Xina, Tibet i els valors de l'olimpisme

Els Jocs Olímpics haurien de ser una excel·lent ocasió per mostrar al món la cara més amable de la solidaritat entre els pobles i de la competició sana entre persones que s’han preparat durant anys per superar-se a sí mateixes i per competir entre iguals.

A ningú no se li escapa que, ara com ara, són tota una altra cosa. En realitat, una deformació grotesca d’aquella idea primigènia amb què el baró de Coubertin va voler recuperar els Jocs de l’antiga Grècia. Des de l’inici mateix dels Jocs moderns, els estats han fet servir les Olimpíades per a projectar al món una imatge favorable i atractiva dels seus països. I, en el cas de les dictadures o dels règims autoritaris, l’aprofitament de l’esdeveniment per a finalitats propagandístiques ha estat encara més burda i més extrema.

De tots és coneguda la magnífica projecció internacional que el règim nazi va fer gràcies als Jocs del 1936, fins al punt que els alemanys van deixar embadalida bona part de la inteligentsia europea d’esquerres. I no diguem ja com van captivar els partidaris ultraconservadors de la mà dura i de l’autoritarisme.

Salvant les distàncies, que són moltes, els esforços del règim xinès per projectar igualment una imatge agradable, tolerant, moderna i fins i tot democràtica, m’ha recordat aquests dies aquell exemple del 1936. Perquè la Xina també aspira, legítimament, a esdevenir la primera potència mundial. I és ben sabut que la Xina és avui, encara, un estat autoritari, de partit únic, amb censura en els mitjans de comunicació, amb un control directe de l’Estat en la vida de les persones... i amb una manca flagrant de respecte als drets humans, tot el qual fa que sigui, com a colofó, el país del món on més persones moren executades cada any.

Vist tot això, a ningú no ha d’estranyar que si el règim xinès pretenia fer una operació de propaganda global d’un règim com aquest li hagi pogut sortir el tret per la culata. Els detractors del règim no han fet altra cosa que aplicar la mateixa recepta, però a la inversa. Són les regles del joc que hi ha avui en el món global: cadascú aprofita per defensar les seves causes com pot i quan pot fer més soroll. Els Estats i les multinacionals tenen mitjans molt potents, potentíssims; les ONG, la societat civil i els grups de pressió en general, tenen mitjans més modestos, però a vegades poden fer diana.

Amb això no nego el dret dels esportistes a competir en uns Jocs Olímpics, ni el dret dels ciutadans/consumidors d’arreu del món a fruir de l’espectacle dels Jocs. I encara menys pretenc defensar un règim feudal i un estat confessional i arcaic com el que alguns voldrien imposar al Tibet. Però, com ha recordat fa ben poc la Federació Catalana d’ONG pels Drets Humans, “l’esport no pot quedar al marge de l’acompliment dels drets humans”.