L’enfrontament
que han mantingut fins fa poc temps el PSOE i el PSC va estar a punt d’acabar
amb un trencament dramàtic, que no hauria tingut retorn possible. Hi van haver
veus molt influents dins del partit espanyol que defensaven amb entusiasme la
ruptura; però els líders actuals dels dos partits han tingut clar en tot moment
que consumar el divorci allunyava sine
die la recuperació de la credibilitat i, encara més, la possibilitat de
guanyar unes eleccions generals i tornar al govern de l’Estat. Aparentment,
l’acord entre els dos dirigents, beneït per la nova líder de la potent
federació andalusa, l’hauríem d’entendre com un contracte que permetria, sobre
el paper, salvar la cara i el futur als dos equips. En la pràctica, però, el
cert és que per evitar que el PSOE ressuscités la seva Federació Catalana, el
que han fet Pere Navarro i els seus ha estat convertir de facto el PSC en la nova federació catalana del PSOE. És una
incongruència, sobretot venint de l’únic primer secretari que s’ha atrevit a
ordenar al seu grup parlamentari al Congrés que trenqués la disciplina de vot. Un
bon exponent del què ha estat fins ara la trajectòria de Pere Navarro al
capdavant del partit.
El
PSOE i Antonio Balmón l’han convençut que calia redreçar les coses i dotar de
coherència la política del PSC. Sens dubte, en l’actual situació a Catalunya,
quan la defensa del dret a decidir ha substituït tota la resta de dialèctiques
polítiques i ideològiques (malgrat els esforços d’ICV-EuiA), aclarir les
posicions en aquest terreny li pot permetre al PSC aturar la davallada
permanent d’intenció de vot. El que difícilment aconseguirà amb aquest
desgavell serà recuperar el terreny perdut. I, sobretot, hauran de passar
dècades abans no siguin capaços els socialistes catalans de tornar a aportar 25
diputats al Congrés dels Diputats, per a la governabilitat d’Espanya. En temps
de tribulació, encara és més inviable nedar i guardar la roba. El PSC acaba de
llençar per la borda tota una llarga història de socialisme catalanista. Com ja
ha assenyalat algú, en aquesta decisió de Geli, Elena i Ventura no hi ha cap
mena de transfuguisme, és tot un partit polític (o sigui els altres 16 diputats
i diputades) qui ha convertit el seu vot en un autèntic transvestisme polític i
ideològic.
El
que està passant avui al PSC és el triomf de persones que sembla que enyorin
els seus anys d’iniciació en la militància política en organitzacions d’extrema
esquerra; les mateixes que des del punt de vista organitzatiu, confiaven
cegament en el centralisme democràtic. Sembla que aquí és on tornem a ser, o on
alguns desitjarien que tornéssim a ser: un cop consumada la votació en el
consell nacional, queden anul·lats per reial decret els compromisos electorals
i la tradició catalanista del partit i qui gosa remarcar-ho és acusat de
traïdor i condemnat al foc etern.
No hay comentarios:
Publicar un comentario