Preguntes a Esquerra Republicana

El Congrés dels Diputats ha aprovat a primera hora d’aquesta tarda el projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya. És una decisió històrica. Per molts motius. Per a Espanya, perquè mai fins ara no s’havia aprovat la reforma d’un Estatut d’una comunitat autònoma de les que havien accedit a l’autonomia per la via de l’article 151 (per entendren’s, de les què havien estat descrites el 1978 com a nacionalitats històriques).

Per a Catalunya, és el primer cop que s’aprova un Estatut per substituir-ne un altre en vigor; això no havia passat mai fins ara: ni el 1918, ni el 1932, ni el 1979. En aquelles dates hi havia règims autoritaris o se sortia de dictadures. Ara portem vint-i-vuit anys des de l’aprovació de la Constitució i vint-i-set des de l’entrada en vigor de l’Estatut de Sau. En aquest context, l’aprovació d’un nou Estatut no és només un fet històric sense precedents, sinó també una notícia molt saludable per a la normalitat institucional i la pervivència de la democràcia.

Però vet aquí que un dels partits que van donar suport al text que va aprovar el Parlament el 30 de setembre, ERC, ha decidit votar-hi en contra al Congrés. I, des del respecte que em mereixen totes les opcions polítiques democràtiques i les decisions que puguin prendre els partits, no em puc estar de fer-me algunes preguntes, que crec que no són menors, ni purament retòriques (i traslladar-les també a la ciutadania i als dirigents d’ERC).

Si votar NO al text d’Estatut vol dir quedar-se amb el del 1979... si tothom (i també ERC) diu que aquest text és infinitament millor que el del 1979...

1.- ¿Què hauria passat si la majoria haguéssim votat que no a l’Estatut?
2.- ¿En l’actual conjuntura política, hauria estat possible un altre text?
3.- ¿No deu ser, més aviat, que ERC es permet el luxe de votar que no i mantenir una presumpta puresa ideològica, en la seguretat que els altres li salvarem l’Estatut?

I si és així. 4.- ¿Què hauria fet ERC si el seu vot en el Ple del Congrés hagués estat determinant per salvar o enfonsar definitivament l'Estatut? ¿També hauria votat que no?

Per què resulta que el nou Estatut servirà després per governar a Catalunya amb més competències i amb més recursos. ¿O es que ERC hauria preferit continuar governant amb els recursos i les competències del 1979?

Una banca ètica al País Basc i a Navarra

Amb el suport de la Banca Popolare Etica, entitats basques impulsen un banc que fa una crida a l'estalvi responsable i aposta per projectes socials. La iniciativa funciona a Bilbao i Pamplona i espera arribar a tot l'Estat.
L'objectiu és oferir a les entitats i a la ciutadania una fórmula d'estalvi sobre la base de valors ètics i que permeti donar suport, a través de préstecs, a activitats econòmiques amb un impacte social positiu.
Fiare es una iniciativa impulsada per organitzacions socials del País Basc amb la idea de crear una banca ètica.El projecte va començar a gestar-se fa tres anys amb la creació de la Fundació Inversió i Estalvi Responsable (Fiare) per part de 52 organitzacions socials i amb el suport de la Banca Popolare Etica d'Italia, fins que a l'octubre del 2005 es va engegar a Bilbao una banca ètica que promou dipòsits i préstecs amb valors de responsabilitat social.
Fiare ja ha aprovat tres préstecs a projectes de Bilbao, Navarra i Costa d'Ivori. A través d'aquesta oficina, Fiare rep sol·licituds de dipòsits d'estalvi, que passen a gestionar-se mitjançant la Banca Popolare Etica, i promou l'accés a préstecs per a iniciatives de caràcter social.
Tot i que aquesta banca ètica s'ha impulsat des del País Basc, la idea de Fiare és animar organitzacions de tot l'Estat perquè engeguin la iniciativa en les comunitats autònomes en les quals treballen. De moment, aquesta proposta l'ha recollit la Xarxa d'Economia Alternativa i Solidària de Navarra, que aglutina 33 empreses i entitats, i que “en tan sols dos mesos, i obrint dues hores a la setmana, ha recollit gairebé un milió d'euros”, apunta el director de Fiare.
Es preveu obrir dues noves seus a Sant Sebastià i Vitòria i ja hi ha converses amb entitats de Catalunya, País Valencià i Andalusia.
La idea és que l'any 2010 el Projecte Fiare i la seva banca ètica es converteixin en una cooperativa de crèdit que funcioni de manera autònoma i que estigui en mans de les associacions espanyoles.
Si treballes en una entitat i estàs interessat en impulsar el Projecte Fiare de banca ètica, contacta amb la Fundació Fiare. Ho pots fer a través de la seva pàgina web o al correu electrònic info@fiare.org. També pots conèixer Triodos Bank i Oikocredit, altres experiències d'economia solidària

Demos una oportunidad a la paz

Se ha dicho ya casi todo sobre las esperanzas que se han abierto estos días en Euskadi y en España con el alto el fuego permanente anunciado por ETA. Poco más se puede añadir.

Quienes hemos seguido de cerca y con pesar y abatimiento el largo camino de ETA hacia la nada, no podemos hacer otra cosa que alegrarnos infinitamente por el aparente fin de la sinrazón, al menos en un puntito concreto del mapamundi terrestre. Queda aún mucha violencia por superar y tenemos mucho que aprender todavía sobre relaciones humanas sin agresividad ni imposición de ideas por el embudo de la fuerza bruta.

Pero la esperanza está ahí, más que nunca en los últimos cuarenta años. Y eso ya es mucho. Hay que reconocer el papel de decenas de miles de personas que han aportado lo mejor de sí mismas en el largo camino hacia el fin de la violencia. Sobre todo las víctimas y sus familiares y amigos. Pero también otros que calladamente han resistido o hasta han hecho cuanto han podido por mediar entre unos y otros, en situaciones siempre difíciles y generalmente con mucha incomprensión, frente a los sectarismos y los fanatismos de uno y otro extremo.

Y justo es también reconocer la labor del presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero. Algunos querían presentarle como sosoman o como bobo, e incluso con calificativos más peyorativos. Pero, ¿qué otro presidente del Gobierno en España ha hecho tanto en tan poco tiempo? ¿Qué otro presidente ha cumplico tantas promesas? Es tan capaz, que hasta está consiguiendo moderar el discurso de los más extremistas.

Los anuncios sobre la llegada inmediata del apocalipsis se están desmoronando a la velocidad de un viento huracanado.

Cap a una futura Llei del deute extern?

El Congrés dels Diputats ha iniciat una sèrie de ponències que pretenen perfilar el que serà la futura Llei del deute extern, una normativa que, segons les organitzacions socials, podria ser una eina clau per lluitar contra la pobresa en els països en desenvolupament.
Per a l'Aliança Espanyola contra la Pobresa, que aglutina un miler d'entitats, es tracta d'un moment “crucial” per avançar a nivell polític en el problema del deute extern i per assolir una solució que beneficiï els països del Sud.Per això, la plataforma insta els diputats a apostar per una Llei que reculli elements com la “responsabilitat compartida entre creditors i deutors”, la condonació del deute sense imposicions de caràcter econòmic i l'establiment d'auditories i avaluacions sobre l'impacte que poden tenir en la generació del deute les ajudes oficials al desenvolupament, entre d'altres.
En concret, l'Aliança Espanyola contra la Pobresa demana al Congrés que la Llei del deute extern es basi en els principis de “corresponsabilitat” i “gestió dels recursos alliberats”. Això significa que el Govern habiliti mecanismes eficaços per determinar “responsabilitats respecte d'aquells deutes il·legítims que hagin estat generats amb Governs corruptes o que violin els drets humans” i que l'única condició que es pugui posar als països del Sud als quals se'ls condoni el deute sigui invertir aquests recursos alliberats en programes contra la pobresa.

ERC vota NO a un gran Estatut

Llàstima. ERC vota al Congrés dels Diputats el mateix que el PP. Ha votat que NO al nou Estatut de Catalunya. I per més “inri” Carod-Rovira ha dit que Rajoy y Zapatero són el mateix, que el PP i el PSOE actuen de la mateixa manera. Això em sembla un insult a la intel.ligència, sobretot perquè no té en compte l’actual correlació de forces a Catalunya i a Espanya. I el primer que ha de tenir un dirigent polític és consciència d’allò que és possible en cada moment.

Però el més greu, al meu entendre, és que es vol donar la impressió que ens hem de conformar amb qualsevol cosa. I no és així. Tindrem el millor Estatut que haurem tingut mai. Les competències i el finançament de Catalunya arribaran a nivells que no podíem ni somniar fa ben poc temps. Per això no es pot dir que no val la pena aprovar-lo. I, a més, es falseja la realitat quan s’afirma que tots els canvis que s’han introduït al Congrés han estat per rebaixar-ne el contingut. No és cert. Ja ho vam dir els socialistes el 30 de setembre: l’Estatut era millorable des de diversos punts de vista, i per això vam mantenir esmenes per millorar el text al Congrés, en allò que fos possible.

I, d’altra banda, l’Estatut és una llei orgànica que s’ha de pactar amb les Corts generals. Això ja ho sabíem tots. És un acord amb Espanya. Oblidar-ho és irresponsable.

Tinc la sospita que ERC manté la seva actitud purista perquè sap que l’Estatut s’aprovarà de tota manera. Em sembla infantil i irresponsable voler passar per purs a costa que facin altres la feina suposadament bruta. I, mentrestant, algun alt càrrec del Govern nomenat per ERC ens demanava encara fa ben poc, als membres de la delegació del Parlament de Catalunya, que introduissim canvis a l’articulat. ¿En què quedem? ¿Som possibilistes i anem tant enllà com podem o trenquem la baralla? No es poden fer les dues coses alhora. No és seriós.

Sin ti

El martes se estrena en el Festival de cine de Málaga una gran película (Sin ti), de un gran director (Raimón Masllorens) y con una maravillosa actriz (Ana Fernández). Sin duda, un film de contenido social que va a tener un gran éxito. Suerte Rai i molta merda!!!

www.sinti.es

Intervenció al Congrés dels Diputats

“El PP ho entèn tot com un repartiment de privilegis”, i per això s´oposa al títol de l´Estatut sobre el Poder Judicial a Catalunya, que propugna “una justícia moderna, independent, imparcial, eficient, diligent, accessible i intel•ligible”

Masllorens destaca que l´Estatut “no trenca res, no qüestiona la unitat del poder judicial”, i ressalta les “incongruències” entre el PP i el PPC en aquesta matèria

El diputat Àlex Masllorens ha acusat avui el PP de “entendre-ho tot com un repartiment de poder”, cosa que els porta a oposar-se al títol de l´Estatut que fa referència al Poder Judicial. Masllorens ha defensat avui aquest títol davant la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats en nom del grup parlamentari PSC-CpC. Aquesta visió com a “repartiment de poder”, segons Masllorens, és la mateixa que va fer que divendres el PP votès en contra del capítol de Drets i Deures. En el fons, segons Masllorens, per al PP és més important “que es mantinguin els privilegis d´un grapat, dels de sempre” que no pas “que l´Estat, i en aquest cas la Justicia, funcioni, serveixi a la ciutadania, sigui àgil, eficient, moderna, preparada davant els reptes del món global”, que és el que vol aconseguir el model defensat en l´Estatut.

Les mentides del PP sobre el títol de Justícia Masllorens també ha denunciat que, en contra del que afirma el PP, “l´Estatut no trenca res, no qüestiona la unitat del poder judicial”. Al contrari, “es tracta de fer justícia més propera i es proposa activar el potencial de la Constitució”, ja que “el poder judicial ha anat reduïnt les atribucions que la mateixa Constitució establia per a les Comunitats Autònomes”. El diputat socialista ha assenyalat que, en l´àmbit de la descentralització del Poder Judicial, hi ha “incongruències” entre el que diu el PP i el que diu el PPC, ja que els primers parlen de “centrifugació”, mentre els segons parlen de “desconcentració”, terme més adequat per descriure el que es pretén fer amb el Poder Judicial a l´Estatut.

Masllorens ha ridiculitzat la posició “apocalíptica” del PP comparant-la amb “el que passava molts anys enrere, quan alguns mossens una mica obsessos ens asseguraven que si feiem certes pràctiques ens cauria el cabell”. Ara, passat el temps, “resulta obvi que aquells mals auguris s´han demostrat tan falsos o amb tan poc fonament com d´altres que escoltem aquí aquests dies”.

13/3/2006

Audios:Escolta el tall de veu d'Àlex Masllorens
Documents:Descarrega't el tall de veu d'Àlex Masllorens

El CEIP La Parellada de Santa Oliva visita el Parlament

El dia 3 de febrer els alumnes del Cicle Superior del CEIP La Parellada, de Santa Oliva van visitar el Parlament. Vaig tenir la sort d'acompanyar-los i de poder-los fer una xerradeta sobre l'activitat dels diputats i diputades. I em vaig quedar parat de la quantitat de preguntes que van fer i d'observacions sobre la nostra feina. Com ha escrit el director del centre, en Josep M. Fontanet, en una carta que ha enviat al president Benach, "tingueu per segur que amb actuacions d'aquest tipus, el reconeixement i la valoració que de les nostres institucions fan els nostres infants, seran llavor de ciutadania, civisme i compromís social". Jo no en dubto pas.

http://www.xtec.es/ceip-la-parellada

Drets per a tots o privilegis per a uns quants?

Som a la Comissió Constitucional del Congrés, discutint i aprovant el text del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. El procés va una mica més lent del què s’havia previst i continuarem treballant, com a mínim, durant la setmana vinent. Mentrestant, el PP continua amb la seva campanya anticatalana, que a vegades ratlla el surrealisme i seria ridícula, si no fos pel perill que representa. Avui mateix, l’inefable Angel Acebes ens acaba de dir als delegats del Parlament que vivim en una realitat virtual, en un país imaginari. Rajoy va tornar a afirmar ahir que Catalunya no ha estat mai una nació.

Avui debatem el títol I, el que fa referència als drets i deures dels ciutadans i les ciutadanes. El discurs d’Acebes ha estat tan radical que algú li ha fet notar que fins i tot Blas Piñar va estar més moderat el 1978, parlant d’aquest tema, del què ell ho ha estat avui. Però el més lamentable és que el PP (Rajoy, Acebes, Zaplana i fins i tot Piqué) es neguen a aprovar per als catalans el què sí que han acceptat per als valencians. El seu argument és que si s’inclouen uns drets específics per als catalans, aquests gaudiran d’uns privilegis que no té la resta d’espanyols. Resulta curiós, però, que l’Estatut valencià que han aprovat les Corts (per cert, amb el vot favorable de Josep Piqué al Senat), inclou igualment un capítol de drets i deures. Però en aquell cas, es veu que això no els sembla tan greu, no trenca Espanya i no és un greuge respecte dels altres espanyols.

¿Per què el PP veu bé el Títol II de l’Estatut de València i no el Títol I del de Catalunya? El de València es diu “De los derechos de los valencianos y valencianas”, el de Catalunya, “Derechos, deberes y principios rectores”.

L’altre argument del PP contra el capítol de drets és que és intervencionista. Els molesta fins i tot el dret a gaudir del medi ambient. En nom de la llibertat sembla ser que els alcaldes poden posar en mans dels promotors immobiliaris tot el sòl que els vingui de gust, o es pot desviar el curs dels rius segons convingui. I a la resta de ciutadans, que els bombin. No puc evitar pensar que el què hi ha realment darrera de l’oposició del PP a defensar els drets de ciutadania és la seva voluntat de protegir els privilegis d’una minoria més que no pas els drets de totes les persones.

La partición del Sáhara Occidental, ¿por qué no?

Les inundacions als campaments saharauis i la situació de pobresa i precarietat en què es troben les desenes de milers de refugiats, han tornat a posar de manifest el deteriorament de les condicions de vida i la degradació personal, social, econòmica i política que pateixen. No em puc estar, doncs, de rescatar un article de l'any 2004 (que vaig publicar a El País) on apuntava una via de solució alternativa, una tercera via, per intentar, molt modestament, aportar una possible sortida "realista" a un atzucac que a hores d'ara crec que només beneficia el Marroc.
"La dimisión de James Baker como enviado de Naciones Unidas para el Sáhara Occidental, vuelve a poner sobre la mesa la incapacidad de la comunidad internacional para resolver un conflicto que lleva ya 29 años enquistado. El gobierno español hizo mal en 1975 el proceso de descolonización, más preocupado entonces por resolver sus propios problemas internos y temeroso de evitar una desestabilización que podía haber puesto en peligro la frágil estabilidad política del momento y el posterior desarrollo de la reforma hacia una democracia parlamentaria que algunos responsables tenían ya diseñada.

En realidad, era bastante cierto que aquí todo estaba “atado y bien atado”, excepto la previsión de que el rey de Marruecos iba a aprovechar la debilidad del gobierno español del momento para tomar posiciones de fuerza de cara a hacer inevitable la anexión del territorio del Sáhara Occidental. Mientras tanto, las relaciones entre España y el Frente Polisario continuaban siendo pésimas, ya que las acciones armadas de éste en los años anteriores le habían convertido en un enemigo a abatir.

Sea como fuere, la descolonización se hizo a toda prisa y mal, de forma vergonzante. España hizo oidos sordos a la exigencia de NN.UU, del Tribunal internacional de La Haya y de Argelia de que se celebrase un referéndum de autodeterminación. Fue el rey Hassan II quién marcó el ritmo con su fuerte presión anexionista (la famosa Marcha Verde) y el gobierno español sólo tuvo dos obsesiones: evitar enfrentamientos armados sobre el terreno y no ceder la soberanía al Polisario para no aparecer como perdedor. Al final, puede que con la cesión del territorio a Marruecos y Mauritania, en el Acuerdo de Madrid, España no apareciese exactamente como perdedora, pero el reparto originó un problema mayor del que había hasta aquél momento y dejó a los saharauis a merced de otras potencias colonizadoras. Sobre todo a merced de una, como se vería enseguida; dispuesta ésta a iniciar una larga guerra de desgaste, con el fin de anexionarse ella sola todo el territorio, a cualquier precio.

Tras años de guerra valerosa por parte del Polisario, apoyado por Argelia y por la Unión Soviética, se llegó más tarde a una situación que no tenía salida desde el punto de vista estrictamente militar. La URSS desapareció del mapa tras su propio hundimiento como superpotencia; Argelia ha tenido y sigue teniendo bastantes problemas internos como para mantener cualquier apoyo económico o logístico a la autodenominada República Arabe Saharaui Democrática. Y los refugiados saharauis de Tinduf (uno de los lugares más inhóspitos de la tierra para vivir) hace años que ya sólo sobreviven gracias a la ayuda humanitaria internacional y a su encomiable voluntad de superación de todos los contratiempos. Los casi treinta años de vida en los campos de refugiados les han debilitado enormemente, por más que se empeñen los líderes del Frente Polisario en aparentar lo contrario. En los campos de Tinduf hay desánimo, existe mercado negro producto de la aparición de diferencias económicas entre unos refugiados y otros, han aparecido ... y se han producido algunas fugas de personas relevantes hacia Marruecos. Las tímidas demostraciones militares en algunas pocas ocasiones en que había algo que celebrar no han hecho sino poner en evidencia la escasez de recursos para vivir y no digamos ya para volver a una hipotética lucha armada.

Todo ello no resta valor, sino todo lo contrario, a una lucha por la dignidad y por la independencia, que ha sido más que legítima y ha tenido momentos verdaderamente épicos. Tampoco resta mérito ni valor a los apoyos que desde el exterior y muy especialmente desde España, han mantenido viva la llama de la esperanza de un pueblo que en su momento se sintió traicionado y abandonado por su antigua metrópolis y que ha vivido durante décadas casi olvidado por la comunidad internacional.

En cualquier caso, el tiempo juega indudablemente a favor de Marruecos. Por eso los tímidos intentos de la comunidad internacional para llegar a acuierdos han sido siempre papel mojado. A Marruecos sólo le ha interesado y le sigue interesando demorar la solución final. Y no ha aceptado nunca ni aceptará jamás un acuerdo que suponga una rebaja en sus pretensiones de anexión del territorio y de asimilación por la fuerza de la población saharaui.

NN.UU ha tenido un papel relativamente digno, en el sentido de no permitir hasta hoy que Marruecos actuara unilateralmente e impusiera su razón por la fuerza. Se han destinado medios económicos y humanos a realizar un censo de población y se ha defendido la voluntad de celebrar un referéndum. Más tarde, el llamado Plan Baker 2003 propuso la elección de una autoridad autonómica para el Sáhara antes de organizar, al cabo de un periodo máximo de cinco años, un referéndum de autodeterminación, pero con un censo teóricamente favorable a Rabat. Aun así, éste descartó esta solución que sí era aceptada, en principio, por Argelia y el Frente Polisario.

Personalmente, hace años que vengo planteando con toda humildad en diversos seminarios de trabajo y en conversaciones con expertos, la pregunta ingenua de por qué no es posible ni deseable la partición del territorio del Sáhara Occidental para dar una solución al problema. En verdad tengo que decir que nunca he oido respuestas convincentes. Al principio, simplemente porque los expertos parecían confiar en una solución negociada (en la que yo nunca he creido, por pensar que a la mayoría de actores no les interesaba, y no sólo a Marruecos). Tuve que escuchar, además, por parte de algún miembro del Polisario y de los defensores de su causa, la acusación de que mi propuesta era una traición a su causa y a la memoria de los mártires de la lucha armada de un pueblo que ha sufrido mucho por defender su dignidad.

Para los marroquíes con los que dialogaba, mi propuesta era una simple provocación, ya que se atrevía a cuestionar una supuesta legitimidad histórica secular del reino alauita sobre ese territorio, sin que me hayan podido aclarar nunca por qué motivo ese reino tiene más derechos sobre el Sáhara Occidental que los que puedan tener Mauritania o Argelia.

Al final, para mi, lo único cierto es que, si la comunidad internacional no lo impide, una vez más el pez grande está a punto de comerse al chico. Por muchos seminarios que se celebren sobre la cuestión y por muchos planes Baker o similares que se vayan poniendo sobre la mesa. Y con esta afirmación no quiero en absoluto mostrar ni el menor desprecio por la actuación de NN.UU en el Sáhara, sino todo lo contrario. Sin esa presencia, la anexión por parte de Marruecos haría tiempo que se habría consumado. La dimisión de James Baker, simplemente puede tener la virtualidad de acelerar todo el proceso y de que éste se lleve a cabo de forma precipitada y desordenada, lo cual, evidentemente, no favorecería precisamente la adopción de una decisión medianamente justa y equitativa.

Por eso insisto en la necesidad de poner sobre la mesa nuevos escenarios posibles. Uno de ellos, la partición del territorio del Sáhara Occidental. En el Acuerdo de Madrid, la parte asignada a Mauritania venía a ser una tercera parte de los aproximadamente 226.000 km2 del total del territorio. No es la mejor parte, ni hoy por hoy, tampoco la más rica (aunque puede albergar riquezas por descubrir). Pero es mejor, sin duda alguna, que la zona de Tinduf donde han sobrevivido durante todos estos años los refugiados saharauis, a la espera de poder volver algún día a su tierra prometida.

Se podría discutir si la división debería ser exactamente esa misma que digo, con correspondencia al cien por cien con el reparto de 1975. Se podría hacer un reparto que garantizase más seguridad por ser de más fácil gestión e incluso un poco más benévolo para el Polisario. Otra frontera posible (en mi opinión, más justa) pasaría por el paralelo 24. En ese caso, el territorio asignado a los independentistas saharauis sería algo más extenso y tendría la virtud de incluir la ciudad de Dajla y su pequeña península. Así se daría mayor valor a la zona saharaui pero, sobre todo, se podrían prevenir posteriores conflictos al evitar que hubiese un enclave marroquí prácticamente dentro de territorio de la RASD.

Soy consciente de que estoy hablando de una operación enormemente compleja. La cual debería ir precedida de nuevas conversaciones, discusiones, acuerdos, traslados masivos de población, intercambios de prisioneros y migraciones de personas en un sentido y en el otro. Esta solución significaría también la aceptación y el reconocimiento, por parte de la comunidad internacional, de la creación de un nuevo Estado en el Magreb. Y el compromiso de NN.UU de acompañar durante un tiempo todo este proceso para asegurar que se llevase a cabo cumpliendo la legalidad internacional.

En definitiva, no estoy hablando de un invento de fácil ejecución. Soy consciente de que estoy sugiriendo una salida posible y realista, pero llena de interrogantes y que contaría en un primer momento con la probable oposición de las partes implicades. A lo mejor, sin embargo, si NN.UU dedicara a negociar esta solución una décima parte del tiempo y del dinero que ha gastado hasta ahora en el conflicto, y si otras potencias como la Unión Europea y Estados Unidos presionaran también en esa dirección, podríamos ver algunos resultados mucho antes de lo que los pesimistas de siempre pudieran llegar a imaginar".



Àlex Masllorens es diputado en el Parlament de Catalunya (PSC-CpC) y fue vicepresidente de Justícia y Paz.

¿La via española al golpe de Estado?

La via chilena al golpe de Estado es el título de un libro poco conocido de Manolo Vázquez Montalbán. Lo publicó en diciembre de 1973, sólo tres meses después del golpe militar que acabó con el gobierno legítimo constitucional de Salvador Allende. Y digo bien que acabó con el gobierno, porque una de las ideas que refleja el libro es que en realidad la Unidad Popular nunca alcanzó el poder, sino simplemente el gobierno.

El ensayo de Vázquez Montalbán, aunque apresurado y por tanto no muy elaborado, venía a demostrar hasta qué punto aquel golpe fue fruto de una estrategia política, militar, económica y social que (con la colaboración del gobierno de los Estados Unidos) se fue desarrollando, según un plan previamente trazado, durante un par de años, desde el momento mismo en que la izquierda accedió (por accidente?) al poder. Todo lo que en el libro se expone ha sido estudiado y constatado después con una gran profusión de datos. En realidad, su mérito principal fué la capacidad del autor de comprender en tan poco tiempo cómo había funcionado el montaje que supuso la via chilena al golpe militar.

En las últimas semanas he pensado varias veces en el libro de Vázquez Montalbán. Entre otras razones porque me ha visitado un amigo peruano que prevé presentarse como candidato a las próximas elecciones presidenciales. Y me dijo: "Ustedes están permitiendo que la derecha se adueñe de la calle. Vayan con mucho cuidado, porque no hay nada más desestabilizador".

Y es cierto que la derecha extrema española no sólo le ha cogido gusto a la ocupación de la calle, sino que con su populismo fácil está recuperando también un amplio espacio en el terreno del discurso. El franquismo estuvo mal visto durante muchos años en nuestro país, como debía ser. Pero si ha servido para algo el aznarismo (o la aznaridad, en expresión del propio Manolo) ha sido sobre todo para desacomplejar a los franquistas y otros fachas que en España han sido, aunque hasta hace bien poco lo fueran más bien con disimulo. Ya sólo nos faltaba ver este fin de semana a la momia afirmando que los del 23-F fueron unos buenos chicos.

Y no es casualidad que todo esto suceda justo cuando tenemos un gobierno progresista que ejerce como tal y sin complejos, y que se atreve a poner en entredicho los dogmas políticos y religiosos de la derecha nacionalcatólica.

Esto no es Chile, ni estamos en 1973 (hoy ni siquiera Chile es el Chile de 1973, por fortuna), pero me parece evidente que podemos hablar también de una estrategia indecente y poco democrática del PP por intentar recuperar el poder por la via de la desestabilización. Aunque para ello pongan en peligro la cohesión social y la convivencia. Y aunque tengan que mentir y negar su propio pasado. ¿Será ésta la via española al golpe de Estado?

Enquestes i altres "paperots"

Em sembla increible i molt poc seriós que alts càrrecs de CiU hagin qualificat com simples "paperots" les enquestes i estudis que han estat localitzats als arxius del Palau de la Generalitat. Són estudis d'opinió pagats amb els diners de tots per servir a la tàctica partidista d'un sol grup polític. És una mostra de la pitjor praxi política i tant és així que el mateix Jordi Pujol ha reconegut que moltes d'aquestes enquestes no s'havien d'haver fet. I també en Duran Lleida s'ha quedat parat que amb diners públics Convergència hagués estudiat com li hauria anat presentar-se sola a les eleccions, sense Unió.

Però el més escandalós de tot, són els informes sobre les adscripcions polítiques i la ideologia dels periodistes. A algunes persones els ha sorprès aquesta pràctica, però jo sóc una mica gat vell en el periodisme. He recordat l'article que vaig publicar a El Periódico el dia 7 de maig del 2004. I no em puc estar de reproduir-ne una part:

Hipocresia o falta de memòria?

(...)He recordat, al veure com alguns convergents s'esquinçaven les vestidures al púlpit, els meus primers passos professionals al desaparegut El Correo Catalán. Al seu dia, antics gerents d'aquell mitjà van atribuir l'enfonsament del diari a la mala gestió empresarial de l'entorn convergent. I recordo clarament les trucades fetes des del Palau de la Generalitat de l'aleshores totpoderós Lluís Prenafeta per comentar amb el cap de la secció de Política o fins i tot amb la mateixa direcció tal notícia o tal altra, o per exigir un determinat titular, una entrevista, o un article. El Correo va rebre pressions insuportables de tota mena que el van portar a la ruïna. I també era freqüent que arribessin bronques a posteriori. Amb raó, un company del diari que sempre va demostrar tenir un humor excel.lent i que sabia encaixar les contrarietats com ningú, es va inventar una cançoneta amb una tornada que feia: "Som de Convergència, tra la ra la ra".

(...)Més tard es va posar en marxa TV-3 (el vaixell insígnia de Pujol, sens cap mena de dubte) i, abans fins i tot que arrenqués la programació, el director d'un espai va proposar a la direcció el meu nom com a redactor del seu programa. Poc després, ell mateix em va confirmar que hi havia una llista negra de periodistes que no podrien treballar mai a TV-3 mentre governés CiU. I sembla que el meu nom hi apareixia.

També al diari Avui vaig experimentar en primera persona la idea que els governs de Pujol han tingut de la llibertat d'expressió quan, a finals del 1986, hi va haver una operació molt original per fer de l'Avui un diari més modern, competitiu i popular, a més de més d'independent. En aquella aventura, jugant-se en certa manera el tipus, hi havia Max Cahner com a editor i Santiago Ramentol com a director. Van voler formar un equip de confiança i ens van cridar a algunes persones; jo mateix vaig tornar de París, on vivia en aquell moment, abans del que tenia previst. Vam iniciar el projecte amb il.lusió i les coses semblava que podrien funcionar.Però al Palau de la Generalitat i a CiU no veien amb bons ulls aquella forma d'entendre el periodisme. Fins i tot l'aleshores candidat a l'alcaldia de Barcelona, Josep Maria Cullell, va arribar a afirmar que havia perdut les eleccions per culpa de l'Avui, cosa que, no deixava de ser un contrasentit, tenint en compte les crides a l'ordre que es rebien diàriament i la limitada capacitat d'influència que tenia el mitjà. La qüestió és que, fins i tot tenint al capdavant un editor que era convergent i que havia estat conseller de Cultura amb Pujol, l'obsessió que hi havia al Palau de la Generalitat per controlar els mitjans de comunicació considerats més afins, i la paranoia per contrarestar els que es consideraven hostils, va portar a exercir tals pressions sobre aquell diari que alguns vam decidir abandonar voluntàriament el vaixell i d'altres ho van fer de forma menys voluntària al cap d'un temps....

Avui sento les acusacions de dirigents de CiU i veig com s'esquincen les vestidures en públic i no puc evitar un somriure sorneguer. La saviesa popular ha inventat aquella sentència que diu que el lladre pensa que tots roben; La Rochefoucauld ho va dir de forma més brillant: "La hipocresia és un homenatge que el vici rendeix a la virtut".