La capital de la igualtat d'oportunitats

[La meva modesta contribució al Llibre Blanc sobre la capitalitat de Barcelona]

¿Quina hauria de ser, per a mi, la clau de volta de les polítiques socials? Una aposta ferma i decidida per la igualtat d’oportunitats.

El nostre món no és just ni igualitari; les persones es troben, en néixer, amb circumstàncies molt poc equitatives i entorns de capacitats econòmiques i culturals ben poc equivalents. La igualtat no es pot aconseguir només a base d’ajuts ni subvencions. Calen algunes accions de discriminació positiva temporal i invertir més i oferir més recursos en aquells que tenen majors mancances. L’objectiu prioritari de les polítiques públiques ha de ser ajudar a corregir les diferències i, sobretot, reequilibrar una pole position que faci possible iniciar la cursa des de punts de partida relativament comparables. En definitiva, l’ideal seria que qualsevol persona pogués desenvolupar de manera autònoma i amb plenitud el seu projecte de vida.

Quan més a prop del bressol s’aconsegueixi i més reconeixement de dret se li doni, més eficaços resultaran els esforços i més es podrà evitar que la despesa social s’hagi d’acabar materialitzant en forma de subsidi o d’ajuts puntuals.

Crec que Martine Aubry ho definia molt encertadament quan escrivia que “els serveis públics són el patrimoni dels qui no tenen cap altre patrimoni”. Per això és tan decisiu, en clau de futur, l’accés a una educació i una sanitat de qualitat i a un habitatge digne.

El treball social, amb els seus defectes i les seves virtuts, i amb el major respecte per als professionals que s’hi dediquen, ve a ser com una cataplasma que la societat s’aplica a sí mateixa per fer front a una malaltia greu que necessitaria un altre tipus d’intervenció molt més profunda.

Durant els anys de bonança econòmica i, sobretot, mentre hi havia una amenaça imaginària del bloc comunista, va existir un feble equilibri de poders i contrapoders a l’Europa occidental que va aconseguir uns nivells de benestar remarcables en uns quants països. No pas el nostre, que té el mal costum d’arribar tard a totes les festes. Els sistemes democràtics i de benestar europeus de la segona meitat del segle XX van representar el paradigma més aproximat a l’ideal del socialisme democràtic que ha conegut la humanitat. D’aleshores ençà, ens hi hem anat allunyant en la pràctica amb precipitació, especialment en el terreny ideològic, on ja fa temps que el liberalisme més extrem ha esdevingut gairebé hegemònic.

Avui la igualtat d’oportunitats torna a tenir mala premsa, si és que mai va deixar de tenir-ne; els qui l’havien defensat sembla que se n’avergonyeixen i les noves generacions no estan per la labor. Salvant les distàncies, això mateix ha passat amb els impostos: als qui en tenien clara la bondat com a eina bàsica irrenunciable per a la redistribució de la riquesa els van narcotitzar els cants de sirena neoliberals, i els qui mai no n’han volgut saber res han aconseguit que es percebin per una gran part de la societat com una monstruositat que devora la iniciativa privada i fomenta la inoperància de la maquinària administrativa pública.

També la lluita contra el frau fiscal ha estat debades. No sembla que a Catalunya sigui menor que a la resta de l’Estat. Sempre a la cua d’Europa.

Per això em sembla que cal reivindicar la seqüència impostos/serveis públics de qualitat/justícia social, per fer possible el nivell màxim d’igualtat d’oportunitats. La resta, ja ho he dit, són pegats; potser necessaris en moments de crisi profunda i nivells d’empobriment com l’actual, però cal que siguem conscients que les respostes d’emergència que estem oferint poden ser humanament imprescindibles però no ofereixen la solució al problema.

Ser campions també en justícia social

Barcelona és percebuda arreu com una ciutat d’èxit. S’ha d’aprofitar aquesta oportunitat en benefici de tots. A aquesta imatge hi ha contribuït una sèrie de factors que tenen a veure no solament amb l’emplaçament o el clima o amb una suma d’actuacions arquitectòniques i urbanístiques.

L’atractiu de la ciutat li ve per haver sabut sumar elements de caràcter natural, que no són pròpiament mèrit de ningú, d’altres que ja hi eren però no s’havien sabut explotar suficientment i també, d’una manera molt substancial, pel reconeixement d’un model de ciutat amable, cohesionada, integradora, cosmopolita, abastable… una ciutat que s’ha volgut i dissenyat expressament equilibrada. S’ha explicat a bastament pels qui en foren responsables en altres èpoques: un objectiu clau va ser evitar una única centralitat; evitar que tots els esforços en la renovació i l’embelliment es destinessin a unes àrees centrals on s’hi ubiquessin els negocis, el turisme, el gran comerç… En definitiva, evitar que hi hagués una “ciutat per ensenyar” al costat, i al marge, d’una realitat que hagués calgut amagar.

No només es van buscar i fomentar centralitats diverses, també hi va haver una aposta molt forta per la rehabilitació i la dignificació d’uns barris perifèrics que s’havien sentit injustament tractats pels ajuntaments anteriors a la democràcia. És comprensible, doncs, que una part molt important de la ciutadania hagi percebut durant anys que el barri i el conjunt de la ciutat eren per a ella millors que abans, que l’administració local els feia costat, entenia els problemes i resolia una bona part de les necessitats materials de la gent. Tot això, a més, en un clima general de major riquesa i, en línies generals, de major bonança econòmica. Hi han hagut crisis periòdiques i algunes molt severes, però fins ara sempre en un context de tendència cap al creixement que feia que se suportessin relativament bé, sempre a l’espera que passada la tempesta tornaria el bon temps.

Si algun retret seriós es pot fer als governs municipals és haver basat les seves polítiques en la reinversió de la riquesa, de manera més o menys equitativa segons la sensibilitat de cadascú, més que no pas en buscar una major igualtat com a resultat de la redistribució de la riquesa. Van ser uns bons gestors, tenien un model clar (i, en algun sentit, fins i tot progressista) de ciutat, van fer molta feina i van deixar la ciutat molt més endreçada que no l’havien trobat. Però, des del meu punt de vista, van fallar en allò principal: 35 anys després del primer ajuntament democràtic, avui no hi ha més igualtat d’oportunitats; les diferències econòmiques entre els més rics i els més pobres no s’han reduït.

És cert que la crisi global dels darrers cinc anys hi ha tingut molt a veure i a ningú no se li escapa tampoc que, en termes d’impacte real sobre la vida de les persones, als ajuntaments se’ls exigeix molt perquè estan més a prop de les persones, però se’ls donen poques eines, competències limitades i un finançament insuficient.

El que més hauria de capficar els responsables polítics, en qualsevol escenari de futur, hauria de ser dotar l’administració local dels recursos necessaris per a poder desenvolupar, des del nivell més proper a la ciutadania, les polítiques públiques imprescindibles per aconseguir una societat ben vertebrada, amb nervi i ganes de competir en el món global, però alhora integradora i capaç de promoure la màxima cohesió social. Aquesta seria una capital veritablement modèlica i exemple per als països més moderns.