Fra Gilbert ja ha cobrat la setmanada

Ara fa trenta anys, l’estiu del 1979, vaig ser acollit durant uns dies, per primera vegada, pels monjos del monestir de Santa Maria de Solius, a Santa Cristina d’Aro. M’hi vaig presentar sense avisar, per una decisió improvisada, i hi vaig trobar una petita comunitat de nou monjos, que em rebé amb les mans i les portes obertes i em va donar suport en uns moments difícils. Va ser l’inici d’una gran amistat. Així vaig saber que uns anys abans, cap a finals del seixanta, tres o quatre d’aquells religiosos havien abandonat Poblet per fundar una petita comunitat amb un estil de vida que, a parer d’ells, estigués més en sintonia amb els nous temps i amb els principis del concili Vaticà II. El més gran d’aquells monjos coratjosos que encapçalava l’abat Garreta es deia Gilbert Galceran. El germà Gilbert tenia uns ànims i un sentit de l’humor amb els quals aconseguia guanyar-se de seguida les simpaties dels nouvinguts.

Era un home senzill, sense grans pretensions intel·lectuals (tot i haver llegit molt) i dedicat de ple a diverses activitats artístiques i manuals. El 1979, quan el vaig conèixer, la col·lecció de diorames pessebrístics que havia anat acumulant, un cada any des que va arribar a Solius, ja començava a fer goig. Amb el temps, ha acabat essent impressionant. Un dels motius importants per fer una visita al monestir, encara que només es disposi de mitja horeta. Fins fa pocs mesos, era ell mateix, als seus 97 anys, qui acompanyava els visitants del pessebre, sempre discret, sempre a una distància prudent, atent per si calia alguna explicació o comentari.

El germà Gilbert acaba de morir, envoltat de figuretes de pessebre i ha estat enterrat allà mateix, de manera senzilla, com va viure sempre, al costat de la petita església on ha pregat milers de cops tots aquests anys. La comunitat ha recordat l’anècdota de la seva estrena a Poblet, el 1944. A la família no li va agradar ni gens ni mica que volgués fer-se monjo i li va enviar un conegut per dissuadir-lo. Al final de la conversa, quan ja donava la causa per perduda, l’amic de la família li va preguntar: “I ja us paguen un bon jornal, aquí?”. A la qual cosa el novici va contestar, amb la sornegueria que el caracteritzava: “No ho sé del cert, perquè no ens pagaran fins l’últim dissabte” (eren temps de misèries i de minsos jornals que es cobraven per setmanes). L’atzar ha volgut que Gilbert Galceran hagi mort, precisament, un dissabte d’agost. Ha marxat com ha viscut, feliç i esperançat, convençut que s’enduïa amb ell el jornal durant tants anys acumulat, la millor de les pagues possibles.