miércoles, agosto 13, 2008

Guerra pública, beneficios privados

Un nuevo informe de la Oficina de Presupuesto del Congreso de los Estados Unidos (CBO, por sus siglas en inglés) estima que a fin de año el DEpartamento de Defensa habrá gastado cien mil millones de dólares en contratistas y mercenarios privados en Irak desde la invasión de 2003.

La dependencia del Pentágono de contratistas externos y, desde el primer momento también mercenarios, en Irak es en una proporción incomparablemente mayor que en cualquier conflicto anterior. El Washington Post informa que las empresas privadas de seguridad tienen ahora en Irak al menos a ciento ochenta mil empleados, lo que representa un ejército privado más grande que las fuerzas militares estadounidenses.

miércoles, agosto 06, 2008

L'octava potència?

Lloava, uns dies enrere, un informe de la Fundació per la Pau sobre el negoci de les armes. Avui, tristament per a mi, la premsa es fa ressò de la meravellosa notícia que Espanya va batre el 2007 el rècord en venda d'armament.

Entre els principals clients, a més de la UE i l'OTAN, hi ha països de solera democràtica i capdavanters en la defensa dels drets humans, com ara Malàisia, Colòmbia, Marroc, Veneçuela, Omán, la Xina o Cuba.


Espanya, destaca la informació, ja és l'octau subministrador mundial d'armament convencional. I, mentrestant, baixen els ajuts al desenvolupament i es retarda la data en què previsiblement complirem amb el compromís de destinar el 0'7% als ajuts oficials al Tercer Món (de moment, de 2010 a 2015).

jueves, julio 31, 2008

Todo por la patria

El Wall Street Journal informa que uno de los defensores más destacados de la invasión de Irak está analizando la posibilidad de invertir en los yacimientos petroleros iraquíes. El ex asesor del Pentágono Richard Perle, forma parte de un equipo que está considerando un posible acuerdo petrolero con funcionarios del gobierno regional del Kurdistán. Perle fue el presidente del Consejo de Política de Defensa en el período previo a la guerra de Irak. Actualmente es miembro del grupo de expertos del American Enterprise Institute.

miércoles, julio 30, 2008

El Papa renunciará a ser Jefe de Estado

El obispo de Roma y jefe del Estado Vaticano, Benedicto XVI, ha comunicado hoy al presidente electo de Paraguay, ex obispo Fernando Lugo, que debe dejar definitivamente los hábitos porque ha sido suspendido en el ejercicio sacerdotal, ha perdido el estado clerical "con todas las obligaciones, sea como sacerdote, sea como obispo o sea como religioso".

La razón aducida por el Papa para tomar esta drástica decisión es que "ser presidente de un país no es compatible con las obligaciones del ministerio episcopal ni con el estado clerical". De hecho, no puedo sino aplaudir las palabras del Papa, el cual, por coherencia y santidad manifiesta, hará caso inmediatamente de quienes toda nuestra vida hemos venido reclamando que el líder de la Iglesia católica, apostólica y romana (cualquiera que sea, en cualquier momento histórico) renuncie para siempre jamás a las pompas y al poder terrenal y deje de ser Jefe de Estado (aunque se trate de un estado tan ridículo como el de la Ciudad del Vaticano).

lunes, julio 28, 2008

Informació alternativa

Els ciutadans tenim avui accés a tal quantitat d’informació que, en realitat, el nostre cervell ha arribat a un grau de saturació que ens impedeix en la pràctica processar-la correctament i saber què està passant en el món.

Els filòsofs, els científics i els savis de l’antiguitat, i ben bé fins al Renaixement, eren capaços de saber de tot. Coneixien el món en la seva globalitat (o almenys s’ho podien creure). Després, en ple segle XVIII, els enciclopedistes encara estaven convençuts que tot el saber es podia capturar en un conjunt de llibres (encara que en fossin tants com els de la famosa Enciclopèdia Espasa). En kuklos paideia, ensenyament encerclat o circular... tot el saber compendiat en uns quants llibres sagrats.

Avui sabem perfectament que per molt que estudiem i ens hi esforcem només arribarem a conèixer una petitíssima part del tot. Però no és tan clar que com a ciutadans siguem igualment conscients de la poca informació que tenim sobre el què succeeix al món.

A més, la major part de la informació que ens arriba és políticament correcta i ha estat processada per les agències d’informació o els mitjans oficials; la qual cosa significa que sempre formen part del sistema i són partidaris de mantenir l’estatu quo.

Així, la pobresa és un fet natural sense solució aparent, les grans desigualtats entre els més rics i els més pobres també són inevitables i tenen la virtut de fer-nos més competitius, la degradació mediambiental és un petit peatge que hem de pagar si volem progressar, i les guerres són únicament el desenllaç de les males relacions entre veïns poc civilitzats...

Sortosament, ens queden alguns moviments socials, entitats i organitzacions capaços de fer una feina alternativa i conscienciadora. En podria citar una bona colla, amb el perill d’oblidar-me’n d’altres, però no ho faré. Avui em limito a destacar dues publicacions que han arribat a les meves mans la darrera setmana i que serveixen perquè estiguem més ben informats i tinguem un esperit més crític.

D’una banda, la Fundació per la Pau publica un magnífic dossier sobre la gran crisi mundial que representa la violència armada, la fabricació i el comerç d’armament arreu del món. En aquest cas, l’informe només fa referència a les armes lleugeres i als mil morts diaris que provoquen. Però sempre he pensat que la fabricació i el tràfic d’armament al món són la gran vergonya de la humanitat “moderna”. I en això, lamentablement, no hi ha diferències entre dretes i esquerres quan són al govern. Amb l’excusa dels llocs de treball que cal mantenir, dels ingressos econòmics que representen i de la defensa de la pau, tots els governs dels països desenvolupats estan alimentant les guerres. Amb la connivència interessada i desvergonyida de les entitats financeres que, de passada, hi fan l’agost.

I un altre dossier valent que recomano: “La propietat privada: és un robatori?”, de Demetrio Velasco i publicat per Cristianisme i Justícia. “El fet que es pugui ser propietari de recursos il·limitats, sense grans traves legals ni morals, reflecteix la dialèctica criminal que regeix el nostre món, en uns temps en què una gran part de la població no disposa del necessari per a viure. I si aquesta situació és realment greu, ho és encara més la legitimació ideològica que se’n fa, que pretén de presentar-la com a normal i, fins i tot, com a raonable”.

lunes, julio 21, 2008

¿Es posible un debate sin prejuicios?

(artículo que publico hoy en El Periódico)
Asisto como espectador a un debate parlamentario en Nicaragua. La Asamblea Nacional discute una propuesta de ley para regular el trabajo infantil. Entre otros aspectos, la nueva norma establece las condiciones en las que niñas mayores de 14 años podrán ser contratadas como asistentas del hogar y fija un máximo de horas diarias de trabajo, un salario mínimo y la cantidad máxima deducible del salario en concepto de "cama y comida".Aquí, esta discusión puede parecernos indecente, pero en muchos países las calles están llenas de niños que se ganan el sustento. El debate en la cámara nicaragüense fue acalorado y acabó enfrentando a los partidarios de abolir por ley el trabajo infantil con los defensores de la regulación como mal menor. Un diputado acusó a los abolicionistas de negar la realidad, en un país sumido en la pobreza, donde una parte cada vez mayor de la población no puede comprar los productos básicos imprescindibles. "No confundamos deseo y realidad --proclamó--, y no disimulemos la injusticia con leyes inaplicables. Ya que no podemos acabar con el trabajo infantil, luchemos al menos contra la explotación".


Mientras, leo que en Catalunya es- tá habiendo otro interesante debate sobre si es o no necesaria la creación de espacios específicos para acoger temporalmente a menores inmigrantes recién llegados que ni conocen nuestra lengua ni están adaptados a nuestro sistema escolar. Respeto todas las posiciones, pero me molestan los apriorismos y la prevalencia de lo políticamente correcto. Creo que es valiente y útil la propuesta de Educació y que deberíamos discutirla sin prejuicios. La realidad es cambiante y, sobre todo, diversa. No es lo mismo integrar a un alumno que llegue a medio curso a un aula con pocos extranjeros y ningún escolar conflictivo, que hacerlo en un entorno en el que un solo maestro haya de lidiar con más problemas de los que razonablemente permite asumir una buena calidad de enseñanza. Y no es lo mismo plantear una escolarización separada que un periodo de adaptación en mejores condiciones para el recién llegado y para el propio grupo que después va a integrarle. ¿Será posible debatir eso sin prejuicios?

(Versió en català)
Assisteixo com a espectador a un debat parlamentari a Nicaragua. L'Assemblea Nacional discuteix una proposta de llei per regular el treball infantil. Entre altres aspectes, la nova norma estableix les condicions en què nenes més grans de 14 anys podran ser contractades com a assistentes de la llar i fixa un màxim d'hores diàries de feina, un salari mínim i la quantitat màxima deduïble del salari en concepte de "llit i menjar".Aquí, aquesta discussió ens pot semblar indecent, però en molts països els carrers són plens de nens que es guanyen el pa. El debat a la cambra nicaragüenca va ser acalorat i va acabar enfrontant els partidaris d'abolir per llei el treball infantil amb els defensors de la regulació com a mal menor. Un diputat va acusar els abolicionistes de negar la realitat, en un país sumit en la pobresa, on una part cada vegada més gran de la població no pot comprar els productes bàsics imprescindibles. "No confonguem desig i realitat --va proclamar--, i no dissimulem la injustícia amb lleis inaplicables. Ja que no podem acabar amb el treball infantil, lluitem almenys contra l'explotació".


Mentrestant, llegeixo que a Catalunya hi ha en aquests moments un altre interessant debat sobre si és o no és necessària la creació d'espais específics per acollir temporalment menors immigrants nouvinguts que ni coneixen la nostra llengua ni estan adaptats al nostre sistema escolar. Respecto totes les posicions, però em molesten els apriorismes i la prevalença del que és políticament correcte. Crec que és valenta i útil la proposta d'Educació i que hauríem de discutir-la sense prejudicis. La realitat és canviant i, sobretot, diversa. No és el mateix integrar un alumne que arriba a mig curs a una aula amb pocs estrangers i cap escolar conflictiu, que fer-ho en un entorn en què un sol mestre hagi de lidiar amb més problemes dels que raonablement permet assumir una bona qualitat d'ensenyament. I no és el mateix plantejar una escolarització separada que un període d'adaptació en més bones condicions per al nouvingut i per al mateix grup que després l'integrarà. ¿És possible poder debatre això sense prejudicis?

lunes, junio 23, 2008

¿Qué nos está pasando?

Amelia tiene 85 años. Pertenece a esa generación de personas fuertes, física y moralmente, que sobrevivieron a la guerra y a la posguerra, con sus miserias y sus cartillas de racionamiento. Tuvo un montón de hijos, a los que siguieron nietos y bisnietos, y vive en su casa de siempre "mientras el cuerpo aguante". Hace unos días, volviendo de la compra en la plaza de Kennedy, a media mañana, tropezó y cayó al suelo. No hubo grandes heridas ni sangre, sólo magulladuras, cardenales y dolores que quedaron ahí durante algunos días como testimonio del infortunio. Y un buen susto, por supuesto. Nadie acudió en su ayuda. Ni un solo peatón de cuantos pasaron a su lado le preguntó siquiera si se había hecho daño y si necesitaba algo. Eso fue lo que más le dolió.

La semana pasada, Francesc acompañaba a su hijo Pol al colegio en moto, por la Ronda de Dalt, a velocidad lenta porque había una circulación muy densa. De repente, reventó la rueda y ambos cayeron al suelo; Pol quedó debajo de la moto, inmóvil y asustado. La furgoneta que iba detrás de ellos tuvo que frenar bruscamente. Se oyeron pitidos y protestas, pero nadie, ni uno solo de los conductores, bajó del coche a preguntar a los accidentados cómo estaban o si necesitaban ayuda. Llegó una ambulancia y más de una patrulla policial, instaron al conductor a retirar inmediatamente el vehículo de la Ronda. Y tuvo que ser él mismo quien arrastrase la moto para subirla por la rampa de salida de la Ronda, vigilando que otros coches que salían por allá no complicasen aún más las cosas a él ni a su hijo. Cuando, por fin, llegó a Urgencias, le diagnosticaron una fractura de rótula, le enyesaron la pierna y le prescribieron que no anduviera durante un par de semanas.


Esta misma mañana he asistido al concierto de bocinazos que algunos conductores han brindado a un colega a quien se le ha estropeado el coche en la calle de Aragó. Uno, de paso, le ha dedicado unos insultos. Y así es como parece que andamos, a día de hoy, la mayoría: cada uno a su bola, pendiente de lo suyo, ignorando lo que acontece a quienes se nos cruzan por delante. Por cierto... al techo no le iría nada mal una mano de pintura.

sábado, junio 14, 2008

Tarde de junio

Passejo pel barri antic de Toulouse amb en Pascual. Anem saltant d’un tema a un altre de conversa. Fa una tarda freda i humida i, sobtadament, em parla d’un poema d’Eloy Sánchez Rosillo, Tarde de junio, i me’l recita sencer; memòria portentosa.

Ahora, juntos, vivimos la hermosura
de esta tarde de junio,
el fulgor de las horas en que nos entregamos
al conocimiento de la verdad del amor,
a la gran llamarada del encuentro.
Ahora sabemos que toda la alegría
cabe en el mundo breve de esta habitación,
en el espacio ardiente de este lecho.
La luz cansada del atardecer
dibuja sobre el tiempo islas doradas.
En un rincón del cuarto
brilla la enredadera de la música.
Un viento súbito sacude nuestros cuerpos,
y lo olvidamos todo.
Después regresan las miradas lentas,
los gestos satisfechos, las sonrisas.
Y luego contemplamos en silencio
con qué dulzura va cayendo la noche
sobre la indiferente ciudad que nos rodea.

Pascual és amic personal d’aquest poeta, a qui veu cada cop que viatja a Múrcia, la seva terra. M’informa que Sánchez Rosillo va obtenir el premi Adonais el 1977, amb el llibre Maneras de estar sólo, al qual pertanyia precisament aquesta tarde de junio. I també va guanyar el Premio Nacional de la Crítica el 2005.

La sorpresa la tinc quan m’explica que també és amic de joventut de Soren Peñalver, un poeta en qui pensava no fa gaires dies. Tots dos, en Pascual i en Sánchez Rosillo, havien participat d’un munt de sopars de comiat i de benvinguda a Soren, amb motiu dels llargs viatges. I rememora aquelles èpoques passades mentre vaguem per la ciutat rosa, el carrer d’Alsàcia i Lorrena, la plaça de Víctor Hugo, el carrer de Thaur i després el Pont Neuf i la vista sobre el riu. S’ha de reconèixer que moltes ciutats travessades per un riu ample com aquest Garona tenen alguna cosa especial. I aquesta vil·la rosa és de les que han sabut créixer amb harmonia al costat del riu.

viernes, mayo 30, 2008

Por favor, ¡que gane Obama!


En el origen de los fascismos y, en general, de los totalitarismos de los años 20 y 30 del pasado siglo, se dió siempre la confluencia de al menos tres factores, más o menos inducidos, de forma interesada, desde algunas esferas de los poderes fácticos:

1) una crisis económica profunda
2) la criminalización colectiva de comunidades y de grupos étnicos
3) desprecio de los derechos humanos

A todo ello, hay que sumar el silencio (cuando no la simpatía tácita) de la Iglesia y de algunos sindicatos y partidos llamados de izquierda.

Actualmente estamos asistiendo en Europa a una escalada, ya bastante más que verbal, de la criminalización colectiva de minorías, en un momento de crisis económica, pero también de valores y de autoestima general y de falta de confianza en el futuro. El desprecio a los derechos humanos es también alarmante: los silencios tras Guantánamo; tras los vuelos de la CIA; tras la ampliación de los plazos de detención, sin garantías legales, de inmigrantes; tras la propuesta del gobierno neofascistizante de Berlusconi de convertir en delincuentes a todos los "sin papeles"...

Y ya sólo faltaba tener que soportar al Papa Benedicto (¡adalid de todas las libertades!) afirmar, sin vergüenza alguna, que Italia está mucho mejor ahora, con un Gobierno que defiende la libertad y la democracia. La divisoria entre ser un "sin vergüenza" a ser abiertamente un sinvergüenza es una línea muy fina.

¡Que Dios nos coja confesados! (Y que gane Obama, ¡por favor, americanos!)

lunes, mayo 26, 2008

Vuelve la Santa Inquisición


Artículo que publico hoy en El Periódico de Catalunya

(versió en català, a sota)


En Catalunya, los sectores cristianos más conservadores reviven momentos de acoso moral y de cruzada. Incapaces de convencer con argumentos a la mayoría de la sociedad, han optado lisa y llanamente por imponerse por la fuerza en los organismos eclesiales. Con actitud farisaica y mezquina, algunos carcas dicen defender a la Iglesia mientras se ocultan en el anonimato de una página web y firman con seudónimos sus secreciones intelectuales; insultan, descalifican y siembran dudas impunemente sobre todo aquel que sostenga algún postulado mínimamente progresista.


Su última acción, atacar sin piedad y echar estiércol sobre el buen nombre y fama de un cura que ha dedicado toda su vida a los más pobres y marginados. Simplemente porque no acepta que la pobreza sea irreversible y se niega a juzgar a los demás con más severidad que a sí mismo. Esos ultras están dedicando un empeño digno de mejor causa a perseguir herejes por el monte o a combatir molinos de viento. Disfrutan tirando la primera piedra contra todo aquel que ose cuestionar la moral más conservadora; son los mismos que organizan campañas contra los divorciados, ocultando que ellos consiguieron en su día la anulación de su matrimonio gracias a su doble moral y a la benevolencia vaticana.


Mal andamos por aquí (¡cuna de la tolerancia!) cuando la versión catalana ya impresa de Jesús. Aproximación histórica, el libro de José Antonio Pagola que ha vendido 40.000 ejemplares en castellano en cinco meses, ha sido secuestrada por orden de la autoridad eclesiástica y prohibida su distribución en librerías. ¿Ha vuelto la Santa Inquisición o es solo censura?En Madrid, el cardenal Rouco y los neocons de la Conferencia Episcopal son más listos. Desde que se inició la campaña del IRPF y empezaron a emitirse anuncios para convencer al contribuyente de que marque la crucecita a favor de la Iglesia, enmudecieron de golpe. ¿Se acabaron los ataques al Gobierno y a las medidas modernizadoras? No creo. Más bien sospecho que va a ser pura estrategia y que volverán a las andadas. La solución, pasado el 30 de junio.



A Catalunya, els sectors cristians més conservadors reviuen moments d'assetjament moral i de croada. Incapaços de convèncer amb arguments la majoria de la societat, han optat simplement per imposar-se per la força en els organismes eclesials. Amb actitud farisaica i mesquina, alguns carques diuen que defensen l'Església mentre s'amaguen en l'anonimat d'una pàgina web i firmen amb pseudònims les seves secrecions intel.lectuals; insulten, desqualifiquen i creen dubtes impunement sobre tothom que afirmi algun postulat mínimament progressista.


La seva última acció, atacar sense pietat i tirar fem sobre el bon nom i la fama d'un capellà que ha dedicat tota la seva vida als més pobres i marginats. Simplement perquè no accepta que la pobresa sigui irreversible i es nega a jutjar els altres amb més severitat que a ell mateix. Aquests ultres estan dedicant un afany digne de millor causa a perseguir heretges per la muntanya o a combatre molins de vent. Disfruten tirant la primera pedra contra tot aquell que gosi qüestionar la moral més conservadora; són els mateixos que es dediquen a organitzar campanyes contra els divorciats, amagant que ells van aconseguir en el seu dia l'anul.lació del seu matrimoni gràcies a la seva doble moral i a la benevolència vaticana.


Malament anem per aquí (¡bressol de la tolerància!) quan la versió catalana ja impresa de Jesús. Aproximació històrica, el llibre de José Antonio Pagola que ha venut 40.000 exemplars en castellà en cinc mesos, ha estat segrestada per ordre de l'autoritat eclesiàstica i prohibida la seva distribució en llibreries. ¿Que potser ha tornat la Santa Inquisició o només és censura?A Madrid, el cardenal Rouco i els neocons de la Conferència Episcopal són més llestos. Des que es va iniciar la campanya de l'IRPF i van comen- çar a emetre's anuncis per tal de convèncer el contribuent que marqui la creueta a favor de l'Església, van emmudir de cop. ¿S'han acabat els atacs al Govern i a les mesures modernitzadores? No ho crec. Més aviat sospito que deu ser pura estratègia i que tornaran a fer el mateix que abans. La solució, passat el 30 de juny.

miércoles, mayo 21, 2008

Gràcia a l'Everest


A les 7 del matí (hora d’aquí), dos alpinistes del Club Excursionista de Gràcia han arribat al cim de l’Everest, a 8.850 metres d’alçada, sense oxígen ni xerpes. L’ascens definitiu es va emprendre ahir a les 18.30, després d’uns dies d’espera a causa de l’ascensió de l’expedició que duia la torxa olímpica dels Jocs de Pekín.

Aquest matí el regidor de Gràcia, Guillem Espriu, ha intentat parlar amb en Xavier Aymar i en Xavier Arias, però problemes tècnics ho han impedit. Amb tot, consta que estan bé.

martes, mayo 13, 2008

Todavía estamos vivos??


Recomiendo la lectura de este artículo de Lluís Bassets sobre el comercio de armas:

jueves, mayo 08, 2008

lunes, abril 28, 2008

Móviles, gritos y transporte público


(versió en català a sota)

Muchos años atrás, cuando los autobuses de Barcelona todavía llevaban cobrador en la parte trasera y cuando se podían leer aquellos rótulos que decían "Prohibido blasfemar, insultar y escupir", era bastante habitual que la gente hablara a gritos. En parte, esto ocurría por la falta de civismo, y en parte también, según se decía, por nuestra condición de mediterráneos, que lo justificaba casi todo. Cuando viajaban hacia el norte a países que habían progresado más, los más sensibles envidiaban la limpieza y el silencio en los transportes públicos, fruto de la buena educación que se impartía en los países democráticos.


Poco a poco, también aquí fueron imponiéndose las buenas formas. Los autobuses, los vagones de metro y muchos trenes cada vez fueron más modernos y silenciosos y la ciudadanía, salvo excepciones quizá demasiado numerosas, había asumido que había que hablar sin levantar la voz más allá de lo necesario. Pero he aquí que llegaron los aparatos de música portátiles y los teléfonos móviles. ¡Y ya estamos otra vez! El ruido ha vuelto a hacerse el amo de los transportes públicos. Primero fueron los fans de la música máquina y después se han sumado, cada vez con más insistencia e impunidad, los de los teléfonos móviles, que suenan a diestro y siniestro y que provocan una curiosa pérdida de timidez en sus propietarios. No sé por qué motivo la mayoría de personas que usan móvil en el autobús dialogan en un tono de voz tan alto, como si el interlocutor fuera sordo y como si todos los viajeros tuviesen que seguir el hilo de la conversación. Me sorprende el impudor con el que tanta gente aparentemente equilibrada explica en voz alta y en público cuestiones tan íntimas.


Pero lo más alarmante es la noticia que llega de Europa. ¡Caerá sobre nosotros otro castigo perverso! La Comisión Europea ha aprobado que los viajeros de compañías aéreas puedan utilizar los teléfonos móviles durante los vuelos, una vez superados los 3.000 metros de altura. Lenta, pero inexorablemente, los amantes del silencio y detractores del estrés vamos perdiendo los últimos reductos de paz.
¡Viva el progreso!


(Publicado en El Periódico el 28/04/08)
Fa molts anys enrere, quan els autobusos de Barcelona encara duien cobrador a la part del darrere i quan s'hi podien llegir aquells rètols que deien "Prohibit blasfemar, insultar i escopir", era força habitual que la gent parlés a crits. En part, això passava per la falta de civisme, i en part també, segons que es deia, per la nostra condició de mediterranis, que ho justificava gairebé tot. Quan viatjaven nord enllà a països que havien progressat més, els més sensibles envejaven la netedat i el silenci en els transports públics, fruit de la bona educació que s'impartia en els països democràtics.
A poc a poc, també aquí es van anar imposant les bones maneres. Els autobusos, els vagons de metro i molts trens cada cop van ser més moderns i silenciosos i la ciutadania, tret d'excepcions potser massa nombroses, havia assumit que calia parlar sense alçar la veu més enllà del que fos necessari. Però vet aquí que van arribar els aparells de música portàtils i els telèfons mòbils. ¡I ja hi tornem a ser! El soroll ha tornat a fer-se l'amo dels transports públics. Primer van ser els fans de la música màquina i després s'hi han sumat, cada cop amb més insistència i impunitat, els dels telèfons mòbils, que sonen a tort i a dret i que provoquen una curiosa pèrdua de timidesa en els seus propietaris. No sé per quin motiu la majoria de persones que utilitzen mòbil a l'autobús dialoguen en un to de veu tan alt, com si l'interlocutor fos sord i com si tots els viatgers haguessin de seguir el fil de la conversa. Em sorprèn l'impudor amb què tanta gent aparentment equilibrada explica en veu alta i en públic qüestions tan íntimes com les que a vegades es poden sentir. He arribat fins i tot a sentir vergonya aliena. Però dec ser un espècimen rar.
El fet més alarmant és, però, la notícia que arriba d'Europa. ¡Caurà sobre nosaltres un altre càstig pervers! La Comissió Europea ha aprovat que els viatgers de companyies aèries puguin utilitzar els telèfons mòbils durant els vols, un cop s'hagin superat els 3.000 metres d'altura. Lentament, però inexorable, els amants del silenci i els detractors de l'estrès anem perdent els últims reductes de pau.
¡Visca el progrés

sábado, abril 26, 2008

Viatges, fotos, diapos, videos...

Sí, en definitiva, m'adono que els viatges serveixen sobretot per emprenyar els altres un cop que n'hem tornat!! (Sacha Guitry)

www.littlegalerie.org

jueves, abril 24, 2008

Xina, Tibet i els valors de l'olimpisme

Els Jocs Olímpics haurien de ser una excel·lent ocasió per mostrar al món la cara més amable de la solidaritat entre els pobles i de la competició sana entre persones que s’han preparat durant anys per superar-se a sí mateixes i per competir entre iguals.

A ningú no se li escapa que, ara com ara, són tota una altra cosa. En realitat, una deformació grotesca d’aquella idea primigènia amb què el baró de Coubertin va voler recuperar els Jocs de l’antiga Grècia. Des de l’inici mateix dels Jocs moderns, els estats han fet servir les Olimpíades per a projectar al món una imatge favorable i atractiva dels seus països. I, en el cas de les dictadures o dels règims autoritaris, l’aprofitament de l’esdeveniment per a finalitats propagandístiques ha estat encara més burda i més extrema.

De tots és coneguda la magnífica projecció internacional que el règim nazi va fer gràcies als Jocs del 1936, fins al punt que els alemanys van deixar embadalida bona part de la inteligentsia europea d’esquerres. I no diguem ja com van captivar els partidaris ultraconservadors de la mà dura i de l’autoritarisme.

Salvant les distàncies, que són moltes, els esforços del règim xinès per projectar igualment una imatge agradable, tolerant, moderna i fins i tot democràtica, m’ha recordat aquests dies aquell exemple del 1936. Perquè la Xina també aspira, legítimament, a esdevenir la primera potència mundial. I és ben sabut que la Xina és avui, encara, un estat autoritari, de partit únic, amb censura en els mitjans de comunicació, amb un control directe de l’Estat en la vida de les persones... i amb una manca flagrant de respecte als drets humans, tot el qual fa que sigui, com a colofó, el país del món on més persones moren executades cada any.

Vist tot això, a ningú no ha d’estranyar que si el règim xinès pretenia fer una operació de propaganda global d’un règim com aquest li hagi pogut sortir el tret per la culata. Els detractors del règim no han fet altra cosa que aplicar la mateixa recepta, però a la inversa. Són les regles del joc que hi ha avui en el món global: cadascú aprofita per defensar les seves causes com pot i quan pot fer més soroll. Els Estats i les multinacionals tenen mitjans molt potents, potentíssims; les ONG, la societat civil i els grups de pressió en general, tenen mitjans més modestos, però a vegades poden fer diana.

Amb això no nego el dret dels esportistes a competir en uns Jocs Olímpics, ni el dret dels ciutadans/consumidors d’arreu del món a fruir de l’espectacle dels Jocs. I encara menys pretenc defensar un règim feudal i un estat confessional i arcaic com el que alguns voldrien imposar al Tibet. Però, com ha recordat fa ben poc la Federació Catalana d’ONG pels Drets Humans, “l’esport no pot quedar al marge de l’acompliment dels drets humans”.

miércoles, abril 16, 2008

Signatura de llibres per Sant Jordi


Per mantenir la tradició, dimecres vinent, Diada de Sant Jordi, signaré exemplars de "El poeta indecente" en tres llibreries:


11 a 13 hores: La Central, a la parada de Rambla Catalunya/Mallorca


17 a 18:30 hores: Jaimes, a Passeig de Gràcia/València


19 a 20:30 hores: Catalonia, a Rda. St. Pere/Pça. Catalunya


A reveure i bona Diada!

viernes, abril 11, 2008

Miscelanea

Eduardo Galeano

Desde el año 1234, y durante los siete siglos siguientes, la Iglesia Católica prohibió que las mujeres cantaran en los templos. Eran impuras sus voces, por aquel asunto de Eva y el pecado original.


En el año 1783, el rey de España decretó que no eran deshonrosos los trabajos manuales, los llamados "oficios viles", que hasta entonces implicaban la pérdida de la hidalguía.


Hasta el año 1986, fue legal el castigo de los niños en las escuelas de Inglaterra, con correas, varas y cachiporras.


En nombre de la libertad, la igualdad y la fraternidad, la Revolución Francesa proclamó en 1793 la Declaración de los Derechos del Hombre y del Ciudadano. Entonces, la militante revolucionaria Olympia de Gouges propuso la Declaración de los Derechos de la Mujer y de la Ciudadana. La guillotina le cortó la cabeza.


Medio siglo después, otro gobierno revolucionario, durante la Primera Comuna de París, proclamó el sufragio universal. Al mismo tiempo, negó el derecho de voto a las mujeres, por unanimidad menos uno: 899 votos en contra, uno a favor.


La emperatriz cristiana Teodora nunca dijo ser revolucionaria, ni cosa por el estilo. Pero hace mil quinientos años el imperio bizantino fue, gracias a ella, el primer lugar del mundo donde el aborto y el divorcio fueron derechos de las mujeres.


El general Ulises Grant, vencedor en la guerra del norte industrial contra el sur esclavista, fue luego presidente de los Estados Unidos. En 1875, respondiendo a las presiones británicas, contestó:–Dentro de doscientos años, cuando hayamos obtenido del proteccionismo todo lo que nos puede ofrecer, también nosotros adoptaremos la libertad de comercio. Así pues, en el año 2075, la nación más proteccionista del mundo adoptará la libertad de comercio.


Lootie, fue el primer perro pequinés que llegó a Europa. Viajó a Londres en 1860. Los ingleses lo bautizaron así porque era parte del botín arrancado a China, al cabo de las dos largas guerras del opio. Victoria, la reina narcotraficante, había impuesto el opio a cañonazos. China fue convertida en una nación de drogadictos, en nombre de la libertad, la libertad de comercio. En nombre de la libertad, la libertad de comercio, Paraguay fue aniquilado en 1870. Al cabo de una guerra de cinco años, este país, el único país de las Américas que no debía un centavo a nadie, inauguró su deuda externa. A sus ruinas humeantes llegó, desde Londres, el primer préstamo. Fue destinado a pagar una enorme indemnización a Brasil, Argentina y Uruguay. El país asesinado pagó a los países asesinos, por el trabajo que se habían tomado asesinándolo. Haití también pagó una enorme indemnización. Desde que en 1804 conquistó su independencia, la nueva nación arrasada tuvo que pagar a Francia una fortuna, durante un siglo y medio, para expiar el pecado de su libertad.

sábado, abril 05, 2008

En busca del cuadro perdido

Carles Barba

La historia comercial de un cuadro puede ser muy novelesca. Se trate de un Velázquez, un Canaletto o un Renoir, la ficha en donde se detallan los cambios de manos por los que ha pasado (y los repentinos desconocimientos de su paradero) nos colocan a menudo ante un enmarañado ovillo de herencias, cambalaches y golpes de codicia que sugestionan la imaginación más tibia. En su segunda novela (con la primera ganó el premio Pere Quart d’Humor), Àlex Masllorens juega precisamente estas bazas, el rastreo de un imaginario cuadro de Toulouse-Lautrec, para manufacturar una cosmopolita intriga con dos telones de fondo, el pintoresco mundo de la belle époque y el posterior derrumbe del continente con la Segunda Guerra Mundial y el holocausto. El resultado es un simpático thriller de ritmo muy fluido e hilos argumentales diestramente cruzados, en el que de paso se examina la dialéctica entre arte y barbarie y las dificultades que siempre ha tenido Europa para hallar su propio rumbo.

La obra arranca en Londres, en el 2007, con un encuentro entre una enseñante de literatura, Sara Klein, y un historiador del arte, Richard Ziegler. Ella es especialista en Oscar Wilde y él en Henri Toulouse-Lautrec. Ziegler, berlinés con domicilio en París, la aborda para comunicarle que sabe de la existencia de un retrato (y unos cuadernos de apuntes) de Wilde, realizados por Toulouse-Lautrec al natural, cuando el irlandés compareció a juicio por uranismo. Pretende que Sara le ayude a buscar el óleo, titulado El poeta indecente, y el bloc de esbozos, so pretexto de que, con su detección, las figuras del pintor y del escritor resultarán mejor perfiladas. La trama se mueve en tres frentes, el del fin de siglo, el de los años 30, 40 y 50 (en que el cuadro va y viene con la convulsión mundial), y el del 2007, en el que Sara y Richard se asocian para localizarlo, en paralelo a una serie de iniciativas destinadas a restituir los tesoros expoliados por los nazis.

Masllorens correlaciona con habilidad las trayectorias de Wilde y de Lautrec (Whistler los presentó, el Moulin Rouge del catalán Josep Oller sirvió de marco de su amistad...) con los itinerarios vitales de Sara Klein y Richard Ziegler, quienes a medida que se acercan al cuadro desaparecido anudan un otoñal amorío (los dos tienen 64 años) y se confiesan recíprocamente un pasado traumático, marcado por la persecución judía y la monomanía aria de depurar la raza. Saltando de Londres a París, y de París a Barcelona (donde por cierto Eduardo mendoza y Rosa Novell ejercen de cicerones de los protagonistas), el argumento da un quiebro más, en un Buenos Aires que esconde a ex criminales y coleccionistas nazis, y en el que ha ido a recalar un homónimo del autor, un Masllorens que se abrió camino como fabricante textil. Y hay alguna que otra pirueta aún más inesperada, lo que nos lleva a la tesis inicial: en la biografía de un óleo, la historia de sus dueños compone una absorvente novela.

(publicado en el suplemento Culturas de La Vanguardia)

lunes, marzo 31, 2008

La dona trencada de Beauvoir

La dona trencada és aquella que ha supeditat la seva pròpia vida a la dels altres, el nucli familiar on se sentia a recer de la vida mateixa, però quan l'amor s'enfondra per l'aparició d'una altra història sentimental, l'abisme de solitud i de por pot esdevenir paralitzant. La dona trencada és una excel.lent oportunitat de llegir Simone de Beauvoir (1908-1986), una feminista avant la lettre, a qui paradoxalment massa sovint només se l'ha valorat per la relació sentimental que va tenir amb Jean-Paul Sartre. Però Beauvoir era molt més que això. Per exemple, una pionera a adonar-se que la clau de la discriminació ancestral de les dones es basava principalment en la dependència econòmica i que no- més si treballava podia tenir unes relacions lliures i equitatives.

Beauvoir va ser una revolucionària, que es va oposar al matrimoni burgès tradicional com a única via per acabar amb la subordinació i la discriminació del sexe dèbil. Una precursora contra la subjugació i a favor de relacions d'igualtat en la parella basades en l'acceptació de l'altre com a ésser amb la mateixa dignitat i drets, en el respecte i en la possibilitat de ser feliços compartint alguna cosa més que el sexe. Però apostant alhora per relacions sexuals plenes, desvinculades del caràcter estrictament reproductiu.


Els centenaris són sempre una oportunitat per reconciliar-se amb els nostres errors. Un d'aquests, potser, no haver llegit Beauvoir. Hi ha en català una magnífica edició (Deriva, 2002), amb traducció de Marta Pessarrodona, que inclou dues històries ben originals. A L'edat de la discreció, una dona ha d'assumir el pas del temps i de l'edat, alhora que la llibertat individual dels éssers que l'envolten. A Monòleg és la desesperança davant les conseqüències dels actes de la protagonista, moguda pel seu egoisme, a qui l'assumpció d'aquesta realitat condueix al límit de la desestabilització emocional. Sempre històries de dones, escrites en temps de protagonismes masculins. Sempre una mirada existencialista, acompanyada d'una reflexió sobre el paper dels intel.lectuals i el compromís polític, la recerca d'una ètica arrelada en allò humà vist, indefectiblement, amb ulls de dona. Tot un plaer.

domingo, marzo 30, 2008

La Venus de Milo

Cal assemblar-se una mica per comprendre's, però cal ser una mica diferents per estimar-se (Paul Géraldy)

De www.littlegalerie.org

martes, marzo 25, 2008

Escamots de jardiners

Voluntaris i jardiners professionals formen les files de l'Escamot Jardiner, un moviment internacional relacionat amb l'ecologia i la cura del medi ambient que ha optat per passar a l'acció davant l'apatia de moltes Administracions locals. Els descampats, les voreres, i les cunetes de les carreteres són els seus llocs preferits d'actuació.

Encara que el moviment s'ha començat a popularitzar i estendre recentment, a la pàgina web de l'escamot expliquen que ja el 1906 es va publicar un llibre que documentava als primers activistes jardiners a l'abril del 1649. L'escamot jardiner és molt actiu a ciutats com Londres o Berlín, però el grup de Nova York és un dels històrics, ja que actua des de 1977 i és un dels col·lectius de voluntaris més organitzats.


Grups més recents s'han creat a Bèlgica, Dinamarca, Brasil, Mèxic i Canadà i estan buscant voluntaris i voluntàries per a iniciar un grup a l'Estat espanyol. Segons els activistes, unir-se a un dels grups i començar a intervenir és molt fàcil. “Tot el que es necessita per començar són les ganes de fer alguna cosa, unes quantes idees, i algunes plantes”, expliquen. I a les seves fotos d'‘abans i després’ podem comprovar el resultat de les seves actuacions.


(article d'Aida Sánchez a canalsolidari.org)

jueves, marzo 13, 2008

Ha mort un home just

(Foto: Josep Garcia/El Periódico)

Ha mort Cassià Maria (també dit Joan de nom de pila), un home just que ha sabut fer honor al seu cognom, Just. Un home bo que estimava l'església i el país; que patia per l'església i pel país. Que estimava els pobres i els disminuïts i que ha sabut ser al seu costat, no només amb bones paraules, sinó amb fets ben concrets. Ens ha deixat algú que sempre havia tingut clar que no s'ha fet l'home per a la llei, sinó la llei per a l'home.


El monjo benedictí que acaba de morir havia estat capaç, essent abat d'un monestir, de criticar la manca de valentia de la jerarquia eclesiàstica en algunes ocasions, com quan el Vaticà va recordar a les dones bosnianes violades per soldats enemics que no era lícit l'avortament: "Viuen a la lluna!", va clamar, i va afegir, dirigint-se als seus germans a l'episcopat: "El que heu de fer és transmetre'ls una paraula de confort; estimar-les, perquè han patit molt".


Així era, ben humà, Cassià Maria Just, l'abat de Montserrat que es va veure en el difícil tràngol d'haver de substituir el seu antecessor, Aureli Maria Escarré, que havia hagut de marxar a l'exili en plena dictadura per haver gosat criticar aquell règim nacionalsocialista al qual adulava, en aquells temps, la major part de la jerarquia catòlica espanyola i també catalana.El pare abat va defensar els drets humans d'una manera també ben pràctica. No era un home de grans discursos, ans al contrari: pocs mots i poques lliçons teòriques. Ell simplement actuava. Es va apuntar de seguida a la proposta que li van fer alguns amics (Pinyol, Sagristà, Vivas, Domingo, Garcia Vilaseca, Bigordà, Botam...) en el pitjor moment de la pitjor crisi econòmica de la democràcia, quan milers de persones anònimes passaven cada dia a engruixir les llargues llistes d'aturats de l'INEM, i moltes acabaven perdent també el pis, i a vegades el seny i fins i tot la família... I van fundar Acció Solidària contra l'Atur, una entitat exemplar i innovadora de la qual l'abat de Montserrat va acceptar de ser-ne el president.


També alguns anys més tard, es va posar al capdavant de la Fundació Cassià Just, per a la integració sociolaboral de persones amb intel.ligència límit o disminuïdes que no podien trobar feina per altres vies. Era un home que combinava l'acció amb la contemplació. Tan de bo que algun dia els responsables de la seva església li fessin una mica més de cas. Així ho explicava ell mateix: "Somio amb una Església que tingués una nova Pentecosta... més carismàtica, més participativa, no agressiva, sinó més aviat agraïda per les coses positives, per allò que fan els nostres contemporanis, més que no pas angoixada per les seves incoherències i disbarats".


Amén.


(Article que he publicat avui a El Periódico)

martes, marzo 11, 2008

Una democràcia forta

José Luis Rodríguez Zapatero ha tornat a guanyar les eleccions generals i tornarà a ser president del Govern. Rajoy, malauradament per a ell, se n’anirà a l’oposició; o a casa. Ja poden anar parlant de fracàs del sistema, però han votat tres de cada quatre persones. I a veure qui és el guapo que aconsegueix això en un altre àmbit.

¿En quina altra activitat humana no remunerada, no lúdica i que demani un mínim esforç de voluntat per dur-la a terme, es reuneix tal quantitat de persones alhora? La democràcia espanyola és forta, diguin el que diguin. Una altra qüestió diferent és que sigui manifestament millorable o que el resultat d’aquestes eleccions hagi posat en evidència una tendència preocupant al bipartidisme.

Però, al final, es tractava d’elegir entre Zapatero i Rajoy, entre esquerra i dreta, progressisme i conservadurisme... i la majoria ha decidit que li agrada més la figura amable i educada del socialista, més que no pas la cara tensa i antipàtica de Rajoy.

viernes, marzo 07, 2008

Entrampat en sa pròpia teranyina

La hipocresia del sector més extremista de la dreta no té límits. Només cal veure com ha enfocat la campanya electoral Mariano Rajoy, que ja fa temps que va caure de quatre grapes en el parany que li van muntar els federicos i els acebes i els zaplanes de torn. Mariano no era un home tan radical, però s’ha deixat entrampar en una teranyina en la qual ell ha estat més la mosca que no pas l’aranya.

Tot va començar amb ETA, però el radicalisme ha afectat a tots els terrenys. El PP, per exemple, ha arruïnat conscientment la carrera professional d’uns metges que havien fet el què tots desitgem per als nostres malalts quan entren en fase terminal: que els ajudin a patir el mínim possible, tot respectant la seva voluntat. És el que exigeixen els qui es paguen clíniques privades i el que intentaven fer, mal que bé, tants metges de la pública. També es va fer amb el Papa. Però vivim en un país d’hipòcrites i fariseus, i de dobles morals. Ara resulta, com li passa a un amic, que se li està morint la mare en un hospital i ni el metge ni la infermera li volen administrar sedants, per no ser acusats de criminals; ha de ser ell mateix qui, cada tantes hores, li faci prendre els calmants. Visca el progrés que defensa el PP!

El mateix passa amb la immigració. En la darrera legislatura d’Aznar, la de la majoria absoluta, van entrar a Espanya de forma irregular més estrangers que mai. El PP els va deixar per aquí, campant sense papers, potser perquè a molta gent ja li està bé que les minyones que els netegen les cases o les cuidadores dels malalts o dels avis siguin persones indefenses que no poden reclamar drets i que, d’altra banda, tampoc no poden donar-se d’alta a la Seguretat Social. Zapatero va regularitzar la situació de set-cents mil estrangers, els quals avui poden treballar legalment i cotitzar.


A don Mariano, el registrador de la propietat, el “currante”, el pare de la famosa nena imaginària del debat televisiu li agradava més com estaven les coses abans. Però, ¿què passaria si la seva modèlica nena espanyola, que ara imagino amb trenetes i vestida amb uniforme de les ursulines, descobrís de més grandeta que li agradaven les dones i decidís adoptar, o casar-se, o divorciar-se, o volgués que una immigrant amb papers li cuidés les criatures?


(Article que he publicat a El Periódico el 3 de març)

miércoles, febrero 20, 2008

sábado, febrero 09, 2008

Egoistas

Un egoista es una persona que piensa más en sí misma que en mi.

viernes, febrero 08, 2008

Sobre la estupidez

Las leyes fundamentales de la estupidez humana (basado en Cipolla, 1988)

Primera Ley Fundamental: Siempre e inevitablemente todos subestiman el número de individuos estúpidos en circulación

Segunda Ley Fundamental: La probabilidad de que cierta persona sea estúpida es independiente de cualquier otra característica de esa persona

Tercera Ley Fundamental (o de Oro): una persona estúpida es aquella que causa pérdidas a otra persona o grupo de personas sin obtener ninguna ganancia para sí mismo e incluso incurriendo en pérdidas

Cuarta Ley Fundamental: Las personas no estúpidas subestiman siempre el potencial nocivo de las personas estúpidas. Los no estúpidos, en especial, olvidan constantemente que en cualquier momento, lugar y circunstancia, tratar y/o asociarse con individuos estúpidos se manifiesta infaliblemente como un costosísimo error

Macroanálisis y quinta Ley Fundamental: La persona estúpida es el tipo de persona más peligrosa que existe

lunes, febrero 04, 2008

Per què llegim llibres

¿Algú es podia esperar a aquestes altures que un escriptor impartís una xerrada sobre El sentit de l'espera i que el públic omplís tres sales senceres? Doncs és el que ha passat al CCCB. L'escriptor era Enrique Vila-Matas i, sorprenentment, la seva conferència es va iniciar a l'hora en punt. No hi va haver espera. Només un públic esperant les puces de l'autor ("les idees són com les puces: salten dels uns als altres, però no piquen a tothom", va dir George Bernard Shaw).

Centenars de persones van escoltar i van aplaudir un discurs críptic, amè, irònic, estrany. Van viure amb plaer l'oportunitat d'immiscir-se en el món tan particular de Vila-Matas, que va enredant el lector amb la seva teranyina fins que el té ben atrapat i ja no li és possible escapar-se. Perdonin que hi insisteixi, però a mi em resulta meravellós constatar que hi ha tanta gent disposada a desplaçar-se, no només sense cobrar, sinó pagant, per fer una cosa que, en aparença almenys, no havia de satisfer cap necessitat material. Allà no hi anava ningú a manifestar-se ni a protestar contra res. És increïble.


Si fos cert, com va sentenciar l'escriptor, que "l'espera és la condició essencial de l'ésser humà", potser això ajudaria a explicar per què llegim llibres. Potser per tenir una espera més agradable, menys monòtona i més fructífera. Encara que hi pot haver una altra visió: simplement, que fora de la literatura no hi ha salvació. És cert que altres pensen que fora de la música no hi ha salvació, i també tenen raó. El procés de crear des del no-res és la cosa més sublim que hi ha. Fa possible la comunió d'un autor amb un lector que, en algun racó potser llunyà del món, ha decidit agafar-se un temps i aïllar-se del que l'envolta amb el propòsit de reviure el que altres han escrit, a la seva manera.


Ho va expressar meravellosament bé fa poques setmanes, en aquest mateix diari, Paul Auster: "Les pàgines d'un llibre són probablement el lloc més íntim on les nostres consciències humanes es poden trobar. Per això crec que la literatura no morirà mai, és impossible". Davant de tant horror, tant buit, tantes promeses, ens continua quedant la paraula.


(aquest article l'he publicat a El Periódico el dia 4 de febrer)

viernes, febrero 01, 2008

Algunas formas (indecentes) de hacerse ricos


"¿Qué es robar un banco comparado con fundarlo?", escribió Bertold Brecht



Y añado yo: ¿y comparado con asesorarlo un par de veces al año y cobrar por ello millones de euros?

martes, enero 29, 2008

Cal triar entre passió i harmonia?

A l’hora d’esmorzar, m’he aturat en un article de l’Empar Moliner a El País, on comentava una entrevista a l’inventor del minipimer que havia llegit a La Vanguardia. Allà, el tal Gabriel Luelles hi declarava: “Jo tinc un avantatge. En casar-me als 43 anys jo ja sabia el què volia. No buscava passió, sinó harmonia”.

I la Moliner comenta: “Ostres. De manera que Luelles és dels qui pensen que no es pot tenir tot. O es té passió o es té harmonia. O es té primer passió i després harmonia exempta de passió, però les dues coses no poden ser”. “Sé que hi ha molta gent que pensa com Luelles –afegeix Moliner-. La majoria de les meves amistats casades i la majoria de les meves amistats solteres». « De totes formes, conec casats adúlters que viuen amb la mateixa harmonia exempta de passió l’aventura que tenen amb la seva amant i conec casats sense passió que, a sobre, viuen en un estat de desharmonia inaguantable. I a casades que encadenen amants amb els quals viuen passions d’un mes i mig o dos, per tornar després a l’harmonia del seu marit. Però jo, que sóc una persona pessimista que, per tant, pensa que tot anirà malament, que res no durarà i que les coses s’espatllen, sí que ho vull tot. Almenys, ja que anirà malament, que sigui increïble mentre duri… Mai no m’han agradat les rebaixes, i tenir harmonia a canvi de no tenir passió és una gran rebaixa”.

No ho tenia programat amb antel·lació, però el fet és que a la tarda m'he comprat una jaqueta a les rebaixes.

jueves, enero 24, 2008

Banca ètica

Dijous 31 de gener
de 9:00 a 18:30
al Pati Manning de Barcelona




Construint la banca ètica:
“El paper de les administracions públiques
en l’impuls de la banca ètica”


Comptarem amb la presència d’administracions diverses que han participat de manera decisiva en la construcció de projectes de banca ètica.

Exposarem i compartirem possibilitats diferents de participació des d’àmbits municipals fins a l’administració estatal.

Comptarem amb experiències de diferents indrets de l’Estat i d’Europa, que ens ajudaran a ampliar el nostre punt de vista.




Confirmeu la vostra assistència a fets@fets.org o bé al 93.368.84.81

miércoles, enero 16, 2008

¡Viva la muerte!

El lobby armamentístico internacional tiene tan pocas entrañas que lleva todas las de ganar en su particular guerra contra la humanidad. Y ganar él significa que perdamos todos los demás. O sea, el conjunto de la especie humana.

Estos días podemos constatar en los periódicos cuál es el verdadero sentido del poder para los más altos mandatarios de las potencias industriales: rearmar a todos los países, y cuanto más, mejor. La única solución que se les ocurre a Bush y a Condolezza para hacer frente a la amenaza hegemónica y expansionista del estado teocrático iraní es rearmar hasta los dientes a otros estados igualmente peligrosos y exportadores de semillas de odio e intolerancia, como Arabia Saudí. Claro que, como dijo Kissinger refiriéndose a Pinochet, algunos "son unos hijos de puta, pero son nuestros hijos de puta".

Y, mientras tanto, Sarkozy también aprovecha la debilidad general para ir colocando sus reactores nucleares por toda aquella zona. Siempre a los buenos, naturalmente; nunca a los malos. Los dirigentes de las grandes potencias se han convertido, al parecer, en representantes de comercio de los grandes lobbys industriales. Cual viajantes de comercio, han sustituido el seiscientos por sus jets privados y en lugar de dormir en la pensión del pueblo lo hacen en los mejores y más lujosos hoteles. Algo es algo, la profesión ha ido a más.

Como ha apuntado Richard Youngs, "hacer que Irán se sienta más amenazado difícilmente parecería la manera de lograr el espacio y el tiempo necesarios para la diplomacia y la moderación en todas las partes implicadas (...) La población joven iraní aspira a mejores perspectivas de empleo, movilidad social y protección de sus derechos humanos... Mientras Occidente ignora estos problemas, a favor de la presión del poder duro contra Irán, con ello probablemente sólo fortalecerá las voces menos moderadas dentro de la República Islámica".

Pero, ¿a quién le importa la población iraní? ¿O la de cualquier otro lugar del mundo? Desde luego a los fabricantes y exportadores de armas, no. El lobby armamentístico internacional sabe por experiencia que las guerras y los conflictos son el mejor caldo de cultivo para vender más y que las acciones suban en Bolsa como la espuma. Y eso es lo único que importa.

miércoles, enero 09, 2008

¡Libertad para Fouad al Farhan!


Todo el mundo sabe que Arabia Saudí es un estado represor de las libertades y que no respeta los derechos humanos. Es un buen ejemplo de estado confesional. Allí vive Fouad al Farhan, un bloguero de 32 años que está encarcelado por el régimen "amigo de occidente" desde el pasado 10 de diciembre. ¡Y todo porque su blog http://www.alfarhan.org/ se ha convertido en el más popular en su país!


Fouad se ha centrado sobre todo en temas sociales, pero en los últimos tiempos se le ha ocurrido recordar que en Arabia existen presos políticos y que el país necesita reformas. "No quiero ser olvidado en la cárcel" ha dicho ahora.


Mientras tanto, George W. Bush anda de gira por Oriente Medio y visitará a los amigos del régimen saudí (por cierto, sobre todo amigos de su padre, con quien mantienen unas relaciones comerciales multimillonarias desde antes de que fuese elegido presidente de los Estados Unidos) .

lunes, enero 07, 2008

Rondinaires, fariseus i protestants

Jo em queixo quan trepitjo una caca de gos. Tu dónes la culpa a l'alcalde que la ciutat estigui bruta. Ell permet que el seu gos defequi on li vingui de gust i deixa el trofeu enmig de la vorera. Nosaltres protestem perquè limiten la velocitat a la carretera. Vosaltres us queixeu que hi hagi tants vehicles circulant. Ells donen la culpa dels accidents al Govern. Jo detesto que hi hagi pintades a les façanes. Tu en pintes perquè et dona la gana. Ell torna a insistir que tot plegat és culpa dels polítics... I així successivament.

Ens hem tornat rondinaires. Estem convençuts que és lícit anteposar els nostres interessos al bé comú, però ens queixem quan altres ens perjudiquen.


Encara hi ha qui creu que aquesta falta de respecte a les persones i al benestar col·lectiu es pot canviar només amb noves lleis i ordenances, o augmentant les penes i les multes. Però als països d'aquella Europa del nord que envejava el nostre poeta (on, per cert, tampoc no és or tot el que lluu) hi ha una dilatada tradició d'educació cívica i uns valors republicans arrelats, segons els quals el dret a tenir drets es basa sempre en la reciprocitat.


En l'ètica protestant, en especial en la calvinista, tan allunyada del fariseisme dominant a la catòlica Europa mediterrània, l'educació per la ciutadania és una cosa consubstancial a la democràcia. Els que atempten contra la societat o contra la seguretat de les persones senten el rebuig del veí pel mal que provoquen.


Aquí es porta més donar la culpa de gairebé tot al Govern. Especular i evadir impostos encara pot donar algun prestigi, i es diria que per ser famós s'ha de ser un diletant, un caradura o un indesitjable. És clar que "nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, desvetllada i feliç" són els que es dediquen a la cosa pública els primers a donar exemple. En aquells llocs resultaria del tot inimaginable, per vergonyós, que partits que es pretenen patriotes incloguessin a les seves candidatures electorals esportistes o cantants d'òpera censats en paradisos fiscals per no pagar els impostos al seu propi país.


(article que he publicat a El Periódico el 7 de gener de 2007)

jueves, diciembre 27, 2007

Violencias

Lo que obtengas con violencia, una violencia mayor te lo arrebatará (Mohandas Karamchand Gandhi)
Fotomontaje de www.littlegalerie.org

viernes, diciembre 21, 2007

Queda prohibido

QUEDA PROHIBIDO

Queda prohibido llorar sin aprender,
levantarte un día sin saber que hacer,
tener miedo a tus recuerdos...
Queda prohibido no sonreír a los problemas,
no luchar por lo que quieres,
abandonarlo todo por miedo,
no convertir en realidad tus sueños...
Queda prohibido no intentar comprender
a las personas,
pensar que sus vidas valen menos que la tuya,
no saber que cada uno tiene su camino y su dicha...
Queda prohibido no crear tu historia,
no tener un momento para la gente que te necesita,
no comprender que lo que la vida te da,
también te lo quita...
Queda prohibido no buscar tu felicidad,
no vivir tu vida con una actitud positiva,
no pensar en que podemos ser mejores,
no sentir que sin ti este mundo no sería igual
(Pablo Neruda)

Para que en el 2008 haya más justicia y menos prohibiciones.

¡¡¡FELIZ NAVIDAD y BUEN AÑO!!!

miércoles, diciembre 19, 2007

Oscar Wilde i Toulouse-Lautrec


La veritat és que El poeta indecente, d'Àlex Masllorens, fa de molt bon llegir. Si us agraden Oscar Wilde, Toulouse-Lautrec o sou fans del Moulin Rouge (sabíeu que el seu fundador va ser un terrassenc que es deia Josep Oller?) us ho passareu la mar de bé.

La relació entre Oscar Wilde i Toulouse-Lautrec és el que motiva els dos protagonistes de la novel·la, una dona jueva supervivent de l'holocaust i un alemany la família del qual va col·laborar amb els nazis, a treballar junts per trobar els punts de contacte entre l'escriptor i el pintor.

De fet el llibre esdevé un pretext per reflexionar sobre el sentit de l'art, sobre el paper dels artistes, sobre la pau i els mètodes per aconseguir-la, sobre el patiment i el perdó...

Hi trobareu moltes referències a l'actualitat i a Barcelona i la seva gent, cosa que ho fa encara més divertit.

Mercè Solé. L'Agulla (Num. 57. Desembre 2007)

martes, diciembre 18, 2007

Masllorens analiza la pintura de "El poeta indecente"


¿Qué tuvieron en común Oscar Wilde y Toulouse-Lautrec? En El poeta indecente (Deriva Editorial), Àlex Masllorens novela, entre la realidad y la ficción, una presunta pintura realizada por el francés durante el juicio que condenó al escritor a dos años de cárcel con trabajos forzados por actos que en el Londres victoriano de finales del siglo XIX se consideraban indecentes.


Periodista y ex parlamentario, Masllorens juega con el lector al abordar la relación que unió a personajes como el historiador de arte Richard Ziegler o Sara Klein, superviviente del régimen nazi. Aunque aquí no termina su viaje en el tiempo que también se detiene en la camaradería existente entre Josep Oller, fundador del Moulin Rouge y los escritores Thomas Mann y Henry James.


El ex presidente de la Generalitat, Pasqual Maragall, la escritora y subdirectora de ADN, Cristina Fallarás, y el físico y escritor Javier Tejada, arroparon al autor en la presentación del libro, ayer en la Fundació Antoni Tàpies.


En ADN (18/12/07) Foto J. Soteras

martes, diciembre 11, 2007

La mala educació

El famós informe PISA sobre educació, destaca tres dèficits especialment alarmants al nostre país:
- la dificultat per entendre allò que s'està llegint,

- la incapacitat per escriure correctament i per expressar en idees allò que es vol dir

- i, finalment, la gairebé nul·la preparació per rebatre amb arguments les idees contràries.


Em temo que aquestes mancances educatives vénen de molt lluny i fa anys que duren (si hem de jutjar per l'alçada intel·lectual dels debats que veiem a internet i a la TV). No cal anar gaire lluny per comprovar-ho.

lunes, diciembre 03, 2007

Set milions de catalans no van anar a la mani

La manifestació de dissabte va ser molt important, un èxit de convocatòria. Hi havia molta gent. Va ser un acte cívic, massiu, pacífic i reivindicatiu. Era menys transversal del què alguns han volgut remarcar, però no hi ha cap dubte que expressava un estat d'ànim molt estès a Catalunya.

Ara bé, cal ser coherents. No s'hi val a fer trampes. Els organitzadors de l'acte ténen motius més que suficients per estar molt satisfets, però no crec que tinguin cap legitimitat per parlar "en nom de Catalunya". Ni ells, ni els qui es van quedar a casa. Caiem massa sovint en aquest error, tots plegats. Si quan només vota la meitat de la població ens queixem que hi ha desafecció i que tenim al davant un problema polític seriós (i realment el tenim), quan es manifesten dues-centes mil persones, la cosa val per al què val. No exagerem. Set milions de catalans no van considerar que calgués anar a la mani. I no es van manifestar.

El nou de març la ciutadania de Catalunya exercirà el dret a decidir de la millor manera que es coneix fins avui per fer-ho: amb un vot personal, universal, secret i intransferible.

sábado, diciembre 01, 2007

Aquí ningú no ha decidit mai res


Intento recordar qui ha governat en aquest país en els darrers vint anys... o qui ha donat suport a l'aprovació dels pressupostos de la Generalitat i de l'Estat, durant tot aquest temps. Que n'és de feble la memòria! Com costa recordar-ho amb claredat!


NO, no deuen haver estat ni CiU, ni ERC ni ICV-EUiA. Els pressupostos es devien aprovar tot sols, sense els vots de ningú. O només amb els dels altres, que són sempre els dolents.


I, per tant, aquí ningú no ha decidit mai res i, per tant, aquí ningú no és responsable de res i, per tant, les infrastructures hi són o no hi són sempre per culpa dels altres i, per tant, funcionen o no funcionen només per què els altres en saben o no en saben i, per tant, podem declarar el què volguem i, per tant, podem anar a la mani, a totes les manis, sempre que ens vingui de gust, o que pugui ser útil, o que s'acostin eleccions. Total, tot s'hi val! I la gent no té memòria! I, d'altres no tenen vergonya.

jueves, noviembre 22, 2007

El poeta indecente

¿Qué tuvieron en común Oscar Wilde y Toulouse-Lautrec? ¿Qué puede unir todavía hoy a ambos genios con el historiador de arte Richard Ziegler, hijo de una alemana que convivió con el régimen nazi? ¿Y qué puede relacionar, a su vez, a todos ellos con Sara Klein, hija de judíos alemanes que tuvieron que abandonar su país, lucharon en la Resistencia y acabaron muriendo en la guerra?
¿Qué papel juegan también en esta historia el catalán Josep Oller, fundador del célebre Moulin Rouge de París y los escritores Thomas Mann y Henry James?
El poeta indecente resulta un libro extraño y sorprendente; consigue crear una atmósfera muy especial que acaba envolviendo al lector, inexorablemente. Àlex Masllorens desafía nuestra capacidad de asombro y nos invita a viajar por el tiempo, en una bien trabada interacción de personajes e historias reales y de ficción.

El poeta indecente
Deriva Editorial, S.L
Noviembre 2007
17 €
Distribuye Arc de Berà (93.465.30.08)

miércoles, noviembre 21, 2007

Res de nou sota el sol


Va arribar, va llegir i, al final, tot va quedar en foc d'encenalls. Tret de l'aplaudiment dels incondicionals i un logotip que no serviria ni per a l'ajuntament de Ventdelplà. El gran problema d'Artur Mas és que feia mesos que anunciava a bombo i platerets que el 20 de novembre revelaria el contingut de les taules de la llei, i el seu gran missatge no aporta res de nou. Com a màxim, el que altres estan pregonant i practicant des de fa uns quants anys. És a dir: que el catalanisme solament pot ser útil si és compartit per tots (o, almenys, per la immensa majoria de la població), i si és integrador i contribueix a la cohesió política i social de la ciutadania de Catalunya. ¡Benvingut al club dels que no havíem cregut mai que hi hagués bons i mals catalans, senyor Mas!


Segons sembla, la gran aposta de Convergència i Unió per al futur consisteix a "repensar, actualitzar i posar al dia el catalanisme". I, amb aquesta finalitat, Artur Mas ofereix quatre fórmules màgiques. Primera: canviar nació per nació plena. Segona: canviar modernització per lideratge. Tercera: oblidar-nos d'Espanya i situar Catalunya al món. Quarta: canviar autogovern per autodeterminació, però sense anomenar-la pel seu nom, perquè això podria espantar alguns a qui es pretén atraure amb la resta de les propostes. Els primers a espantar-se, per cert, han estat els mateixos socis de Mas, que s'han afanyat a recordar que ells no són independentistes. Aquest és el principal problema que té l'operació casa gran: que pretén ampliar la base política i social de suport a Artur Mas i comença posant en dificultats la mateixa coalició amb Unió Democràtica.


Un altre inconvenient és que descobreix la sopa d'all del catalanisme transversal just quan fins i tot els sectors tradicionalment més reticents de la societat catalana fa temps que van arribar a la conclusió que és un punt de trobada per a tots, sempre que es basi en la justícia social i ens faci a tots més iguals en drets i deures. Totes les forces polítiques amb opcions reals de formar part del Govern van optar al seu dia per ser catalanistes. Així que la proposta de Mas no feia cap falta. I el que no fa falta, sobra.


Publicat a El Periódico (21/11/07)