Hay Podemos para rato

(Articulo que me ha publicado la revista El Ciervo en el número de noviembre/diciembre 2014)

No voy a ser muy original si afirmo que la repentina aparición de Podemos en el panorama político español, su espectacular ascenso y su previsible consolidación en próximas elecciones son fruto, principalmente, del asco y el hastío que ha producido en la mayoría de una sociedad muy castigada por la crisis el goteo constante de casos de corrupción y despilfarro en los poderes públicos, desde la Corona hasta el último edil del último pueblo.

Es éste un fenómeno propio de la Europa del sur, donde hay una sensación bastante generalizada entre la población de que las clases dirigentes (no sólo los políticos) han forzado la legalidad en beneficio propio durante años y se han enriquecido fraudulentamente a costa de las clases medias y bajas, mientras predicaban unos valores en los que no creían en absoluto. Ahora, además, durante los últimos años, han culpado de la crisis al ciudadano de a pie y le han exigido esfuerzos suplementarios que ellos mismos no estaban dispuestos a realizar. Hay demasiada gente viviendo al límite.

No creo que Podemos pueda ser, por sí solo, la Solución, con mayúsculas, a los graves problemas que aquejan a España. Puede resultar una alternativa interesante en su día, pero desconfío de las fuerzas que se consolidan en pocos meses, a partir de la agregación de personas y grupos que ni siquiera se conocían antes.

Lo que me parece claro, sin embargo, es que los grandes partidos de siempre (la famosa casta) están podridos y no parecen dispuestos a transformar a fondo ni a sí mismos ni al régimen que parieron según su propia conveniencia. Mientras esto no ocurra, tenemos Podemos para rato.

La ley y el poder

Manuel Rivas recuerda en El País una sentencia de Stanislaw Lec: "La ignorancia de la ley no exime de su cumplimiento. Pero su conocimiento a menudo sí".

Una buena descripción de lo que ha sido el día a día en este maravilloso régimen político que, supuestamente, debemos preservar tal como está.

Algunes persones justes

[Article que publico avui al web http://www.justiciaipau.org ]

No sé com acabarà el procés a Catalunya, però el que em sembla que ja no mereix cap dubte és que, passi el que passi aquí, la Transició espanyola està perfectament amortitzada. Acabada. Superada pels esdeveniments de tota mena que han desemmascarat un cúmul de falsedats sobre les quals s’havia bastit un sistema avui caduc.

Però, atenció! Contràriament al que se sol afirmar, la meva opinió és que el que ha fallat estrepitosament no ha estat tant l’arquitectura del règim, que potser no era tan dolenta per se com ara se sol dir, sinó que han fallat les persones. El gran fiasco de la generació de la transició no és, per a mi, el de les institucions que van parir, i que Déu n’hi do com han funcionat, sinó el fracàs de les classes dirigents; de les elits de tota mena. I és més greu encara si pensem que estem parlant del naufragi ètic d’una generació que es va inflar a parlar de valors mentre construïa una democràcia alternativa a la llarga i ferotge dictadura.

Vist amb la perspectiva dels anys, podríem descobrir amb estupefacció i contrarietat que l’acte polític de més grandesa i generositat en els darrers quaranta anys a l’Estat espanyol hagués estat la pròpia immolació de les Corts franquistes en aprovar la Llei de Reforma Política. D’allà cap aquí, la resta de decisions institucionals significatives i rellevants poden aparèixer als ulls de molta gent només com una manera d’adequar el sistema a les voluntats i capricis de les classes dirigents. La qual cosa, vista com a ciutadans que es van il•lusionar amb els esdeveniments i els canvis del seu país, no deixaria de resultar ben decebedora.

Però vull insistir que, a hores d’ara, el què comença a semblar cada cop més clar és que una gran part de la generació que va liderar la transició ens ha estafat. El gat per llebre potser no va ser la transició en ella mateixa (amb idèntiques normes i lleis altres països han crescut en tots els sentits), sinó que van voler aparentar el què no eren. No van deixar mai de parlar-nos de valors, des de la dreta i des de l’esquerra, des del nacionalisme i el presumpte no nacionalisme.

En tots els estaments i partits, en tots els territoris, de la Corona fins a l’últim regidor corrupte, passant pels parlaments i els governs, apareix avui merda sota la catifa. Fins i tot quan no es pot provar que hi hagi hagut obertament corrupció o ús indegut dels fons, sempre es pot trobar aquell president que no ha impedit que el femer creixés a casa seva, o un altre que es deia socialista i s’ha fet amic d’un dels homes més rics del planeta, viatja pel Carib en vaixells luxosos mentre fuma un dels Cohiba que tant li agraden o declara amb displicència que s’avorreix en el consell d’administració d’una companyia multinacional.

I no solament s’ha de pensar en els polítics. La corrupció és possible també perquè hi ha corruptors. I una massa ingent a la qual no li ha semblat malament la corrupció. Manuel Vicent ha escrit recentment que “ha estat l’angoixa social creada per la crisi, no la moral ciutadana, la que ens ha obert els ulls davant de tanta escombraria política”.

Tothom té dret a estar enfadat i per això està passant el què està passant. Apareixen a l’horitzó opcions alternatives que s’han fet en quatre dies, que no han tingut temps per madurar, però que ja despunten a les enquestes. No crec que siguin cap Solució en majúscules, però són percebudes per molts com l’única alternativa possible a “la casta” i la resposta que es mereixen els “professionals” deshonestos en qui la majoria havia posat la seva confiança. Aquestes noves formacions ajudaran molta gent a digerir per la via de les urnes una bona part del malestar social.

Permeteu-me, però, que en aquesta hora de descrèdit de la política institucional, d’escepticisme respecte que aquesta activitat pugui ser una noble opció de servei públic, jo reivindiqui (interessadament, egoistament si voleu, fins el punt que hi he estat personalment compromès) l’existència de persones justes que, en haver-se dedicat a la política, han donat el millor d’elles mateixes, algunes durant molts anys, i han cregut honestament en el valor d’allò que feien. Que no han buscat cap més recompensa ni retribució que la satisfacció del treball ben fet, que han viscut de la seva nòmina i que estaven convençudes que la participació política institucional era la millor via per aconseguir transformar la realitat en la direcció que elles consideraven millor per al seu país.

La capital de la igualtat d'oportunitats

[La meva modesta contribució al Llibre Blanc sobre la capitalitat de Barcelona]

¿Quina hauria de ser, per a mi, la clau de volta de les polítiques socials? Una aposta ferma i decidida per la igualtat d’oportunitats.

El nostre món no és just ni igualitari; les persones es troben, en néixer, amb circumstàncies molt poc equitatives i entorns de capacitats econòmiques i culturals ben poc equivalents. La igualtat no es pot aconseguir només a base d’ajuts ni subvencions. Calen algunes accions de discriminació positiva temporal i invertir més i oferir més recursos en aquells que tenen majors mancances. L’objectiu prioritari de les polítiques públiques ha de ser ajudar a corregir les diferències i, sobretot, reequilibrar una pole position que faci possible iniciar la cursa des de punts de partida relativament comparables. En definitiva, l’ideal seria que qualsevol persona pogués desenvolupar de manera autònoma i amb plenitud el seu projecte de vida.

Quan més a prop del bressol s’aconsegueixi i més reconeixement de dret se li doni, més eficaços resultaran els esforços i més es podrà evitar que la despesa social s’hagi d’acabar materialitzant en forma de subsidi o d’ajuts puntuals.

Crec que Martine Aubry ho definia molt encertadament quan escrivia que “els serveis públics són el patrimoni dels qui no tenen cap altre patrimoni”. Per això és tan decisiu, en clau de futur, l’accés a una educació i una sanitat de qualitat i a un habitatge digne.

El treball social, amb els seus defectes i les seves virtuts, i amb el major respecte per als professionals que s’hi dediquen, ve a ser com una cataplasma que la societat s’aplica a sí mateixa per fer front a una malaltia greu que necessitaria un altre tipus d’intervenció molt més profunda.

Durant els anys de bonança econòmica i, sobretot, mentre hi havia una amenaça imaginària del bloc comunista, va existir un feble equilibri de poders i contrapoders a l’Europa occidental que va aconseguir uns nivells de benestar remarcables en uns quants països. No pas el nostre, que té el mal costum d’arribar tard a totes les festes. Els sistemes democràtics i de benestar europeus de la segona meitat del segle XX van representar el paradigma més aproximat a l’ideal del socialisme democràtic que ha conegut la humanitat. D’aleshores ençà, ens hi hem anat allunyant en la pràctica amb precipitació, especialment en el terreny ideològic, on ja fa temps que el liberalisme més extrem ha esdevingut gairebé hegemònic.

Avui la igualtat d’oportunitats torna a tenir mala premsa, si és que mai va deixar de tenir-ne; els qui l’havien defensat sembla que se n’avergonyeixen i les noves generacions no estan per la labor. Salvant les distàncies, això mateix ha passat amb els impostos: als qui en tenien clara la bondat com a eina bàsica irrenunciable per a la redistribució de la riquesa els van narcotitzar els cants de sirena neoliberals, i els qui mai no n’han volgut saber res han aconseguit que es percebin per una gran part de la societat com una monstruositat que devora la iniciativa privada i fomenta la inoperància de la maquinària administrativa pública.

També la lluita contra el frau fiscal ha estat debades. No sembla que a Catalunya sigui menor que a la resta de l’Estat. Sempre a la cua d’Europa.

Per això em sembla que cal reivindicar la seqüència impostos/serveis públics de qualitat/justícia social, per fer possible el nivell màxim d’igualtat d’oportunitats. La resta, ja ho he dit, són pegats; potser necessaris en moments de crisi profunda i nivells d’empobriment com l’actual, però cal que siguem conscients que les respostes d’emergència que estem oferint poden ser humanament imprescindibles però no ofereixen la solució al problema.

Ser campions també en justícia social

Barcelona és percebuda arreu com una ciutat d’èxit. S’ha d’aprofitar aquesta oportunitat en benefici de tots. A aquesta imatge hi ha contribuït una sèrie de factors que tenen a veure no solament amb l’emplaçament o el clima o amb una suma d’actuacions arquitectòniques i urbanístiques.

L’atractiu de la ciutat li ve per haver sabut sumar elements de caràcter natural, que no són pròpiament mèrit de ningú, d’altres que ja hi eren però no s’havien sabut explotar suficientment i també, d’una manera molt substancial, pel reconeixement d’un model de ciutat amable, cohesionada, integradora, cosmopolita, abastable… una ciutat que s’ha volgut i dissenyat expressament equilibrada. S’ha explicat a bastament pels qui en foren responsables en altres èpoques: un objectiu clau va ser evitar una única centralitat; evitar que tots els esforços en la renovació i l’embelliment es destinessin a unes àrees centrals on s’hi ubiquessin els negocis, el turisme, el gran comerç… En definitiva, evitar que hi hagués una “ciutat per ensenyar” al costat, i al marge, d’una realitat que hagués calgut amagar.

No només es van buscar i fomentar centralitats diverses, també hi va haver una aposta molt forta per la rehabilitació i la dignificació d’uns barris perifèrics que s’havien sentit injustament tractats pels ajuntaments anteriors a la democràcia. És comprensible, doncs, que una part molt important de la ciutadania hagi percebut durant anys que el barri i el conjunt de la ciutat eren per a ella millors que abans, que l’administració local els feia costat, entenia els problemes i resolia una bona part de les necessitats materials de la gent. Tot això, a més, en un clima general de major riquesa i, en línies generals, de major bonança econòmica. Hi han hagut crisis periòdiques i algunes molt severes, però fins ara sempre en un context de tendència cap al creixement que feia que se suportessin relativament bé, sempre a l’espera que passada la tempesta tornaria el bon temps.

Si algun retret seriós es pot fer als governs municipals és haver basat les seves polítiques en la reinversió de la riquesa, de manera més o menys equitativa segons la sensibilitat de cadascú, més que no pas en buscar una major igualtat com a resultat de la redistribució de la riquesa. Van ser uns bons gestors, tenien un model clar (i, en algun sentit, fins i tot progressista) de ciutat, van fer molta feina i van deixar la ciutat molt més endreçada que no l’havien trobat. Però, des del meu punt de vista, van fallar en allò principal: 35 anys després del primer ajuntament democràtic, avui no hi ha més igualtat d’oportunitats; les diferències econòmiques entre els més rics i els més pobres no s’han reduït.

És cert que la crisi global dels darrers cinc anys hi ha tingut molt a veure i a ningú no se li escapa tampoc que, en termes d’impacte real sobre la vida de les persones, als ajuntaments se’ls exigeix molt perquè estan més a prop de les persones, però se’ls donen poques eines, competències limitades i un finançament insuficient.

El que més hauria de capficar els responsables polítics, en qualsevol escenari de futur, hauria de ser dotar l’administració local dels recursos necessaris per a poder desenvolupar, des del nivell més proper a la ciutadania, les polítiques públiques imprescindibles per aconseguir una societat ben vertebrada, amb nervi i ganes de competir en el món global, però alhora integradora i capaç de promoure la màxima cohesió social. Aquesta seria una capital veritablement modèlica i exemple per als països més moderns.

EL GRAN DEFENSOR DE LA DEMOCRACIA

75 años después

Quienes se rebelaron contra la ignominia y la opresión en el gheto de Varsovia no fueron terroristas, sino héroes a quienes hay que recordar y honrar con respeto.

Setenta y cinco años después no hemos sido capaces de mejorar el mundo, pero hemos conseguido que las víctimas de entonces se hayan convertido en unos verdugos excelentes.

França, laboratori de l'esquerra

Alguna cosa s’està movent en la política francesa; i més concretament a l’entorn del partit socialista. No em refereixo només a la rapidíssima davallada del suport popular al president François Hollande, ja de per sí prou lamentable, tenint en compte el poc temps que fa que governa. Ni tampoc a la ja coneguda i a bastament propagada derrota electoral a les municipals del març. Dins del partit socialista francès s’estan produint moviments d’una certa magnitud que posen en qüestió les polítiques que la socialdemocràcia està duent a terme en els països on governa. La ciutadania amb sensibilitat d’esquerres comença a estar farta de la manca de gosadia dels partits socialistes tradicionals i reclama plantar cara als poders fàctics que estan governant Europa i que es dissenyin noves estratègies genuïnament progressistes.

Els diaris d’aquí s’han fet ressò de les protestes internes que han afectat el flamant nou primer ministre per les retallades que posarà en marxa. Manuel Valls les ha hagut de pactar amb dos grups interns dissidents. Molts dels seus diputats i diputades volien evitar fer el joc als interessos alemanys i evitar allò que s’ha anomenat l’”austericidi”, que està condemnant el sud d’Europa a la misèria i a l’augment flagrant de les desigualtats.

Però hi ha un altre corrent de fons, més rellevant a llarg termini, dins del socialisme francès. I aquest ha passat desapercebut, tapat per les grans dades de l’enfonsament de l’esquerra francesa a les municipals, el triomf de la dreta i l’ascens molt significatiu de l’extrema dreta nacionalista i xenòfoba del Front Nacional. El cas més paradoxal d’aquest corrent ha estat el de Montpeller, capital del Llenguadoc-Rosselló. En aquesta ciutat estudiantil, oberta i cosmopolita, ha guanyat les eleccions municipals un dentista dissident que s’havia negat a plegar-se a la voluntat d’un aparell de partit implacable. Quan Philippe Saurel, fins aleshores regidor de cultura, va manifestar que pensava presentar-se a les primàries, convençut que podia comptar amb un ampli suport de la ciutadania, la direcció del partit es va espantar i va decidir unilateralment (en un gest que dissortadament s’ha convertit en massa habitual) que justament allà les primàries es limitarien només a la militància. Saurel va optar per no concórrer en un procés que considerava viciat i el candidat oficial es va enfrontar amb un jove a qui ningú coneixia i que, curiosament, un cop passat el tràmit de les primàries, es va incorporar a la papereta oficial socialista.

Mentrestant, Philippe Saurel va reunir els suports necessaris per presentar-se com a candidat independent d’esquerra i va aconseguir donar la campanada, en una ciutat que sempre ha votat les esquerres però que ha demostrat estar farta de certs comportaments dels partits tradicionals. A la segona volta, la llista Saurel va quedar deu punts per davant de la dels antics companys i ara rivals socialistes, malgrat l’escassetat de mitjans amb què va haver de lluitar per l’alcaldia. La tenacitat del candidat, una bona dosi d’imaginació i la claredat d’un missatge inequívocament progressista i alternatiu li van donar la victòria. I ara, el nou alcalde ja ha anunciat que pensa convertir Montpeller en el laboratori d’una altra manera de fer política i de relacionar-se amb una ciutadania madura que sap molt bé el què vol. De moment, ja ha realitzat alguns nomenaments sorprenents.

Caldrà estar molt atents a l’evolució de fenòmens com aquest o com el de Grenoble, on es va imposar una llista independent amb ecologistes i militants de moviments socials, que també han promès fer canvis radicals en la manera de relacionar-se amb la ciutadania. Sobretot perquè França ha estat moltes vegades un laboratori d’innovació política i social.

 

Decadencia de un régimen

(artículo que publico hoy en el diario El País)

Durante los larguísimos años de la violencia etarra y la kale borroka, oímos miles de veces cómo representantes de las instituciones del Estado y de los partidos políticos citaban como ejemplo al independentismo catalán. Era, decían, la vía a seguir para defender, de forma pacífica y no violenta, cualquier idea, por descabellada que pudiera parecer. Y eran, claro, los tiempos en los que nadie creía cabalmente que en Catalunya los defensores de la independencia pudieran llegar ni remotamente a rozar la mayoría algún día. 

Los tiempos cambian, las estrategias de los violentos a veces también, pero hay formas de entender el ejercicio del poder que están incrustadas en el ADN del Estado y que difícilmente evolucionan. El problema político fundamental en España, desde el punto de vista institucional, es que no ha superado la concepción centralista, unitarista y homogeneizadora que ha dominado su historia. Las dos Repúblicas fueron intentos fallidos, por razones muy distintas, de cambiar el statu quo. Y en algún momento pareció que el estado de las autonomías había acabado con esa visión, pero a la vista del apoyo al proceso recentralizador del PP hoy vemos que el Título VIII de la Constitución, para la mayoría de españoles, fue un peaje obligado en aras del consenso de la transición. En realidad, nunca ha sido digerido realmente por las castas políticas, económicas y funcionariales residenciadas en el Madrid que manda y ha mandado siempre en España. Las castas han dominado la capital, que es lo mismo que decir que han dominado España: las mismas familias de militares, el mismo alto funcionariado, las mismas familias políticas, la nobleza latifundista. No ha habido revolución burguesa, ni de otro tipo. El despotismo del Madrid poderoso no ha ido sólo contra Cataluña o el País Vasco; ha sido general y contra todos los territorios. Primero se expoliaron las colonias y, una vez perdidas estas, la voracidad sin límite y la incapacidad del poder central para crear riqueza por sí mismo y organizar un estado moderno, llevó a la vampirización del país en general. Las regiones rurales menos desarrolladas simplemente fueron usadas como fincas privadas para el recreo y la caza. Y a las regiones más activas se las dejó crecer y desarrollarse a su gusto, siempre que no cuestionasen el sistema político e impositivo imperante ni, menos todavía, el predominio del poder central. Así ha sido hasta hoy; aunque es justo reconocer que este reparto del poder no siempre le ha ido mal a las burguesías locales. Mientras la mayoría de catalanes y vascos aceptó ese sistema todo funcionó más o menos bien. Pero nunca ha habido un reconocimiento explícito del carácter plurinacional o plurilingüe del Estado. Las características propias de la nacionalidad eran aceptadas sólo dentro del reducto geográfico correspondiente.

Cuando los nacionalistas volvieron al gobierno de España, los equilibrios empezaron a resquebrajarse. En su afán por recuperar parcelas de poder presuntamente perdidas, Aznar, Rajoy y el PP han hecho todo cuanto han podido por dinamitar incluso los frágiles equilibrios en los que se sostenía el régimen. Ese espíritu de reconquista, primero en el plano del rearme estrictamente ideológico y más adelante también en el terreno legal y fáctico, coincide plenamente con un hundimiento profundísimo del sistema político español. La crisis económica y la estafa financiera lo han hecho aún más evidente, pero el verdadero fracaso de la España de la transición ha sido, sobre todo, el fracaso moral de sus clases dirigentes. En las actuales circunstancias, al Estado ya sólo le queda la vía de la violencia y de las amenazas para mantener el poder sin que los de siempre pierdan sus privilegios. Violencia son los desahucios masivos y la negativa a aprobar la dación en pago, violencia han sido las ventas de preferentes a los pequeños ahorradores, violencia es desmantelar servicios públicos porque no hay dinero cuando sí lo ha habido para salvar a los bancos, violencia es que bajen los salarios también en las empresas con beneficios, violencia es que Hacienda sea fuerte en las multas a los asalariados y débil en la persecución del fraude… Y amenaza es que todos los argumentos que se hayan dado para convencer de su supuesto error a los independentistas sean de carácter coercitivo; ni un solo motivo basado en la ilusión ni la esperanza, ni la remota posibilidad de trabajar en un proyecto colectivo …. Según esa triste visión, la pertenencia a España resultaría una broma del destino o un castigo de los dioses, y España misma una especie de prisión de la que sería imposible escapar, ni ahora ni nunca, por los siglos de los siglos, sin riesgo para la propia vida. Ni capacidad de seducción ni argumentos convincentes de que merezca la pena pertenecer a esta cosa compleja que llaman España. Solo faltaba criminalizar al movimiento independentista. Y parece que en esas andamos.

 

Sefardites, moriscs o negres

El govern central ha aprovat una mesura molt innovadora: obrir la possibilitat de concedir la nacionalitat espanyola als descendents dels jueus sefardites, que van ser expulsats d’Espanya durant els segles XV i XVI. Podríem dir que aquesta és una decisió “històrica”, en el sentit que se situa gairebé fora del temps real. Si la cosa va endavant de debò, s’obrirà la porta de la nacionalitat a centenars de milers de persones que probablement no s’hagin sentit mai espanyoles, pel simple fet que sis segles enrere uns parents molt llunyans van viure per aquí i van ser víctimes de la intransigència i el fanatisme dels seus compatriotes.

D’entrada, crida l’atenció que un govern al qual li sembla que la reivindicació del dret a decidir dels catalans resulta ridícula perquè pretén entroncar amb una legitimitat de fa tres segles, s’hagi de remuntar ara sis segles enrere per entroncar amb l’espanyolitat d’unes famílies el mèrit de les quals ha estat conservar més o menys l’ús d’una llengua ancorada en un passat idealitzat.

Malgrat tot, he de dir que a mi la mesura no em sembla ni bé ni malament. Un cop més, però, tinc la impressió que el govern Rajoy ha buscat un altre cop d’efecte per tenir-nos distrets i no li ha acabat de funcionar del tot. Cada cop em fa més la pinta de viure en un planeta diferent del meu. Jo veig per aquí, dia sí dia també, desenes o centenars de persones que volen entrar al nostre país i se’ls rep a cops de porra, amb reixats infestats de ganivetes, o disparant-los boles de goma a dins del mar fins provocar-los la mort per ofec. Veig centres d’internament on es maltracta la gent pel sol fet de ser estrangera... I, d’altra banda, penso que molt probablement el mateix govern que ha aprovat la mesura favorable als descendents dels sefardites, seria incapaç de fer el mateix amb els descendents dels moriscs, per més que molts d’ells també estarien disposats a jurar sobre l’Alcorà que porten segles somniant de tornar a l’enyorada Al-Andalus.

Mentrestant, la Unió Europea i el Consell d’Europa han palesat la seva inquietud per la duresa del tracte als immigrants a les fronteres espanyoles i per l’ús exagerat de la força i la repressió a les fronteres i als centres d’internament.

Crida l’atenció que siguem tan amables amb els descendents dels expulsats de fa sis segles i tan poc respectuosos amb els actuals. O és que, tal vegada, estem pensant que ja oferirem la nacionalitat, d’aquí a sis segles, als rebesnéts dels morts actuals de l’estret de Gibraltar?

Adéu Alfons

Aquest migdia ha mort a Barcelona l’Alfons Banda i Tarradellas. Fundador de la Fundació per la Pau (avui FundiPau), en va ser president fins el 2011 i actualment n’era el president del seu Comitè Internacional. També era vicepresident de l’Institut Català Internacional per la Pau.

Des de FundiPau lamentem profundament la seva pèrdua i alhora, volem mantenir viu el seu exemple de treball constant, tenaç i confiat per la pau. El seu convenciment que la pau és el camí, és el que continuarà marcant el nostre.

 

L’Alfons Banda va néixer a Girona, l’any 1944. Químic de formació, va desenvolupar la seva carrera professional en l’àmbit de l’educació, com a professor i director en diverses institucions educatives.

El seu interès pel pacifisme va començar a la dècada dels 70 del segle passat de la mà de persones com Joan Gomis, Lluís Maria Xirinacs, Fèlix Martí, Arcadi Oliveres i Pepe Beúnza. A l’inici dels 80 rep una altra influència decisiva, la del Premi Nobel de la Pau Sean McBride, a qui considerava un dels seus mestres. Arran d’una conferència de McBride a Barcelona, l’Alfons juntament amb un petit grup de persones, decideixen fundar una entitat amb l’objectiu d’avançar cap a la cultura de pau, basada en la força transformadora de l’opinió pública: la Fundació per la Pau.

 

Al llarg de la seva trajectòria compromesa amb el moviment i el treball per la pau, l’Alfons va participar activament en incomptables trobades, manifestacions, conferències, tallers i actes reivindicatius a més de publicar dos llibres sobre educació per la pau i molts articles en diversos mitjans de comunicació. També va formar part d’organismes com el Consell Català de Foment de la Pau i va tenir la intuïció per a la creació de l’Intitut Català Internacional de la Pau (ICIP), del qual fins ara n’era vicepresident i hi dirigia la col·lecció de llibres Clàssics de la pau i la noviolència. Va ser un dels membres impulsors del col·lectiu Pau i Treva amb qui, al final d’una procés de reflexió, va participar en la redacció del document Catalunya, nació de pau, i era membre del Jurat del premi de periodisme solidari Memorial Joan Gomis, entre d’altres activitats.

 

Però, per conèixer millor l’Alfons, el més indicat són les seves paraules: “Segueixo amb un compromís mantingut per la cultura de pau pel qual no m’ha faltat mai imaginació, ni m’han fallat les intuïcions, però en el que sovint m’ha flaquejat el coratge. De tot plegat en queda un destil·lat: la pau és el camí, exigent, cap a una humanitat més justa i fraternal, i el perdó i la reconciliació, les actituds necessàries per trencar la cadena de causalitats que expliquen una història permanentment violenta que no volem continuar.”

 

(Del web de la Fundació per la Pau - 30/1/14)

El PSC i la democràcia interna

L’enfrontament que han mantingut fins fa poc temps el PSOE i el PSC va estar a punt d’acabar amb un trencament dramàtic, que no hauria tingut retorn possible. Hi van haver veus molt influents dins del partit espanyol que defensaven amb entusiasme la ruptura; però els líders actuals dels dos partits han tingut clar en tot moment que consumar el divorci allunyava sine die la recuperació de la credibilitat i, encara més, la possibilitat de guanyar unes eleccions generals i tornar al govern de l’Estat. Aparentment, l’acord entre els dos dirigents, beneït per la nova líder de la potent federació andalusa, l’hauríem d’entendre com un contracte que permetria, sobre el paper, salvar la cara i el futur als dos equips. En la pràctica, però, el cert és que per evitar que el PSOE ressuscités la seva Federació Catalana, el que han fet Pere Navarro i els seus ha estat convertir de facto el PSC en la nova federació catalana del PSOE. És una incongruència, sobretot venint de l’únic primer secretari que s’ha atrevit a ordenar al seu grup parlamentari al Congrés que trenqués la disciplina de vot. Un bon exponent del què ha estat fins ara la trajectòria de Pere Navarro al capdavant del partit.

El PSOE i Antonio Balmón l’han convençut que calia redreçar les coses i dotar de coherència la política del PSC. Sens dubte, en l’actual situació a Catalunya, quan la defensa del dret a decidir ha substituït tota la resta de dialèctiques polítiques i ideològiques (malgrat els esforços d’ICV-EuiA), aclarir les posicions en aquest terreny li pot permetre al PSC aturar la davallada permanent d’intenció de vot. El que difícilment aconseguirà amb aquest desgavell serà recuperar el terreny perdut. I, sobretot, hauran de passar dècades abans no siguin capaços els socialistes catalans de tornar a aportar 25 diputats al Congrés dels Diputats, per a la governabilitat d’Espanya. En temps de tribulació, encara és més inviable nedar i guardar la roba. El PSC acaba de llençar per la borda tota una llarga història de socialisme catalanista. Com ja ha assenyalat algú, en aquesta decisió de Geli, Elena i Ventura no hi ha cap mena de transfuguisme, és tot un partit polític (o sigui els altres 16 diputats i diputades) qui ha convertit el seu vot en un autèntic transvestisme polític i ideològic.

El que està passant avui al PSC és el triomf de persones que sembla que enyorin els seus anys d’iniciació en la militància política en organitzacions d’extrema esquerra; les mateixes que des del punt de vista organitzatiu, confiaven cegament en el centralisme democràtic. Sembla que aquí és on tornem a ser, o on alguns desitjarien que tornéssim a ser: un cop consumada la votació en el consell nacional, queden anul·lats per reial decret els compromisos electorals i la tradició catalanista del partit i qui gosa remarcar-ho és acusat de traïdor i condemnat al foc etern.