¿Es posible un debate sin prejuicios?

(artículo que publico hoy en El Periódico)

Asisto como espectador a un debate parlamentario en Nicaragua. La Asamblea Nacional discute una propuesta de ley para regular el trabajo infantil. Entre otros aspectos, la nueva norma establece las condiciones en las que niñas mayores de 14 años podrán ser contratadas como asistentas del hogar y fija un máximo de horas diarias de trabajo, un salario mínimo y la cantidad máxima deducible del salario en concepto de "cama y comida".Aquí, esta discusión puede parecernos indecente, pero en muchos países las calles están llenas de niños que se ganan el sustento. El debate en la cámara nicaragüense fue acalorado y acabó enfrentando a los partidarios de abolir por ley el trabajo infantil con los defensores de la regulación como mal menor. Un diputado acusó a los abolicionistas de negar la realidad, en un país sumido en la pobreza, donde una parte cada vez mayor de la población no puede comprar los productos básicos imprescindibles. "No confundamos deseo y realidad --proclamó--, y no disimulemos la injusticia con leyes inaplicables. Ya que no podemos acabar con el trabajo infantil, luchemos al menos contra la explotación".

Mientras, leo que en Catalunya es- tá habiendo otro interesante debate sobre si es o no necesaria la creación de espacios específicos para acoger temporalmente a menores inmigrantes recién llegados que ni conocen nuestra lengua ni están adaptados a nuestro sistema escolar. Respeto todas las posiciones, pero me molestan los apriorismos y la prevalencia de lo políticamente correcto. Creo que es valiente y útil la propuesta de Educació y que deberíamos discutirla sin prejuicios. La realidad es cambiante y, sobre todo, diversa. No es lo mismo integrar a un alumno que llegue a medio curso a un aula con pocos extranjeros y ningún escolar conflictivo, que hacerlo en un entorno en el que un solo maestro haya de lidiar con más problemas de los que razonablemente permite asumir una buena calidad de enseñanza. Y no es lo mismo plantear una escolarización separada que un periodo de adaptación en mejores condiciones para el recién llegado y para el propio grupo que después va a integrarle. ¿Será posible debatir eso sin prejuicios?

(Versió en català)
Assisteixo com a espectador a un debat parlamentari a Nicaragua. L'Assemblea Nacional discuteix una proposta de llei per regular el treball infantil. Entre altres aspectes, la nova norma estableix les condicions en què nenes més grans de 14 anys podran ser contractades com a assistentes de la llar i fixa un màxim d'hores diàries de feina, un salari mínim i la quantitat màxima deduïble del salari en concepte de "llit i menjar".Aquí, aquesta discussió ens pot semblar indecent, però en molts països els carrers són plens de nens que es guanyen el pa. El debat a la cambra nicaragüenca va ser acalorat i va acabar enfrontant els partidaris d'abolir per llei el treball infantil amb els defensors de la regulació com a mal menor. Un diputat va acusar els abolicionistes de negar la realitat, en un país sumit en la pobresa, on una part cada vegada més gran de la població no pot comprar els productes bàsics imprescindibles. "No confonguem desig i realitat --va proclamar--, i no dissimulem la injustícia amb lleis inaplicables. Ja que no podem acabar amb el treball infantil, lluitem almenys contra l'explotació".

Mentrestant, llegeixo que a Catalunya hi ha en aquests moments un altre interessant debat sobre si és o no és necessària la creació d'espais específics per acollir temporalment menors immigrants nouvinguts que ni coneixen la nostra llengua ni estan adaptats al nostre sistema escolar. Respecto totes les posicions, però em molesten els apriorismes i la prevalença del que és políticament correcte. Crec que és valenta i útil la proposta d'Educació i que hauríem de discutir-la sense prejudicis. La realitat és canviant i, sobretot, diversa. No és el mateix integrar un alumne que arriba a mig curs a una aula amb pocs estrangers i cap escolar conflictiu, que fer-ho en un entorn en què un sol mestre hagi de lidiar amb més problemes dels que raonablement permet assumir una bona qualitat d'ensenyament. I no és el mateix plantejar una escolarització separada que un període d'adaptació en més bones condicions per al nouvingut i per al mateix grup que després l'integrarà. ¿És possible poder debatre això sense prejudicis?