Tarde de junio

Passejo pel barri antic de Toulouse amb en Pascual. Anem saltant d’un tema a un altre de conversa. Fa una tarda freda i humida i, sobtadament, em parla d’un poema d’Eloy Sánchez Rosillo, Tarde de junio, i me’l recita sencer; memòria portentosa.

Ahora, juntos, vivimos la hermosura
de esta tarde de junio,
el fulgor de las horas en que nos entregamos
al conocimiento de la verdad del amor,
a la gran llamarada del encuentro.
Ahora sabemos que toda la alegría
cabe en el mundo breve de esta habitación,
en el espacio ardiente de este lecho.
La luz cansada del atardecer
dibuja sobre el tiempo islas doradas.
En un rincón del cuarto
brilla la enredadera de la música.
Un viento súbito sacude nuestros cuerpos,
y lo olvidamos todo.
Después regresan las miradas lentas,
los gestos satisfechos, las sonrisas.
Y luego contemplamos en silencio
con qué dulzura va cayendo la noche
sobre la indiferente ciudad que nos rodea.

Pascual és amic personal d’aquest poeta, a qui veu cada cop que viatja a Múrcia, la seva terra. M’informa que Sánchez Rosillo va obtenir el premi Adonais el 1977, amb el llibre Maneras de estar sólo, al qual pertanyia precisament aquesta tarde de junio. I també va guanyar el Premio Nacional de la Crítica el 2005.

La sorpresa la tinc quan m’explica que també és amic de joventut de Soren Peñalver, un poeta en qui pensava no fa gaires dies. Tots dos, en Pascual i en Sánchez Rosillo, havien participat d’un munt de sopars de comiat i de benvinguda a Soren, amb motiu dels llargs viatges. I rememora aquelles èpoques passades mentre vaguem per la ciutat rosa, el carrer d’Alsàcia i Lorrena, la plaça de Víctor Hugo, el carrer de Thaur i després el Pont Neuf i la vista sobre el riu. S’ha de reconèixer que moltes ciutats travessades per un riu ample com aquest Garona tenen alguna cosa especial. I aquesta vil·la rosa és de les que han sabut créixer amb harmonia al costat del riu.