Duran Lleida, el petit dictador

A Duran Lleida li ha sortit la vena de petit dictador un altre cop, ara davant del Consell Nacional del seu partit. No està acostumat a què li portin la contrària, tot i que darrerament li passa sovint.

La seva trajectòria al capdavant d'Unió Democràtica de Catalunya és tot un exemple de les pitjors arts de la política. Acabar primer amb els qui s'oposen a la seva manera de veure les coses; imposar després la llei del silenci i les males formes... i tot, sempre, amb la vista posada en l'escalada i el triomf personal per danvant de cap altre objectiu col.lectiu.

Ja no parlo de la manca de sintonia entre un discurs oficial moralista i l'actuació en l'esfera privada; això és el seu problema. És, sobretot, la forma d'entendre el partit només com una plataforma de promoció personal. I d'organitzar-lo com una secta, donant poder als fidels i llepaculs i deixant abandonats els qui gosen criticar-lo o oposar-se als seus plans. I tot, des de fa anys, amb la vista posada en l'objectiu gairebé patològic d'arribar a ser ministre d'Afers Estrangers, ara que li sembla poc probable accedir a la presidència de la Generalitat.

En l'etapa que Duran ha estat al capdavant d'Unió, aquest partit ha estat el gran paràsit de Convergència Democràtica. Ha crescut a l'ombra de Pujol i gràcies a ell, però mai no ha volgut reconèixer-ho. L'important eren el poder i els negocis. I anar fent de Duran tot un líder mediàtic amb el suport inestimable de La Vanguardia.

Dissabte, un cop més, se li va poder veure el llautó. Duran és fort amb els dèbils i va "matxacar" la líder de les joventuts d'Unió (Assumpció Laïlla) i els dos crítics amb la seva gestió (Dani Ortiz y Carles Puigdomènech), simplement perquè van dir el què pensaven. ¡Visca la democràcia interna!

Duran no pot evitar que li surtin els reflexos del passat. Que jo sàpiga, mai no ha desmentit les afirmacions d'Eugeni Casanova, en el llibre "Viatge a les entranyes de la llengua", quan hi diu: "Un antic company de col.legi de Josep Antoni Duran Lleida el recorda als seus quinze anys a l'institut de Tamarit de Llitera, quan exercia el càrrec d'animador del Cara al Sol entre les files abans de l'entrada a classe. Aquesta era una comesa que es concedia per mèrits, i sembla que el jove Josep Antoni hi aplicava molt d'entusiasme, "es passejava amb posat altiu entre els xiquets formats, controlava estretament els alumnes que pronunciessin totes les síl.labes de l'himne, denunciava els qui no s'hi esforçaven...".