Algunes persones justes

[Article que publico avui al web http://www.justiciaipau.org ]

No sé com acabarà el procés a Catalunya, però el que em sembla que ja no mereix cap dubte és que, passi el que passi aquí, la Transició espanyola està perfectament amortitzada. Acabada. Superada pels esdeveniments de tota mena que han desemmascarat un cúmul de falsedats sobre les quals s’havia bastit un sistema avui caduc.

Però, atenció! Contràriament al que se sol afirmar, la meva opinió és que el que ha fallat estrepitosament no ha estat tant l’arquitectura del règim, que potser no era tan dolenta per se com ara se sol dir, sinó que han fallat les persones. El gran fiasco de la generació de la transició no és, per a mi, el de les institucions que van parir, i que Déu n’hi do com han funcionat, sinó el fracàs de les classes dirigents; de les elits de tota mena. I és més greu encara si pensem que estem parlant del naufragi ètic d’una generació que es va inflar a parlar de valors mentre construïa una democràcia alternativa a la llarga i ferotge dictadura.

Vist amb la perspectiva dels anys, podríem descobrir amb estupefacció i contrarietat que l’acte polític de més grandesa i generositat en els darrers quaranta anys a l’Estat espanyol hagués estat la pròpia immolació de les Corts franquistes en aprovar la Llei de Reforma Política. D’allà cap aquí, la resta de decisions institucionals significatives i rellevants poden aparèixer als ulls de molta gent només com una manera d’adequar el sistema a les voluntats i capricis de les classes dirigents. La qual cosa, vista com a ciutadans que es van il•lusionar amb els esdeveniments i els canvis del seu país, no deixaria de resultar ben decebedora.

Però vull insistir que, a hores d’ara, el què comença a semblar cada cop més clar és que una gran part de la generació que va liderar la transició ens ha estafat. El gat per llebre potser no va ser la transició en ella mateixa (amb idèntiques normes i lleis altres països han crescut en tots els sentits), sinó que van voler aparentar el què no eren. No van deixar mai de parlar-nos de valors, des de la dreta i des de l’esquerra, des del nacionalisme i el presumpte no nacionalisme.

En tots els estaments i partits, en tots els territoris, de la Corona fins a l’últim regidor corrupte, passant pels parlaments i els governs, apareix avui merda sota la catifa. Fins i tot quan no es pot provar que hi hagi hagut obertament corrupció o ús indegut dels fons, sempre es pot trobar aquell president que no ha impedit que el femer creixés a casa seva, o un altre que es deia socialista i s’ha fet amic d’un dels homes més rics del planeta, viatja pel Carib en vaixells luxosos mentre fuma un dels Cohiba que tant li agraden o declara amb displicència que s’avorreix en el consell d’administració d’una companyia multinacional.

I no solament s’ha de pensar en els polítics. La corrupció és possible també perquè hi ha corruptors. I una massa ingent a la qual no li ha semblat malament la corrupció. Manuel Vicent ha escrit recentment que “ha estat l’angoixa social creada per la crisi, no la moral ciutadana, la que ens ha obert els ulls davant de tanta escombraria política”.

Tothom té dret a estar enfadat i per això està passant el què està passant. Apareixen a l’horitzó opcions alternatives que s’han fet en quatre dies, que no han tingut temps per madurar, però que ja despunten a les enquestes. No crec que siguin cap Solució en majúscules, però són percebudes per molts com l’única alternativa possible a “la casta” i la resposta que es mereixen els “professionals” deshonestos en qui la majoria havia posat la seva confiança. Aquestes noves formacions ajudaran molta gent a digerir per la via de les urnes una bona part del malestar social.

Permeteu-me, però, que en aquesta hora de descrèdit de la política institucional, d’escepticisme respecte que aquesta activitat pugui ser una noble opció de servei públic, jo reivindiqui (interessadament, egoistament si voleu, fins el punt que hi he estat personalment compromès) l’existència de persones justes que, en haver-se dedicat a la política, han donat el millor d’elles mateixes, algunes durant molts anys, i han cregut honestament en el valor d’allò que feien. Que no han buscat cap més recompensa ni retribució que la satisfacció del treball ben fet, que han viscut de la seva nòmina i que estaven convençudes que la participació política institucional era la millor via per aconseguir transformar la realitat en la direcció que elles consideraven millor per al seu país.