Més drets per als catalans i les catalanes

Vull dir, d’entrada, que estic plenament convençut que el text d’Estatut d’Autonomia de Catalunya que sortirà de les Corts generals significa un gran avenç per a l’autogovern del nostre país. Millora molt les competències respecte de l’Estatut encara vigent del 1979 i també permet tenir un sistema de finançament que s’acosta més al d’un estat federal.

I igualment vull fer un parell de consideracions prèvies que a molta gent influent a Catalunya els poden semblar políticament incorrectes:

1.- Formo part de la majoria de ciutadans d’aquest país que se sent simultàniament català i espanyol; encara que en certs ambients aquesta manera de veure la realitat sembla molt minoritzada; i encara que ben sovint determinades actituds prepotents dominants a les Espanyes em produeixin també una gran pena i molt desencís.

2.- Considero que l’Estatut (i en general totes les lleis i normes democràtiques) no s’ha discutit entre Catalunya i “Madrid”, sinó entre l’interès particular i legítim dels catalans i catalanes i el conjunt dels espanyols i espanyoles, la sobirania dels quals rau a les Corts generals. Parlament espanyol on hi ha diputats i diputades de tots els territoris de l’Espanya diversa i plural (a la part “espanyola” hi havia asseguts diputats del PSC, de CiU, d’ERC, del PPC i d’ICV).

El text resultant no és, òbviament, el mateix que va aprovar el Parlament de Catalunya el 30 de setembre. Això ja ho sabíem tots, i els grups parlamentaris ho havíen previst i anunciat, en públic i sobretot en privat, amb més o menys èmfasi. Potser algun dia caldrà que expliquem amb profusió de detalls i de cites com van anar les coses en la fase de ponència del text i fins a quin punt la “subhasta” per veure qui aixecava més el llistó i posava les coses més difícils a les Corts va ser una actuació en certa mesura irresponsable. Hi haurà temps per conèixe’n més detalls.

El fet, però, és que el dictamen del Consell Consultiu va ser un primer avís que hi havia elements d’inconstitucionalitat en el projecte. Una part d’aquests elements es van pulir en la fase immediatament anterior al 30 de setembre, una altra part, no. I per això algun grup va mantenir esmenes fins al moment mateix de l’aprovació en el Ple. Però el text aprovat va ser molt bo i el consens dels quatre grups parlamentaris que representen el 89% dels vots al Parlament feien molt recomanable apostar pel consens.

El text aprovat al Congrés és també molt potent. S’hi ha perdut en alguns punts. En altres, la meva modesta opinió és que el text ha millorat, o bé perquè és més intel.ligible, o bé perquè és més realista, o bé perquè és més clar a l’hora de fer-ne l’aplicació pràctica i jurídica.

I què és el què, en la meva opinió, ha quedat? Doncs, com ha assenyalat el Govern de la Generalitat, un Estatut que presenta 10 grans àmbits d’avenç social i nacional. No em semblen qüestions menors, ni molt menys: reconeixement històric, per primera vegada, de la singularitat nacional de Catalunya; equiparació del català i el castellà, obligació de conèixe’ls tots dos i garantia de no patir discriminació per l’ús de cap llengua; ampliació dels drets socials, polítics i de ciutadania previstos a la Constitució; incorporació del món local en l’estructura bàsica de l’autogovern; profunda ampliació de les competències, especialment les de caràcter exclusiu; ampliació competencial del Poder Judicial a Catalunya i major adequació d’aquest poder a l’Estat de les autonomies; major paper polític de Catalunya dins l’Estat, més bilateralitat en les relacions, més presència a la Unió Europea i en l’acció exterior; i, molt important, un millor finançament i un sistema que s’apropa inevitablement cap al d’un règim federal.

Comprenc que per a alguns, aquest resultat és l’ampolla mig buida. Respecto aquesta opinió. Per a mi, resulta un avenç indiscutible cap a l’ampolla plena, que seria l’Estat federal.

Ampliació de drets per a tothom

Però permeteu-me que aquí destaqui especialment el capítol que, des d’una perspectiva creient i des de la visió d’una persona compromesa en l’àmbit social, em sembla més digne de ser destacat. Naturalment, parlo del Títol Primer, aquell que s’anomena “De drets, deures i principis rectors”. S’e n’ha parlat molt; especialment per part d’aquells que qüestionaven la necessitat d’incloure’l en el text estatutari. Des dels sectors conservadors moderats s’ha fet esment que no calia incloure una ampliació de drets a l’Estatut, ja que això havia de correspondre a les polítiques concretes de cada govern. Des dels sectors conservadors més radicals o més “carques” els arguments han derivat cap a manifestacions forçades, que buscaven una pretesa consagració legal de perversions com ara l’avortament lliure, l’eutanàsia o, en un cas molt més extrem, fins i tot la poligàmia.

És obvi que darrera d’aquesta visió més radical hi ha una posició que entén que la Constitució ja estava en el límit tolerable, pel que fa al reconeixement de certs drets i que Espanya ha anat massa lluny en diverses qüestions, com ara la regulació del divorci, de l’avortament, del reconeixent legal de les parelles de fet, de l’acceptació dels diversos models de família o del matrimoni entre homosexuals. Vistes així les coses, comprenc que els sectors de la dreta extrema (ja sigui política, social o religiosa) estiguin en desacord amb aquests reconeixements de drets. El que no admeto és que, per raons estrictament partidistes i per demagògia, s’avinguin a fer el ridícul, des del punt de vista jurídic, pretenent que l’Estatut pugui reconèixer drets que estiguin en contradicció amb la Constitució i que aquests drets puguin prevaldre per sobre d’aquella. Això no és jurídicament possible, i ho saben.

Em costava més d’entendre l’oposició inicial i el poc entusiasme actual de la dreta moderada en la seva adhesió a aquest capítol, i els ho he dit diverses vegades, en privat i en públic. A l’Europa de la postguerra i dels anys seixanta i setanta, la complicitat i el consens entre la democràcia cristiana i la socialdemocràcia va fer possible l’època daurada de l’estat del benestar. I aquest es va basar en el reconeixement que un capitalisme “amb rostre humà” i reconeixedor dels drets polítics, socials, econòmics… i de les llibertats individuals de la persona humana, podia conduïr i va conduïr de fet a un nivell de benestar i de prosperitat, combinat amb una cohesió i una justícia social, com mai no havia conegut abans la humanitat. Ha estat l’etapa més pròspera i més equitativa que ha viscut l’Europa occidental. Una bona part de tot això s’està desmantellant avui amb l’excusa de la globalització del capitalisme i de l’extensió de la democràcia i dels drets humans al conjunt del planeta. Però és obvi que de moment els resultats són ben discutibles i que el capitalisme ha perdut el seu rostre humà i han augmentat les desigualtats entre els dos extrems. Avui l’economia i el treball estan menys al servei de la persona humana i la macroeconomia i la concentració de la riquesa en poques mans no afavoreixen precisament la cohesió ni la justícia social, ni a l’interior dels països rics ni encara menys en el conjunt del planeta.

Fins i tot l’Església institucional, ni que només fos per les ganes que el món valorés la seva valuosa Doctrina social, hauria d’estar avui més preocupada per aquesta pèrdua de valors, en el seu conjunt, que no pas, com acostuma a fer, només per qüestions que ja comencen a resultar obsessives a la vista del gran públic, com ara la moral sexual, els preservatius, els models de família o l’eutanàsia. La Doctrina social de l’Església podria permetre oferir un missatge omnidireccional i omnicomprensiu, en un to molt positiu i propositiu i allunyar la insitució del carquisme, de la imatge rància i rampelluda i agra que avui ofereix.

El Títol I d’aquest nou Estatut en justificaria per ell sol, al meu entendre, l’aprovació. És un avenç polític i social importantíssim, fins i tot per a aquells que, legítimament, s’hi oposen. A les persones no les obliga a res més que a acceptar l’Estat de dret i la diversitat de maneres de pensar i de fer; la qual cosa no em sembla que sigui cap pas enrere. Als poders públics els obliga a promoure el ple exercici de les llibertats i els drets que, a més del mateix Estatut, la Constitució i la Unió Europea, contemplen declaracions tan fonamentals i necessàries com la Declaració Universal de Drets Humans, el Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i els altres Tractats i Convenis internacionals que reconeixen i garanteixen els drets i les llibertats fonamentals.

Aquest títol fa referència a una colla de drets i deures en els àmbits civil, social, educatiu, cultural, de la salut, dels serveis socials, laboral, de l’habitatge, del medi ambient, dels consumidors i usuaris, lingüístics… i ofereix unes garanties legals dels drets estatutaris. Això vol dir que no es fa una simple enumeració de drets, sinó que els poders públics n’hauran de garantir el seu compliment i la seva pràctica i els ciutadans tindran capacitat d’exigir-los davant dels tribunals. ¿Això representa una ampliació dels drets per a la ciutadania de Catalunya? Sí, sens dubte. ¿Representa una discriminació respecte d’altres ciutadans d’altres indrets? No, perquè enlloc no es diu que la resta d’espanyols no puguin gaudir d’aquests mateixos drets (i, de fet, l’Estatut valencià ha incorporat alguns d’aquests drets abans que el català). ¿I això representa que s’hagi violat o forçat la Constitució introduint-hi drets inconstitucionals? El legislador entén clarament que no. El Tribunal Constitucional en tindrà la darrera paraula.

A mi m’ha semblat, però, més aviat que a alguns col.lectius i sectors socials els continua fent por la llibertat i l’aposta per la igualtat. L’excusa sempre és que els altres no en sabran fer un bon ús. I, també sovint, darrera la negació d’una major equitat s’hi pot amagar la por a perdre privilegis. (...)

Article publicat a la revista Foc Nou, maig del 2006