França, laboratori de l'esquerra

Alguna cosa s’està movent en la política francesa; i més concretament a l’entorn del partit socialista. No em refereixo només a la rapidíssima davallada del suport popular al president François Hollande, ja de per sí prou lamentable, tenint en compte el poc temps que fa que governa. Ni tampoc a la ja coneguda i a bastament propagada derrota electoral a les municipals del març. Dins del partit socialista francès s’estan produint moviments d’una certa magnitud que posen en qüestió les polítiques que la socialdemocràcia està duent a terme en els països on governa. La ciutadania amb sensibilitat d’esquerres comença a estar farta de la manca de gosadia dels partits socialistes tradicionals i reclama plantar cara als poders fàctics que estan governant Europa i que es dissenyin noves estratègies genuïnament progressistes.

Els diaris d’aquí s’han fet ressò de les protestes internes que han afectat el flamant nou primer ministre per les retallades que posarà en marxa. Manuel Valls les ha hagut de pactar amb dos grups interns dissidents. Molts dels seus diputats i diputades volien evitar fer el joc als interessos alemanys i evitar allò que s’ha anomenat l’”austericidi”, que està condemnant el sud d’Europa a la misèria i a l’augment flagrant de les desigualtats.

Però hi ha un altre corrent de fons, més rellevant a llarg termini, dins del socialisme francès. I aquest ha passat desapercebut, tapat per les grans dades de l’enfonsament de l’esquerra francesa a les municipals, el triomf de la dreta i l’ascens molt significatiu de l’extrema dreta nacionalista i xenòfoba del Front Nacional. El cas més paradoxal d’aquest corrent ha estat el de Montpeller, capital del Llenguadoc-Rosselló. En aquesta ciutat estudiantil, oberta i cosmopolita, ha guanyat les eleccions municipals un dentista dissident que s’havia negat a plegar-se a la voluntat d’un aparell de partit implacable. Quan Philippe Saurel, fins aleshores regidor de cultura, va manifestar que pensava presentar-se a les primàries, convençut que podia comptar amb un ampli suport de la ciutadania, la direcció del partit es va espantar i va decidir unilateralment (en un gest que dissortadament s’ha convertit en massa habitual) que justament allà les primàries es limitarien només a la militància. Saurel va optar per no concórrer en un procés que considerava viciat i el candidat oficial es va enfrontar amb un jove a qui ningú coneixia i que, curiosament, un cop passat el tràmit de les primàries, es va incorporar a la papereta oficial socialista.

Mentrestant, Philippe Saurel va reunir els suports necessaris per presentar-se com a candidat independent d’esquerra i va aconseguir donar la campanada, en una ciutat que sempre ha votat les esquerres però que ha demostrat estar farta de certs comportaments dels partits tradicionals. A la segona volta, la llista Saurel va quedar deu punts per davant de la dels antics companys i ara rivals socialistes, malgrat l’escassetat de mitjans amb què va haver de lluitar per l’alcaldia. La tenacitat del candidat, una bona dosi d’imaginació i la claredat d’un missatge inequívocament progressista i alternatiu li van donar la victòria. I ara, el nou alcalde ja ha anunciat que pensa convertir Montpeller en el laboratori d’una altra manera de fer política i de relacionar-se amb una ciutadania madura que sap molt bé el què vol. De moment, ja ha realitzat alguns nomenaments sorprenents.

Caldrà estar molt atents a l’evolució de fenòmens com aquest o com el de Grenoble, on es va imposar una llista independent amb ecologistes i militants de moviments socials, que també han promès fer canvis radicals en la manera de relacionar-se amb la ciutadania. Sobretot perquè França ha estat moltes vegades un laboratori d’innovació política i social.