martes, enero 29, 2008

Cal triar entre passió i harmonia?

A l’hora d’esmorzar, m’he aturat en un article de l’Empar Moliner a El País, on comentava una entrevista a l’inventor del minipimer que havia llegit a La Vanguardia. Allà, el tal Gabriel Luelles hi declarava: “Jo tinc un avantatge. En casar-me als 43 anys jo ja sabia el què volia. No buscava passió, sinó harmonia”.

I la Moliner comenta: “Ostres. De manera que Luelles és dels qui pensen que no es pot tenir tot. O es té passió o es té harmonia. O es té primer passió i després harmonia exempta de passió, però les dues coses no poden ser”. “Sé que hi ha molta gent que pensa com Luelles –afegeix Moliner-. La majoria de les meves amistats casades i la majoria de les meves amistats solteres». « De totes formes, conec casats adúlters que viuen amb la mateixa harmonia exempta de passió l’aventura que tenen amb la seva amant i conec casats sense passió que, a sobre, viuen en un estat de desharmonia inaguantable. I a casades que encadenen amants amb els quals viuen passions d’un mes i mig o dos, per tornar després a l’harmonia del seu marit. Però jo, que sóc una persona pessimista que, per tant, pensa que tot anirà malament, que res no durarà i que les coses s’espatllen, sí que ho vull tot. Almenys, ja que anirà malament, que sigui increïble mentre duri… Mai no m’han agradat les rebaixes, i tenir harmonia a canvi de no tenir passió és una gran rebaixa”.

No ho tenia programat amb antel·lació, però el fet és que a la tarda m'he comprat una jaqueta a les rebaixes.

jueves, enero 24, 2008

Banca ètica

Dijous 31 de gener
de 9:00 a 18:30
al Pati Manning de Barcelona




Construint la banca ètica:
“El paper de les administracions públiques
en l’impuls de la banca ètica”


Comptarem amb la presència d’administracions diverses que han participat de manera decisiva en la construcció de projectes de banca ètica.

Exposarem i compartirem possibilitats diferents de participació des d’àmbits municipals fins a l’administració estatal.

Comptarem amb experiències de diferents indrets de l’Estat i d’Europa, que ens ajudaran a ampliar el nostre punt de vista.




Confirmeu la vostra assistència a fets@fets.org o bé al 93.368.84.81

miércoles, enero 16, 2008

¡Viva la muerte!

El lobby armamentístico internacional tiene tan pocas entrañas que lleva todas las de ganar en su particular guerra contra la humanidad. Y ganar él significa que perdamos todos los demás. O sea, el conjunto de la especie humana.

Estos días podemos constatar en los periódicos cuál es el verdadero sentido del poder para los más altos mandatarios de las potencias industriales: rearmar a todos los países, y cuanto más, mejor. La única solución que se les ocurre a Bush y a Condolezza para hacer frente a la amenaza hegemónica y expansionista del estado teocrático iraní es rearmar hasta los dientes a otros estados igualmente peligrosos y exportadores de semillas de odio e intolerancia, como Arabia Saudí. Claro que, como dijo Kissinger refiriéndose a Pinochet, algunos "son unos hijos de puta, pero son nuestros hijos de puta".

Y, mientras tanto, Sarkozy también aprovecha la debilidad general para ir colocando sus reactores nucleares por toda aquella zona. Siempre a los buenos, naturalmente; nunca a los malos. Los dirigentes de las grandes potencias se han convertido, al parecer, en representantes de comercio de los grandes lobbys industriales. Cual viajantes de comercio, han sustituido el seiscientos por sus jets privados y en lugar de dormir en la pensión del pueblo lo hacen en los mejores y más lujosos hoteles. Algo es algo, la profesión ha ido a más.

Como ha apuntado Richard Youngs, "hacer que Irán se sienta más amenazado difícilmente parecería la manera de lograr el espacio y el tiempo necesarios para la diplomacia y la moderación en todas las partes implicadas (...) La población joven iraní aspira a mejores perspectivas de empleo, movilidad social y protección de sus derechos humanos... Mientras Occidente ignora estos problemas, a favor de la presión del poder duro contra Irán, con ello probablemente sólo fortalecerá las voces menos moderadas dentro de la República Islámica".

Pero, ¿a quién le importa la población iraní? ¿O la de cualquier otro lugar del mundo? Desde luego a los fabricantes y exportadores de armas, no. El lobby armamentístico internacional sabe por experiencia que las guerras y los conflictos son el mejor caldo de cultivo para vender más y que las acciones suban en Bolsa como la espuma. Y eso es lo único que importa.

miércoles, enero 09, 2008

¡Libertad para Fouad al Farhan!


Todo el mundo sabe que Arabia Saudí es un estado represor de las libertades y que no respeta los derechos humanos. Es un buen ejemplo de estado confesional. Allí vive Fouad al Farhan, un bloguero de 32 años que está encarcelado por el régimen "amigo de occidente" desde el pasado 10 de diciembre. ¡Y todo porque su blog http://www.alfarhan.org/ se ha convertido en el más popular en su país!


Fouad se ha centrado sobre todo en temas sociales, pero en los últimos tiempos se le ha ocurrido recordar que en Arabia existen presos políticos y que el país necesita reformas. "No quiero ser olvidado en la cárcel" ha dicho ahora.


Mientras tanto, George W. Bush anda de gira por Oriente Medio y visitará a los amigos del régimen saudí (por cierto, sobre todo amigos de su padre, con quien mantienen unas relaciones comerciales multimillonarias desde antes de que fuese elegido presidente de los Estados Unidos) .

lunes, enero 07, 2008

Rondinaires, fariseus i protestants

Jo em queixo quan trepitjo una caca de gos. Tu dónes la culpa a l'alcalde que la ciutat estigui bruta. Ell permet que el seu gos defequi on li vingui de gust i deixa el trofeu enmig de la vorera. Nosaltres protestem perquè limiten la velocitat a la carretera. Vosaltres us queixeu que hi hagi tants vehicles circulant. Ells donen la culpa dels accidents al Govern. Jo detesto que hi hagi pintades a les façanes. Tu en pintes perquè et dona la gana. Ell torna a insistir que tot plegat és culpa dels polítics... I així successivament.

Ens hem tornat rondinaires. Estem convençuts que és lícit anteposar els nostres interessos al bé comú, però ens queixem quan altres ens perjudiquen.


Encara hi ha qui creu que aquesta falta de respecte a les persones i al benestar col·lectiu es pot canviar només amb noves lleis i ordenances, o augmentant les penes i les multes. Però als països d'aquella Europa del nord que envejava el nostre poeta (on, per cert, tampoc no és or tot el que lluu) hi ha una dilatada tradició d'educació cívica i uns valors republicans arrelats, segons els quals el dret a tenir drets es basa sempre en la reciprocitat.


En l'ètica protestant, en especial en la calvinista, tan allunyada del fariseisme dominant a la catòlica Europa mediterrània, l'educació per la ciutadania és una cosa consubstancial a la democràcia. Els que atempten contra la societat o contra la seguretat de les persones senten el rebuig del veí pel mal que provoquen.


Aquí es porta més donar la culpa de gairebé tot al Govern. Especular i evadir impostos encara pot donar algun prestigi, i es diria que per ser famós s'ha de ser un diletant, un caradura o un indesitjable. És clar que "nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, desvetllada i feliç" són els que es dediquen a la cosa pública els primers a donar exemple. En aquells llocs resultaria del tot inimaginable, per vergonyós, que partits que es pretenen patriotes incloguessin a les seves candidatures electorals esportistes o cantants d'òpera censats en paradisos fiscals per no pagar els impostos al seu propi país.


(article que he publicat a El Periódico el 7 de gener de 2007)