins de vent. Disfruten tirant la primera pedra contra tot aquell que gosi qüestionar la moral més conservadora; són els mateixos que es dediquen a organitzar campanyes contra els divorciats, amagant que ells van aconseguir en el seu dia l'anul.lació del seu matrimoni gràcies a la seva doble moral i a la benevolència vaticana.

Malament anem per aquí (¡bressol de la tolerància!) quan la versió catalana ja impresa de Jesús. Aproximació històrica, el llibre de José Antonio Pagola que ha venut 40.000 exemplars en castellà en cinc mesos, ha estat segrestada per ordre de l'autoritat eclesiàstica i prohibida la seva distribució en llibreries. ¿Que potser ha tornat la Santa Inquisició o només és censura?A Madrid, el cardenal Rouco i els neocons de la Conferència Episcopal són més llestos. Des que es va iniciar la campanya de l'IRPF i van comen- çar a emetre's anuncis per tal de convèncer el contribuent que marqui la creueta a favor de l'Església, van emmudir de cop. ¿S'han acabat els atacs al Govern i a les mesures modernitzadores? No ho crec. Més aviat sospito que deu ser pura estratègia i que tornaran a fer el mateix que abans. La solució, passat el 30 de juny.

Gràcia a l'Everest

A les 7 del matí (hora d’aquí), dos alpinistes del Club Excursionista de Gràcia han arribat al cim de l’Everest, a 8.850 metres d’alçada, sense oxígen ni xerpes. L’ascens definitiu es va emprendre ahir a les 18.30, després d’uns dies d’espera a causa de l’ascensió de l’expedició que duia la torxa olímpica dels Jocs de Pekín.

Aquest matí el regidor de Gràcia, Guillem Espriu, ha intentat parlar amb en Xavier Aymar i en Xavier Arias, però problemes tècnics ho han impedit. Amb tot, consta que estan bé.

Todavía estamos vivos??

Recomiendo la lectura de este artículo de Lluís Bassets sobre el comercio de armas:

http://blogs.elpais.com/lluis_bassets/2008/05/todava-estamos.html#more

David McDonalds

(De elwebnegre.com)

Móviles, gritos y transporte público

(versió en català a sota)

Muchos años atrás, cuando los autobuses de Barcelona todavía llevaban cobrador en la parte trasera y cuando se podían leer aquellos rótulos que decían "Prohibido blasfemar, insultar y escupir", era bastante habitual que la gente hablara a gritos. En parte, esto ocurría por la falta de civismo, y en parte también, según se decía, por nuestra condición de mediterráneos, que lo justificaba casi todo. Cuando viajaban hacia el norte a países que habían progresado más, los más sensibles envidiaban la limpieza y el silencio en los transportes públicos, fruto de la buena educación que se impartía en los países democráticos.

Poco a poco, también aquí fueron imponiéndose las buenas formas. Los autobuses, los vagones de metro y muchos trenes cada vez fueron más modernos y silenciosos y la ciudadanía, salvo excepciones quizá demasiado numerosas, había asumido que había que hablar sin levantar la voz más allá de lo necesario. Pero he aquí que llegaron los aparatos de música portátiles y los teléfonos móviles. ¡Y ya estamos otra vez! El ruido ha vuelto a hacerse el amo de los transportes públicos. Primero fueron los fans de la música máquina y después se han sumado, cada vez con más insistencia e impunidad, los de los teléfonos móviles, que suenan a diestro y siniestro y que provocan una curiosa pérdida de timidez en sus propietarios. No sé por qué motivo la mayoría de personas que usan móvil en el autobús dialogan en un tono de voz tan alto, como si el interlocutor fuera sordo y como si todos los viajeros tuviesen que seguir el hilo de la conversación. Me sorprende el impudor con el que tanta gente aparentemente equilibrada explica en voz alta y en público cuestiones tan íntimas.

Pero lo más alarmante es la noticia que llega de Europa. ¡Caerá sobre nosotros otro castigo perverso! La Comisión Europea ha aprobado que los viajeros de compañías aéreas puedan utilizar los teléfonos móviles durante los vuelos, una vez superados los 3.000 metros de altura. Lenta, pero inexorablemente, los amantes del silencio y detractores del estrés vamos perdiendo los últimos reductos de paz.

¡Viva el progreso!

(Publicado en El Periódico el 28/04/08)

Fa molts anys enrere, quan els autobusos de Barcelona encara duien cobrador a la part del darrere i quan s'hi podien llegir aquells rètols que deien "Prohibit blasfemar, insultar i escopir", era força habitual que la gent parlés a crits. En part, això passava per la falta de civisme, i en part també, segons que es deia, per la nostra condició de mediterranis, que ho justificava gairebé tot. Quan viatjaven nord enllà a països que havien progressat més, els més sensibles envejaven la netedat i el silenci en els transports públics, fruit de la bona educació que s'impartia en els països democràtics.

A poc a poc, també aquí es van anar imposant les bones maneres. Els autobusos, els vagons de metro i molts trens cada cop van ser més moderns i silenciosos i la ciutadania, tret d'excepcions potser massa nombroses, havia assumit que calia parlar sense alçar la veu més enllà del que fos necessari. Però vet aquí que van arribar els aparells de música portàtils i els telèfons mòbils. ¡I ja hi tornem a ser! El soroll ha tornat a fer-se l'amo dels transports públics. Primer van ser els fans de la música màquina i després s'hi han sumat, cada cop amb més insistència i impunitat, els dels telèfons mòbils, que sonen a tort i a dret i que provoquen una curiosa pèrdua de timidesa en els seus propietaris. No sé per quin motiu la majoria de persones que utilitzen mòbil a l'autobús dialoguen en un to de veu tan alt, com si l'interlocutor fos sord i com si tots els viatgers haguessin de seguir el fil de la conversa. Em sorprèn l'impudor amb què tanta gent aparentment equilibrada explica en veu alta i en públic qüestions tan íntimes com les que a vegades es poden sentir. He arribat fins i tot a sentir vergonya aliena. Però dec ser un espècimen rar.

El fet més alarmant és, però, la notícia que arriba d'Europa. ¡Caurà sobre nosaltres un altre càstig pervers! La Comissió Europea ha aprovat que els viatgers de companyies aèries puguin utilitzar els telèfons mòbils durant els vols, un cop s'hagin superat els 3.000 metres d'altura. Lentament, però inexorable, els amants del silenci i els detractors de l'estrès anem perdent els últims reductes de pau.

¡Visca el progrés

Viatges, fotos, diapos, videos...

Sí, en definitiva, m'adono que els viatges serveixen sobretot per emprenyar els altres un cop que n'hem tornat!! (Sacha Guitry)

www.littlegalerie.org

Xina, Tibet i els valors de l'olimpisme

Els Jocs Olímpics haurien de ser una excel·lent ocasió per mostrar al món la cara més amable de la solidaritat entre els pobles i de la competició sana entre persones que s’han preparat durant anys per superar-se a sí mateixes i per competir entre iguals.

A ningú no se li escapa que, ara com ara, són tota una altra cosa. En realitat, una deformació grotesca d’aquella idea primigènia amb què el baró de Coubertin va voler recuperar els Jocs de l’antiga Grècia. Des de l’inici mateix dels Jocs moderns, els estats han fet servir les Olimpíades per a projectar al món una imatge favorable i atractiva dels seus països. I, en el cas de les dictadures o dels règims autoritaris, l’aprofitament de l’esdeveniment per a finalitats propagandístiques ha estat encara més burda i més extrema.

De tots és coneguda la magnífica projecció internacional que el règim nazi va fer gràcies als Jocs del 1936, fins al punt que els alemanys van deixar embadalida bona part de la inteligentsia europea d’esquerres. I no diguem ja com van captivar els partidaris ultraconservadors de la mà dura i de l’autoritarisme.

Salvant les distàncies, que són moltes, els esforços del règim xinès per projectar igualment una imatge agradable, tolerant, moderna i fins i tot democràtica, m’ha recordat aquests dies aquell exemple del 1936. Perquè la Xina també aspira, legítimament, a esdevenir la primera potència mundial. I és ben sabut que la Xina és avui, encara, un estat autoritari, de partit únic, amb censura en els mitjans de comunicació, amb un control directe de l’Estat en la vida de les persones... i amb una manca flagrant de respecte als drets humans, tot el qual fa que sigui, com a colofó, el país del món on més persones moren executades cada any.

Vist tot això, a ningú no ha d’estranyar que si el règim xinès pretenia fer una operació de propaganda global d’un règim com aquest li hagi pogut sortir el tret per la culata. Els detractors del règim no han fet altra cosa que aplicar la mateixa recepta, però a la inversa. Són les regles del joc que hi ha avui en el món global: cadascú aprofita per defensar les seves causes com pot i quan pot fer més soroll. Els Estats i les multinacionals tenen mitjans molt potents, potentíssims; les ONG, la societat civil i els grups de pressió en general, tenen mitjans més modestos, però a vegades poden fer diana.

Amb això no nego el dret dels esportistes a competir en uns Jocs Olímpics, ni el dret dels ciutadans/consumidors d’arreu del món a fruir de l’espectacle dels Jocs. I encara menys pretenc defensar un règim feudal i un estat confessional i arcaic com el que alguns voldrien imposar al Tibet. Però, com ha recordat fa ben poc la Federació Catalana d’ONG pels Drets Humans, “l’esport no pot quedar al marge de l’acompliment dels drets humans”.

Signatura de llibres per Sant Jordi

Per mantenir la tradició, dimecres vinent, Diada de Sant Jordi, signaré exemplars de "El poeta indecente" en tres llibreries:

11 a 13 hores: La Central, a la parada de Rambla Catalunya/Mallorca

17 a 18:30 hores: Jaimes, a Passeig de Gràcia/València

19 a 20:30 hores: Catalonia, a Rda. St. Pere/Pça. Catalunya

A reveure i bona Diada!

Miscelanea

Eduardo Galeano

Desde el año 1234, y durante los siete siglos siguientes, la Iglesia Católica prohibió que las mujeres cantaran en los templos. Eran impuras sus voces, por aquel asunto de Eva y el pecado original.

En el año 1783, el rey de España decretó que no eran deshonrosos los trabajos manuales, los llamados "oficios viles", que hasta entonces implicaban la pérdida de la hidalguía.

Hasta el año 1986, fue legal el castigo de los niños en las escuelas de Inglaterra, con correas, varas y cachiporras.

En nombre de la libertad, la igualdad y la fraternidad, la Revolución Francesa proclamó en 1793 la Declaración de los Derechos del Hombre y del Ciudadano. Entonces, la militante revolucionaria Olympia de Gouges propuso la Declaración de los Derechos de la Mujer y de la Ciudadana. La guillotina le cortó la cabeza.

Medio siglo después, otro gobierno revolucionario, durante la Primera Comuna de París, proclamó el sufragio universal. Al mismo tiempo, negó el derecho de voto a las mujeres, por unanimidad menos uno: 899 votos en contra, uno a favor.

La emperatriz cristiana Teodora nunca dijo ser revolucionaria, ni cosa por el estilo. Pero hace mil quinientos años el imperio bizantino fue, gracias a ella, el primer lugar del mundo donde el aborto y el divorcio fueron derechos de las mujeres.

El general Ulises Grant, vencedor en la guerra del norte industrial contra el sur esclavista, fue luego presidente de los Estados Unidos. En 1875, respondiendo a las presiones británicas, contestó:–Dentro de doscientos años, cuando hayamos obtenido del proteccionismo todo lo que nos puede ofrecer, también nosotros adoptaremos la libertad de comercio. Así pues, en el año 2075, la nación más proteccionista del mundo adoptará la libertad de comercio.

Lootie, fue el primer perro pequinés que llegó a Europa. Viajó a Londres en 1860. Los ingleses lo bautizaron así porque era parte del botín arrancado a China, al cabo de las dos largas guerras del opio. Victoria, la reina narcotraficante, había impuesto el opio a cañonazos. China fue convertida en una nación de drogadictos, en nombre de la libertad, la libertad de comercio. En nombre de la libertad, la libertad de comercio, Paraguay fue aniquilado en 1870. Al cabo de una guerra de cinco años, este país, el único país de las Américas que no debía un centavo a nadie, inauguró su deuda externa. A sus ruinas humeantes llegó, desde Londres, el primer préstamo. Fue destinado a pagar una enorme indemnización a Brasil, Argentina y Uruguay. El país asesinado pagó a los países asesinos, por el trabajo que se habían tomado asesinándolo. Haití también pagó una enorme indemnización. Desde que en 1804 conquistó su independencia, la nueva nación arrasada tuvo que pagar a Francia una fortuna, durante un siglo y medio, para expiar el pecado de su libertad.

En busca del cuadro perdido

Carles Barba

La historia comercial de un cuadro puede ser muy novelesca. Se trate de un Velázquez, un Canaletto o un Renoir, la ficha en donde se detallan los cambios de manos por los que ha pasado (y los repentinos desconocimientos de su paradero) nos colocan a menudo ante un enmarañado ovillo de herencias, cambalaches y golpes de codicia que sugestionan la imaginación más tibia. En su segunda novela (con la primera ganó el premio Pere Quart d’Humor), Àlex Masllorens juega precisamente estas bazas, el rastreo de un imaginario cuadro de Toulouse-Lautrec, para manufacturar una cosmopolita intriga con dos telones de fondo, el pintoresco mundo de la belle époque y el posterior derrumbe del continente con la Segunda Guerra Mundial y el holocausto. El resultado es un simpático thriller de ritmo muy fluido e hilos argumentales diestramente cruzados, en el que de paso se examina la dialéctica entre arte y barbarie y las dificultades que siempre ha tenido Europa para hallar su propio rumbo.

La obra arranca en Londres, en el 2007, con un encuentro entre una enseñante de literatura, Sara Klein, y un historiador del arte, Richard Ziegler. Ella es especialista en Oscar Wilde y él en Henri Toulouse-Lautrec. Ziegler, berlinés con domicilio en París, la aborda para comunicarle que sabe de la existencia de un retrato (y unos cuadernos de apuntes) de Wilde, realizados por Toulouse-Lautrec al natural, cuando el irlandés compareció a juicio por uranismo. Pretende que Sara le ayude a buscar el óleo, titulado El poeta indecente, y el bloc de esbozos, so pretexto de que, con su detección, las figuras del pintor y del escritor resultarán mejor perfiladas. La trama se mueve en tres frentes, el del fin de siglo, el de los años 30, 40 y 50 (en que el cuadro va y viene con la convulsión mundial), y el del 2007, en el que Sara y Richard se asocian para localizarlo, en paralelo a una serie de iniciativas destinadas a restituir los tesoros expoliados por los nazis.

Masllorens correlaciona con habilidad las trayectorias de Wilde y de Lautrec (Whistler los presentó, el Moulin Rouge del catalán Josep Oller sirvió de marco de su amistad...) con los itinerarios vitales de Sara Klein y Richard Ziegler, quienes a medida que se acercan al cuadro desaparecido anudan un otoñal amorío (los dos tienen 64 años) y se confiesan recíprocamente un pasado traumático, marcado por la persecución judía y la monomanía aria de depurar la raza. Saltando de Londres a París, y de París a Barcelona (donde por cierto Eduardo mendoza y Rosa Novell ejercen de cicerones de los protagonistas), el argumento da un quiebro más, en un Buenos Aires que esconde a ex criminales y coleccionistas nazis, y en el que ha ido a recalar un homónimo del autor, un Masllorens que se abrió camino como fabricante textil. Y hay alguna que otra pirueta aún más inesperada, lo que nos lleva a la tesis inicial: en la biografía de un óleo, la historia de sus dueños compone una absorvente novela.

(publicado en el suplemento Culturas de La Vanguardia)

La dona trencada de Beauvoir

La dona trencada és aquella que ha supeditat la seva pròpia vida a la dels altres, el nucli familiar on se sentia a recer de la vida mateixa, però quan l'amor s'enfondra per l'aparició d'una altra història sentimental, l'abisme de solitud i de por pot esdevenir paralitzant. La dona trencada és una excel.lent oportunitat de llegir Simone de Beauvoir (1908-1986), una feminista avant la lettre, a qui paradoxalment massa sovint només se l'ha valorat per la relació sentimental que va tenir amb Jean-Paul Sartre. Però Beauvoir era molt més que això. Per exemple, una pionera a adonar-se que la clau de la discriminació ancestral de les dones es basava principalment en la dependència econòmica i que no- més si treballava podia tenir unes relacions lliures i equitatives.

Beauvoir va ser una revolucionària, que es va oposar al matrimoni burgès tradicional com a única via per acabar amb la subordinació i la discriminació del sexe dèbil. Una precursora contra la subjugació i a favor de relacions d'igualtat en la parella basades en l'acceptació de l'altre com a ésser amb la mateixa dignitat i drets, en el respecte i en la possibilitat de ser feliços compartint alguna cosa més que el sexe. Però apostant alhora per relacions sexuals plenes, desvinculades del caràcter estrictament reproductiu.

Els centenaris són sempre una oportunitat per reconciliar-se amb els nostres errors. Un d'aquests, potser, no haver llegit Beauvoir. Hi ha en català una magnífica edició (Deriva, 2002), amb traducció de Marta Pessarrodona, que inclou dues històries ben originals. A L'edat de la discreció, una dona ha d'assumir el pas del temps i de l'edat, alhora que la llibertat individual dels éssers que l'envolten. A Monòleg és la desesperança davant les conseqüències dels actes de la protagonista, moguda pel seu egoisme, a qui l'assumpció d'aquesta realitat condueix al límit de la desestabilització emocional. Sempre històries de dones, escrites en temps de protagonismes masculins. Sempre una mirada existencialista, acompanyada d'una reflexió sobre el paper dels intel.lectuals i el compromís polític, la recerca d'una ètica arrelada en allò humà vist, indefectiblement, amb ulls de dona. Tot un plaer.

La Venus de Milo

Cal assemblar-se una mica per comprendre's, però cal ser una mica diferents per estimar-se (Paul Géraldy)

De www.littlegalerie.org

Escamots de jardiners

Voluntaris i jardiners professionals formen les files de l'Escamot Jardiner, un moviment internacional relacionat amb l'ecologia i la cura del medi ambient que ha optat per passar a l'acció davant l'apatia de moltes Administracions locals. Els descampats, les voreres, i les cunetes de les carreteres són els seus llocs preferits d'actuació.

Encara que el moviment s'ha començat a popularitzar i estendre recentment, a la pàgina web de l'escamot expliquen que ja el 1906 es va publicar un llibre que documentava als primers activistes jardiners a l'abril del 1649. L'escamot jardiner és molt actiu a ciutats com Londres o Berlín, però el grup de Nova York és un dels històrics, ja que actua des de 1977 i és un dels col·lectius de voluntaris més organitzats.

Grups més recents s'han creat a Bèlgica, Dinamarca, Brasil, Mèxic i Canadà i estan buscant voluntaris i voluntàries per a iniciar un grup a l'Estat espanyol. Segons els activistes, unir-se a un dels grups i començar a intervenir és molt fàcil. “Tot el que es necessita per començar són les ganes de fer alguna cosa, unes quantes idees, i algunes plantes”, expliquen. I a les seves fotos d'‘abans i després’ podem comprovar el resultat de les seves actuacions.

(article d'Aida Sánchez a canalsolidari.org)

Ha mort un home just

(Foto: Josep Garcia/El Periódico)

Ha mort Cassià Maria (també dit Joan de nom de pila), un home just que ha sabut fer honor al seu cognom, Just. Un home bo que estimava l'església i el país; que patia per l'església i pel país. Que estimava els pobres i els disminuïts i que ha sabut ser al seu costat, no només amb bones paraules, sinó amb fets ben concrets. Ens ha deixat algú que sempre havia tingut clar que no s'ha fet l'home per a la llei, sinó la llei per a l'home.

El monjo benedictí que acaba de morir havia estat capaç, essent abat d'un monestir, de criticar la manca de valentia de la jerarquia eclesiàstica en algunes ocasions, com quan el Vaticà va recordar a les dones bosnianes violades per soldats enemics que no era lícit l'avortament: "Viuen a la lluna!", va clamar, i va afegir, dirigint-se als seus germans a l'episcopat: "El que heu de fer és transmetre'ls una paraula de confort; estimar-les, perquè han patit molt".

Així era, ben humà, Cassià Maria Just, l'abat de Montserrat que es va veure en el difícil tràngol d'haver de substituir el seu antecessor, Aureli Maria Escarré, que havia hagut de marxar a l'exili en plena dictadura per haver gosat criticar aquell règim nacionalsocialista al qual adulava, en aquells temps, la major part de la jerarquia catòlica espanyola i també catalana.El pare abat va defensar els drets humans d'una manera també ben pràctica. No era un home de grans discursos, ans al contrari: pocs mots i poques lliçons teòriques. Ell simplement actuava. Es va apuntar de seguida a la proposta que li van fer alguns amics (Pinyol, Sagristà, Vivas, Domingo, Garcia Vilaseca, Bigordà, Botam...) en el pitjor moment de la pitjor crisi econòmica de la democràcia, quan milers de persones anònimes passaven cada dia a engruixir les llargues llistes d'aturats de l'INEM, i moltes acabaven perdent també el pis, i a vegades el seny i fins i tot la família... I van fundar Acció Solidària contra l'Atur, una entitat exemplar i innovadora de la qual l'abat de Montserrat va acceptar de ser-ne el president.

També alguns anys més tard, es va posar al capdavant de la Fundació Cassià Just, per a la integració sociolaboral de persones amb intel.ligència límit o disminuïdes que no podien trobar feina per altres vies. Era un home que combinava l'acció amb la contemplació. Tan de bo que algun dia els responsables de la seva església li fessin una mica més de cas. Així ho explicava ell mateix: "Somio amb una Església que tingués una nova Pentecosta... més carismàtica, més participativa, no agressiva, sinó més aviat agraïda per les coses positives, per allò que fan els nostres contemporanis, més que no pas angoixada per les seves incoherències i disbarats".

Amén.

(Article que he publicat avui a El Periódico)

Una democràcia forta

José Luis Rodríguez Zapatero ha tornat a guanyar les eleccions generals i tornarà a ser president del Govern. Rajoy, malauradament per a ell, se n’anirà a l’oposició; o a casa. Ja poden anar parlant de fracàs del sistema, però han votat tres de cada quatre persones. I a veure qui és el guapo que aconsegueix això en un altre àmbit.

¿En quina altra activitat humana no remunerada, no lúdica i que demani un mínim esforç de voluntat per dur-la a terme, es reuneix tal quantitat de persones alhora? La democràcia espanyola és forta, diguin el que diguin. Una altra qüestió diferent és que sigui manifestament millorable o que el resultat d’aquestes eleccions hagi posat en evidència una tendència preocupant al bipartidisme.

Però, al final, es tractava d’elegir entre Zapatero i Rajoy, entre esquerra i dreta, progressisme i conservadurisme... i la majoria ha decidit que li agrada més la figura amable i educada del socialista, més que no pas la cara tensa i antipàtica de Rajoy.

Entrampat en sa pròpia teranyina

La hipocresia del sector més extremista de la dreta no té límits. Només cal veure com ha enfocat la campanya electoral Mariano Rajoy, que ja fa temps que va caure de quatre grapes en el parany que li van muntar els federicos i els acebes i els zaplanes de torn. Mariano no era un home tan radical, però s’ha deixat entrampar en una teranyina en la qual ell ha estat més la mosca que no pas l’aranya.

Tot va començar amb ETA, però el radicalisme ha afectat a tots els terrenys. El PP, per exemple, ha arruïnat conscientment la carrera professional d’uns metges que havien fet el què tots desitgem per als nostres malalts quan entren en fase terminal: que els ajudin a patir el mínim possible, tot respectant la seva voluntat. És el que exigeixen els qui es paguen clíniques privades i el que intentaven fer, mal que bé, tants metges de la pública. També es va fer amb el Papa. Però vivim en un país d’hipòcrites i fariseus, i de dobles morals. Ara resulta, com li passa a un amic, que se li està morint la mare en un hospital i ni el metge ni la infermera li volen administrar sedants, per no ser acusats de criminals; ha de ser ell mateix qui, cada tantes hores, li faci prendre els calmants. Visca el progrés que defensa el PP!

El mateix passa amb la immigració. En la darrera legislatura d’Aznar, la de la majoria absoluta, van entrar a Espanya de forma irregular més estrangers que mai. El PP els va deixar per aquí, campant sense papers, potser perquè a molta gent ja li està bé que les minyones que els netegen les cases o les cuidadores dels malalts o dels avis siguin persones indefenses que no poden reclamar drets i que, d’altra banda, tampoc no poden donar-se d’alta a la Seguretat Social. Zapatero va regularitzar la situació de set-cents mil estrangers, els quals avui poden treballar legalment i cotitzar.

A don Mariano, el registrador de la propietat, el “currante”, el pare de la famosa nena imaginària del debat televisiu li agradava més com estaven les coses abans. Però, ¿què passaria si la seva modèlica nena espanyola, que ara imagino amb trenetes i vestida amb uniforme de les ursulines, descobrís de més grandeta que li agradaven les dones i decidís adoptar, o casar-se, o divorciar-se, o volgués que una immigrant amb papers li cuidés les criatures?

(Article que he publicat a El Periódico el 3 de març)

No es lo mismo