Caídos por Dios y por España

(para leer la versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=662199&idseccio_PK=1006&h= )

En un cèntric lloc de Madrid, a la façana fatxa d’una gran església del carrer de Goya, el passejant observa sorprès una immensa placa de marbre de la mida d’un llençol amb la següent inscripció: «José Antonio Primo de Rivera. Feligreses caídos por Dios y por España. ¡Presentes!» I, certament, hi estan presents. A vegades fins i tot es diria que molt més presents que les altres víctimes, les que es pensaven que al morir el dictador la nova democràcia els faria finalment justícia i proclamaria que, encara que en veritat hi va haver assassinats a tots dos bàndols, no tots van morir per defensar el règim legítim. Els familiars d’aquelles víctimes vergonyants van patir assetjament i oprobi durant dècades i, en molts casos, encara avui esperen que es faci justícia.

Hi va haver una anomenada Causa General en els primers anys del franquisme, per rescatar de l’oblit i rendir homenatge als «caídos por Dios y por España». Però en 31 anys de democràcia no hem estat capaços de fer res semblant amb les altres víctimes de la contesa; les que van defensar l’ordre legal republicà. Crida l’atenció que ara mateix, a relativa poca distància de la fenomenal placa del carrer de Goya, un jutge de l’Audiència Nacional hagi estat expedientat per intentar reconstruir un cens fiable de les víctimes de Franco i per pretendre que l’Estat faci un mínim de justícia tardana amb elles.

Avui dia, les institucions democràtiques no s’han atrevit a anul·lar solemnement ni deixar sense efecte, per un elemental principi de dignitat i legalitat, tots els judicis sumaríssims que van portar davant l’escamot d’afusellament desenes de milers de persones. ¡Si fins i tot s’ha hagut de pidolar el perdó oficial al president Lluís Companys!França i Alemanya fa anys que practiquen litúrgies de reconciliació entre dos països que van estar en guerra durant segles. Governs alemanys de diferent color han reconegut públicament que el nazisme va ser una aberració i que no s’ha de repetir mai més. I, mentrestant, a Espanya ni tan sols ha estat possible que el principal partit de l’oposició hagi fet una cosa tan elemental com és condemnar la dictadura franquista.