martes, febrero 28, 2006

Amnèsia o cinisme???


Algunos recortes de prensa, de hace bien poco. Con su dirección electrónica para que lo compruebes por ti mismo/a:


Aznar autoriza que representantes del Gobierno dialoguen directamente
con ETA
http://www.el-mundo.es/1998/11/04/espana/

Aznar promete a ETA iniciar el proceso de paz si demuestra que acepta las reglas democráticas
http://www.el-mundo.es/1998/10/03/espana/

Aznar estudia anunciar en los próximos días el acercamiento de presos de ETA
http://www.el-mundo.es/1998/12/17/

Aznar emplaza al entorno de ETA a responder a su oferta de diálogo
http://www.el-mundo.es/1998/12/07/espana/

Borrell ofrece a Aznar el apoyo del PSOE para alcanzar la paz
http://www.el-mundo.es/1998/11/06/espana/

El Gobierno negociará con ETA su reinserción en la sociedad vasca
http://www.el-mundo.es/1998/11/06/

El Gobierno ordena al Cesid que tienda puentes hacia ETA
http://www.el-mundo.es/1998/11/03/espana/

El Gobierno estudia nuevos traslados de presos de ETA antes de Navidad
http://www.el-mundo.es/1998/11/18/espana/

El PSOE respeta y apoya las medidas del Gobierno
http://www.el-mundo.es/1998/12/19/espana/

El Gobierno admite contactos con el entorno de ETA
http://www.el-mundo.es/1998/12/12/

Aznar reafirma estar dispuesto "al perdón y la generosidad"
http://www.elpais.es/articulo.html?d_date=&xref=19981106elpepinac_6&type=Tes&anchr=elpepiesp

Aznar: "Merecería la pena la generosidad si así lográsemos la paz"
http://www.elpais.es/articulo.html?d_date=&xref=19980504elpepinac_10&type=Tes&anchor=elpepiesp

Piqué aclara que el Gobierno está dispuesto a dialogar "directamente" con ETA
http://www.elpais.es/articulo.html?d_date=&xref=19981105elpepinac_1&type=Tes&anchor=elpepiesp

Aznar no exigirá a ETA entregar las armas
http://www.elpais.es/articulo.html?d_date=&xref=19981101elpepinac_1&type=Tes&anchor=elpepiesp

Aznar promete a Pujol explorar "todas las posibilidades de diálogo" para Acabar con ETA
http://www.elpais.es/articulo.html?d_date=&xref=19980925elpepinac_1&type=Tes&anchor=elpepiesp

lunes, febrero 27, 2006

Comedores escolares sostenibles


En muchos países, alimentarse es un problema. Aquí, el problema es muy distinto: la obesidad afecta al 14% de la población escolar y el sobrepeso al 26%. Se trata de un atentado a la salud de las personas, individualmente, pero también hay que verlo como un desafío a la salud pública. Por otro lado, pone en cuestión los modelos de alimentación imperantes. Hay pues igualmente un reto educativo. Nuestros niños y jóvenes consumen muchos más productos ricos en grasas y en azúcares y entre los adultos hay gran afición a mantener dietas que a lo mejor tuvieron sentido en un país más pobre y con predominio de trabajos que significaban un desgaste físico mucho mayor que el actual.
La industria agroalimentaria y el comercio de los productos de primera necesidad son sin duda uno de los sectores económicos y de producción que han sufrido mayor transformación en pocos años. Casi se puede hablar de revolución. En este campo, la globalización se ha hecho patente y ha repercutido en la vida cotidiana de las personas. Y eso a pesar de que los productores, las industrias y los gobiernos de los países ricos se han cerrado a cal y canto a la entrada de los productos agrícolas del sur. Un camionero español puede ganarse razonablemente bien la vida transportando hortalizas de Murcia a Cataluña y de Cataluña a Holanda y regresar cargado... nuevamente de lechugas holandesas. Parece un contrasentido, pero donde el consumidor se conformaba antes con un único tipo de lechugas, hoy exige que en un mismo puesto del mercado haya diversidad para elegir formas, gustos y colores. ¡Es el progreso en forma de hortaliza!
En este panorama, hay quien ha analizado cómo comen nuestros hijos en el colegio y ha llegado a la conclusión de que los comedores escolares son manifiestamente mejorables. No sólo desde el punto de vista dietético o educativo. Hay quien apunta más alto y ofrece una alternativa original y sana, con la mirada puesta en el equilibrio social, ambiental y gastronómico. Lo explicó la otra tarde la Fundació Futur en la sede de Un Sol Món, en el edificio de la Pedrera, en Barcelona. Y habrá que prestarles atención. Su programa MES (Menjador Escolar Sostenible) consiste en una propuesta renovadora de los comedores escolares, desde cuatro perspectivas: alimentaria, ambiental, social y educativa. Ellos mismos empiezan confesando que la expresión "sostenibilidad" se usa actualmente en exceso y para denominar cualquier cosa.
La Fundació Futur sostiene que una sociedad sólo puede ser equitativa si además de perseguir la cohesión social y combatir la exclusión garantiza la sostenibilidad. Su experiencia de "restauración sostenible" la viene experimentando hace años en varios restaurantes y en un servicio de comidas para particulares, empresas y administraciones. Todo ello sin olvidar su objetivo principal: es una empresa de inserción social y laboral.
Ahora ha rizado el rizo y nos propone la restauración escolar sostenible. Un programa que lleva unos meses de rodaje en un centro educativo y que se basa en principios que llaman la atención. Por ejemplo: tres de cada cuatro productos de la dieta escolar deben ser alimentos no precocinados ni precongelados; la mitad de los productos deben tener un origen regional o local; un tercio de los menús escolares son biológicos; las frutas son mayoritariamente de temporada; el 10% de los productos de la dieta son de comercio justo y se intenta que los escolares recuperen el gusto por algunos alimentos integrales, ya que tienen no sólo más sabor sino que son también más saludables. Ahí es donde proponen recuperar el uso de técnicas culinarias que mantengan las cualidades sensoriales y nutricionales de los platos. El gusto también se educa, forma parte de la cultura de las personas; una materia prima de calidad conserva las propiedades sensoriales originales de los productos: gusto, textura, aroma y color. Todo ello es compatible con la conciencia ecológica, en el sentido de consumir alimentos producidos de manera sostenible, respetuosa con el medio ambiente, limitando la presencia de contaminantes (fertilizantes y pesticidas) y de alimentos modificados genéticamente. Futur añade a todo ello las políticas de sostenibilidad y de respeto al medio ambiente, favoreciendo que la escuela integre todos sus principios y participe de las iniciativas de la Agenda 21 y de la educación para la salud. Se trata de implantar los criterios de sostenibilidad en el espacio de comedor escolar, mediante una política y una filosofía de reducción, reutilización y reciclaje de residuos, favoreciendo el ahorro energético.
Puede parecer pretencioso o demasiado ambicioso, pero el programa parte de experiencias anteriores en España y en Europa y en constataciones simples. El transporte en avión de un kilogramo de kiwis desde Nueva Zelanda a Barcelona implica emitir cinco kilogramos de CO2 a la atmósfera. Otras constataciones son de carácter económico: cinco empresas controlan el 80% del comercio mundial de plátanos. Esas multinacionales pagan como máximo dos dólares por cartón de bananas a los productores. En Italia, una empresa de comercio justo firmó hace años un convenio con los pequeños productores ecuatorianos y les compra cada año por lo menos el 70% de su producción de plátanos, a nueve dólares y medio. Claro que el Ayuntamiento de Roma por si solo ya les compra seis millones de plátanos al año para distribuirlos en los comedores escolares de la ciudad. Y 140.000 barritas de chocolate de comercio justo cada semana, también para esos mismos escolares romanos. Es sólo una prueba de cómo las administraciones tienen también mucho que hacer en este ámbito.
En Francia, algunos gobiernos regionales subvencionan una parte del coste de los comedores escolares cuando incluyen un mínimo de alimentos ecológicos producidos en la zona. En Andalucía, las consejerías de Agricultura, Medio Ambiente y Educación se han puesto de acuerdo también para promover el consumo interno de la agricultura ecológica, después de constatar que su comunidad es el primer productor en España pero que se destina la gran mayoría a la exportación. Hay, pues, mucho camino por recorrer. La propuesta de comedores escolares sostenibles es pionera y está sobre la mesa. ¿Quién se anima?


Publicat a El País, el 27 de febrer de 2006

¡Vivan las caenas!


Enrique Vila-Matas recordaba el domingo en El País, refiriéndose al general Vicente Rojo, con qué desfachatez Franco y sus secuaces juzgaron impúdicamente a los militares fieles a la República "por rebelión militar". A la inmensa mayoría les condenaron a muerte.

"Vista hoy, y también entonces -decía Vila-Matas-, esta surrealista acusación sería sólo risible de no ser porque fue lamentablemente tan real como cínica y repugnante: los militares sublevados, los jaleadores de la muerte, acusaban nada menos que de rebeldía militar al general leal a la legalidad democrática". Y añadía: "Creo que hoy en día estas actitudes de darle tan cínicamente la vuelta a las cosas siguen de actualidad entre nosotros, como si fueran residuos franquistas". Y cita, como ejemplo, la forma como se le ha dado la vuelta, y justamente en Salamanca, a la frase unamuniana del "venceréis, pero no convenceréis".

La derecha extrema y rancia que quiere volver a gobernar en España, hace tiempo que practica el todo vale y el cuanto peor, mejor. Como lo hizo en la última legislatura de Felipe González. Es la idea del golpe de Estado permanente. Y todo vale, significa que se puede jugar con el terrorismo y con las víctimas (por cierto, con el beneplácito de algunos dirigentes de la AVT), aun a riesgo de poner en peligro las frágiles expectativas de paz. Y que se puede jugar con la legalidad vigente, con la convivencia y con la catalanofobia, sólo por el placer de ver crecer fácilmente las encuestas. Lo de menos, según parece, es ofrecer alternativas serias. Lo de menos, sobre todo, es hacer lo posible porque haya paz, se conviva mejor y seamos tod@s un poco mejores y más inteligentes.

Las derechonas política, económica, mediática y eclesiástica vuelven a la carga y nos proponen otra vez la misma solución de siempre a los males que ellos mismos han creado: ¡Vivan las caenas! (y siempre habrá algún tonto o algún incauto dispuesto a jalearles).

jueves, febrero 23, 2006

S'enceta el camí perquè els immigrants puguin votar


Dimarts al vespre, el Congrés dels Diputats va aprovar una resolució, de cara a estudiar i emprendre les mesures necessàries per avançar en l'exercici del dret de sufragi actiu i passiu dels estrangers a Espanya. Aquest és un gran pas endavant, en la direcció de facilitar la integració dels immigrants, no solament amb mesures de caràcter social, sinó també en el terreny de la participació cívica i política. És una antiga reivindicació de molts col.lectius.

Si voleu més informació, podeu contactar amb el blog del diputat socialista al Congrés Jordi Pedret

http://jordipedret.blogspot.com/

martes, febrero 21, 2006

Més que créixer, decréixer


El bon amic Joan Surroca, que va ser ponent de la Llei de foment de la pau en l'anterior legislatura, m'envia un link amb la pàgina http://www.decrescita.it Dies enrera, vam estar parlant d'aquest nou corrent que defensa la necessitat d'un "decreixement" en el model de vida occidental. Va ser durant les jornades sobre el Moviment per la Pau, que van tenir lloc a Barcelona. En Joan em va explicar que ara està molt interessat per aquesta idea, defensada a Itàlia per un moviment que propugna "la necessitat i la urgència d'una inversió de tendència respecte al model dominant de desenvolupament i de creixement il.limitat". Consideren que aquesta inversió de tendència es fa necessària "per la simple raó que l'actual model de desenvolupament és ecològicament insostenible, injust i incompatible amb el manteniment de la pau". I, tot i això, comencen per reconèixer que la idea del decreixement "és sobretot un eslògan".

lunes, febrero 20, 2006

Nou bloc del President de la Generalitat



Pasqual Maragall ha iniciat el seu bloc en què pretén "confessar-se" setmanalment als catalans i catalanes. Va explicar que pretén comunicar-se de forma més àgil que els sistemes "pautats" dels mitjans de comunicació, els quals li deixen sovint una "sensació de dèficit" de possibilitats de connectar amb la ciutadania. Pretén "explicar als ciutadans el que penso, el que crec que estem fent" i "escoltar". Aquest és l’estil genuí de Pasqual Maragall: innovador, proper i sincer. VilaWeb us ofereix el vídeo de la presentació del bloc.
(comentari extret del bloc http://lourdesmunozsantamaria.blogspot.com/

viernes, febrero 17, 2006

El Patronat Domènech visita el Parlament




http://www.patronatdomenech.net

Els xamans ja fa temps que no manen

Estic d'acord: cal respectar totes les idees i les creences religioses. Però el cert és que a partir del moment en què el respecte s'ha de basar forçosament en el silenci i la por, tot el debat queda automàticament contaminat. Ja és un debat inútil.

Si jo estic condicionat per l'amenaça de l'altre, en el sentit que si dic el què penso ell em pot agredir amb violència, la llibertat queda tocada de mort. Per això em nego a acceptar cap argument que, disfressat de respecte i de tolerància, em vulgui imposar el silenci. Això no és la pau, això és el principi de la fi de la raó.

Ho dic sabent bé quanta intransigència hi ha entre nosaltres, que no som tampoc un gran exemple de coherència, malgrat creure que podem anar pel món donant lliçons de tot i a tothom. Però aquí la religió i els xamans ja fa temps que no manen!

lunes, febrero 13, 2006

Alternatives a la presó

Es parla molt de seguretat ciutadana i sovint s'oblida que la percepció de seguretat o d'inseguretat és resultat en gran mesura d'un conjunt de polítiques socials i no solament policials. Des d'una perspectiva progressista, la seguretat està íntimament relacionada amb la igualtat d'oportunitats i amb la justícia social. De la mateixa manera, quan fem referència a la política penitenciària tampoc s'ha de pensar únicament en les presons. Afortunadament, la nostra Constitució i la llei general penitenciària posen l'èmfasi en el fet que les penes privatives de llibertat i en general tota la política penitenciària han d'estar orientades cap a la reeducació i la reinserció social.
En aquest mateix sentit s'han pronunciat diversos documents de Nacions Unides i de les institucions europees. Totes les recomanacions apunten en la mateixa direcció: aconseguir la reinserció de les persones preses és una de les millors fórmules per garantir que hi hagi més cohesió social. I, a més a més, apostar per la rehabilitació resulta més barat que no fer-ho.
Actuar en una o una altra direcció és prendre partit per un o per un altre model social. Només s'han de comparar les estadístiques per adonar-se'n. Als Estats Units, el país de l'Associació del Rifle, de l'"ull per ull..." i on hi ha més poca protecció social de tot el món desenvolupat, hi ha 686 presos per cada 100.000 habitants. I que ningú pregunti allà per les mesures penals alternatives. Els presos (que majoritàriament són pobres, negres i hispans) compleixen la pena íntegra i sovint surten al carrer en més males condicions que quan hi van entrar. A Europa occidental, la mitjana de presos per 100.000 habitants és aproximadament una sisena part que als Estats Units: 96 a Alemanya, 95 a Itàlia, 85 a França... , però 125 a Catalunya i 140 a Espanya.

AQUESTES dades mostren alguns elements que s'han de tenir en compte. Per un costat, que les societats europees estan més cohesionades i són, encara, menys violentes. L'Estat de benestar funciona més bé aquí. Cosa que hem de considerar quan sentim certs cants de sirena que ens parlen de les bondats de la liberalització extrema del sistema i de la necessitat de desmantellar el suposadament insostenible nivell actual de protecció social. Però no deixa de cridar l'atenció la diferència que hi ha entre el nombre de presos al nostre país i en altres països d'Europa. A això hi van contribuir les 17 reformes penals dictades pels governs del PP, que van incrementar les penes de privació de llibertat i les mesures de presó preventiva. I també, els anys de retard amb què anem aquí pel que fa a l'aplicació de les mesures penals alternatives.
A Catalunya, a l'excés de població penitenciària s'hi ha de sumar la paràlisi dels governs de CiU en allò referent a construcció de centres penitenciaris i el seu poc entusiasme en l'aplicació de mesures alternatives. Tot plegat ha conduït a la massificació de les presons, que les fa molt més difícils de governar i que dificulta encara més poder fer realitat el mandat constitucional de reinserir el delinqüent. Per això em sembla destacable l'aposta de l'actual Govern de la Generalitat per intentar corregir amb decisió la indecisió dels governs anteriors. Així, a la construcció de nous centres, s'hi suma la posada en marxa, a principis del 2005, d'una prova pilot per a la difusió de les mesures penals alternatives.
Aquesta prova s'ha iniciat amb èxit als jutjats d'Arenys de Mar, sota els auspicis de la fiscalia d'aquell partit judicial, d'acord amb les directrius del fiscal en cap de Catalunya, José María Mena. La coincidència entre els objectius plantejats pel conseller Josep Maria Vallès i per la Fiscalia ha fet possible que hi hagi més garantia de control i efectivitat en el desenvolupament de les mesures penals alternatives i en especial dels tre-
balls en benefici de la comunitat.

TOT ES FA el mateix dia del judici oral i en el mateix edifici judicial, de manera que el jutge i el fiscal, abans que es dicti la sentència, ja tenen coneixement de la predisposició de l'acusat a complir una pena alternativa. Aquest procediment millora substancialment l'agilitat i l'eficàcia i el resultat ha estat un augment de les demandes d'execució de mesures alternatives per sobre del 80% i dels treballs en benefici de la comunitat de gairebé un 100%. Hi col.laboren també entitats privades sense ànim de lucre i ajuntaments. L'experiència s'anirà ampliant a altres partits judicials. Si, a més, com ja està fent, el Govern construeix nous centres penitenciaris de dimensió més reduïda, potser finalment serà possible aconseguir un sistema penitenciari que de veritat s'esforci a donar compliment al mandat constitucional de la reinserció. És una altra manera, i molt concreta, d'avançar cap a una societat més justa i més igualitària.


Article publicat a El Periódico (10/02/06)

jueves, febrero 09, 2006

Un gran salt endavant

Comença la negociació de l’Estatut al Congrés dels Diputats. Un altre pas endavant en el llarg camí fins l’aprovació definitiva del text. No tothom ha volgut ensenyar totes les cartes, però en bona part la sort de la norma bàsica legal de l’autogovern de Catalunya està decidida. No pot ser d’una altra manera. El nostre país és a punt d’obtenir la màxima cota d’autonomia i de llibertat que mai ha tingut en democràcia.

Alguns es remunten, sentimentalment, a moments de la història en què Catalunya no havia de convèncer ningú de què formava part d’una corona independent, juntament amb l’Aragó, el País Valencià i les Illes. Molts espanyols ho ignoren, perquè en aquest país el coneixement de la història no ha estat mai el nostre fort. Sabem quatre coses i ens sembla que n’hi ha prou. Però també és cert que els catalans i les catalanes, individualment, no havien gaudit mai del grau de llibertat que avui tenim. Som ciutadans i ciutadanes lliures i vivim en democràcia i en pau. No podem obviar que aquesta ha estat una conquesta històrica revolucionària. Avui val el mateix el vot d’un pagès, d’un treballador manual, d’un empresari i d’un terratinent. I tots hem de complir les lleis i respondre davant dels tribunals.

Per tant, molt més enllà de les visions edulcorades i nostàlgiques, l’obligació de cada generació és deixar un món millor als fills i als néts. I cal tenir molt clar que el món no és una herència que deixem nosaltres a les properes generacions, sinó un usdefruit que ens han deixat elles a nosaltres.

El text d’Estatut que hi ha sobre la taula li dona cent voltes al què està en vigor i representa un avenç extraordinari en el camí de l’autogovern de Catalunya i també de les relacions de Catalunya amb Espanya. És un salt qualitatiu que tardarem anys a digerir i a poder aplicar en tota la seva extensió i les seves conseqüències.

La gran majoria de diputats del Parlament ens havíem compromès a promoure un Estatut que donés resposta als nous reptes que tenim al davant, i a les noves necessitats i sensibilitats ciutadanes; però també a aprofundir en l’autogovern al voltant de tres eixos fonamentals: el reconeixement de la singularitat nacional de Catalunya, l’augment real de les competències i un finançament més just.

El nou text estatutari reconeixerà els drets històrics i millorarà els drets lingüístics; establirà un capítol de drets i deures, i proclamarà el compromís dels poders públics de garantir-ne el seu compliment. El text recull una definició de drets civils (de les persones, de les famílies, de la gent gran, o a viure el procés de la mort amb dignitat), drets socials (en els àmbits de l’educació, la sanitat, els serveis socials, laboral, d’habitatge o de medi ambient), i de drets polítics i administratius (a la participació o a l’accés als serveis públics).

I, finalment, el nou Estatut estableix tota una tipologia de competències, n’aclareix la titularitat per a cadascuna d’elles i les “blinda” en el cas de les que són exclusives. I, el més important, obre el pas a la gestió de tot un seguit de competències noves que ningú no podrà negar que representen un pas de gegant en l’exercici de l’autogovern. Serà així en matèries com les polítiques d’acollida dels immigrants i la concessió dels permisos de treball; les escoles bressol; les beques en l’ensenyament obligatori, la inspecció de treball; el reconeixement i la prestació de les pensions no contributives; la gestió de les infraestructures de les telecomunicacions; la seguretat privada; la gestió de ports i aeroports i dels ferrocarrils de rodalies; la coordinació amb l’Estat de les relacions amb la Unió Europea i la presència física dels consellers en reunions ministerials... i en tota una llarga llista de millores competencials en l’Administració de Justícia.

I, pel que fa al finançament, quedarà consagrat també el model que havien elaborat les tres forces polítiques que donen suport al Govern de la Generalitat. Un model que era bo en el moment en què es va fer arribar la proposta al govern de l’Estat i que ho continua essent i que dotarà Catalunya de més recursos per a dur a terme les polítiques públiques que el nostre país necessita, en ares d’una major cohesió i d’un major progrés. Aquest era el nostre compromís i continua essent la nostra ambició.


Àlex Masllorens, diputat del Grup Parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi i membre de la ponència redactora de l’Estatut.

Publicat a El Punt, dissabte 11 de febrer de 2006

jueves, febrero 02, 2006

Els papers i l'Espanya plural

Aquesta setmana hem tingut una nova oportunitat de constatar d'una manera pràctica i ben il·lustrativa que a Espanya hi ha dues maneres d'entendre la llibertat i la democràcia. Per un costat, una dreta extrema i rància que quan no pot guanyar democràticament a les urnes o als Parlaments, s'entesta a fomentar la divisió entre col·lectius i entre comunitats.

A l'altre costat, un Govern que compleix allò que democràticament i per àmplia majoria va aprovar el Congrés dels Diputats el mes d'abril de 2005.

Amb el retorn a Catalunya dels papers confiscats pel règim franquista a la Generalitat republicana, s'ha reparat una injustícia històrica. Catalunya ha recuperat milers de documents que no havien d'haver sortit mai d'aquí.

Resulta lamentable que encara es vulgui presentar aquesta reparació, no com el tancament d'una ferida antiga sinó com un nou motiu per a enfrontar, de manera irresponsable, ciutadans i pobles d'Espanya.

El retorn dels papers ha estat un èxit col·lectiu. Un èxit de la constància, de la tossuderia i de la memòria històrica. De la voluntat de ser. Un clam de llibertat. Tothom, o gairebé tothom, pot apuntar-se aquest èxit en la petita o no tan petita part que li pertoqui.

Des de les persones que van lluitar per la recuperació de la democràcia i de les institucions d'autogovern, fins a tots els representants polítics que n'han exigit el retorn des del 1978 (inclòs, per cert, el senyor Fraga, que hi va votar a favor al Congrés) i, òbviament, també el moviment ciutadà que a Catalunya ha sostingut la flama reivindicativa al llarg dels anys.

També és veritat que el retorn l'hem d'emmarcar en un determinat context polític. Espanya té avui un Govern i un president, José Luis Rodríguez Zapatero, que han donat mostres de fermesa i convicció democràtica, d'una visió plural i federal d'Espanya com no havíem conegut mai abans, i d'un respecte a la diversitat i al plurilingüisme, lamentablement excepcionals en aquest Estat.

El Govern que ha retornat els papers a Catalunya és el mateix que ha fet possible el reconeixement del català a Europa i l'ús d'aquesta llengua al Senat espanyol, el mateix que s'entesta a fer realitat l'Espanya en xarxa i el mateix que ha dut aquí la seu de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions, a més d'haver donat un suport necessari i determinant al domini puntCat a internet.