Centenars de persones van escoltar i van aplaudir un discurs críptic, amè, irònic, estrany. Van viure amb plaer l'oportunitat d'immiscir-se en el món tan particular de Vila-Matas, que va enredant el lector amb la seva teranyina fins que el té ben atrapat i ja no li és possible escapar-se. Perdonin que hi insisteixi, però a mi em resulta meravellós constatar que hi ha tanta gent disposada a desplaçar-se, no només sense cobrar, sinó pagant, per fer una cosa que, en aparença almenys, no havia de satisfer cap necessitat material. Allà no hi anava ningú a manifestar-se ni a protestar contra res. És increïble.
Si fos cert, com va sentenciar l'escriptor, que "l'espera és la condició essencial de l'ésser humà", potser això ajudaria a explicar per què llegim llibres. Potser per tenir una espera més agradable, menys monòtona i més fructífera. Encara que hi pot haver una altra visió: simplement, que fora de la literatura no hi ha salvació. És cert que altres pensen que fora de la música no hi ha salvació, i també tenen raó. El procés de crear des del no-res és la cosa més sublim que hi ha. Fa possible la comunió d'un autor amb un lector que, en algun racó potser llunyà del món, ha decidit agafar-se un temps i aïllar-se del que l'envolta amb el propòsit de reviure el que altres han escrit, a la seva manera.
Ho va expressar meravellosament bé fa poques setmanes, en aquest mateix diari, Paul Auster: "Les pàgines d'un llibre són probablement el lloc més íntim on les nostres consciències humanes es poden trobar. Per això crec que la literatura no morirà mai, és impossible". Davant de tant horror, tant buit, tantes promeses, ens continua quedant la paraula.
(aquest article l'he publicat a El Periódico el dia 4 de febrer)
No hay comentarios:
Publicar un comentario