Tempus fugit

Dos vellets entranyables són asseguts a la terrassa d’un bar al carrer Pau Claris, prop de la Pedrera. Un d’ells, amb el bastó entre les mans i aguantant-li la barbeta prominent. S’atura una moto al costat amb una noia joveneta a sobre i aparca a cinc metres dels dos homes, que observen amb una atenció notable tots els seus moviments. Quan la noia es treu el casc, destaquen unes faccions dolces i boniques i els homes, i jo mateix, tenim l’oportunitat de gaudir d’un cos magnífic i àmpliament exposat a la vista de qui el vulgui observar. Uns pantalons curtíssims, unes calcetes que sobresurten per la part alta sense cap vergonya com passa ara tan sovint, un top lleugeríssim obert pels laterals que deixa entreveure uns petits sostenidors amb puntes. Tot plegat, un esclat de vida, una aparició que es fa mirar.

Un dels vells, sense retirar la mirada del cos de la noia, li comenta d’esma a l’amic, sense intenció que pugui, però, semblar cap retret:

-No sé on arribarem! Aquestes nenes cada cop són més desvergonyides. No tenen cap pudor.

Es fa un silenci. Continuen gaudint del què veuen, perquè la jove s’entreté guardant el casc i pentinant-se els cabells amb la mà, tot mirant-se al mirall retrovisor. El segon vell empassa saliva, somriu sorneguer, estreny més fort el bastó, mira de reüll el company i contesta:

-Sí, cada cop més fresques... però per a nosaltres millor, eh! Per a nosaltres millor.

I miren, tots dos, resignats i melancòlics, com s’allunya aquell àngel que només pot haver la mirada, tot seguint-li els passos amb la vista posada sobre la dolça figura, que a poc a poc es va fonent en l’horitzó d’una vorera sense gràcia.