Fins i tot a Òmnium Cultural guanya el SÍ

Fins i tot en una entitat tan radicalment nacionalista com és Òmnium Cultural, els vots favorables al SÍ en el referèndum han estat més que els que defensaven el no.

Això sí que és un autèntic revés per als defensors del no a l'Estatut.

Òmnium Cultural va ser l'entitat promotora de la manifestació Pel Dret de Decidir del 18 de febrer d'enguany. Ara ha convocat un referèndum intern en el qual, segons les dades oficials de la mateixa entitat, els partidaris de votar SÍ a l'Estatut han estat el 44,61% i els partidaris del no només el 38,98%.

Potser ara la direcció de l'entitat haurà de meditar seriosament i revisar algunes de les seves accions dels darrers temps, en els quals les decisions de la junta directiva han estat sempre massa coincidents amb les d'un sol partit de l'arc parlamentari. Òmnium havia estat sempre, fins fa un parell d'anys, una entitat molt transversal, en la qual s'hi podien haver sentit ben integrades persones de sensibilitats prou diverses.

Molts processos de pau en marxa

Que els actors d'un conflicte armat signin un acord de pau no significa que immediatament la violència s'acabi en aquest lloc. Un tractat de pau és un pas més d'un procés molt llarg i silenciós en el qual, moltes vegades, tant la comunitat internacional com els mitjans de comunicació sembla que perden interès.

Precisament en els processos de pau que es viuen actualment posa l'atenció l'Anuari 2006 de processos de pau (en pdf), una publicació impulsada per l'Escola de Cultura de Pau i que, per primera vegada, va més enllà de la descripció dels conflictes armats i analitza les negociacions de pau que avui es viuen a 30 llocs del món.Segons l'anuari, durant tot el 2005 va haver en marxa 30 processos de pau i només sis es poden considerar processos consolidats i amb continuïtat. De la resta, 14 han sofert interrupcions i viuen “crisis esporàdiques” i altres deu no tenen els resultats esperats.

El 2005, els conflictes de Sudan, Aceh i Irlanda del Nord van acabar després de finalitzar amb èxit els seus processos de pau. Exemples d'aquests processos inestables són les negociacions que es porten a terme a Angola, l’Índia, la República Democràtica del Congo i a conflictes més mediàtics com el d'Israel i Palestina i el Sàhara Occidental. A l'altre extrem, però, destaquen èxits com la signatura d'un acord de pau definitiu entre el Govern del Sudan i l’SPLA, el desarmament del Moviment Aceh Lliure a Indonèsia i la renúncia de la lluita armada per part de l'IRA i el seu posterior desarmament.

“Signar un acord de pau significa posar el fil a l'agulla per arribar a l'arrel de la violència i començar a treballar”, explica el director de l'Escola de Cultura de Pau, Vicenç Fisas, que destaca que la majoria dels conflictes dels últims anys s'han resolt mitjançant la negociació i no per la via militar. De fet, com indica l'anuari, “existeixen negociacions en dos de cada tres conflictes armats”. Durant el 2005, els processos que van tenir una evolució més positiva van ser els del continent asiàtic i dos de cada tres conflictes van utilitzar mediacions externes. Així mateix, “domina el principi de concedir una amnistia una vegada acabats els enfrontaments armats” i diversos països han establert mecanismes de justícia “transicional i de reparació”.

“L'inici de processos de pau és molt complicat i no es basa únicament en acords signats”, conclou Vicenç Fisas, que alerta de la necessitat que els actors implicats en el conflicte l’afrontin “amb una altra mirada que parteixi de la negociació i no de les armes”.

(Canalsolidari.org)

Estatut, jo SÍ

Nosaltres, dones i homes de Catalunya, davant la convocatòria del
referèndum per aprovar el nou Estatut d'Autonomia volem expressar la
nostra decisió de participar-hi i de votar-hi afirmativament.
Creiem que el text aprovat per les Corts Generals, a iniciativa del Parlament de Catalunya, és un pas important endavant en el reconeixement de les aspiracions nacionals catalanes.

El nou Estatut enforteix les institucions, la capacitat financera de la Generalitat i els instruments d’autogovern per assegurar que Catalunya es pugui desenvolupar com a societat de benestar i com a país creador de riquesa.

Institucions, partits, entitats, experts i agents de tots els sectors han
treballat intensament i llarga per portar a bon port aquesta reforma. El nou Estatut, amb voluntat i ambició de futur, recull la realitat present i els canvis socials, econòmics, culturals i polítics que Catalunya ha experimentat d’ençà de l’aprovació de l’Estatut de 1979.

Valorem positivament, per tant, la millora en la capacitat competencial de la Generalitat de Catalunya, l’avenç substancial en el finançament, l’encaix amb Europa i el món i la incorporació d'un títol de drets, deures i principis rectors que amplia els drets de ciutadania.

Catalunya ha guanyat prestigi i autoritat sempre que ha defensat amb
claredat i fermesa les seves aspiracions de progrés, llibertat i solidaritat. És per això, per refermar el prestigi del nostre país, que invitem a tota la
ciutadania a participar massivament en aquesta decisiva consulta popular.

Avui donem el nostre "SÍ" a aquest nou Estatut per responsabilitat i amb
sentit constructiu, d’acord amb la millor i més compromesa tradició del
catalanisme, amb voluntat d’assegurar el futur de Catalunya. Des de la
convicció que hem d’avançar tots junts i sense renunciar a les legítimes
aspiracions democràtiques dels catalans, considerem que refusar el nou
Estatut portaria el país a un estancament i a la pèrdua d’oportunitats i
horitzons de progrés.

Així doncs, convençuts que ara és l'hora de mirar endavant, ens adrecem
als ciutadans i les ciutadanes de Catalunya per fer-los partícips de la nostra opinió i demanar-los que s'afegeixin a la Campanya cívica pel SÍ al nou Estatut de Catalunya.

JO, SÍ

Paisaje tras la victoria

Lástima. Había y hay mucho que celebrar, pero unos pocos nos han aguado una parte de la fiesta. El Barça ha conseguido una victoria (si se me permite) histórica. Pocas veces la afición de un club (y en general toda la ciudadanía) puede celebrar un éxito como el del miércoles por la noche en París. Era una ocasión para demostrar que el lema Més que un club tiene solamente una lectura positiva, inclusiva e integradora. Era también una gran ocasión para proyectar a Europa y al mundo una imagen amable, culta y civilizada de esta gran ciudad, hoy de moda en el mundo, que es Barcelona.

Desde la óptica deportiva ha sido así, sin duda. Y era lo más importante. El fair play fue la nota dominante en el terreno de juego y en las gradas, antes, durante y al final del partido. Y así debía ser. Felicidades, pues, a ambos equipos y a ambas aficiones. Ése es el espíritu que debe dominar los enfrentamientos deportivos siempre, y muy especialmente en las grandes finales continentales. Hay que separar, pues, el grano de la paja. Podemos estar satisfechos del éxito deportivo del FC Barcelona, cuyo título europeo es la culminación de un proceso que está ofreciendo lo mejor del fútbol a la afición de este maravilloso deporte. También la expresión de júbilo de centenares de miles de personas por tantas y tantas calles y plazas de Barcelona, y de otras ciudades catalanas, españolas y del mundo, formaba parte del mismo espíritu deportivo y de la legítima expresión de júbilo de una ciudadanía antes ávida de sentimientos de pertenencia y de victorias, y ahora orgullosa de los triunfos de su equipo.

Pero lo que ocurrió después de la celebración cívica de la victoria en algunos lugares de Barcelona y otras ciudades es algo bien distinto y merece una consideración aparte. Ni que decir tiene que los actos vandálicos nada tienen que ver con la deportividad ni con los valores que pretende fomentar el deporte. La violencia es, aunque muchos sean incapaces de comprenderlo, el antivalor deportivo por antonomasia. Nada más lejos del espíritu y de los valores del olimpismo que la violencia y la xenofobia. Por eso debemos analizar muy a fondo qué está ocurriendo en nuestra sociedad cuando algunas minorías más o menos organizadas (varios detenidos tenían ya antecedentes por violencia y robo) están utilizando el deporte como vía para crear confusión e intentar debilitar el Estado de derecho, o para canalizar los instintos más primarios de tantos tontos útiles que se prestan a ello sin la menor reflexión ni capacidad crítica.

A la vista de algunos de los hechos vandálicos que se van sucediendo, es menester que nos planteemos otras preguntas que, a mi entender, son de mayor calado. Cuestiones que, además, deberían afectar a todas las fuerzas políticas sin excepción y a toda la sociedad, evitando todos caer en fáciles demagogias o concesiones a la galería. Por ejemplo, ¿por qué los valores democráticos, de la convivencia pacífica y de la no violencia tienen a menudo tan poca consistencia entre nosotros, de modo que es suficiente que un reducido grupo de violentos radicales inicie un asalto premeditado para que inmediatamente se vea secundado por decenas de personas? ¿Cuándo seremos capaces de analizar las causas de la violencia en nuestra sociedad sin que nadie pretenda sacar provecho político partidista de ello a corto plazo? Y la pregunta del millón: ¿no tendrá una relación directa con la actuación a veces desmesurada de una parte de la afición el modo como algunos medios juegan a calentar al máximo el ambiente, como demonizan al adversario de turno antes de los partidos y como contribuyen a enrarecer el clima, con el fin de aumentar sus audiencias? Y ello nos llevaría inevitablemente a preguntarnos también si no ha habido (¿hay?) por parte de algunos clubes una excesiva tolerancia, a veces encubierta o vergonzante, hacia los sectores más intransigentes, más xenófobos y más violentos de sus propias hinchadas.

Responder a estas y otras preguntas, no tener miedo a ciertas respuestas y buscar soluciones que hagan compatibles los derechos de todos los sectores en liza es la única forma de dar solución a un fenómeno que es ya preocupante. Para ello, resulta imprescindible que quienes estamos contra toda expresión de violencia no sólo lo expresemos con claridad y rotundidad, sino que actuemos en consecuencia, con lealtad y transparencia. Sólo de esta forma podrá resultar de verdad creíble el mensaje de que el deporte es ante todo salud y ocio y una magnífica herramienta para cimentar la convivencia democrática en una sociedad cada vez más plural y heterogénea.

Àlex Masllorens es periodista y diputado de PSC-CpC.
EL PAÍS, 19 de mayo de 2006

Un Estatut per consolidar el progrés de Catalunya

A ningú no li podrà semblar estrany que, després de quasi tres anys de treball per tirar endavant l’Estatut, aquest sigui per al grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi el principal objectiu fins al final de la legislatura.

Catalunya és a punt d’aconseguir el millor Estatut d’Autonomia de la seva història. I el text ha estat obra de quatre dels cinc grups de la Cambra. Serà així per sempre més. Pesi a qui pesi, els quatre grups que hi han treballat i el van votar el 30 de setembre en són coautors i corresponsables. Els quatre grups hi han deixat la seva empremta i és bo que hagi estat així, perquè entre tots l’hem fet millor. També hi ha determinats articles que són com són, en el seu redactat actual, perquè ERC va pressionar perquè ho fossin. Per això, m’agrada recordar en aquest moment la contribució d’Esquerra Republicana a un text que considero molt bo i al qual dono suport amb el major entusiasme.

Dissortadament, els tres grups de la majoria catalanista i de progrés no arriben units a la darrera etapa. S’han dividit just en el moment d’arribar a la meta. I aquest fet resulta especialment trist, sobretot si tenim en compte que van ser els tres grups d’esquerra els qui van posar sobre la taula la necessitat d’un nou Estatut, ja en l’anterior legislatura (sense el suport de CiU, aleshores presonera del PP de José Ma. Aznar).

Els canvis de parer i de posicionament d’ERC, d’un dia per l’altre i contradient les seves pròpies declaracions de principis, han dut el Govern a una situació insostenible. No podia ser que en allò que va ser el compromís més important de l’actual legislatura, els tres grups arribessin dividits, o fins i tot enfrontats. I no podia ser que no se sabés quina era la posició del Govern davant del referèndum. La única sortida digna que li quedava al president de la Generalitat era trencar el Govern, fent-ne fora els qui en aquests moments (més per raons tàctiques que per convenciment) han decidit fer costat al PP en l’oposició a l’Estatut. Crec que la ciutadania no hauria pogut entendre cap altra opció.

Com a resultat de la crisi, avui tenim un Executiu més homogeni, en algún sentit també més consistent i del qual crec que la ciutadania n’espera bàsicament que condueixi bé el breu camí vers l’aprovació de l’Estatut en referèndum. També hi haurà, sens dubte, amplis sectors de la població que li agrairan igualment que demostri que és possible governar amb eficàcia i sense ensurts durant els mesos que quedin de legislatura. Això pot ajudar a revalidar una majoria àmpliament suficient per reconstituir un govern catalanista i d’esquerres, al qual se li demanarà un programa igual d’agosarat, aplicat ja amb les competències i els mitjans que oferirà el nou Estatut i , molt especialment, actuant amb molt més seny i menys soroll de fons.

Accent en les polítiques socials

Aquest Govern ha fet polítiques socials molt avançades, però no sempre ha sabut explicar els canvis als ciutadans. S’ha acomplert una bona part del Pacte del Tinell (alguns observen un compliment del 70% dels compromisos) i s’ha avançat en molts terrenys, com no ho havien fet els darrers governs de Jordi Pujol.

Algunes dels èxits són especialment emblemàtics. Ho és el Pacte Nacional per l’Educació; ho és l’augment dels temps de les visites mèdiques a la xarxa pública de salut i la introducció del diagnòstic ràpid de càncer a tots els hospitals públics; ho és l’increment de 4200 mestres i professors a les escoles i instituts; ho és la construcció de 15 nous edificis judicials i l’aprovació del Pla de construcció i rehabilitació de centres penitenciaris; ho és l’impuls a la construcció directa d’habitatge protegit (havent-se licitat el 67% del què es va prometre durant les eleccions), o bé la construcció ja iniciada de 27.968 nous habitatges protegits, o l’anomenada Llei de barris, amb actuacions integrals per a la rehabilitació per un valor de 200 milions d’euros en una trentena de barris de tot Catalunya; ho són les 3370 noves places públiques per a la gent gran o l’augment del 44% dels complements de les pensions de viduïtat; i així podríem continuar fins a cansar el lector.

Però sovint els errors i el soroll mediàtic han tapat la bona feina feta. Cal superar aquesta etapa i obrir-ne una altra, en la qual sigui possible desenvolupar els molts projectes socials, culturals, econòmics i institucionals que són compartits pels tres grups del tripartit. Només cal que tots sapiguem situar els interessos del país per davant dels de cada partit. Els projectes hi són, si els sabem explicar bé la ciutadania es tornarà a il.lusionar i podrem tornar a obtenir la confiança de la majoria. Catalunya ho necessita, Catalunya s’ho mereix.

Publicat al setmanari ACTUAL

Més drets per als catalans i les catalanes

Vull dir, d’entrada, que estic plenament convençut que el text d’Estatut d’Autonomia de Catalunya que sortirà de les Corts generals significa un gran avenç per a l’autogovern del nostre país. Millora molt les competències respecte de l’Estatut encara vigent del 1979 i també permet tenir un sistema de finançament que s’acosta més al d’un estat federal.

I igualment vull fer un parell de consideracions prèvies que a molta gent influent a Catalunya els poden semblar políticament incorrectes:

1.- Formo part de la majoria de ciutadans d’aquest país que se sent simultàniament català i espanyol; encara que en certs ambients aquesta manera de veure la realitat sembla molt minoritzada; i encara que ben sovint determinades actituds prepotents dominants a les Espanyes em produeixin també una gran pena i molt desencís.

2.- Considero que l’Estatut (i en general totes les lleis i normes democràtiques) no s’ha discutit entre Catalunya i “Madrid”, sinó entre l’interès particular i legítim dels catalans i catalanes i el conjunt dels espanyols i espanyoles, la sobirania dels quals rau a les Corts generals. Parlament espanyol on hi ha diputats i diputades de tots els territoris de l’Espanya diversa i plural (a la part “espanyola” hi havia asseguts diputats del PSC, de CiU, d’ERC, del PPC i d’ICV).

El text resultant no és, òbviament, el mateix que va aprovar el Parlament de Catalunya el 30 de setembre. Això ja ho sabíem tots, i els grups parlamentaris ho havíen previst i anunciat, en públic i sobretot en privat, amb més o menys èmfasi. Potser algun dia caldrà que expliquem amb profusió de detalls i de cites com van anar les coses en la fase de ponència del text i fins a quin punt la “subhasta” per veure qui aixecava més el llistó i posava les coses més difícils a les Corts va ser una actuació en certa mesura irresponsable. Hi haurà temps per conèixe’n més detalls.

El fet, però, és que el dictamen del Consell Consultiu va ser un primer avís que hi havia elements d’inconstitucionalitat en el projecte. Una part d’aquests elements es van pulir en la fase immediatament anterior al 30 de setembre, una altra part, no. I per això algun grup va mantenir esmenes fins al moment mateix de l’aprovació en el Ple. Però el text aprovat va ser molt bo i el consens dels quatre grups parlamentaris que representen el 89% dels vots al Parlament feien molt recomanable apostar pel consens.

El text aprovat al Congrés és també molt potent. S’hi ha perdut en alguns punts. En altres, la meva modesta opinió és que el text ha millorat, o bé perquè és més intel.ligible, o bé perquè és més realista, o bé perquè és més clar a l’hora de fer-ne l’aplicació pràctica i jurídica.

I què és el què, en la meva opinió, ha quedat? Doncs, com ha assenyalat el Govern de la Generalitat, un Estatut que presenta 10 grans àmbits d’avenç social i nacional. No em semblen qüestions menors, ni molt menys: reconeixement històric, per primera vegada, de la singularitat nacional de Catalunya; equiparació del català i el castellà, obligació de conèixe’ls tots dos i garantia de no patir discriminació per l’ús de cap llengua; ampliació dels drets socials, polítics i de ciutadania previstos a la Constitució; incorporació del món local en l’estructura bàsica de l’autogovern; profunda ampliació de les competències, especialment les de caràcter exclusiu; ampliació competencial del Poder Judicial a Catalunya i major adequació d’aquest poder a l’Estat de les autonomies; major paper polític de Catalunya dins l’Estat, més bilateralitat en les relacions, més presència a la Unió Europea i en l’acció exterior; i, molt important, un millor finançament i un sistema que s’apropa inevitablement cap al d’un règim federal.

Comprenc que per a alguns, aquest resultat és l’ampolla mig buida. Respecto aquesta opinió. Per a mi, resulta un avenç indiscutible cap a l’ampolla plena, que seria l’Estat federal.

Ampliació de drets per a tothom

Però permeteu-me que aquí destaqui especialment el capítol que, des d’una perspectiva creient i des de la visió d’una persona compromesa en l’àmbit social, em sembla més digne de ser destacat. Naturalment, parlo del Títol Primer, aquell que s’anomena “De drets, deures i principis rectors”. S’e n’ha parlat molt; especialment per part d’aquells que qüestionaven la necessitat d’incloure’l en el text estatutari. Des dels sectors conservadors moderats s’ha fet esment que no calia incloure una ampliació de drets a l’Estatut, ja que això havia de correspondre a les polítiques concretes de cada govern. Des dels sectors conservadors més radicals o més “carques” els arguments han derivat cap a manifestacions forçades, que buscaven una pretesa consagració legal de perversions com ara l’avortament lliure, l’eutanàsia o, en un cas molt més extrem, fins i tot la poligàmia.

És obvi que darrera d’aquesta visió més radical hi ha una posició que entén que la Constitució ja estava en el límit tolerable, pel que fa al reconeixement de certs drets i que Espanya ha anat massa lluny en diverses qüestions, com ara la regulació del divorci, de l’avortament, del reconeixent legal de les parelles de fet, de l’acceptació dels diversos models de família o del matrimoni entre homosexuals. Vistes així les coses, comprenc que els sectors de la dreta extrema (ja sigui política, social o religiosa) estiguin en desacord amb aquests reconeixements de drets. El que no admeto és que, per raons estrictament partidistes i per demagògia, s’avinguin a fer el ridícul, des del punt de vista jurídic, pretenent que l’Estatut pugui reconèixer drets que estiguin en contradicció amb la Constitució i que aquests drets puguin prevaldre per sobre d’aquella. Això no és jurídicament possible, i ho saben.

Em costava més d’entendre l’oposició inicial i el poc entusiasme actual de la dreta moderada en la seva adhesió a aquest capítol, i els ho he dit diverses vegades, en privat i en públic. A l’Europa de la postguerra i dels anys seixanta i setanta, la complicitat i el consens entre la democràcia cristiana i la socialdemocràcia va fer possible l’època daurada de l’estat del benestar. I aquest es va basar en el reconeixement que un capitalisme “amb rostre humà” i reconeixedor dels drets polítics, socials, econòmics… i de les llibertats individuals de la persona humana, podia conduïr i va conduïr de fet a un nivell de benestar i de prosperitat, combinat amb una cohesió i una justícia social, com mai no havia conegut abans la humanitat. Ha estat l’etapa més pròspera i més equitativa que ha viscut l’Europa occidental. Una bona part de tot això s’està desmantellant avui amb l’excusa de la globalització del capitalisme i de l’extensió de la democràcia i dels drets humans al conjunt del planeta. Però és obvi que de moment els resultats són ben discutibles i que el capitalisme ha perdut el seu rostre humà i han augmentat les desigualtats entre els dos extrems. Avui l’economia i el treball estan menys al servei de la persona humana i la macroeconomia i la concentració de la riquesa en poques mans no afavoreixen precisament la cohesió ni la justícia social, ni a l’interior dels països rics ni encara menys en el conjunt del planeta.

Fins i tot l’Església institucional, ni que només fos per les ganes que el món valorés la seva valuosa Doctrina social, hauria d’estar avui més preocupada per aquesta pèrdua de valors, en el seu conjunt, que no pas, com acostuma a fer, només per qüestions que ja comencen a resultar obsessives a la vista del gran públic, com ara la moral sexual, els preservatius, els models de família o l’eutanàsia. La Doctrina social de l’Església podria permetre oferir un missatge omnidireccional i omnicomprensiu, en un to molt positiu i propositiu i allunyar la insitució del carquisme, de la imatge rància i rampelluda i agra que avui ofereix.

El Títol I d’aquest nou Estatut en justificaria per ell sol, al meu entendre, l’aprovació. És un avenç polític i social importantíssim, fins i tot per a aquells que, legítimament, s’hi oposen. A les persones no les obliga a res més que a acceptar l’Estat de dret i la diversitat de maneres de pensar i de fer; la qual cosa no em sembla que sigui cap pas enrere. Als poders públics els obliga a promoure el ple exercici de les llibertats i els drets que, a més del mateix Estatut, la Constitució i la Unió Europea, contemplen declaracions tan fonamentals i necessàries com la Declaració Universal de Drets Humans, el Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i els altres Tractats i Convenis internacionals que reconeixen i garanteixen els drets i les llibertats fonamentals.

Aquest títol fa referència a una colla de drets i deures en els àmbits civil, social, educatiu, cultural, de la salut, dels serveis socials, laboral, de l’habitatge, del medi ambient, dels consumidors i usuaris, lingüístics… i ofereix unes garanties legals dels drets estatutaris. Això vol dir que no es fa una simple enumeració de drets, sinó que els poders públics n’hauran de garantir el seu compliment i la seva pràctica i els ciutadans tindran capacitat d’exigir-los davant dels tribunals. ¿Això representa una ampliació dels drets per a la ciutadania de Catalunya? Sí, sens dubte. ¿Representa una discriminació respecte d’altres ciutadans d’altres indrets? No, perquè enlloc no es diu que la resta d’espanyols no puguin gaudir d’aquests mateixos drets (i, de fet, l’Estatut valencià ha incorporat alguns d’aquests drets abans que el català). ¿I això representa que s’hagi violat o forçat la Constitució introduint-hi drets inconstitucionals? El legislador entén clarament que no. El Tribunal Constitucional en tindrà la darrera paraula.

A mi m’ha semblat, però, més aviat que a alguns col.lectius i sectors socials els continua fent por la llibertat i l’aposta per la igualtat. L’excusa sempre és que els altres no en sabran fer un bon ús. I, també sovint, darrera la negació d’una major equitat s’hi pot amagar la por a perdre privilegis. (...)

Article publicat a la revista Foc Nou, maig del 2006

Comunicat de Ciutadans pel Canvi

Ciutadans pel Canvi considera que el nou Estatut d’Autonomia aprovat dimecres dia 10 al Senat suposa un avenç molt important per a l’autogovern de Catalunya, que situa al nostre país en el nivell d’autogovern més alt de tota la seva història moderna. Concretament, CpC considera que l’Estatut suposa un pas endavant pel que fa al reconeixement nacional de Catalunya, a la garantia de les competències, a l’assumpció de noves competències i a la millora del sistema de finançament, en una lògica de tipus federal que es correspon amb l’ideari de CpC. Així mateix, CpC valora molt especialment la inclusió d’un Títol específic de Drets i Deures en el nou Estatut, que posa el ciutadà al centre mateix del nostre sistema polític i institucional, tot aprofundint el seu caràcter democràtic i social.

Per aquest motiu, CpC no comprèn ni comparteix la posició d’aquelles forces polítiques que s’han posicionat en contra del nou Estatut d’Autonomia. A més, CpC considera que és una incoherència reclamar-se hereu de la tradició catalanista i demanar el vot contrari a un Estatut que significa un avenç en l’autogovern i en els drets de ciutadania, en comparació amb l’actualment vigent.

En aquestes circumstàncies, CpC vol fer públic que dona suport a totes les decisions del President de la Generalitat, MH Pasqual Maragall, tant les decisions relatives al referèndum d’aprovació del nou Estatut, al govern de Catalunya i a l’evolució de la legislatura.

Comissió Permanent
Ciutadans pel Canvi

Exageraciones en torno al Estatut

Para el Partido Popular de Rajoy, Acebes, Zaplana y Piqué y para la caverna mediática el nuevo Estatut de Catalunya pretende romper España. Para Esquerra Republicana, prácticamente nos deja igual que el de 1979. Para Convergència i Unió vamos a cambiar de sistema de financiación y mejoraremos en competencias en casi todos los ámbitos (naturalmente, gracias a una entrevista de un rato en la Moncloa y no al trabajo que se hizo en la ponencia durante un año y medio). Para Alfonso Guerra, todo el mérito es de la Comisión Constitucional del Congreso, que ha pasado el cepillo por el texto del Estatut y en unas pocas semanas lo ha dejado como para que no lo reconozca “ni la madre que lo parió”.

¿No será que hemos hecho del exhibicionismo y la exageración las normas básicas de la comunicación política? ¿A qué vienen tantos salvadores de patrias diversas? ¿Acaso les necesitamos en un régimen democrático? ¿Cómo es posible que donde había un excelente Estatut, con competencias nuevas y una mejor financiación, pocos días después de la famosa foto pasemos a tener un pésimo Estatut? Y a la inversa, ¿cómo se explica que CiU votase en el Pleno del Parlament, el 30 de septiembre, contra algún título que ha votado a favor en las Cortes, habiendo quedado su redacción prácticamente idéntica? ¿Y cómo que el PP votase en el Pleno del Parlament a favor de un título que luego votó negativamente en las Cortes?

En este país se ha puesto difícil explicar por qué merece la pena, y mucho, votar afirmativamente en el referéndum. Y por qué hay que hacerlo con entusiasmo. Esta dificultad proviene, en parte, del hecho de que los partidos nacionalistas no cesan en su empeño de jugar a ser hoy los más soberanistas y mañana quienes más contribuyen a la gobernabilidad de España. Es un vicio antiguo. Jordi Pujol fue muy hábil jugando a este doble juego simultáneo y le han salido imitadores. Son los mismos que siempre andan echando las culpas de casi todos nuestros males a “Madrid”. Los mismos que han querido, una vez más, divulgar la idea de que la negociación del proyecto de Estatut en las Cortes se lleva a cabo entre dos entes políticos distintos (Catalunya y España) y no entre una parte y el todo, que es lo que realmente piensa y siente la mayoría de catalanes y catalanas. De este modo, se da a entender que a un lado de la mesa se sientan unos diputados catalanes (generalmente, los buenos) que discuten con otros diputados que se sientan enfrente: los españoles. Pero no es eso lo que yo he visto y vivido. ¿Con quién hemos discutido y negociado el texto del nuevo Estatut en Madrid? Pues, entre otros, con diputados al Congreso y con senadores que son militantes del PSC, de CiU, de ERC, del PPC y de ICV. La discusión ha sido entre el Parlament y el Congreso de los Diputados y entre el Parlament y el Senado.

Algo parecido ocurre con la lengua. Queríamos que el catalán tuviese reconocida la cooficialidad real con el castellano. Y así lo hace el nuevo Estatut. Recoge el derecho y el deber de conocer los dos idiomas en Catalunya y el derecho a ser atendido en cualquiera de ellos. También garantiza que nadie podrá sufrir discriminación por razón de lengua en Catalunya. ¿Qué más queremos? ¡Pues parece que no basta! Pero no me extraña, porque algunos llegan a hacerse antipáticos a base de negarse a reconocer la evidencia. Y la evidencia es que el gobierno de Rodríguez Zapatero favorece, por primera vez en España, el uso del catalán en el Senado (“es poco”); promueve el reconocimiento del catalán en la Unión Europea y la presencia de consellers en las reuniones del Consejo de Ministros de la UE (“también es poco”); da un apoyo decisivo al reconocimiento del dominio punt.cat en internet (tampoco se valora); cumple con su palabra de aprobar el traslado de los papeles de la Generalitat republicana desde el archivo de Salamanca, con el consiguiente desgaste electoral en otros lugares (no le damos importancia). ¿Acaso ha habido alguna vez en España un gobierno más sensible a las reivindicaciones y los intereses de Catalunya? ¿Algún nacionalista catalán lo va a reconocer algún día públicamente?

Al final, sin embargo, lo más importante y lo que realmente quedará va a ser un nuevo Estatut para Catalunya que es mucho mejor, y técnica y jurídicamente más preciso, que el que está en vigor. Cuando empezó este largo proceso, todos los grupos parlamentarios sabían perfectamente que el texto debería ser negociado en las Cortes. Por tanto, debía ser un texto que cupiera en la Constitución, pero también tan ambicioso que dotase de más competencias y mejor financiación a Catalunya. Y debía ampliar los derechos de los ciudadanos y ciudadanas de hoy y de los que van a nacer a partir del mismo día de su entrada en vigor. Todos estos requisitos se han cumplido y el proyecto de Estatut ha mejorado en muchos aspectos a su paso por las Cortes. Ahora será el pueblo de Catalunya quien tenga la última palabra en el referéndum. Y hay que aprovechar esta ocasión histórica para votar que sí con entusiasmo y poner en evidencia a quienes nieguen los grandes avances y las mejoras que el nuevo Estatut representará para Catalunya.

Auge de los blogs progresistas

Copio el siguiente texto, descaradamente, del magnífico blog de Zuriñe Vázquez:

"Entre marzo y agosto de 2005 el número de blogs en la red experimentó un crecimiento que fue de 7,8 millones a 14,2 millones. Cada cinco meses aproximadamente este universo online está doblando su tamaño. Ha habido una gran polémica en los últimos tiempos acerca del activismo en internet y los blogs. Los blogs están en el punto de mira de los partidos políticos y los mass media debido al fenómeno sociológico en que se han convertido.

El poder político real y su influencia están siendo, ahora, manejados desde grupos y comunidades online, y la tendencia parece apuntar que ese es el futuro. Se está produciendo una naciente estructura social en internet y en la manera como usan la Web tanto los conservadores como los progresistas para comunicar y vender sus ideas. Al principio era más bien la comunidad conservadora la que se había adueñado del espacio internauta con supremacía de sus propias Webs, lo que llaman una infraestructura conservadora. Sin embargo, desde el año 2002 una serie de campañas políticas y eventos de la ciudadanía han creado un nuevo activismo online: la blogosfera o blogs. La blogosfera, y en particular la blogosfera progresista ha surgido como una fuerza política imparable. Han forjado un nuevo electorado, un nuevo set de lideres y un nuevo campo de relaciones sociales.

Entender estas blogoesferas y saber como interactuar con ellas es la clave del éxito en la política del siglo XXI.

Blogs y vida pública: datos
Internet está jugando un papel cada vez más importante en el discurso y la organización política americana. Según una reciente encuesta de Pew Internet y American Life Project, 33% de los americanos han consultado internet para procurarse información sobre política y un 15% de americanos leen blogs. Está claro que la red va a adquirir mucha importancia en el próximo contexto presidencial del 2008.

Los datos de un estudio anual del fenómeno blogs sugieren que los bloggers (o usuarios de blogs) tienden a ser jóvenes, burgueses o profesionales liberales, hombres, de ideas progresistas e independientes y muy activos políticamente, cuya influencia se ha hecho notar en los últimos años. Casos como la campaña que colocó en los principales medios americanos el Memo de Downing Street, o el blog de Josh Marshall que jugó un papel crucial en la derrota de los planes presidenciales con respecto a la seguridad ciudadana entre otros. Hay que añadir que numerosos blogs están siendo una voz crítica sobre la guerra de Irak, el caso Rove o Tom Delay.

La derecha y los blogs: una rápida ojeada
Los conservadores usan las mismas tácticas en los blogs que en los tradicionales medios de comunicación: Atacan a los media y a los progresistas. La derecha no forma comunidades independientes online, sino que desde sus propios espacios desconectados crean Webs que refuerzan sus ideologías, que a su vez son alimentadas por las instituciones y por la maquinaria mediática de la derecha. Muchos blogs de derechas reiteran la información que generan las instituciones conservadoras, en muchos casos empleando el victimismo y atacando sin pruebas a los progresistas y sus comunicadores. Recordemos que el éxito de estos grupos se ha basado siempre en la manipulación mediática.

La izquierda y los blogs: construyendo sociedades digitales
Los blogs progresistas están construyendo colectivos de activistas, lo que está generando una nueva actividad política en la red. Los blogs y las organizaciones online crean forums donde la gente puede envolverse en política y ser parte activa, reforzando a su vez el diálogo. Esto les ha supuesto un rápido crecimiento en los últimos años.

¿Cual es la diferencia esencial entre ambas blogosferas?, la blogosfera progresista está introduciendo nuevos actores en la escena política y la blogosfera conservadora facilita, más bien, continuar con la organización política mundial que siempre han considerado justa.

Dominación temprana de la derecha
Según los últimos sondeos de la blogosfera en el año 2003 el tráfico de los blogs se concentraba en un pequeño número de blogs estrella y los bloggers conservadores ganaban con diferencia a los progresistas en cuanto a tráfico se refiere. Hay que tener en cuenta que en el año 2003 la blogosfera conservadora era tres veces mayor que la progresista.

El crecimiento de la blogosfera progresista
En los dos últimos años la dinámica política de internet ha dado un revés considerable. Ha aumentado aproximadamente cinco veces el tamaño del total de la blogosfera política de hace dos años. Los 98 blogs progresistas más visitados suman la sorprendente cantidad de 15,181,146 páginas visitadas por semana, alrededor de 2 millones por día. Comparando, vemos que los 150 blogs conservadores más importantes suman menos de 10 millones de páginas visitadas por semana en el mismo periodo, y 1 millón de visitas diarias.

En menos de dos años la blogosfera progresista ha pasado de menor representación a casi doblar en tamaño y visitas a los conservadores. Tal vez los progresistas no se han adaptado los primeros al mundo virtual, pero se han puesto las pilas y han alcanzado una rápida mayoría en poco tiempo.

Todos los blogs van en aumento
Es crucial anotar que el rápido crecimiento de los colectivos políticos en la red no se concentra sólo en la blogosfera progresista. En los dos últimos años el tráfico de los 1.000 blogs políticos más importantes ha pasado de 500.000 visitas por día a 3,000,000. Las comunidades progresistas han aumentado su audiencia más rápido que la blogosfera conservadora. Pero hay que recalcar que los blogs conservadores no están estancados y se requiere una continúa mejora en la blogosfera progresista para mantener el actual avance. Lo que exige la construcción de una estructura competitiva en términos de accesibilidad, softwares actualizados y buscadores.

Crecimiento descontrolado de los blogs
Lo que es preocupante en cuanto a la distribución del tráfico es que los blogs conservadores pequeños son más numerosos que los blogs progresistas pequeños. Es significativo que cuanto más pequeño es un blog su foco de acción es más local. Un avance de los blogs pequeños y locales significa también un avance en la carrera política a pequeña escala, lo local. Mientras los progresistas marcan la pauta en el discurso del conjunto de la blogosfera, hay que reconocer que los conservadores se llevan la palma en las distancias cortas. Sea por la causa que sea este es un reto al que la blogosfera progresista se debe enfrentar. Si no se invierte tiempo, energía y recursos en la construcción de blogs locales superiores a los conservadores, la ventaja del liderazgo progresista en la red se reducirá significativamente".

Chris Bowers y Matthew Stoller, agosto 2005, Instituto de Nuevas Políticas

Per fi, l'Estatut del Cooperant

El Consell de Ministres ha aprovat aquesta petició històrica de les ONG. L'Estatut, que de moment beneficiarà 1.400 cooperants, preveu una assegurança col·lectiva i mesures per recolzar la seva reincorporació al mercat laboral.

Segons la Coordinadora d'ONG de Desenvolupament a Espanya (CONGDE), l'aprovació de l'Estatut del Cooperant suposa “un gran avanç en el reconeixement de les particularitats pròpies dels cooperants” i promou la seva “estabilitat, seguretat, no discriminació i garanties en la protecció social, laboral i fiscal”.

La Llei de Cooperació Internacional al Desenvolupament, que va ser aprovada l’any 1998, parlava de l'obligació d'aprovar un Estatut que regulés els drets i deures dels cooperants espanyols en països en vies de desenvolupament, però fins ara la normativa no s'havia materialitzat. Com explica el portaveu de la CONGDE, Félix Fuentenebro, “no només era un deute legal, sinó també un deute moral”.

Entre les novetats de l'Estatut del Cooperant destaquen sobretot l’anomenada assegurança col·lectiva, que serà finançada en part per l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional, i mesures per promoure la incorporació al mercat de treball dels cooperants que, finalitzada la seva tasca en l'estranger, retornin a l’Estat espanyol. Amb aquestes mesures “es reconeixeran les especials circumstàncies en les quals treballen els i les cooperants i s'equipararan en drets amb la resta de la població espanyola”, afirma la CONGDE, que diu que amb l'aprovació de l'Estatut es beneficiaran “prop de 1.400 cooperants espanyols que desenvolupen la seva feina en situacions de risc”.