Germana mort / Hermana muerte

[para leer la versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=597578&idseccio_PK=1006&h= ]

La mort és com una exhalació silenciosa, de vegades traïdora, que arriba de sobte i que s'endú persones que, una vegada desaparegudes, sempre ens sembla que eren les millors. Ja va escriure Delibes que "els vius, comparats amb els morts, resultem insuportablement banals". Una cosa així experimentem quan la vella dama negra ens pren un dels nostres i, en pocs dies, estem obligats a fer-nos a la idea de l'únic que hi ha de verdaderament cert: que aquella persona se n'ha anat per sempre. En aquell instant precís és quan de debò podem apreciar fins a quin punt tenia raó el poeta Lamartine: "Sovint, el sepulcre enclou, sense saber-ho, dos cors en un mateix taüt". Dos cors i més, perquè la desaparició física d'un ésser estimat és un dolor col.lectiu per als que el van estimar. I triga molt de temps a cicatritzar. No obstant, la mort ofereix també una oportunitat per reflexionar sobre la condició humana, en una societat que viu d'esquena a ella i que sobrevalora les coses materials, la bellesa física (¡en veritat tan efímera!) i el reconeixement social molt més que les relacions interpersonals o el gaudi dels fugaços instants de felicitat.

Diuen que els humans som l'única espècie conscient de la seva finitud i que això ens dota, en teoria si més no, d'un esperit elevat que ens fa capaços de commoure'ns davant la bellesa, ser solidaris davant el dolor i la desgràcia alienes i reflexionar sobre la transcendència dels nostres actes i de la pròpia vida. Però la societat actual sembla que no s'avingui amb el trauma de la mort. Cada vegada hi ha menys persones que moren a casa, i condemnem molts moribunds a sobreviure connectats a una sofisticada plèiade de màquines i invents que no fan més que prolongar inútilment la seva existència. Hi ha molt de superstició en tot això i d'incapacitat malaltissa per acceptar el que és inevitable. I quan arriba l'últim alè d'un ésser estimat, molts s'aferren al consol de professionals de l'assumpte, des de la psiquiatra Kübler-Ross, amb els seus manuals de panteisme bucòlic, fins a la pragmàtica ajuda d'uns serveis funeraris privats que anuncien a la premsa una pràctica guia gratuïta titulada "Què fer davant la defunció".

(article que he publicat a El Periódico el 23/03/09)

In memoriam

Si hay otra vida es vida, pero es otra,
y si es otra el mortal no la imagina,
una vida sin sexo ni cocina
tiene que ser sencillamente otra.

¿Qué haremos en la vida si es tan otra
y si ya no hay taller ni oficina
y si ya el mismo cuerpo no declina
(si declinara no sería otra)?

Si hay otra vida, es otra pero es vida
y si es vida es noticia y es sorpresa,
sin que la muerte acabe la partida,

vida que canta, vuela, abraza y besa.
Es la vida de Dios la otra vida
y si es de Dios nos basta su promesa.

(Lorenzo Gomis 1924-2005)

Las profecías de Vidal-Quadras

El inefable eurodiputado del PP Alejo Vidal-Quadras, escribía hace unos años una columna en El País en la que hablaba de la náusea que le provocaba la "maloliente planta de la corrupción", naturalmente aplicada a la "Administración socialista".

"Todo aquello en lo que creían [los socialistas] y que les ayudaba a comprender el mundo ha sido invalidado por la realidad. Incapaces de confesar su derrota, se han refugiado en las certidumbres más inmediatas: el dinero y el poder", sentenciaba el doctor en Física Atómica. ¿Acaso la explicación que daba entonces Vidal-Quadras fué una clara premonición de la derrota de las teorías ultraliberales y neocon que él mismo defiende y de la senda que iba a tomar su partido?

Y, para terminar, una perla extraída del mismo artículo: "La obsesión igualitaria típica del socialismo -una ordinariez de lo más desagradable- impide el normal funcionamiento de los mecanismos de articulación de las élites, que en una sociedad abierta no están asociados a los privilegios, sino que son fruto del esfuerzo y del mérito".

¡Cráneo privilegiado!

Dictadura guineana

(Para leer la versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=589479&idseccio_PK=1006&h= )

Com és possible que grups armats de mercenaris ataquin de tant en tant, com va passar fa uns dies, Guinea Equatorial per fer-se milionaris? Pot semblar sorprenent si tenim en compte que és un dels països amb l'índex de desenvolupament més baix del planeta, amb una esperança de vida de 43 anys i sense sanitat pública. Però és comprensible si mirem l'altra cara de la moneda: Guinea Equatorial s'ha convertit en un dels principals productors de petroli i exportadors de fusta tropical de l'Àfrica, i la seva renda per càpita és superior a la de Kuwait o l'Aràbia Saudita. El problema, una vegada més, és que la riquesa del país s'ha convertit en la desgràcia de la immensa majoria dels seus habitants.

Des que Espanya va despreocupar-se dels guineans, en una descolonització vergonyant, han hagut de patir dos dictadors sanguinaris. Teodoro Obiang fa 29 anys que és al poder després que assassinés el seu propi oncle. Avui, la població viu en un dels països més corruptes i pateix una de les tiranies més cruels. Els Obiang controlen tots els ressorts del poder i practiquen la tortura, els assassinats i les violacions sistemàtiques, fins al punt d'haver eliminat el 10% de la població. Es queden, a més, amb els ingressos del petroli, però no en tenen prou amb això: s'han apoderat de gairebé la meitat dels terrenys edificables del país, obliguen molts treballadors a donar-los una part dels seus miserables salaris i han desposseït dels seus negocis milers de persones per quedar-se'ls ells. Amb total impunitat, ja que la justícia és inexistent.

Però el més greu, des de la perspectiva del dret internacional, és que tot això compta amb el silenci còmplice dels estats i de l'ONU, i la cobertura de grans empreses petroleres i fusteres, en especial de la Xina, els EUA i França. Espanya va perdre fa anys la seva capacitat de negoci i influència política i moral al pa- ís. Una vegada més, comprovem els diferents tractes de l'anomenada comunitat internacional als països i els dictadors. Si són rics, submisos i accepten les condicions de negoci de les potències, els dictadors poden continuar saquejant el seu país i el seu poble sense que ningú els persegueixi.

(article que he publicat a El Periódico)

Amor y sexo

El sexo sin amor es una experiencia vacía... pero como experiencia vacía es una de las mejores

(Woody)

Tempus fugit

Correu, correu, que s'acaben les mandarines!

BCNegra' 09

El gran negoci(o) de la guerra

Para leer la versión castellana

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=581721&idseccio_PK=1006&h=

Nou de cada deu víctimes de les guerres són civils. L'Exèrcit israelià es retira de Gaza i deixa 1.500 morts i 5.000 ferits declarats, a més a més de ciutats devastades. A Darfur ja hi ha hagut més de 200.000 morts i hi ha 2 milions de desplaçats. Al Congo s'està vivint el conflicte més sagnant des de la segona guerra mundial: algunes fonts parlen de 5 milions de víctimes. Al país hi operen 23 grups armats i hi ha 30.000 nens soldats disposats a matar i a morir a canvi de menjar. Aquests grups són finan- çats en part per empreses multinacionals que necessiten el coltan per fabricar telèfons mòbils i, per a la desgràcia del Congo, el 80% de les reserves mundials del mineral estan allà.

Els mitjans de comunicació ofereixen imatges terribles de la guerra, però no sempre saben explicar que l'odi entre ètnies o països pot propagar-se deliberadament com a pas previ a les hostilitats. Per a moltes empreses, la guerra és un negoci: es tracta de fabricar i vendre com més armes millor. Aquesta és una de les grans hipocresies de la nostra època: ningú es pronuncia obertament a favor de la guerra, però es dissenyen armes cada vegada més mortíferes i sofisticades (també a Espanya), es venen no importa a qui (també Espanya), les financen els bancs (molts, espanyols) i, és clar, s'utilitzen (encara que no al primer món). Després arriben els discursos, en privat i en públic, i allà fins i tot els més cínics defensen sempre la bondat i la pau i canten nadales per Nadal.

¿No és vergonyós que els cinc països membres permanents del Consell de Seguretat de l'ONU, que té la missió de vetllar per la pau al món, controlin el 76% de les exportacions d'armes del planeta? És necessari plantejar un debat públic sobre aquestes qüestions i posar totes les cartes al damunt de la taula a la vista de tothom, sense embuts i sense trampes. Només la pressió de l'opinió pública internacional pot canviar les coses, tal com ha passat amb la prohibició de les mines antipersones i les bombes de dispersió. Hem de ser capaços de "deconstruir la guerra", com proposa un material didàctic que acaba de publicar Justícia i Pau.

(Article que he publicat a El Periódico el 26/01/09)

To er mundo é güeno?

Ep! Passi que quan era jovenet l'actual Papa hagués tingut vel·leitats nazis (de fet eren temps de passions totalitàries, radicalismes, derives ideològiques i crisis de tota mena... i els infants i joves hi estaven més exposats que ningú). Però ara l'home ja és gran, suposadament assenyat i conscient de les responsabilitats i de les lectures i conseqüències que tindran totes les decisions que prengui. Rehabilitar un bisbe, il·legítimament ordenat, que a sobre nega l'Holocaust i els camps d'extermini nazis és una autèntica barbaritat.

Pobre Església!

El niño con el pijama de rayas

Varsòvia 1939 / Gaza 2009

De ghetto a ghetto

Pedres contra avions a Gaza

Res no resumeix millor aquest final d'any, final d'època, final de mandat presidencial... (final de què més?) que l'ordre del govern dels Estats Units d'Amèrica a Hamás perquè cessi les hostilitats (¡¡¡) a Gaza. Hi pot haver major cinisme?

I la resta del món? Existeix?

Todos a la cárcel

Hay pocos ministros de Justicia que resistan la tentación de pasar a la historia como padres de alguna ley "histórica". Y menos gobiernos capaces de elaborar las leyes olvidando los titulares periodísticos. ¡Y así salen algunas leyes! Ahora, la opción vuelve a ser modificar por enésima vez el Código Penal; y aquí modificar suele ser sinónimo de endurecer e inventar nuevas figuras que luego cuesta lo indecible llevar a la práctica. Fernández Bermejo no ha logrado eludir la tentación y ha redactado un anteproyecto de Código Penal que, además del inevitable endurecimiento de penas, complica ciertas cuestiones (como la libertad vigilada) y pretende poner en práctica medidas de protección muy costosas sin decir quién las va a pagar.

Pero para mí el mayor problema sigue siendo esa tozudez por resolver a golpe de ley (y ley penal, para mayor gloria) problemas que no sabemos solucionar con políticas sociales. Tendemos a optar por más represión para hacer frente a conflictos de convivencia, con lo que solo lograremos meter más tiempo en la cárcel a quienes ya caen en ella más de lo razonable. Catalunya y España han pasado en seis años de tener una de las tasas más bajas de Europa en número de presos por 100.000 habitantes a casi la más alta, y ello sin que hayan aumentado ni la percepción de inseguridad de la población ni los índices de victimización. De lo que se infiere que hemos optado por más represión sin justificación y sin que se haya fomentado el necesario debate político y social.

En Francia, el Gobierno de Sarkozy ya ha propuesto que los niños de 12 años puedan ir a la cárcel; en Inglaterra pretenden hacerlo desde los 10 y en Escocia estudian que sea desde los 8 años. Si seguimos así, habrá pronto en Europa algún bebé encarcelado por robar chupetes. ¿Acaso no saben los legisladores y el ministro de Justicia que los países con más presos no tienen sociedades más seguras? Lo malo es que apostar por la prevención, invertir más PIB en políticas sociales y optar en serio por medidas alternativas a la prisión (como sí hace la Generalitat) es más caro a primera vista (o sea, a corto plazo). Y hay políticos que quieren pasar a la historia en pocos meses.

(Artículo que he publicado en El Periódico el 29/12/08)

Buidor

No hi ha res que sembli més buit que una piscina buida.

(Raymond Chandler)

La vergüenza de los vuelos de la CIA

¿Se puede saber a qué viene tanta hipocresía, tanto documento secreto y tanto niño muerto?

En octubre de 2006 (hace más de dos años) el periodista Stephen Grey publicó su libro Ghost Plane, the true story of the CIA torture program. El libro documentaba ya entonces vuelos secretos de la CIA a través del mundo y, más concretamente, en aeropuertos españoles, desde el año 2001 hasta 2005. Las escalas habían sido en Palma de Mallorca, en Ibiza, en Tenerife... y tal vez, además, como ahora nos cuentan, también en bases militares de los Estados Unidos en España.

Hoy he asistido en Barcelona a una conferencia de Álvaro Gil Robles (ex comisario de Derechos Humanos del Consejo de Europa). Lo ha dicho bien claro: si hubo secuestro y transporte de prisioneros con el fin de encerrarlos sin garantías, de torturarlos, de violar sistemáticamente su derecho a una asistencia letrada y a un juicio justo, sin respetar los tiempos máximos de prisión preventiva... entonces se violaron todas las normas y las convenciones internacionales. Y si esos transportes pasaron por España con permiso del Gobierno... entonces esas acciones, incluido el permiso para aterrizar en España, estarían tipificadas en el Código Penal.

Así de claro, ¡que no intenten vendernos motos viejas!

La terra, per a qui la pugui pagar

L'empresa sudcoreana Daewoo Logistics Corporation està negociant amb el govern de Madagascar que li llogui, per 99 anys, una extensió de 1.300.000 hectàrees, per produir-hi cinc milions de tones de blat de moro cada any i les palmes necessàries per obtenir mig milió de tones anuals d’oli de palma.

Aquestes hectàrees representen la meitat de la superfície cultivable d’una illa en que el 70% de la població (17.500.000 habitants) viu per sota del llindar de la pobresa i on 600.000 persones requereixen l’assistència de NN.UU per sobreviure.

A sobre, l’oli de palma ni tan sols es pensa utilitzar per a l’alimentació, sinó que es dedicarà a la fabricació de biofuel.

Certament, el govern del país africà està negociant un preu que podria semblar astronòmic (4.800 milions d’euros en vint anys), però hi ha el perill que aquesta quantitat vagi a parar a mans d’uns quants privilegiats i no repercuteixi en la majoria de la població, i menys encara en la que més ho necessita. A més, en el millor dels casos, els diners s’haurien d’acabar destinant a comprar aliments fora de l’illa, en països llunyans, perquè els del costat no n’estan pas sobrats.

La Xina ha arribat a acords semblants amb altres països africans. Tot plegat, un despropòsit descomunal! Una injustícia més d’aquest món on tot es pot pagar amb diners. Salvant les distàncies, tot això em recorda la tracta de persones (per a l’explotació laboral o sexual o per a la venda de criatures per a l’adopció), o els assassinats organitzats i selectius de persones per traficar amb òrgans humans i, en un altre nivell, el lloguer d’úters de dones necessitades de diners perquè en altres indrets on diuen que la gent és culta i educada les riques estèrils puguin gaudir de la maternitat.

Al final, el que es planteja és el diferent valor de la vida humana segons de qui estiguem parlant. Al Nord, el valor és un; al Sud, molt menys que un, potser gairebé zero.

Commemorem, el 10 de desembre d’enguany, el seixantè aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans. Un magnífic document d’intencions que, ja en el primer article, declara solemnement que “tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i els cal mantenir-se entre ells amb esperit de fraternitat.

Però la fraternitat no consisteix en que els pobres donin menjar als rics; més aviat hauria de ser el contrari.

Justícia i Pau i els paradisos fiscals

En motiu de la conferència internacional sobre el finançament pel desenvolupament que s'ha dut a terme a Doha aquest mes, la Secretaria d'Estat del Vaticà ha aprovat una nota de premsa elaborada pel Consell Pontifici de "Justícia i Pau" on es planteja la necessitat d'un nou pacte financer internacional, que inclogui la supressió del sistema dels centres financers "offshore" que han estat clau tan en la transmissió de l'actual crisi financera com en haver mantingut una trama de pràctiques econòmiques esbojarrades: fugues de capital de grans proporcions i fluxos "legals" motivats per objectius d'evasió fiscal, entre d'altres.

A la web de Justícia i Pau podeu trobar la nota de premsa elaborada que ofereix alguns punts de reflexió sobre l'actual crisi financera mundial i sobre les seves repercusions en el finançament pel desenvolupament. El document, sobretot, vol promoure i animar als governs i a la resta d'agents econòmics a buscar solucions solidàries i duradores.

Esconder la verdad es necedad

Escribió Quevedo: "Pues amarga la verdad / quiero echarla de la boca, / y si al alma su hiel toca / esconderla es necedad". La Iglesia católica tuvo un papel activo en el levantamiento militar contra la República y en la represión durante y después de la guerra civil. El acoso no fue, sin embargo, solo contra los acusados por rojos, masones y separatistas. El historiador Federico Vázquez publicará dentro de un par de meses un libro, que sorprenderá a muchos, sobre el papel de la Iglesia en la persecución del protestantismo, aprovechando que el Pisuerga pasaba por Valladolid. Según sus investigaciones, hasta 1948 hubo denuncias directas contra protestantes que fueron ejecutados o sufrieron penas de prisión, se clausuraron templos y hasta se confiscaron biblias herejes.

Los protestantes estuvieron largo tiempo en el mismo saco que los acusados por rebelión militar, o sea todos los no franquistas. Hasta 1975, fueron sometidos a controles y se limitaron sus movimientos, prohibiéndoles todo proselitismo, e incluso censurando en ocasiones algunos de sus cantos. Vázquez dará a conocer, entre otras joyas, la carta de un destacado obispo a Franco recordándole que ellos apoyaron su cruzada a cambio del monopolio religioso en España. Con tanto amor trató la jerarquía española a sus "hermanos cristianos" durante aquellos años, que el Vaticano tuvo que reprenderla entrados ya los años sesenta, según consta en los archivos.

No son, pues, de recibo las palabras del cardenal Rouco Varela (¿por qué me dará a mi tanto miedo este hombre?) cuando nos invita a "olvidar en virtud de una voluntad de reconciliación y de perdón, de una auténtica y sana purificación de la memoria". No creo, francamente, que alguien que sigue negando el reconocimiento, la identificación y hasta una sepultura digna a los otros mártires de la guerra esté muy legitimado para hablar de reconciliación ni de concordia. Éstas sólo serán posibles si existe un conocimiento riguroso y profundo del pasado, de las verdades más amargas y miserables del pasado. Por eso hay que continuar escarbando. No por venganza, sino por tener mayor conocimiento y memoria colectiva.

(artículo que he publicado hoy en El Periódico)

Hombres, hombres...

Plus je connais les hommes, plus j'aime les animaux

La decadencia como esperanza

"En un mundo en el que la injusticia y la pobreza están concebidas como parte del sistema, la decadencia es una esperanza"

(Lucrecia Martel, cineasta, en Babelia-El País)