Periodistes

No violència i política

L'amic Mohammed Chaib -ex company meu al Parlament de Catalunya- acaba de fer unes declaracions a El Periódico, molt crítiques amb l'activista sahraui Aminetu Haidar. Té tot el dret a fer-ho i no em sorpren que ho vegi així, perquè ell sempre coincideix amb les tesis oficials marroquines, en la qüestió del Sàhara Occidental i en les altres. Forma part de la llibertat d'expressió que pugui dir el que pensa i, a més, crec que té raó quan constata que la immensa majoria dels 300.000 marroquins que viuen a Catalunya comparteixen aquesta mateixa opinió.

El que em sembla més curiós d'aquesta història és que Chaib descobreixi ara la sopa d'all, a aquestes alçades de la pel·lícula, trenta-quatre anys després de la marxa verda, i afirmi ingènuament que "diran que sóc un venut, però el cas Haidar no és humanitari, és polític". Això sí que és ben sorprenent: portem trenta anys d'ocupació il·legal (segons NN.UU), de persecucions, maltractaments i tortures als dissidents, de censura sistemàtica i tancament de mitjans de comunicació, de negatives a aplicar les resolucions de NN.UU i a dur a terme el referèndum per a l'autodeterminació... i ara resulta que la vaga de fam d'Aminetu és "política".

Naturalment! Tan política com les emblemàtiques vagues de fam del Mahatma a l'Índia i d'altres que s'han fet arreu en diversos moments històrics. Mesures no violentes de pressió als poders públics i de conscienciació de la ciutadania que, més enllà de l'opinió que pugui tenir cadascú sobre un conflicte en concret, mereixen tot el respecte i, en el meu cas, tota l'admiració.

Per cert, el que no em queda del tot clar és si al diputat li sembla malament que la ciutadania es dediqui a la "política".

Las nefastas secuelas del low cost

Vivimos cada vez más en la sociedad del low cost. Y todavía hay muchos que se alegran de ello, sin pensar en las nefastas secuelas del asunto. Una de ellas, la instauración de una cultura que también es de gama baja y con pocas pretensiones. Una cultura que es, como casi todo, de usar y tirar. Lo importante, ahora, es el espectáculo; la forma, más que el contenido. Nos alegramos de que las rebajas y las oportunidades duren todo el año. O de poder volar en low cost en condiciones cada vez más penosas. O de consumir ocio y cultura sin pagar nada a cambio. O de que haya tiendas de comestibles abiertas a todas horas. O de que las calles anden plagadas de bazares donde comprar productos que no necesitamos a precios irrisorios. Pero el resultado más evidente de este modelo de rebaja permanente, la otra cara de la moneda, es que lo que de verdad está cada vez más rebajado es el poder adquisitivo y la calidad de vida. Muchas empresas despiden o prejubilan a los trabajadores mejor pagados y contratan a jóvenes más preparados por menos dinero y con más precariedad. No protestan, porque se han resignado a vivir de otra forma. Hay poco compromiso político y sindical y la competencia es tan dura que cada cual va a lo suyo. Se vive al día, buscando el lado positivo de esta forma de vida.

El gran sueño de varias generaciones fue creer que conseguiríamos algún día que en el tercer mundo la gente llegase a vivir como se hacía en el primero. Sin embargo, estamos a punto de lograr justamente lo contrario: que en los países más desarrollados las condiciones de vida se parezcan cada vez más a las de los países llamados emergentes. Antes, el modelo era Hollywood; ahora parece que no hay más remedio que parecerse a China. La China que ignora y desprecia los derechos humanos, la que contamina más que nadie. El lugar en cuyas fábricas hay madres que trabajan doce o más horas al día frente a una máquina, mientras sus hijos corretean a su alrededor. Las camisetas o los pantalones que producen estas desdichadas mujeres cuestan aquí entre uno y diez euros, aun cuando hayan sido facturados a tanta distancia. Decía Oscar Wilde que “un cínico es un hombre que conoce el precio de todo y no da valor a nada”. ¿No nos estaremos volviendo todos un poco cínicos?

(Lo he publicado en El Periódico el 14/12/09)

UMD: Más vale tarde que nunca

I. DISPOSICIONES GENERALES
MINISTERIO DE LA PRESIDENCIA
Orden PRE/3279/2009, de 4 de diciembre, por la que se dispone la publicación de la Declaración Institucional de reconocimiento a miembros de las Fuerzas Armadas en la transición a la democracia con especial mención a la Unión Militar Democrática (UMD).

El Consejo de Ministros, en su reunión de 4 de diciembre de 2009, ha aprobado una Declaración Institucional de reconocimiento a miembros de las Fuerzas Armadas en la transición a la democracia con especial mención a la Unión Militar Democrática (UMD).

Madrid, 4 de diciembre de 2009.–La Vicepresidenta Primera del Gobierno y Ministra de la Presidencia, María Teresa Fernández de la Vega Sanz.

ANEXO

Respecto al especial reconocimiento a los miembros de la Unión Militar Democrática (UMD) se hace constar que:
1.º Un grupo de militares con convicciones democráticas constituyeron el 1 de septiembre de 1974 la organización denominada Unión Militar Democrática, con la finalidad de apoyar, desde el seno de las Fuerzas Armadas, el establecimiento de la democracia en España.
2.° Con objeto de facilitar la nueva legalidad, el 27 de junio de 1977, unos días después de celebradas las primeras elecciones libres, acordaron su autodisolución poniendo fin a sus actividades y dando así cumplida muestra de coherencia con su ideario.
3.° Los militares relacionados con la UMD sufrieron procedimientos judiciales y disciplinarios fundamentados, no en el ámbito de su conducta profesional, sino en el de su apoyo a la democracia.
4.° Oficiales del Ejército de Tierra y del Ejército del Aire fueron procesados y condenados por pertenencia a la UMD en las causas 250/75 y 183/76 y la práctica totalidad separados del servicio. Asimismo se abrieron otras causas contra miembros de la UMD sin que los implicados fuesen finalmente condenados.
5.° La Ley 24/1986, de 24 de diciembre, de rehabilitación de militares profesionales, reconociendo que en la aplicación de la amnistía establecida en el Real Decreto-ley 10/1976 y en la Ley 46/1977, se había cometido un trato desigual con relación a otros empleados públicos, permitió su reincorporación a los Ejércitos con el empleo que les hubiera correspondido por antigüedad. La rehabilitación legal no supuso, sin embargo, el desempeño de ningún destino en servicio activo. Al haber transcurrido un tiempo excesivo, no se dieron las circunstancias para hacer factible la ocupación de los destinos que alguno de ellos hubiera deseado, por lo que todos, en un corto período de tiempo, pasaron a la situación de reserva.
Es de justicia poner de manifiesto que los sacrificios personales y profesionales asumidos por los militares de la Unión Militar Democrática (UMD), que arriesgaron su carrera y promoción profesional e incluso su libertad personal, son prueba manifiesta de su patriotismo, su alta conciencia democrática y su inquietud por contribuir a mejorar las Fuerzas Armadas, en el marco de la convivencia entre todos los españoles. El compromiso de los miembros de la UMD contribuyó a hacer visible la voluntad de un número significativo de oficiales de las Fuerzas Armadas que propiciaron y apoyaron la transición a un régimen democrático y constitucional.

Pérez Esquivel i els drets dels infants

Ahir vaig assistir a una molt interessant xerrada que el premi Nobel Adolfo Pérez Esquivel va fer a la seu d’Intervida, a Barcelona. Entre d’altres qüestions, va parlar de la Convenció dels Drets de l’Infant i ens va explicar que acaba d’enviar una carta a Barack Obama (ara també Nobel de la Pau) en la qual el convidava a ratificar la Convenció, en nom dels Estats Units. Aquesta carta no ha tingut resposta, com tantes altres que Pérez Esquivel ha dirigit en els darrers trenta anys a dirigents del món.

A vegades, tendim a menysprear els grans acords que se signen a les Nacions Unides. Però, en molts sentits, alguns marquen un abans i un després. És el cas de la Convenció dels Drets de l’Infant, que quan es va aprovar, el 1989, va ser realment innovadora. No solament protegeix l’infant i li garanteix (de iure, que no de facto) l’accés a molts drets, béns i serveis bàsics ignorats fins aleshores, sinó que entra en terrenys com l’obligació dels estats a assegurar a l’infant el dret a manifestar la seva opinió en tots els afers que l’afectin. A més, proclama el dret de l’infant a la llibertat d’expressió, de pensament, de consciència i de religió.

De la importància pràctica de l’aprovació de la Convenció en pot donar una idea, per exemple, el fet que obligui els estats signants a complir-la en tots els preceptes. A Catalunya, concretament, va servir en els anys 90 per pressionar la Generalitat perquè oferís cobertura sanitària i plaça escolar a tots els menors estrangers en situació administrativa irregular. Quan aquest criteri ja s’aplicava a Catalunya (basant-se en l’obligació dels estats a donar compliment a la Convenció) hi va haver algunes sentències judicials que van estendre l’obligatorietat d’aquesta norma a tota Espanya.

Per tant, queda clara la importància pràctica i real del text que va promoure NN.UU i que ha estat el conveni que ha signat un major nombre de països fins avui: només Somàlia i els Estats Units s’han negat a ratificar-lo i per això Pérez Esquivel li ha enviat la carta a Obama.

Ser un "container"

Reproduzco un artículo que publica hoy el amigo Gustavo Duch en Galicia Hoxe

Todas las noches en los callejones y patios traseros de los supermercados, los contenedores de basuras se atiborran de comida que no pudieron vender, aunque se puede comer. De bastante comida. Dos ejemplos: con el volumen que desechó Carrefour en el 2005 podrían haber comido unos 110.000 españoles durante 365 días. Y según los datos del Worldwatch Institut de Washington, en EE.UU. se tira a la basura entre el treinta y el cuarenta por ciento de los comestibles de los supermercados. Mucha gente sabe eso, y saben también en qué lugares y a qué horas se producirá el descargue. Se hacen llamar los “containers”. Algunos lo hacen por la más pura necesidad, para su propia alimentación, otros por conciencia política y recogen acelgas, galletas o yogures a punto de caducar para centros sociales.

Pero la economía del consumismo no puede parar. Para asegurar reponer las estanterías de los supermercados el Gobierno permite y apoya el uso de la fuerza “disuasoria” de las armas en la flota atunera. Habrán visto las fotos de cómo generales en la reserva o ex policías antidisturbios trasmiten sus mejores artes de puntería, de garrotazos y de “arriba las manos que disparo” a jóvenes con nóminas de aúpa. Se trata de garantizar nuestra seguridad alimentaria –dicen- con compañías privadas. Seguratas de la seguridad alimentaria.

Un poco violento, la verdad. En la Cumbre Mundial de la Alimentación celebrada en Roma, hemos visto que ahora lo que se lleva entre los países punteros es la compra de tierras. “Bienvenidos a los Emiratos Árabes” reza un letrero en el interior de Mauritania y medio Madagascar ya lo tiene apalabrado Corea del Sur. Mucho más elegante y barato nos saldría que España comprara Somalia al completo. En las fronteras diría, “Bienvenidos a Españolandia. Degusten nuestro marmitako”.

Todo es circular. La colonización se perpetró con el uso de las armas y las doctrinas. Lo explicaba el Arzobispo Desmond Tutu, "cuando vinieron los misioneros a África tenían la Biblia y nosotros la tierra. Nos dijeron: vamos a rezar. Cerramos los ojos. Cuando los abrimos, teníamos la Biblia y ellos la tierra.". Décadas después el credo que reverenciar ha sido la “Mano Invisible” del mercado. Cuando abrieron los ojos se encontraron rodeados por la Armada.

La dignitat de Catalunya

Doce periódicos y varias radios de Catalunya han publicado hoy, 26 de noviembre, un editorial conjunto y unitario sobre la sentencia del Estatut.

Per llegir el text en català: http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=665224&idseccio_PK=1006

Para leer el texto en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=665224&idseccio_PK=1006

Un èxit amb Futur

[Fundació Futur]
Completada amb èxit
l’emissió de títols participatius

ÉXIT COOPERATIU • En 15 dies hàbils s’ha cobert
plenament la subscripció participativa de 300.000 euros

TEMPS RECORD • La subscripció havia de cloure el 31
de desembre però divendres 20 de novembre,
els títols ja s’havien exhaurit.

Des de divendres passat la Fundació Futur, el teixit social, la societat civil i l’economia social i solidària han assolit una nova fita. En poc menys de tres setmanes, l’emissió de tres-cents títols participatius de 1.000 euros cadascun ha estat coberta en un temps rècord. 300.000 euros recaptats en 15 dies hàbils que projecten el futur de Futur, fundació pionera en la cuina sostenible i l’impuls dels menjadors escolars ecològics i destacada des de 1996 en la lluita contra l’exclusió i la marginació social.

L’emissió finança l’ampliació d’una cuina saludable per a col·lectivitats que reforçarà les capacitats per generar nous llocs de treball i, alhora, reforçar els serveis de càtering i fomentar una alimentació més justa i saludable, particularment en l’àmbit educatiu. Fundació Futur és pionera en la implementació dels reeixits menjadors escolars ecològics a casa nostra: 18 escoles a Catalunya i 4.000 alumnes.

Passes sòlides cap a una economia social i solidària
La subscripció havia de cloure el 31 de desembre però divendres 20 de novembre, els títols ja s’havien exhaurit. Es tracta de títols de 1.000 euros cadascun retribuïts anualment amb un interès fix del 2’75% i a un termini de 24 mesos. L’emissió de títols participatius és un estri financer alternatiu de l’economia solidària catalana per avançar cap a un altre model financer on la transparència, l’ètica, la participació social i l’atenció a les necessitats humanes siguin els pilars de l’activitat econòmica.

Experiències anteriors com la cooperativa La Paleta de Mataró (per valor de 480.000 euros) o la cooperativa L’Olivera de Vallbona de les Monges (400.000 euros), gestionades i coordinades també des de Coop57, havien avalat aquesta reeixida opció social de finançament alternatiu que torna a demostra que, fins i tot en temps de crisi, el teixit social respon amb força, solidaritat i coherència a la voluntat compartida d’avançar cap a models econòmics socials, solidaris i inclusius. Aquest mateix any, també en un temps rècord, la cooperativa de consum El Brot de Reus, a través de Coop57 i d’una emissió de 100 títols participatius, va recaptar 100.000 euros per ampliar la botiga de productes ecològics. L’economia solidària, suma i segueix.

Caídos por Dios y por España

(para leer la versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=662199&idseccio_PK=1006&h= )

En un cèntric lloc de Madrid, a la façana fatxa d’una gran església del carrer de Goya, el passejant observa sorprès una immensa placa de marbre de la mida d’un llençol amb la següent inscripció: «José Antonio Primo de Rivera. Feligreses caídos por Dios y por España. ¡Presentes!» I, certament, hi estan presents. A vegades fins i tot es diria que molt més presents que les altres víctimes, les que es pensaven que al morir el dictador la nova democràcia els faria finalment justícia i proclamaria que, encara que en veritat hi va haver assassinats a tots dos bàndols, no tots van morir per defensar el règim legítim. Els familiars d’aquelles víctimes vergonyants van patir assetjament i oprobi durant dècades i, en molts casos, encara avui esperen que es faci justícia.

Hi va haver una anomenada Causa General en els primers anys del franquisme, per rescatar de l’oblit i rendir homenatge als «caídos por Dios y por España». Però en 31 anys de democràcia no hem estat capaços de fer res semblant amb les altres víctimes de la contesa; les que van defensar l’ordre legal republicà. Crida l’atenció que ara mateix, a relativa poca distància de la fenomenal placa del carrer de Goya, un jutge de l’Audiència Nacional hagi estat expedientat per intentar reconstruir un cens fiable de les víctimes de Franco i per pretendre que l’Estat faci un mínim de justícia tardana amb elles.

Avui dia, les institucions democràtiques no s’han atrevit a anul·lar solemnement ni deixar sense efecte, per un elemental principi de dignitat i legalitat, tots els judicis sumaríssims que van portar davant l’escamot d’afusellament desenes de milers de persones. ¡Si fins i tot s’ha hagut de pidolar el perdó oficial al president Lluís Companys!França i Alemanya fa anys que practiquen litúrgies de reconciliació entre dos països que van estar en guerra durant segles. Governs alemanys de diferent color han reconegut públicament que el nazisme va ser una aberració i que no s’ha de repetir mai més. I, mentrestant, a Espanya ni tan sols ha estat possible que el principal partit de l’oposició hagi fet una cosa tan elemental com és condemnar la dictadura franquista.

Contra la corrupció lliberticida

(Editorial de l'Hora, òrgan d'expressió de Nou Cicle)

Les notícies de registres i detencions operades a Catalunya en el marc d’una operació anticorrupció dirigida pel jutge Garzón de l’Audiència nacional són d’una gravetat extraordiària. La llista dels implicats és impressionant: entre els detinguts hi ha l’exsecretari de Presidència de la Generalitat amb CiU Lluís Prenafeta, que durant molts anys fou la mà dreta del president Pujol; l’exconseller de CiU Macià Alavedra; l’alcalde de Santa Coloma de Gramenet, Bartomeu Muñoz, del PSC; i un ex diputat, Lluis Garcia, que ja havia estat expulsat del PSC el 2001.

Les conseqüències d’aquest assumpte seran greus. Esperem que no totes elles siguin negatives.
El problema, amb la corrupció lligada a la política, als afers públics, no rau únicament en el fet que és d’una indecència especialment repugnant. El problema és també que constitueix un fenomen lliberticida en la mesura que dóna arguments als adversaris de la llibertat i els hi pot donar cada vegada més força. Del “tots els polítics són iguals” al “tots estan podrits” hi ha tan sols un pas, que els enemics de la democràcia han utilitzat amb èxit en el passat. Poden tornar a intentar-ho.

La història no tendeix a repetir-se de manera exacta: un procés de liquidació de la democràcia no prendria ara la forma clàssica del cop militar o de la dictadura. Però, si no reaccionem d’una manera enèrgica, l’encadenament d’escàndols; de confrontacions exacerbades; de sospites, pors i inseguretats difuses; de creixent fragmentació política i social; pot oferir una oportunitat d’hegemonia a nous populismes i autoritarismes. Hem de tenir present l’Itàlia berlusconiana, tal com recordava fa uns dies Lluís Foix.

La corrupció és un gravíssim problema que avui afecta la credibilitat dels partits i de la política democràtica. Genera desconfiança, desafecció, i distanciament entre la societat i la política. Si el cercle viciós dels escàndols, la seva instrumentalització i la desmoralització ciutadana prosseguís, esdevindria un problema que podria posar en risc la mateixa democràcia.

Els partits afectats han de reaccionar amb celeritat. Han de netejar amb la màxima energia i ràpidament el camp propi. No s’hi val el joc maniqueu, l’atac als altres, el joc de la confusió, la recerca d’excuses. La corrupció és un tumor que cal eradicar sense contemplacions ni càlculs interessats. És una patologia transversal, nefasta i perillosa. La corrupció podreix i contamina, estimula conductes irregulars i delictives, crea complicitats inimaginables i genera una atmosfera de desànim i de sospita generalitzada entre els ciutadans. És un fre evident pel desenvolupament de qualsevol societat. I pot esdevenir una metàstasi, però podem impedir-ho si reaccionem, entre tots, de manera efectiva, enèrgica i serena. Les paraules del president Montilla han estat en aquest sentit les adequades.

Aquesta reacció de tots és la conseqüència positiva que desitjaríem que sorgís de la situació actual. Una reacció dels partits, de les institucions, dels mitjans de comunicació i, sobretot, de la ciutadania, amb un exercici de maduresa i determinació que ens porti a una nova fase democràtica.

Necessitem dels partits la màxima contundència en la lluita contra la corrupció. Que facin política i no electoralisme. Que obrin, facin transparents i revitalitzin les seves organitzacions.
Necessitem de les institucions la màxima eficàcia en els procediments de transparència i control de la cosa pública.

I necessitem de la ciutadania una reacció de major implicació en els afers col·lectius. Necessitem una forta reacció democràtica. Hi som a temps.

Podeu llegir la declaració institucional del president Montilla, aquí.

Cambios sociales

Los vuelos de la muerte

"....esta película es LIBRE: queremos que circule y sea generadora de memoria y debate. Por eso, luego del estreno el lunes 19 en el Espacio INCAA KM 0 , estará en su sitio oficial, para ser visualizada o copiada libremente, sin fines comerciales." (María Cabrejas).

En los años 60´, los sacerdotes pasionistas de la Santa Cruz, se sumaron a los vientos de cambio de la iglesia latinoamericana, tomando la opción por los más necesitados y en ese contexto abrieron sus puertas, en plena dictadura, a las primeras Madres de Plaza de Mayo, dando un lugar para que se organicen en la búsqueda de sus hijos desaparecidos en manos del terrorismo de Estado.

El 8 de diciembre de 1977 el grupo, al que se le sumaron familiares y militantes por los derechos humanos, juntaba fondos y firmas a la salida de una misa para publicar una solicitada sobre sus desaparecidos, cuando a la vista de muchos testigos, irrumpió el grupo de tareas 332 de la Marina y secuestró a varias personas. El operativo, que se había iniciado con la infiltración de Alfredo Astiz en el grupo haciéndose pasar por un familiar, culminó dos días después con dos secuestros más, 12 en total: las Madres: Mary Ponce de Bianco, Azucena Villaflor de De Vincenti y Esther Ballestrino de Careaga, la religiosas francesas: Alice Domon y Léonie Duquet, los familiares y militantes: Angela Auad, Remo Berardo, Julio Fondovila, Patricia Oviedo, Gabriel Horane, Raquel Bulit y Horacio Elbert. Todos son llevados a la ESMA y allí bautizados: 'El grupo de la Santa Cruz'.

En el año 2005, a partir de una investigación periodística, el Equipo Argentino de Antropología Forense, identifica los restos de 5 integrantes del grupo, enterrados durante 28 años en el cementerio de General Lavalle, siendo ésta la primera prueba irrefutable de la existencia de los ''vuelos de la muerte''.

Esta iglesia, espacio de lucha, memoria y homenaje, vuelve a abrir sus puertas a estas mujeres valientes, para que sus restos descansen en el Solar de los jardines de la Santa Cruz.

La historia de un lugar y un grupo, que se convierten en emblema de resistencia... también en el presente.

Detalles del documental, fotos y trailer
http://peliculasantacruz.blogspot.com/

Sin educación no hay progreso

(Per llegir aquest article en català:

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=654270&idseccio_PK=1006&h= )

El estado de bienestar se sostiene, básicamente, sobre la extensión a toda la población de los derechos a la educación, a la salud y a una alimentación dignas. Si, además, una sociedad consigue reducir casi a cero el número de personas que viven en viviendas indignas o en la calle, entonces ya puede decirse que el índice de desarrollo humano de un país es de alto standing. El mundo occidental está viviendo, desde hace décadas, una presión ideológica y legal impresionante contra la extensión de las coberturas sociales. Reagan y Thatcher fueron los precursores del desmantelamiento del estado de bienestar, pero han tenido discípulos muy aventajados. Ahora, mientras el presidente Obama se emplea a fondo para sacar adelante su reforma sanitaria, el premio Nobel de Economía, Paul Krugman, ha puesto el grito en el cielo por el declive de las universidades americanas. “Si hubiese que explicar el éxito económico de Estados Unidos [en el XIX y el XX] con una palabra –explica Krugman-, esa palabra sería educación”. El Nobel señala que el mes pasado fueron al paro 29.000 trabajadores del sector de la educación pública. “Como consecuencia de ello –remata-, la educación va a convertirse en picadillo”.

En los años noventa, en pleno apogeo de las teorías neoliberales, el Banco Mundial obligó a muchos países africanos a prácticamente eliminar el gasto público en educación como fórmula mágica para superar la crisis. Durante años, cerraron las escuelas de formación del profesorado por falta de medios. Y hoy el gran problema de esos países, cuando todo el mundo habla de que la apuesta por la educación es básica para superar la crisis y las desigualdades, es que ni siquiera hay personas suficientemente formadas para ejercer como maestros. ¡Menudo favor les hicimos entre todos!

Hace unas semanas, el Banco Mundial ha publicado otro de sus famosos informes. En este caso sobre España y, más concretamente, sobre la falta de competitividad de la economía española. Entre las recomendaciones para superar este escollo destaca la urgencia de mejorar el modelo educativo. Hay demasiado fracaso escolar y la tasa de paro entre los menos formados duplica a la de los universitarios. Pero más allá del modelo educativo, hay también una cuestión de prioridades: España (que tiene la tasa de paro más elevada) está a la cola de Europa en inversión en educación en relación con el PIB. Digan lo que digan, sin una buena educación para todos no puede haber progreso.

Per fi s'ha acabat l'estiu

(para leer la versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=646622&idseccio_PK=1006&h= )

Un dels efectes que es perceben com a més beneficiosos de la tornada al col·legi al setembre és el retorn a la normalitat, és a dir, a l’ordre i a la rutina. És una cosa que les famílies valoren positivament. I també molts alumnes, que han voltat de manera més o menys tumultuosa i anàrquica durant l’estiu. Si ho pensem fredament, no deixa de ser curiós que un animal que es considera a si mateix intel·ligent i ansiós de viure en llibertat acabi apreciant jous i obligacions com un beneït reingrés als costums de la vida ordinària. Segons sembla, l’oci prolongat, la convivència obligada i la xafogor estival atempten contra l’organització més o menys equilibrada de la vida quotidiana i això produeix el seu efecte sobre uns vincles que es pretén que són sòlids, però que no deuen ser-ho tant. El mateix passa amb les relacions de parella, que, com és sabut, entren en crisi amb més facilitat quan hi ha una cohabitació més gran; d’això en podríem deduir que moltes parelles no estan programades per passar molta estona juntes.

Ara mateix, una enquesta feta a França per Expedia acaba de revelar que vuit de cada deu francesos mantenen discussions importants amb les seves parelles o acompanyants durant les vacances. Sorprèn que moltes d’aquestes disputes coincideixin amb el moment mateix de l’inici del viatge (34%, abans d’abandonar el domicili, i 19%, durant el trajecte). Els motius declarats per a les baralles són, especialment, discrepàncies per l’allotjament elegit, els restaurants o el mitjà de transport.

El més revelador és el reconeixement del fet que les discussions vacacionals són fidel reflex de problemes preexistents no resolts (22%) i també la confessió que, encara que passar uns dies sense parlar-se pot resultar un infern, les reconciliacions són una cosa meravellosa. Segons sembla, aquesta enquesta assenyala que la meitat dels armisticis conjugals no es produeixen fins al retorn a casa. I així tornem al punt de partida: per a una porció gens menyspreable de la població, fins i tot si s’ha passat l’any somiant amb les merescudes vacances, no hi ha res més tranquil i relaxant que la rutina i la calor de la llar, dolça llar. ¡Deveu estar d’acord amb mi que som una espècie ben rara!

Pecunia non olent

(de la entrevista al escritor Andrea Camilleri en el País)

P. ¿No cree que la Iglesia prefiere a Berlusconi?

R. Desde luego: 'pecunia non olent', el dinero no huele. Puedes atacar la virginidad de María, negar el santo sepulcro, ellos te meten en el Índice y tu vendes más libros. Pero si les dices que les quitas dinero de los colegios se enfadan. El dogma absoluto de la Iglesia es el dinero, la exención fiscal. Conozco en Roma un cine porno que está a nombre del Vaticano... Basta con no tocar el dinero del Santo Padre. El Vaticano dicta la ley en Italia, y nunca lo ha hecho tanto como ahora. Pero el Papa disimula como Zapatero: asisten al delirio de Berlusconi en directo y dicen: "No puedo hablar porque soy extranjero". Y si luego algún obispo dice algo, hace como Berlusconi con Feltri: "Me disocio, me disocio". No, no será la Iglesia quien acabe con Berlusconi. Espero que lo hagan los ciudadanos.

¡Marx ha muerto. Viva Marx!

(Para leer la versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=641354&idseccio_PK=1006 )

Si escric que acabo de descobrir que Marx és l’autor d’El Capital em diran ignorant. Si els dic que estic parlant de Reinhard Marx, arquebisbe de Munic, la cosa canvia i pren uns camins una mica més nous. Monsenyor Marx ha batut rècords de vendes a Alemanya amb el seu llibre Das Kapital, dedicat al seu «estimat homònim». La tesi central de l’obra, diuen que d’altíssim nivell filosòfic i intel·lectual, coincideix en gran part amb l’encíclica recent del papa Ratzinger. La doctrina social de l’Església, sosté, té molt a aportar en l’actual crisi global del capitalisme i fa molts anys que aquesta solució està a sobre de la taula i ha estat defensada per diversos pontífexs: l’economia només té sentit si està al servei de la persona humana, si conserva el seu caràcter de bé social públic. En l’última etapa, el capitalisme i l’economia s’han basat gairebé exclusivament en el lucre personal dels forts i l’especulació ha estat el càncer que ha destruït el sistema des de dins. No la creació de riquesa i, per descomptat, encara menys la seva redistribució. Joan Pau II havia insistit molt que s’havia volgut convertir l’home en esclau de l’economia, del progrés i de la riquesa.

Per al nou Marx (el monsenyor alemany), l’única solució possible per redreçar aquest món sense rumb passa per la cooperació entre països i per la regulació estricta de normes iguals i homogènies per desenvolupar l’Estat de benestar, model europeu, a tot arreu. És el que ell mateix defineix com l’aplicació política del missatge cristià d’«estimar el proïsme». Però l’arquebisbe no s’enganya; sosté que a Occident li fa falta tenir una mica menys d’orgull i convèncer-se que li queda molt per aprendre de la resta del món. Els països més desenvolupats, segons les seves teories, s’han d’obrir a l’evidència que no són el melic del planeta i que cada vegada ho seran menys. La cosa principal per al monsenyor és, no obstant, que tot el que proposa es posi en pràctica pacíficament i per voluntat lliurement expressada per totes les parts implicades. És a dir, sense revolució ni lluita de classes. ¡Karl Marx ha mort. Visca Reinhard Marx!

A l'espera de la sentència

L’opereta tragicòmica està a punt d’arribar al desenllaç. Si no fos per tot el que ens hi juguem, que és molt, podria fins i tot semblar un divertimento polític. Però ni l’objecte en si mateix ni el moment en què arribarà la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut permeten frivolitzar. Hem heretat un error monumental de mètode, una greu incoherència en l’àmbit jurídic: el legislador es va equivocar quan va preveure que després de passar l’Estatut pel Parlament de Catalunya i per les Corts i ser ratificat en referèndum, encara podia ser revisat i invalidat per un tribunal que està integrat per 12 persones.

Aquest error és encara més gran si tenim en compte que, al llarg dels anys, el mateix Tribunal Constitucional ha considerat que els estatuts d’autonomia formen part del bloc de la constitucionalitat. Si es considera que, d’alguna manera, els estatuts d’autonomia també són Constitució, ¿com es pot acceptar que un tribunal sorgit de la mateixa Constitució pugui esmenar-la? El paper del TC, en el més aventurat dels casos, hauria de ser intervenir per poder ajudar a interpretar el sentit i l’abast de determinats articles de l’Estatut, sempre tenint en compte una Constitució que, al seu moment, es va redactar voluntàriament flexible i ambigua en alguns dels seus articles.S’ha produït una contradicció que posa en qüestió la prelació entre els poders de l’Estat i acaba situant, incomprensiblement, el poder judicial per sobre del legislatiu i fins i tot per sobre de la sobirania popular (encara que alguns sostinguin que un referèndum celebrat a Catalunya és un exercici de sobirania de caràcter parcial o incompleta, ja que, segons la Constitució, la sobirania recau en el conjunt del poble espanyol).

Al cúmul de despropòsits que fa tres anys que dura cal afegir-hi la frivolitat i la irresponsabilitat amb què diversos actors han fet el possible per desprestigiar un Constitucional que està en situació de provisionalitat i d’inoperància a causa d’errors propis i aliens. És l’òrgan de l’Estat que ha patit un desprestigi més gran com a conseqüència de lluites de poder inconfessables i de la frivolitat amb què alguns actors (especialment el PP) han minat la legitimitat de les institucions democràtiques. I és en aquest context en què el Tribunal Constitucional més desprestigiat i menys legitimat de tots els temps pensa dictar una sentència que, segons sembla, podria invalidar aspectes substancials de l’Estatut.

Arribats a aquest punt, fem un parell de consideracions. Una en clau de passat i una altra, de futur. La primera: va ser un greu error (en clau de país, que no de partit) que ERC no demanés el vot favorable a l’Estatut al seu moment. Si ho hagués fet, la victòria del sí hauria estat molt més contundent. Entre tots plegats, amb els estira-i-arronses i les sortides de to, acabem cansant i confonent una bona part del personal. I no hi ha res que afecti més tant el lideratge com la credibilitat dels polítics que les cerimònies de la confusió. Una participació que hagués estat més elevada i un resultat més contundent a favor del nou Estatut haurien donat més força, molta més credibilitat i més legitimitat a Catalunya davant l’Estat.I pel que fa al futur: deixem-nos de manifestacions de caràcter preventiu i de pressions que estan fora de lloc i que tenen poc sentit institucional. És necessari que les forces polítiques analitzin amb realisme totes les opcions i es mostrin capaces de preparar una resposta clara, contundent i unitària en cas que es produeixi una sentència inacceptable. Una resposta que probablement haurà de tenir conseqüències polítiques i institucionals de certa magnitud, però que, al mateix temps, haurà de preveure honestament l’opció lleial d’acatar el contingut de la sentència del TC si aquesta es limita a fer una interpretació de l’Estatut tenint en compte la Constitució. De la mateixa manera que Catalunya té dret a negar-se que el Constitucional li retalli l’Estatut, ha d’estar disposada que l’òrgan legítimament consagrat a aquesta funció pugui reinterpretar la lectura d’algun article en clau diferent, i fins i tot de manera restrictiva. Al cap i a la fi, això és el que vol dir que l’Estatut sigui una llei paccionada (pactada) entre dues parts. I per això no és cert, com alguns han dit erròniament, que sigui la Constitució de Catalunya.

Les dues guerres d'Obama

Para leer la versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=639650&idseccio_PK=1006

El president dels Estats Units mana molt, però no sempre pot fer el que vol. En aquell país, com a tot arreu, hi ha poders, contrapoders i lobbies. I a vegades aquests grups de pressió manen més que el mateix president. Barack Obama és un home d’acció i té idees bastant clares sobre quins són els principals problemes dels Estats Units i del món, i també sobre les seves possibles solucions. Però el seu poder és limitat. I si hi ha dos conglomerats foscos, mafiosos i indiscutiblement perillosos, aquests són, sens dubte, el complex militar industrial i les grans companyies relacionades amb el comerç de la salut. Mouen una quantitat tan elevada de dòlars i el seu entramat és tan embolicat que no tenen absolutament cap consciència. Són les dues cares de la maetixa moneda: el negoci de la mort i el negoci de la vida.

No hi ha president nord-americà que pugui de debò no estar en guerra. Si Bush va mentir al món sobre el perill que representava per a la seguretat global un Iraq exhaust i desarmat, Obama també té la seva guerra i, curiosament, és la mateixa en què va participar l’Administració de Reagan als anys 80, però ara al bàndol contrari. És possible que sigui cert que a l’Afganistan es lluita per la llibertat i la democràcia, però de moment les dones es vesteixen amb burca, sembla que es falsegen eleccions i una nova llei permet als homes privar d’aliments les seves esposes si es neguen a tenir-hi relacions sexuals.

L’altra guerra d’Obama és contra el negoci de les assegurances de salut. Aquí, el president no tindrà més remei que acceptar que el seu poder no és suficient per lluitar contra aquests multimilionaris interessos econòmics. No serveix de res que els EUA gastin més que Europa per habitant en salut, ni que el resultat sigui que 46 milions de persones no rebin atenció sanitària. O que els pobres es morin a les portes dels hospitals. Tothom sap que moltes famílies hipotequen els béns quan un dels seus membres ha de ser ingressat, però la lluita és a mort. Business are business. I per atemptar contra aquest sagrat principi pot caure un president, o fins i tot rebre un tret si no es retira a temps.

Fantasmes, turistes i altres animals

(Para leer el artículo en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=637965&idseccio_PK=1006 )

La Barcelona del 15 i el 16 d’agost amaga dues ciutats ben diferents. D’una banda, la dels barris on la immensa majoria dels ocupants són fora de casa, més o menys lluny, torrant-se sota el sol o protegint-se de la calor a l’ombra d’un arbre. O explorant la muntanya, ja sigui al ritme lent del caminaire o practicant esports de risc. Aquesta ciutat és la ciutat central, avui gairebé fantasmal, dels qui encara s’han pogut agafar uns dies o unes setmanes de vacances després d’haver estat esperant tot l’any per marxar tants dies d’un lloc que, malgrat totes les aparences, diuen que s’estimen i els agrada.

Diumenge al matí, cap a dos quarts de deu, un home intrèpid s’atreveix a sortir sol al carrer amb la saludable intenció de comprar pa i diaris, com cada diumenge. I per uns instants se sent sol en la immensitat urbana, com si finalment s’haguessin consumat la sempre temuda catàstrofe nuclear o la invasió dels aliens. Però a mesura que explora l’entorn constata que queda una altra gent, generalment vella i solitària, figures petites i de caminar pausat i resignat amb qui es va creuant en la llarga excursió, a la recerca d’un forn o d’un quiosc oberts. No en localitza cap, perquè no existeixen. Només algun bar, amb taules ocupades inevitablement per persones soles. Sortosament, recorda que hi ha una gasolinera relativament a prop i allà hi troba el que buscava.

I, de sobte, l’home veu travessar el carrer un autobús turístic de dos pisos, ple de gom a gom, i sent el xivarri dels que han vingut a passar-ho bé. Ni a dalt ni a baix no hi cabria ningú més. I pensa que si aquell autobús és ple i el següent, igual, vol dir que la Sagrada Família i el Parc Güell i la Pedrera són admirats en aquell moment per milers de persones. I que la Rambla, la plaça de Catalunya, el Museu Picasso, el Museu del Barça, les platges i els carrers guarnits per les festes a Gràcia també deuen experimentar l’efecte imant de la ciutat dels forasters. Coincidint en l’espai i en el temps amb la ciutat dels fantasmes condemnats a la solitud hi ha una Barcelona bulliciosa i festiva que viu l’estiu i en gaudeix. I moltes persones que hi treballen, tot i que gairebé no se les vegi.

Fra Gilbert ja ha cobrat la setmanada

Ara fa trenta anys, l’estiu del 1979, vaig ser acollit durant uns dies, per primera vegada, pels monjos del monestir de Santa Maria de Solius, a Santa Cristina d’Aro. M’hi vaig presentar sense avisar, per una decisió improvisada, i hi vaig trobar una petita comunitat de nou monjos, que em rebé amb les mans i les portes obertes i em va donar suport en uns moments difícils. Va ser l’inici d’una gran amistat. Així vaig saber que uns anys abans, cap a finals del seixanta, tres o quatre d’aquells religiosos havien abandonat Poblet per fundar una petita comunitat amb un estil de vida que, a parer d’ells, estigués més en sintonia amb els nous temps i amb els principis del concili Vaticà II. El més gran d’aquells monjos coratjosos que encapçalava l’abat Garreta es deia Gilbert Galceran. El germà Gilbert tenia uns ànims i un sentit de l’humor amb els quals aconseguia guanyar-se de seguida les simpaties dels nouvinguts.

Era un home senzill, sense grans pretensions intel·lectuals (tot i haver llegit molt) i dedicat de ple a diverses activitats artístiques i manuals. El 1979, quan el vaig conèixer, la col·lecció de diorames pessebrístics que havia anat acumulant, un cada any des que va arribar a Solius, ja començava a fer goig. Amb el temps, ha acabat essent impressionant. Un dels motius importants per fer una visita al monestir, encara que només es disposi de mitja horeta. Fins fa pocs mesos, era ell mateix, als seus 97 anys, qui acompanyava els visitants del pessebre, sempre discret, sempre a una distància prudent, atent per si calia alguna explicació o comentari.

El germà Gilbert acaba de morir, envoltat de figuretes de pessebre i ha estat enterrat allà mateix, de manera senzilla, com va viure sempre, al costat de la petita església on ha pregat milers de cops tots aquests anys. La comunitat ha recordat l’anècdota de la seva estrena a Poblet, el 1944. A la família no li va agradar ni gens ni mica que volgués fer-se monjo i li va enviar un conegut per dissuadir-lo. Al final de la conversa, quan ja donava la causa per perduda, l’amic de la família li va preguntar: “I ja us paguen un bon jornal, aquí?”. A la qual cosa el novici va contestar, amb la sornegueria que el caracteritzava: “No ho sé del cert, perquè no ens pagaran fins l’últim dissabte” (eren temps de misèries i de minsos jornals que es cobraven per setmanes). L’atzar ha volgut que Gilbert Galceran hagi mort, precisament, un dissabte d’agost. Ha marxat com ha viscut, feliç i esperançat, convençut que s’enduïa amb ell el jornal durant tants anys acumulat, la millor de les pagues possibles.

Virgencita que me quede como estoy

(versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=628938&idseccio_PK=1006&h= )

Alguns gurus de les tertúlies fa mesos que recalquen la idea que aquesta crisi és la gran oportunitat per reinventar el capitalisme. Això mateix van dir economistes mediàtics de renom després d’un esclat que havien estat incapaços de predir. L’únic evident és que el moment actual ofereix un conjunt de paradoxes i contradiccions sorprenents. Ara que diverses caixes d’estalvis de dimensions petites i mitjanes estan disposades a fusionar-se, destaca la paradoxa que aquesta crisi econòmica hagi estat provocada, sobretot, per grans corporacions financeres d’àmbit global, però acabin sent entitats locals més petites les que s’hagin d’unir per superar-la.

Alguns vam defensar fa anys l’anomenada taxa Tobin: un impost que gravés les grans transaccions especulatives de capital per recolzar la creació de riquesa al Sud. Els que s’hi oposaven per considerar que atemptava contra la llibertat, avui solen reclamar la intervenció de l’Estat per salvar els seus propis interessos. I les paradoxes continuen: en el món empresarial, l’especulació més important també ha anat a càrrec de grans companyies no productives i, no obstant, estan tancant indústries i comerços que creaven riquesa i feina. En el sector immobiliari ha passat una cosa semblant: es va fondre el miratge i ara queden milers de pisos buits, esperant compradors que els necessiten però no poden pagar-los, tant si tenen feina com, per descomptat, si estan a l’atur.

Deien que la globalització accentuaria l’efecte papallona. ¿Potser és això l’efecte papallona?, ¿que una pobra família de Detroit no pugui pagar la hipoteca i trontolli el capitalisme mundial? Si aquesta crisi podia de veritat significar l’oportunitat d’un canvi de model, un trànsit cap a una nova forma (més humana i més justa) d’entendre el capitalisme, ¿per què ara sembla que l’únic que esperen i desitgen ferventment els governs, incloent-hi els progressistes, és que passi el temporal i tornin els temps (i els valors) del passat perquè tot torni a ser com era? Per si de cas, com diu l’acudit, preguem a la «virgencita que me quede como estoy». I, no obstant, són precisament aquells vents els que han portat aquesta tempestat.

(article que he publicat avui a El Periódico)

Dos viajes, dos mensajes

El azar ha querido que coincidiesen en el tiempo dos visitas de mandatarios occidentales al continente africano.

El presidente Obama (acompañado por su esposa Michelle, descendiente de esclavos) ha visitado Ghana, una de las democracias más antiguas y más estables de África y ha insistido en la idea de que progreso y democracia son conceptos que deben ir inevitablemente unidos.

Mientras tanto, el ministro español de Exteriores, Miguel Angel Moratinos (en compañía del "libertador" Fraga Iribarne), ha aterrizado en Malabo, la capital de una de las dictaduras más opresoras y sanguinarias del mundo, y ha declarado que en Guinea Ecuatorial se ha abierto para España y para las empresas españolas "una cartera de oportunidades".

¿En qué quedamos: vale todo?

El gobierno de Obama ha anunciado que podría continuar el encarcelamiento indefinido de prisioneros extranjeros aunque los tribunales militares los absolvieran. El martes, el director del Departamento Jurídico del Pentágono, Jeh Johnson, afirmó que la liberación de un prisionero dependerá de si el gobierno lo considera o no una amenaza, y no de los fallos judiciales.

En esta cuestión, el gobierno de George W. Bush había adoptado la misma postura. lo que no deja de ser descorazonador. Johnson realizó estas declaraciones ante el Comité de Servicios Armados del Senado.

En la misma audiencia, funcionarios del equipo de Obama dieron opiniones divergentes sobre la procedencia o no de enjuiciar a los prisioneros con testimonios obtenidos bajo tortura. David Kris, jefe de la Sección de Seguridad Nacional del Departamento de Justicia, expresó que los tribunales federales podrían anular condenas basadas en declaraciones obtenidas bajo coacción. Pero el vicealmirante Bruce MacDondald, el principal asesor jurídico de la Marina, dijo que la admisibilidad de las declaraciones de los prisioneros debería basarse en su “confiabilidad”, y no en si se utilizó la coacción para obtenerlas.

Un home heterodox

Vicenç Ferrer ha estat, per sobre de tot, un referent en la lluita per la millora de les condicions de vida dels camperols més pobres de l’Índia. Va ser un esperit lliure i va viure al costat de milers de persones que han patit injustícies. Els va donar suport sempre i es va servir del seu talent i les moltes capacitats que tenia per obtenir recursos i distribuir-los entre la població que més ho necessitava. Vicenç Ferrer va ser un home incòmode per a les classes dirigents i per als més rics de l’Índia, aquells als quals ja els anava bé que tot continués com havia estat sempre: els rics cada cop més rics i els pobres acceptant la misèria amb resignació.

Des del punt de vista polític, Vicenç Ferrer no va ser un revolucionari. Almenys no en el sentit que es donava a aquest terme en els anys seixanta o setanta del segle passat. Però se’l podia definir, com a mínim, d’heterodox. Tan heterodox que va trencar amb els jesuïtes quan no se sentia còmode a l’orde, es va casar i va tenir fills, el van expulsar de l’Índia, malgrat que havia treballat com ningú pel desenvolupament del país. El van haver d’acceptar un altre cop, potser a disgust, i la primera ministra, Indira Gandhi, va haver de reconèixer públicament l’enorme tasca social que estava duent a terme.

Però com a personatge visionari lliurat a una causa ingent, també ha tingut contradiccions. No podia ser d’una altra manera. Les seves formes eren molt particulars i se sortien dels cànons en ús. Dins del món de la solidaritat i de les ONG per al desenvolupament s’ha respectat i valorat la seva persona i els efectes de la seva gran obra, però no sempre s’ha estat d’acord amb el mètode de treball. És cert que era un líder personalista, i que ha volgut que el futur de la seva acció quedés vinculat i conduït directament per la família. Potser ha defugit el treball en xarxa amb altres entitats o no ha volgut posar l’accent en la denúncia de les causes estructurals que provoquen la pobresa. Tampoc no ha fomentat la presa de consciència dels seus camperols, de cara a provocar un canvi en profunditat en els sistemes polític, social i econòmic de l’Índia...

Hi haurà temps de sobra per jutjar el conjunt de l’obra de Vicenç Ferrer i la capacitat de permanència de tot allò que va construir i dels valors que va defensar. Avui, queda una realitat indiscutible i el testimoni d’algú que ha cregut en el poder de l’acció i de la solidaritat i que ha predicat amb l’exemple. No és pas poc, en aquesta època que ens ha tocat de viure.

(article que he publicat avui a El Periódico)

Escribir no es tan fácil

(per llegir la versió en català: http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=621454&idseccio_PK=1006&h= )

Llevo meses obsesionado, dándole vueltas a la dramática y emocionante historia vivida hace más de 20 años por un joven poeta llamado Ivo Machado. Tuve noticia de su existencia y del episodio que cambió su vida por un magnífico artículo de otro escritor, Santiago Gamboa. A mediados de los años 80, Machado había escrito ya muchos poemas, pero tampoco en Portugal los versos dan para comer, así que trabajaba como controlador aéreo en las islas Azores. Y fue allí donde una noche se encontró guiando a ciegas a un piloto inglés aventurero que conducía un bombardero de la segunda guerra mundial desde Londres hacia Florida. El aeroplano pilló una tempestad y consumió más combustible de lo previsto, no le alcanzaba para llegar a América y parecía claro que el avión iba a caer al mar.

Y ahí es donde actuó nuestro poeta, no para salvar al piloto (aunque lo intentó), sino para hablar con él y tranquilizarle. Conversaron durante mucho tiempo aquella tempestuosa noche en medio del Atlántico. Al final, el aviador pidió al poeta que le recitara versos y este empezó con poemas de Walt Whitman y siguió con improvisadas traducciones de los suyos. Fue una relación íntima e intensa, nunca antes vivida en una torre de control; hasta que Ivo perdió el contacto con el avión. Al día siguiente, un equipo de rescate lo localizó en el mar, casi intacto, pero el piloto había muerto en el momento del impacto.

Hoy, tras una ardua búsqueda, he localizado a Machado y he hablado con él. Si a Santiago Gamboa le había dicho «aún sueño con su voz... pero sé que murió tranquilo y es por eso que sigo escribiendo poesía», a mí me ha confesado que lleva cinco años escribiendo y reescribiendo, intentando inútilmente contar lo que vivió aquella noche. «Pero me resulta muy duro, demasiado dramático. Me está costando horrores». He pensado en Jorge Semprún, incapaz de relatar su experiencia de juventud en un campo de concentración hasta pasados muchos años. «Tenía que elegir entre la escritura y la vida, y opté por la vida», escribió. Primo Levi y otros prisioneros de los nazis sintieron la urgencia de vomitar de inmediato su pasado en los campos y no fueron capaces de soportarlo.

(artículo que he publicado hoy en El Periódico)

Unió europea?

El més lamentable, per a mi, no és que Europa hagi votat majoritàriament la dreta. El pitjor, i allò pel qual en pagarem les conseqüències durant molt de temps, és que l'euroescepticisme ha guanyat massa posicions.

L'actual Unió Europea és el fruït d'un gran pacte històric entre la dreta moderada i l'esquerra democràtica, tot just acabada la devastadora segona gran guerra. El Mercat Comú va ser una rebel·lió pragmàtica contra la divisió i l'enfrontament seculars i a favor del progrés. Una aposta visionària per la pau i la consolidació d'un espai democràtic i una cultura compartida.

El més paradoxal avui és que siguin justament els qui no creuen en aquest gran projecte els qui han avançat més posicions. Justament ara, quan calen líders convençuts i propostes clares per tirar endavant el Tractat de Lisboa i consolidar la Unió Europea com un actor principal de la política internacional. Un cop més, fan patir les tendències suïcides de tants europeus!

Cañizares y los malos retratistas

(foto: Cañizares en su trono)

"Un siniestro hombre medieval, pero soberbiamente gótico, como los obispos labrados en los bancos o en los portales. ¡Y pensar que alguna vez la gente se burló de las actitudes al estilo vitral! Son las únicas que pueden tener los eclesiásticos. La visión del obispo, al que observé con fascinación, me insufló el sentido del gran realismo del arte gótico. No existe la pose en el arte griego ni en el gótico. La pose fue inventada por los malos retratistas."

Oscar Wilde a Robert Ross, abril de 1900

Finances ètiques globals

Les comissions de Justícia i Pau de Catalunya i de Balears, reunides a Ciutadella de Menorca, hem debatut sobre les causes i conseqüències de l'actual crisi econòmica global i volem fer públiques les següents reflexions:

Lliçons d'una crisi econòmica global

1. En l'origen de l'actual crisi econòmica que patim es troba el mal funcionament del sistema financer global, que no respon adequadament al desenvolupament d'una economia justa al servei de totes les persones. En conseqüència, la crisi ha demostrat que, com molts ja reclamaven, són necessàries profundes correccions i més mesures de regulació, control i transparència en el funcionament de les institucions financeres i els mercats de capitals globals, per tal d'evitar episodis pertorbadors de la bona marxa de l'economia.

2. Constatem com aquesta crisi, que incideix greument en la nostra economia, afecta molt més als col·lectius de població més vulnerables del nostre país com ho demostren les dramàtiques xifres d'atur, la desemparança de moltes famílies i la restricció dels drets dels i les immigrants. Així mateix, els països menys desenvolupats veuen com es redueixen els fons d'ajuts al desenvolupament dificultant, encara més, la protecció de la seva població i les possibilitats de realització de projectes d'autonomia personal.

Mesures per avançar cap un ordre econòmic i financer global més just

És per això que, unint-nos a la veu de moltes altres persones, organitzacions i institucions, fem una crida per tal que la comunitat internacional, i tots els estats que la formen, introdueixin decididament totes les normes i mesures polítiques que siguin necessàries per avançar cap a un sistema econòmic global més just i més estable, entre les quals destaquem almenys les següents:

a)Establir majors mesures de control i transparència sobre les operacions financeres i sobre els bancs, entitats d'estalvi, fons d'inversions, asseguradores i totes aquelles persones i organitzacions que mouen grans masses de capitals capaces de generar importants efectes sobre el mercat i, en situacions de crisi, obligar a grans operacions públiques de rescat.
b)Democratitzar i reformar les institucions financeres internacionals per tal de fer-les més estables i creadores de desenvolupament.
c)Afavorir les institucions financeres sense ànim de lucre que fonamentin la seva gestió en criteris ètics rigorosos i en la creació de beneficis socials.
d)Eliminar els paradisos fiscals i el secret bancari que faciliten l'evasió fiscal.
e)Introduir progressivament impostos de caràcter internacional, per tal de finançar el desenvolupament dels països més pobres i el respecte al medi ambient.
f)Finalment, aprofitar aquesta crisi per avançar cap un model econòmic no fonamentat en la producció i consum massiu de béns materials i en altres activitats que perjudiquen greument els ecosistemes. És hora de bastir un sistema econòmic no obsessionat amb el creixement pel creixement, sinó basat en garantir les necessitats bàsiques de totes les persones, en equilibri amb el medi ambient.

Coses que es poden oblidar en un avió

(para leer el artículo en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=613405&idseccio_PK=1006&h= )

Què s'oblida la gent als avions? Doncs coses normals, el que qualsevol pot haver perdut alguna vegada. El més curiós del cas no és que perdem alguns objectes personals, sinó que la llista del top ten de la desmemòria col.lectiva aparegui publicada al Butlletí Oficial de l'Estat. I que ens n'assebentem pel BOE que el 4 de juny la companyia Iberia farà una subhasta pública d'objectes i mercaderies abandonats a les línies aèries.

La relació detallada del lot dóna una idea bastant precisa del poc valor que donem a certs objectes. És lògic que a la llista hi hagi 58 maletes, 63 motxilles, 97 bosses i 137 necessers. És més estrany que hi hagi 85 bitlleteres i 44 ronyoneres i, sobretot, que no s'especifiqui si se subhasten amb el que portaven a dins (en cas negatiu, ¿què ha passat amb el contingut? Perquè, fins i tot amb la crisi, el més normal és que les bitlleteres continguin bitllets). Els viatgers van oblidar també 1.672 peces de roba usada i 130 parells de sabates (¿això vol dir que alguns van abandonar la nau mig despullats o descalços?), 484 bufandes/xals, 45 corbates, 67 mocadors, 635 gorres... i no hi podien faltar els paraigües (234), ulleres (579), telèfons (187) i llibres (l'estrella, amb 4.147 exemplars). Més curiós sembla el cas de l'únic exemplar d'ampolla de brandy o els 27 purs havans.

Tenint en compte que el lot se subhastarà per un preu de sortida de 10.024,95 euros, em pregunto si apareixerà algú a qui li interessi licitar-hi i intento imaginar-me qui deu ser i què pot fer amb aquests productes. També si els diners que s'obtinguin compensaran el cost i les hores dedicades a organitzar l'acte. El procés és llarg, ja que Iberia no solament recull els productes i els diposita en un magatzem de Barajas, sinó que ha d'esperar un temps per si apareix algú que acrediti ser-ne el propietari, pagar un anunci al BOE i en algun diari d'informació general i després exposar durant una setmana el lot als interessats, els quals per participar en la subhasta hauran de constituir prèviament un dipòsit- fiança. I en el pitjor dels casos la subhasta pot quedar deserta. ¡Com hi ha món! Per si de cas, i per ajudar a reduir costos, a partir d'ara procurin no deixar-se res en un avió.

(article que he publicat avui a El Periódico)

Afganistán es ya "la guerra de Obama"

El principal comandante estadounidense en Afganistán, el General David McKiernan, fue destituido de su cargo y reemplazado por el Teniente General Stanley A. McChrystal, un ex oficial del Comando Conjunto de Operaciones Especiales. Se presume que McKiernan es el primer general en ser destituido del cargo de comandante en la zona de combate desde que Douglas MacArthur fue removido de su puesto, durante la Guerra de Corea.

El nuevo comandante, Stanley McChrystal, es considerado un experto en artes militares de contrainsurgencia y guerrillas. Como director de Operaciones Especiales, McChrystal supervisó un programa secreto para buscar y asesinar a sospechosos de terrorismo en todo el mundo. Según el periodista de investigación Seymour Hersh, el Comando Conjunto de Operaciones Especiales perpetró asesinatos en una docena de países. El año pasado, los legisladores postergaron el nombramiento de Stanley McChrystal para un cargo clave debido a las interrogantes sobre el abuso de prisioneros por parte de las fuerzas que él dirigía. Al menos 64 miembros del servicio—pertenecientes o asignados a las unidades de Operaciones Especiales—recibieron sanciones disciplinarias por cometer abusos contra prisioneros, perpetrados entre principios de 2004 y fines de 2007.

El Secretario de Defensa, Robert Gates, anunció el cambio ayer, y dijo que el Teniente General David Rodríguez será el responsable del manejo diario de la guerra en Afganistán. “Considero -dijo Gates- que McChrystal y Rodríguez son un equipo. Ambos aportan habilidades extraordinarias en diversas áreas que son muy pertinentes para el tipo de combate que tenemos en Afganistán. Y pienso que la unión de sus habilidades nos brinda nuevas oportunidades para el futuro”.

El Teniente General McChrystal dirigió operaciones especiales bajo el mando del General David Petraeus, durante la implementación de la estrategia del aumento del número de soldados en Irak. Fred Kaplan, de la revista electrónica Slate, escribió: “La destitución de McKiernan marca un giro drástico en la estrategia estadounidense respecto a la guerra en Afganistán. Y significa que la guerra ahora es, inequívocamente, ‘la guerra de Obama’”.

(del boletín Democracy Now!)

Droits de l'enfant?

«Dans mon quartier, à Tucuman (Argentine), un enfant de dix ans a été expulsé de l’école parce qu’il s’était drogué, un autre de douze ans a été tué d’une balle dans la tête par un voisin parce qu’il l’avait volé. La police, chaque week-end, fait des descentes dans nos maisons. Les habitants du quartier sont presque tous armés. Nous avons peur de nos enfants. Alors de quels droits me parles-tu ? »

Ces paroles sont celles de Mirta qui lutte depuis vingt ans au sein de l’association Crecer Juntos pour trouver de quoi nourrir les enfants des quartiers pauvres de Tucuman.Vingt années, c’est aussi l’âge anniversaire de la Convention des Droits de l’Enfant censée protéger tous les enfants du monde.

Les enfants du monde entier peuvent-ils espérer de cette législation novatrice un changement radical dans leur vie quotidienne ? De quels droits leur parle-t-on lorsque l’on fait référence à la Convention ? Quel pays peut aujourd’hui garantir que ses enfants soient élevés dans « un esprit de paix, de dignité, de tolérance, de liberté, d’égalité et de solidarité » pour reprendre les termes des Nations Unies ? Quel juriste peut assurer que les multiples outils de protection des droits protègent réellement les enfants ? Que pense un enfant, si au lieu de le soigner, on se contente de lui dire qu’il a droit à la santé ?Cet ouvrage prétend apporter des pistes de réflexion à tout ceux qui s’intéressent à la cause des enfants.

Philippe de Dinechin est directeur de la Fondation Comparte à Barcelone. Docteur en Droit, spécialisé sur la question de l’enfance, ses recherches portent sur la confrontation des droits de l’enfant avec leurs conditions de vie dans les quartiers pauvres des villes latino-américaines.

Pifias e insultos en internet

Internet anda lleno de chistes. La mayoría, pifias involuntarias de personas que teclean en el ordenador de forma rápida y compulsiva. Hoy mismo he leido la queja de alguien que considera que Naciones Unidas aplica un “doble trasero” para juzgar las acciones de Iran y de Israel. ¿Son representativos los mensajes que se leen en la red del nivel cultural medio en nuestro país? De ser así, las conclusiones resultarían alarmantes.

Pero hay algo aún más preocupante: por algún extraño motivo, una buena parte de los internautas que publican comentarios a noticias en la red se comportan como energúmenos. No es nada nuevo y hace tiempo que puede comprobarse. Medios tan serios como The New York Times han dedicado al asunto algunos reportajes. Si juzgáramos a la población sólo por lo que leemos en los chats o en los comentarios que acompañan a las noticias de las versiones electrónicas de los periódicos, parecería que la mayoría es intransigente, racista, ultraderechista y que sólo sabe comunicarse mediante el insulto. Evidentemente, tiene mucho que ver en esto que se pueda actuar desde el anonimato y con impunidad, lo que otros medios no permiten. Pero entonces, ¿quiere ello decir que tantas personas, cuando pueden hablar sin identificarse, sienten la necesidad de insultar o de mostrarse tan primarias o tan radicalmente antisociales? ¿Es normal que sea así? ¿Tendrán algo que ver en esto los penosos debates y tertulias a grito pelado con que nos obsequian algunas televisiones?

Con razón, a la vista de estas y otras limitaciones de la red, hay cada vez más partidarios de regular y controlar más a fondo internet. De refundarlo. Se trataría de proteger al usuario y sus derechos, entre ellos el derecho a la intimidad, supuestament amenazado por las famosas redes sociales, que crecen como la espuma. También deberían protegerse el derecho a una información veraz y al honor de las personas. Pero como no todo es blanco o negro, al otro lado se sitúan quienes consideran que internet es el medio más libre que nos queda y el que supuestamente está menos controlado por las grandes corporaciones y los Estados. Para ellos, cualquier control de la red o legislación restrictiva sería una limitación a las libertades y a los derechos de la ciudadanía. El debate está servido y va a prolongarse durante mucho tiempo. Los insultos en la red, me temo que también.

(Artículo que he publicado en El Periódico 20/4/09)

Canvis a la Casa Blanca

Abans:

Ara:

Els déus de la ciutat

La revista Barcelona Metròpolis publica en el darrer número un interessant dossier monogràfic sobre la diversitat religiosa a la ciutat i el paper dels poders públics en aquesta matèria.

Hi podeu accedir des d'aquest enllaç:

http://www.barcelonametropolis.cat/ca/page.asp?id=39&ui=210

Germana mort / Hermana muerte

[para leer la versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=597578&idseccio_PK=1006&h= ]

La mort és com una exhalació silenciosa, de vegades traïdora, que arriba de sobte i que s'endú persones que, una vegada desaparegudes, sempre ens sembla que eren les millors. Ja va escriure Delibes que "els vius, comparats amb els morts, resultem insuportablement banals". Una cosa així experimentem quan la vella dama negra ens pren un dels nostres i, en pocs dies, estem obligats a fer-nos a la idea de l'únic que hi ha de verdaderament cert: que aquella persona se n'ha anat per sempre. En aquell instant precís és quan de debò podem apreciar fins a quin punt tenia raó el poeta Lamartine: "Sovint, el sepulcre enclou, sense saber-ho, dos cors en un mateix taüt". Dos cors i més, perquè la desaparició física d'un ésser estimat és un dolor col.lectiu per als que el van estimar. I triga molt de temps a cicatritzar. No obstant, la mort ofereix també una oportunitat per reflexionar sobre la condició humana, en una societat que viu d'esquena a ella i que sobrevalora les coses materials, la bellesa física (¡en veritat tan efímera!) i el reconeixement social molt més que les relacions interpersonals o el gaudi dels fugaços instants de felicitat.

Diuen que els humans som l'única espècie conscient de la seva finitud i que això ens dota, en teoria si més no, d'un esperit elevat que ens fa capaços de commoure'ns davant la bellesa, ser solidaris davant el dolor i la desgràcia alienes i reflexionar sobre la transcendència dels nostres actes i de la pròpia vida. Però la societat actual sembla que no s'avingui amb el trauma de la mort. Cada vegada hi ha menys persones que moren a casa, i condemnem molts moribunds a sobreviure connectats a una sofisticada plèiade de màquines i invents que no fan més que prolongar inútilment la seva existència. Hi ha molt de superstició en tot això i d'incapacitat malaltissa per acceptar el que és inevitable. I quan arriba l'últim alè d'un ésser estimat, molts s'aferren al consol de professionals de l'assumpte, des de la psiquiatra Kübler-Ross, amb els seus manuals de panteisme bucòlic, fins a la pragmàtica ajuda d'uns serveis funeraris privats que anuncien a la premsa una pràctica guia gratuïta titulada "Què fer davant la defunció".

(article que he publicat a El Periódico el 23/03/09)

In memoriam

Si hay otra vida es vida, pero es otra,
y si es otra el mortal no la imagina,
una vida sin sexo ni cocina
tiene que ser sencillamente otra.

¿Qué haremos en la vida si es tan otra
y si ya no hay taller ni oficina
y si ya el mismo cuerpo no declina
(si declinara no sería otra)?

Si hay otra vida, es otra pero es vida
y si es vida es noticia y es sorpresa,
sin que la muerte acabe la partida,

vida que canta, vuela, abraza y besa.
Es la vida de Dios la otra vida
y si es de Dios nos basta su promesa.

(Lorenzo Gomis 1924-2005)

Las profecías de Vidal-Quadras

El inefable eurodiputado del PP Alejo Vidal-Quadras, escribía hace unos años una columna en El País en la que hablaba de la náusea que le provocaba la "maloliente planta de la corrupción", naturalmente aplicada a la "Administración socialista".

"Todo aquello en lo que creían [los socialistas] y que les ayudaba a comprender el mundo ha sido invalidado por la realidad. Incapaces de confesar su derrota, se han refugiado en las certidumbres más inmediatas: el dinero y el poder", sentenciaba el doctor en Física Atómica. ¿Acaso la explicación que daba entonces Vidal-Quadras fué una clara premonición de la derrota de las teorías ultraliberales y neocon que él mismo defiende y de la senda que iba a tomar su partido?

Y, para terminar, una perla extraída del mismo artículo: "La obsesión igualitaria típica del socialismo -una ordinariez de lo más desagradable- impide el normal funcionamiento de los mecanismos de articulación de las élites, que en una sociedad abierta no están asociados a los privilegios, sino que son fruto del esfuerzo y del mérito".

¡Cráneo privilegiado!

Dictadura guineana

(Para leer la versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=589479&idseccio_PK=1006&h= )

Com és possible que grups armats de mercenaris ataquin de tant en tant, com va passar fa uns dies, Guinea Equatorial per fer-se milionaris? Pot semblar sorprenent si tenim en compte que és un dels països amb l'índex de desenvolupament més baix del planeta, amb una esperança de vida de 43 anys i sense sanitat pública. Però és comprensible si mirem l'altra cara de la moneda: Guinea Equatorial s'ha convertit en un dels principals productors de petroli i exportadors de fusta tropical de l'Àfrica, i la seva renda per càpita és superior a la de Kuwait o l'Aràbia Saudita. El problema, una vegada més, és que la riquesa del país s'ha convertit en la desgràcia de la immensa majoria dels seus habitants.

Des que Espanya va despreocupar-se dels guineans, en una descolonització vergonyant, han hagut de patir dos dictadors sanguinaris. Teodoro Obiang fa 29 anys que és al poder després que assassinés el seu propi oncle. Avui, la població viu en un dels països més corruptes i pateix una de les tiranies més cruels. Els Obiang controlen tots els ressorts del poder i practiquen la tortura, els assassinats i les violacions sistemàtiques, fins al punt d'haver eliminat el 10% de la població. Es queden, a més, amb els ingressos del petroli, però no en tenen prou amb això: s'han apoderat de gairebé la meitat dels terrenys edificables del país, obliguen molts treballadors a donar-los una part dels seus miserables salaris i han desposseït dels seus negocis milers de persones per quedar-se'ls ells. Amb total impunitat, ja que la justícia és inexistent.

Però el més greu, des de la perspectiva del dret internacional, és que tot això compta amb el silenci còmplice dels estats i de l'ONU, i la cobertura de grans empreses petroleres i fusteres, en especial de la Xina, els EUA i França. Espanya va perdre fa anys la seva capacitat de negoci i influència política i moral al pa- ís. Una vegada més, comprovem els diferents tractes de l'anomenada comunitat internacional als països i els dictadors. Si són rics, submisos i accepten les condicions de negoci de les potències, els dictadors poden continuar saquejant el seu país i el seu poble sense que ningú els persegueixi.

(article que he publicat a El Periódico)