viernes, abril 28, 2006

Nul respecte a la democràcia

Molt mala notícia. Entre totes les opcions possibles, Esquerra Republicana ha triat la pitjor, la que em sembla menys democràtica. L’opció Peter Pan evidencia un cop més el pànic d’ERC a fer-se major d’edat. I d’aquesta manera passa d’estar situada a la frontera a optar directament pels marges.

ERC no en té prou amb l’ampli ventall de possibilitats de vot que ofereix el propi sistema (SI, NO, vot en blanc i abstenció -tots ells perfectament legítims i democràtics), ha optat per una solució antisistema. Però oblidant-se que abans no solament havia triat formar part de les institucions democràtiques, sinó també del Govern de Catalunya.

La democràcia és un invent relativament recent del qual no tothom en pot gaudir al món. Al nostre país mai no havíem viscut un periode de democràcia estable en llibertat tan llarg i tan satisfactori com l’actual. I com ha recordat Manuela de Madre, moltes, moltíssimes persones aquí han patit l’ostracisme, la repressió, la presó i la mort per defensar els valors democràtics i l’Estat de dret. Promoure el vot nul des del Parlament i des del Govern denota un nul respecte al sistema democràtic.

ERC practica des de fa mesos un doble joc inacceptable. Juga a ser suposadament el partit de la puresa ideològica i de la coherència, però mentrestant reconeix que el nou Estatut serà molt millor que el vigent: en drets, en competències i en finançament. I que ens anirà bé que s’aprovi. D’aquesta manera, està convençuda que altres li farem la “feina bruta” d’aprovar un text molt millor que l’actual i amb el qual els futurs governs tindran moltes més eines i recursos per fer més polítiques socials i més infraestructures.

¿Eren això les mans netes?

sábado, abril 22, 2006

A l'ètica per l'estètica

En la política, com en general a la vida, les formes són molt importants. I les formes diuen molt de les persones. Respectar les formes és la millor garantia per a una bona convivència. De fet, és això l’Estat de Dret. Com diu la famosa frase de Mc Luhan, “el mitjà és el missatge”. Va dir el poeta: “a la ética por la estética”.

Ja em semblava malament que Esquerra Republicana hagués proposat, en les actuals circumstàncies, que el nou conseller de Governació fos en Xavier Vendrell (i consti que jo no qüestionava d’entrada la seva capacitat).

Ara resulta que en el seu primer acte i parlament com a conseller, la seva gran aportació al debat polític, ha estat que “l’Estatut és una presa de pèl del govern de l'estat”. I això, sabent que aquesta és una opinió contrària a la de la majoria del seu Govern. Aquesta actitud em sembla d’una enorme deslleialtat i mostra d’una manca de sentit institucional que no ens fa cap bé; francament.

Sobre el contingut de l’Estatut, Vendrell i ERC poden pensar el què vulguin. Ells sabran per quin motiu era tan bo un dia i tan dolent al dia següent. Però també saben positivament com ha estat de difícil tirar endavant aquesta reforma; i les filigranes que hem hagut de fer tots per a arribar a un consens aquí i a Madrid. Zapatero se l’ha jugat a fons i s’ha jugat fins i tot el seu futur; això no és una presa de pèl a ningú, sinó tot el contrari. També els socialistes catalans hem renunciat a alguns postulats i hem acceptat la inclusió de punts en què no estàvem del tot d’acord. Però ho hem fet en ares de tenir un nou Estatut, el qual és molt millor que el vigent i dota a Catalunya de moltes més competències i recursos que el del 1979. ERC també ho reconeix sovint, sobretot en privat. Ja n’hi ha prou de doble joc.

jueves, abril 20, 2006

Haciendo que el socialismo funcione

¿PUEDE SER UN MODELO PARA EUROPA EL ÉXITO ESPAÑOL?”
(Newsweek International, EEUU)

“Es posible que la España de Zapatero haya encontrado el secreto para equilibrar un alto crecimiento económico y la armonía social”.

(...) Poco después de que José Luis Rodríguez Zapatero se convirtiese en el presidente del Gobierno español, su principal asesor en asuntos económicos efectuó un pequeño experimento de escuela de Economía. Salid y fundad una empresa, les dijo Miguel Sebastián a un puñado de ayudantes. (...) rápidamente quedaron empantanados en la burocracia que atrapa a la mayoría de empresas que comienzan y tratan de contratar (y, de ser necesario, despedir) empleados en una de los mercados laborales de Europa menos favorables a las empresas. “Era tan complicado que renunciaron”, dice Sebastián, antes economista jefe del segundo banco español. “El presidente quedó horrorizado”.
Para el joven líder español, sólo tiene 43 años, fue el primero de muchos momentos trascendentes. Esta semana hace dos años de la llegada de Zapatero al poder, tras los infames atentados en Madrid, como un izquierdista resuelto a reformar el rígido y sumamente conservador paisaje social español. Sin embargo, reconoció rápidamente un hecho fundamental de la vida política: si iba a transformar con su mano izquierda la sociedad española, tendría que manejar la economía con la derecha.
Lo ha hecho con tan tranquila destreza que muchos españoles –y desde luego el resto de Europa- apenas lo han percibido. Los países vecinos, Francia e Italia en particular, harían bien comenzando a prestar atención. Con sus elites políticas paralizadas y sus poblaciones aterrorizadas ante la perspectiva de duras reformas, las potencias tradicionales de Europa no ven una tercera vía entre sus insostenibles sistemas de bienestar social y el llamado capitalismo anglosajón. Puede que Zapatero haya encontrado precisamente eso: en sólo dos años ha conseguido el primer presupuesto español con superávit en dos décadas. En ese periodo, el paro ha bajado del 12 al 8,7%. Habiendo creado el 60% de todos los nuevos puestos de trabajo del año pasado en la Unión Europea, se prevé un crecimiento de la economía española del 3,3% en 2006, algo impresionante para los estándares europeos.
Zapatero ha logrado esta proeza en gran parte por haber seguido los pasos de su predecesor conservador José María Aznar de adoptar reformas presupuestarias drásticas y añadir sus propios recortes fiscales e incentivos a las empresas. No obstante, ha mantenido el apoyo de la izquierda con reformas sociales igual de sorprendentes. La mitad de sus ministros son mujeres. Nuevas leyes reprimen la violencia doméstica y promueven la igualdad de ingresos salariales. Los hombres y mujeres homosexuales no sólo pueden casarse, sino también adoptar niños. Se han hecho más sencillos los trámites de divorcio; la educación obligatoria de la religión en los colegios públicos es cosa del pasado. Fumar en espacios públicos está restringido y se ha concedido amnistía a centenares de miles de inmigrantes ilegales.(...)
Los éxitos de Zapatero son aún más notables por el hecho de que eran tan inesperados. Según las previsiones, iba a perder contra el sucesor electo de Aznar, Mariano Rajoy, en las elecciones de 2004; pero luego llegaron los atentados en Madrid del 11 de marzo, y el empeño del Gobierno de engañar para echar la culpa a terroristas vascos cuando las evidencias apuntaban en realidad a Al Qaeda. Tres días después, airados votantes dieron la espalda al Partido Popular de Aznar en las elecciones y auparon a los socialistas de Zapatero al poder. (...).
(...) El nuevo dirigente español ha seguido inteligentemente el ejemplo de otro socialdemócrata apodado en su día “Bambi” por su supuestas inexperiencia e ingenuidad: Tony Blair. Como él, que en 1997 comenzó como primer ministro adoptando 18 años de reformas económicas thatcheristas, Zapatero se percató rápidamente de que sólo podría vender medidas sociales con un trasfondo de fuerte crecimiento.
Esa embriagadora combinación de libertad social y dinamismo económico parece haber dado fuerzas y ánimo a todo el país. Por todo Madrid y Barcelona hay bosques de grúas y esas ciudades se han convertido en paraísos de arquitectura vanguardista. (...), pueblos enteros se están convirtiendo en ciudades en gran parte de la costa mediterránea. España tiene en estos momentos el mayor número de propietarios de viviendas de toda su historia moderna, y, en un país en el que hace menos de una generación el desempleo era superior al 20%, muchas personas ya no tienen miedo a dejar su puesto en busca de uno nuevo. La prosperidad parece cada día más normal, estimulando a los españoles a pedir prestado: deben 4,5 veces más en hipotecas que en 1997 (...)
El propio Zapatero no ve contradicción entre sus programas social y económico (...)y está presto a recordar (...) que el éxito de España no fue puesto en marcha por Aznar, sino por (...) Felipe González, que en los ochenta empezó a privatizar algunas de las 200 empresas públicas del país. Además, Zapatero reconoció hace tiempo la importancia de ganarse a la comunidad empresarial: estuvo cortejando a industriales y financieros punteros bastante antes de que el hundimiento de los conservadores le impulsase al cargo. (...)
Zapatero difícilmente puede descansar. Más de un tercio de los españoles empleados tiene contrato temporal. La inflación es del 4,2%, la más alta en la eurozona. Hay temores de que estalle la burbuja inmobiliaria. Y los tipos de interés en Europa están subiendo lentamente en unos momentos en los que el gasto de los consumidores y el crecimiento inmobiliario (...) están siendo más lentos. Según el Instituto Nacional de Estadística, el 54% de los hogares españoles dice tener problemas para llegar a fin de mes.
(...) el nuevo Gobierno está preparando un montón de medidas para mantener el ímpetu, comenzando en el campo de la legislación laboral. En cuestión de días o semanas, Zapatero prevé anunciar reformas acordadas (...) con sindicatos y patronal. (Los patronos recurren a contratos laborales a corto plazo porque ahora es complicado y caro despedir trabajadores). (...)
Guiado Sebastián y el ministro de Economía, Pedro Solbes, que tampoco es miembro del partido, el Gobierno introducirá en breve un recorte fiscal. (...) Quizá el más ambicioso es el Programa gubernamental Nacional de Reforma (...) destinado a abordar los puntos flacos de la economía española duplicando el bajo gasto en I+D, fortaleciendo el anémico sector de las tecnologías de la información y creando fondos gubernamentales especiales para alentar a los capitalistas privados en campos de vanguardia.
(...) Ninguno de esos cambios son revolucionarios. (...)El pasado mes el Fondo Monetario Internacional alabó “la notable actuación” de la economía española, pero advirtió de que el crecimiento es “cada vez más desequilibrado”, resultado de un excesivo gasto doméstico (...) y un déficit en la cuenta corriente externa de más del 7,5% del PIB. (...) Sólo Estados Unidos tiene un déficit mayor que España.
Irónicamente, puede que el resto del mandato de Zapatero no se juzgue por sus reformas sociales ni su gestión económica. El pasado mes, tras conversaciones entre bambalinas con el Gobierno, el grupo separatista vasco ETA declaro “un alto el fuego permanente”, acabando aparentemente con 38 años de lucha. El terror llevó a Zapatero al cargo. Si se mantiene el alto el fuego –y las perspectivas son alentadoras- puede ahora afianzar su posición.
(...) Con el auge económico, el paisaje social en transformación y el terrorismo decayendo, hasta sus detractores pueden mirar hacia los próximos años con una confianza y un optimismo infrecuentes en otros lugares de Europa.

lunes, abril 10, 2006

CpC proposa reforçar la coalició amb el PSC

(EUROPA PRESS) 9.4.2006
L'associació civicopolitica Ciutadans pel Canvi ha rebutjat la proposta del primer secretari del PSC, José Montilla, per integrar-se al partit i prefereix mantenir l'actual fórmula de coalició. Tot i així, ha proposat als socialistes un protocol de relacions amb mesures per reforçar la coalició, com ara la coparticipació en la definició del programa electoral o la inclusió de representants d'un i altre grup en els organismes directius del seu soci, amb veu però sense vot.

El diputat i portaveu de CpC, Àlex Masllorens, ha explicat a Europa Press que la proposta de protocol, sobre la qual estan esperant una resposta del PSC, és "una posició ja aprovada" per la direcció de la plataforma, que aposta per "renovar la coalició" per a les futures eleccions.Una de les principals novetats que planteja el protocol és la inclusió d'un membre del PSC als òrgans directius de CpC, amb veu però sense vot, i a la inversa, col·locant un representant de CpC a l'executiva socialista. A més, CpC proposa que "es treballi de manera conjunta" en l'elaboració del programa de la coalició, perquè la plataforma civicopolitica pugui "incorporar elements", ha explicat Masllorens.

Aquests moviments es produeixen en un moment de renovació de l'entitat després de la dimissió del fins ara president de CpC, el també conseller de Justícia, Josep Maria Vallès, en concloure els sis anys màxims de mandat. La comissió permanent de la plataforma, que és el seu òrgan de direcció, es reunirà el pròxim 22 d'abril per escollir un nou president.

Encara que no existeixen candidatures, sinó que la comissió designa directament el president, els noms que més sonen com a futuribles caps de l'organització són els de les diputades Carme Valls i Carmen Carretero i els diputats Antonio Comín i Francisco Boya.Masllorens ha assegurat la "renovació del suport" de la plataforma a la candidatura de Pasqual Maragall en les pròximes eleccions i al projecte de la coalició socialista, del qual ha dit que "segueix sent perfectament vàlid".

De fet, CpC va néixer el 1999 amb l'objectiu de recolzar "la candidatura renovadora de Maragall" a la presidència de la Generalitat, ha recordat.L'associació civicopolitica ha enviat recentment una carta al president de la Generalitat, Pasqual Maragall, en la qual valoraven "positivament" la seva actuació al capdavant del Govern encara que li reclamaven "posar major accent en les polítiques socials".

En aquest sentit, Masllorens ha centrat les "crítiques" de la seva organització en "la capacitat" del Govern "de comunicar i visualitzar el canvi en les polítiques socials que està portant a terme", per la "monopolització" que la reforma de l'Estatut ha fet del debat polític a Catalunya.Així mateix, ha explicat que la missiva al president català advertia també "per si de cas algú tenia dubtes sobre cap a on havien d'anar les aliances de PSC-CpC en el futur", que l'aposta de CpC "és la de renovar el Govern catalanista i d'esquerres" apostant per les "polítiques progressistes".

La propera convenció de CpC, que se celebrarà per primera vegada fora de Barcelona -a Sant Cugat del Vallès- el pròxim 27 de maig, posarà 'La convivència a debat' per reflexionar sobre "les bondats de la diversitat i com acabar amb la percepció de conflicte constant" a la societat però també en la vida política, ha explicat el portaveu.

martes, abril 04, 2006

Els dies més grans

Una altra sorpresa agradable, la que ens acaba d'oferir en Joan Surroca, aquest home polifacètic que acaba de guanyar un recurs davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, a favor de l'objecció fiscal. En Joan és un home valent, heterodox, polifacètic. Però d'això de la sentència en parlaré un altre dia (perquè val molt la pena).

Avui destaco el seu darrer llibre, Els dies més grans. Propostes i textos per a un cerimonial civil. Un volum ben curiós, un compendi de textos, poemes, recomanacions... sobre com celebrar cerimònies de caire no religiós, però amb el saber fer que tantes vegades ha demostrat l'església. I és que les coses es poden fer bé, allò profà no té perquè estar exent de litúrgia. I hi ha moments i circumstàncies que requereixen una bona posada en escena, perquè mereixen deixar-nos un bon gust de boca.

Us el recomano vivament. És bonic i serà molt útil per a moltes persones.