Avui he après a fer "memes", o sigui una piràmide d'aquestes de tota la vida: anar pringant a gent, incloent-hi aquí els seus webs, perquè els i les internautes vagin descobrint altres blogs i webs del ciberespai i tots plegats anem teixint xarxa. Doncs apa, aquí van unes quantes i anirem a més. A veure qui s'anima!


CRISTIAN ALCAZAR

MIQUEL ICETA

ANTONI COMIN

PACO BOYA

Col·locarem deu unitats de Punt Just abans de l'estiu

Entrevista a Manuel Almirall, director de la Fundació Futur

En Manuel Almirall és el director de la Fundació Futur, una entitat que ha creat un nou concepte de restauració, basat en tres eixos d’actuació: la reinserció laboral de persones en situació d’exclusió, l’ús, venda i difusió del comerç just, i finalment, la sostenibilitat.


-Bon dia Manuel. Tenim entès que has quedat finalista del Premi al Mejor Emprendedor del año 2005. Ens pots fer cinc cèntims sobre això?
- Bé, abans que res potser ens hauríem de felicitar tots plegats de que el premi el guanyés finalment el Cristobal Colon, de La Fageda, un projecte maquíssim al meu entendre, i que dels 5 finalistes, 3 fossin projectes catalans, que demostra la bona salut de l’emprenentatge del nostre país. Doncs aquest premi el convoquen conjuntament la Schwab Foundation, el diari Expansión i el Iese. Hem estat convidats a presentar-nos 100 emprenedors socials d’arreu d’Espanya, a títol individual, i finalment com he dit vàrem quedar 5. Lo bo del cas és que fins fa poc jo mateix no tenia ni idea que fos un emprenedor social, però el mateix em va passar fa molts anys quan vaig fer d’educador social sense saber-ho, de manera que, amb una mica de sort, abans no em mori encara tindré temps de ser un parell de coses que no existeixen...
-I exactament què s’entén per emprenedor social?
-El prototip d’emprenedor social tal com l’entenen aquesta gent de la Schwab és aquell que du a terme una iniciativa que té un impacte social, que és innovador, que és replicable, que és econòmicament sostenible, que té un valor afegit, i que en certa manera transforma la societat que l’envolta.
No tenia ni idea que fos un emprenedor social, però el mateix em va passar fa molts anys quan vaig fer d’educador social sense saber-ho, de manera que, amb una mica de sort, abans no em mori encara tindré temps de ser un parell de coses que no existeixen
-I perquè creus que has estat convidat?
-Home, està mal que ho digui però m’imagino que han valorat el projecte de restauració sostenible, que amb el nostre ajut estan replicant altres entitats de l’estat espanyol, el projecte de menjadors escolars sostenibles, que ja s’ha posat en marxa i tenim molt bones previsions pel 2006, però sobretot el projecte Punt Just, que si tot marxa segons el previst, començarà a funcionar a la propera primavera.
-Punt Just?
-Sí, sí, Punt Just aquí i Punto Justo fora, una iniciativa que sembla feta a mida del que hem parlat abans, que té un impacte social, que és innovador, que és replicable, que és econòmicament sostenible, que té un valor afegit, i que en certa manera transforma la societat que l’envolta. I no tinc àvia.
-I ens pots explicar una mica de què va això del Punt Just?
- Punt Just és un model de autoocupació per a persones fràgils en règim de franquícia social. És un tricicle, amb un petit motor d’ajuda i pannell solar que l’alimenta, que serà un punt de venda al carrer de productes de comerç just i ecològics, que també distribuirà un diari gratuït convencional que amb el temps voldríem que fos una versió del Parrac. La Fundació Futur s’encarregarà dels punts a Barcelona però ens agradaria que altres empreses d’inserció s’animessin a posar-los en circulació arreu de Catalunya. A Madrid ja tenim qui ho farà.
Punt Just és un model de autoocupació per a persones fràgils en règim de franquícia social, un punt de venda al carrer de productes de comerç just i ecològics
-I quan teniu previst que comenci a funcionar?
-Amb el suport de la Fundació Un Sol Món estem fent el prototip, que és el més complicat. Si tot va segons el previst, tindrem el primer trimestre de l’any per fer provatures i ajustar detalls, i el pla d’empresa té previst col•locar 10 unitats abans de l’estiu.
-Ho trobo genial!
-Gràcies, que consti que no ho he dit jo, encara que pensi el mateix! Doncs a veure si en poseu un a prop de casa perquè haig de fer una excursió per comprar el paquet de cafè de comerç just...Precisament d’això es tracta, i de que el puguis prendre recent fet abans d’anar a pencar, i amb un brownie de comerç just o una pometa ecològica...
- Doncs que tingueu sort i felicitats!revist col•locar deu unitats de Punt Just abans de l’estiu"

Entrevista publicada a "Parrac"
Si voleu ampliar informació sobre la Fundació Futur podeu consultar la web: http://www.fundaciofutur.org/

Elogio de la amabilidad

No podemos exigir a nadie que sea simpático, pero tenemos derecho a esperar que los demás sean amables. He ahí una de las claves de la buena convivencia. Comprendo y acepto que si la simpatía es una cualidad natural de las personas no todo el mundo tendrá predisposición a ella; y además algunos humanos se diría que sólo se sienten bien siendo antipáticos. También los hay que están convencidos de que para ser simpático hay que pasar el día contando chistes malos y pegando codazos a la gente. Así que podemos conformarnos con que haya afabilidad y cortesía en las relaciones entre ciudadanos. El mandato de amar a los demás como a nosotros mismos parece hoy pura utopía. Viendo como están las cosas y el poco respeto que percibimos a nuestro alrededor no ya por la vida humana sino incluso por el medio en el que ésta se desenvuelve, habrá que hacer un canto al simple respeto de algunas convenciones sociales muy elementales.

¿Qué nos está pasando? Pues que el mundo gira hoy mucho más de prisa que muy poco tiempo atrás. O que nos hemos empeñado en creer que gira más aprisa. O que somos nosotros quienes lo hacemos realmente. La misma tecnología que nos podía haber hecho más sabios y más libres puede llegar a esclavizarnos. Estamos pegados al móvil, a internet, a la radio, a la televisión... Muchos se han convertido en auténticas oficinas unipersonales ambulantes, funcionando sin interrupción durante diez, doce o hasta quince horas diarias, sin posibilidad de desconectar ni un solo minuto (ni siquiera durante las comidas). Y los más pequeños también parecen prolongaciones de otros aparatos que les alejan de una parte de la realidad y les crean desde su más tierna infancia el hábito y la dependencia de la tecnología. Cada vez más familias cenan frente al televisor sin cruzar una sola palabra y otras muchas ni siquiera coinciden ya frente a ningún aparato, porque cada cual se conecta por su cuenta. La mayoría de adolescentes que conozco pasan más tiempo comunicándose con sus amigos con mensajes de messenger o de sms que charlando de forma presencial.

No hay que ponerse apocalípticos, ni mucho menos, pero es seguro que para respetar a los demás hay que tener un mínimo tiempo para pensar en ellos. No podemos respetar al prójimo si ni siquiera le vemos cuando se cruza con nosotros por la calle. Hay conductores que circulan como zombis alienados, obsesionados tal vez por llegar antes a algún sitio porque en su empresa les contratan y les pagan por minutos, o simplemente porque ya se han acostumbrado a vivir aislados en su moto o su coche, que es más su mundo que el mundo real de las personas. Y también los peatones caminan pertrechados con sus auriculares en los oidos, hablando con alguien en la distancia o tarareando una música alegre, bastante ajenos a lo que ocurre a su alrededor

Somos además consumidores de una televisión que irrita y acongoja. Hay verdaderos profesionales de la crispación en la política, en los deportes y hasta en el fascinante mundo del cotilleo y la frivolidad profesional. Muchos medios fomentan, promueven y magnifican las desavenencias, los insultos, los boicoteos y las descalificaciones. Algunas emisoras se han erigido en fábricas de bilis. Y llueve sobre mojado cuando muchos consumidores de toda esta inmundicia llevan años trabajando en unas condiciones que hubieran sublevado a cualquier sindicalista mediocre de los años setenta.

Contrapuesto a esta realidad cada vez más extendida, se ha conocido recientemente el curioso ejemplo del pequeño reino de Bután, en el Himalaya, que lleva desde 1972 desarrollando políticas orientadas a promover la felicidad de la población. En unas jornadas celebradas en Nueva Escocia, 400 filósofos y pensadores de todo el mundo han reflexionado sobre nuevas formas de definir y evaluar la prosperidad. En ellas, una treintena de representantes de Bután explicaron cómo su país lleva 33 años oponiendo a la tesis del progreso únicamente vinculado al crecimiento del PIB una fórmula inspirada en el budismo y que intenta combinar el crecimiento del PIB con el aumento del FIB (felicidad interior bruta). “El bienestar material es sólo un elemento. Eso no garantiza que estés en paz con tu entorno y en armonía con los demás”, ha declarado un ex primer ministro de ese país. Visión del mundo a la que el pensador político canadiense ha contrapuesto otra frase: “La idea del siglo XX es que debes sonreír porque estás en Disneylandia” . Más o menos la misma tesis que en 1985 defendió Neil Postman en su famoso libro Divirtámonos hasta morir. Comparando las tesis de Orwell en su 1984 y de Huxley en Un mundo feliz, Postman escribió: “Orwell temía a quienes nos privarían de la información. Huxley temía a quienes nos darían tanta que nos reducirían a la pasividad y al egoismo. Orwell temía que la verdad se nos escondería. Huxley temía que la verdad se ahogaría en un mar de irrelevancia. Orwell temía que devendríamos una cultura cautiva.Huxley temía que devendríamos una cultura trivial, preocupada por un equivalente de las sensaciones (...) Resumiendo, Orwell temía que nos destruyese lo que odiamos. Huxley temía que nos destruyese lo que amamos”.

En un mundo donde el dinero es poder, incluso poder para comprar el tiempo y el espacio de los que tan necesitados estamos, bueno es saber que no siempre son más felices quienes más tienen. The New York Times explicaba también que un investigador de la Universidad de Michigan, Ronald Inglehard, lleva desde 1995 intentando explicar con datos objetivos por qué razón los países latinoamericanos registran mucha más felicidad subjetiva de lo que su situación económica haría creer. Tal vez influyan en ello el tiempo atmosférico y el caràcter de los pueblos, pero es igualmente probable que la cordialidad y la amabilidad de tantas personas en América Latina puedan contribuir a mejorar la percepción general existente de un clima social que, curiosamente, no está en sus mejores momentos en la mayoría de países de la zona.

Se permitió el clásico aconsejar “contra el horror, humor”. Igualmente ha llegado el momento de predicar aquí que contra la irritación y la crispación general necesitamos que haya cada vez más ciudadanos militantes de la cortesía, que se hagan responsables conscientes de sus actos y se comporten de forma amable. ¡Y a lo mejor hasta resulta que la amabilidad es contagiosa!


ÀLEX MASLLORENS
Publicat a El País Catalunya, 24 de novembre 2005

L'Estatut, la COPE i els bisbes catalans

Ara s'obre una etapa més difícil i complexa, la de la defensa i negociació a les Corts. Hi ha hagut reaccions polítiques i mediàtiques per a tots els gustos, algunes ben poc edificants i gens respectuoses amb els catalans.
Em preocupa especialment la pujada de to dels missatges de la cadena d'emissores de ràdio de la Conferència Episcopal Espanyola. La COPE fa temps que ha adoptat posicions polítiques d'extrema dreta. I alguna de les seves estrelles ha fet de l'insult i l'atac sistemàtic a Catalunya la principal raó de ser de la seva ideologia. És greu i perillós, i especialment indignant quan ve d'una emissora de l'Església.
El Concili Tarraconense de 1995 instava els bisbes de Catalunya a comprometre's "a impulsar un pla pastoral global sobre l'ús adequat dels mitjans de comunicació social de cara a l'evangelització". No és evangelitzar el que fa la COPE, més aviat al contrari. Per això m'atreveixo a demanar als bisbes catalans que s'esforcin per estar a l'alçada en aquest moment històric i facin sentir la seva veu crítica i usin la seva força en la Conferència per denunciar que la COPE sigui com és i instar un canvi en una línia pacificadora i evangèlica.
El 1963, el bon papa Joan XXIII va escriure a l'encíclica Pacem in Terris: "Cal rebutjar els mètodes d'informació amb els quals, mancant a la veritat, es fereix injustament la reputació d'aquest o d'aquell poble". Senyors bisbes de Catalunya: manifestin sense ambigüitats el desacord amb mètodes d'informació que injustament fereixen la intel·ligència i la reputació del nostre poble..
Àlex Masllorens
Diari Avui (7 d'octubre de 2005)

La Madre Coraje de los seguros de vida

A veces ocurre que el Congreso de los Diputados aprueba una ley y la mayoría de ciudadanos y ciudadanas ni siquiera se enteran; incluidos aquellos a los que la normativa pueda beneficiarles directamente. Esto mismo podría estar a punto de pasar en las próximas semanas, con la creación del Registro de Seguros de Vida.

A menudo se dice que la política está alejada de los intereses de la ciudadanía, como si los políticos fuesen seres extraños navegando por el éter y pensando sólo en sus cosas. Pero existe una relación muy directa entre lo que ocurre en los parlamentos y las preocupaciones de las personas, hasta el punto de que en ocasiones la iniciativa, la preocupación o la protesta de una sola ciudadana puede llegar a convertirse en una reforma política que redunde en beneficio de la colectividad.

Y he citado la ley del Registro de Seguros de Vida porque es un caso paradigmático de lo que estoy diciendo. De cómo una ciudadana anónima, cansada de reclamar sin éxito lo que cree que le corresponde, poniéndose en contacto con un diputado y explicándole un caso de flagrante injusticia, puede conseguir que la ley cambie en provecho de todos. A alguien puede parecerle demasiado simple, pero la prueba de que no ha sido fácil es que han pasado cuatro años desde que la mujer dio el primer paso.

En febrero de 2001, una madre separada cuyo ex-marido acaba de morir en un accidente, escribe desde un pueblo de Lleida a un diputado en el Parlament de Catalunya. En la carta, la mujer explica que su ex-marido ha dejado mucho dinero y bienes a su segunda esposa, pero en el testamento no fija una pensión para los dos hijos del primer matrimonio, todavía menores de edad. Lo que más llama la atención del diputado es, sin embargo, un párrafo en el que la señora escribe “me estoy encontrando con que la viuda actual se ha negado en redondo a dar información sobre los posibles seguros de vida que su padre pudiese tener a nombre de mis hijos... Después de muchas indagaciones y de ir banco por banco a preguntar, conseguí tras muchas súplicas que algunos me diesen los extractos bancarios para saber qué compañías de seguros pagaba mi ex-marido, pero no todos me lo dijeron”. Y más adelante, en la misma carta, la mujer revelaba algo que sorprendió enormemente al diputado: “...las compañías aseguradoras no tienen ninguna obligación de avisar a los posibles beneficiarios y si estos no reclaman antes de tres años, tienen derecho a quedarse con todo el dinero. Mientras los seguros de vehículos están centralizados en un único organismo y la policía de tráfico puede saber en pocos minutos si un conductor tiene o no tiene seguro con una sola llamada, en los seguros de vida o accidente no ocurre lo mismo”.

El caso es que se calcula que en España las compañías aseguradoras se ahorran cada año decenas de millones de euros. Hoy, uno de cada cuatro ciudadanos dispone de algún tipo de seguro de vida y accidente, aunque muchos lo ignoren. Muchas veces, los titulares desconocen tener el seguro porque éste está ligado a préstamos e hipotecas, tarjetas de crédito y paquetes turísticos. Además, en los casos en que el titular del seguro muere, deben ser los beneficiarios quienes reclamen a las compañías y a veces ni siquiera saben que son beneficiarios. Por eso, hasta ahora, las compañías no han hecho nada por cambiar una normativa que les ha resultado tan beneficiosa. El año pasado, el seguro de vida en España sumó casi 19.000 millones de euros (más de tres billones de las antiguas pesetas).

A mediados de 2006, por fin, está previsto que funcione el Registro único de Seguros de Vida, que garantizará el cobro por parte de los beneficiarios, incluidas las pólizas ligadas a tarjetas de crédito. Es el final de un largo camino iniciado en el Parlament de Catalunya en 2002, con la aprobación de una proposición no de ley del grupo parlamentario Socialistes-Ciutadans pel Canvi y la inmediata presentación después en el Senado de otra iniciativa similar por parte de la Entesa Catalana de Progrés. El Congreso de los Diputados y el gobierno socialista recogieron el guante y han llevado a buen puerto lo que empezó siendo solamente el lamento de una mujer anónima en un pueblo del Pirineo.

Es obvio que la opinión pública no tiene siempre la percepción de que la actuación de los diputados y senadores pueda repercutir positivamente en su vida. Por eso hay que hacerse eco de todos los ejemplos positivos que van en la dirección contraria. Todavía hay ocasiones en que un solo hombre o una sola mujer, con su voluntad, su empeño y su coraje pueden llegar a remover los intereses no siempre confesables de algunas grandes corporaciones.


Àlex Masllorens, periodista y diputado en el Parlament de Catalunya (PSC-CpC).
Article publicat a El País Catalunya, el 30 de setembre de 2005

Les aventures del Quixot a Catalunya

S´ha dit i repetit fins la sacietat que el llibre del Quixot és d´aquells “totxos” dels quals gairebé tothom en sap alguna cosa, si bé poca gent l´ha llegit. Jo no m´atreveixo a dir que bona part de la gent que en parla no s´hagi pres la molèstia de llegir-lo, o no hagi tingut la paciència d´acabar-lo... Estic segur, però, que tothom en sap alguna cosa i en coneix alguns episodis i aquest és un dels grans mèrits de Cervantes. El seu personatge ha esdevingut veritablement intemporal i universal.També el quart centenari que commemorem enguany ajudarà a moltes persones a apropar-se al Quixot. I no ho dic perquè sí. Mai no hauria imaginat que aquesta celebració pogués fer possible que el llibre de l´enginyós “hidalgo” tornés a ser un best-seller de vendes, un number one. Però ha estat així. Algunes setmanes, el Quixot ha estat en les llistes de llibres més venuts. Increïble.Confesso que el meu primer contacte amb les aventures del Quixot l´he d´agrair a la FEN, la Formación del Espíritu Nacional, aquella assignatura maria, generalment insípida i inodora, que als anys seixanta i primers setanta encara era obligatòria per als alumnes mascles de les escoles i dels instituts dels temps d´en Franco. Just és reconèixer que gràcies a Torrente Ballester els llibres de FEN no eren dolents, tot i que alguns textos deixessin anar aquell tufillo paternalista i carca. Però vet aquí que, enmig d´alguns textos “infumables” podíem trobar-hi també incunables, i uns contrarestaven l´efecte dels altres.Així va ser, doncs, com vaig poder conèixer diverses aventures del Quixot; primer les més típiques, com la baralla amb els molins de vent o la sacsejada de Sancho amb una manta o el breu regnat a l´illa de Baratària. Els llibres de text de l´època no eren ni molt menys com els d´ara, amb tants dibuixos i fotografies de colors, però tinc ben present com quedàvem bocabadats davant dels gravats i dels mapes. Amb els mapes imaginàvem viatges meravellosos que algun dia feríem, com ho feien els grans exploradors dels llibres d´aventures. Els gravats tenien la virtut de fer entrar dins les històries aquells infants ingenus i innocents que érem encara.Aleshores i ara, el que més em cridava l´atenció era la mania que Cervantes tenia a les novel•les de cavallers. A la darrera pàgina del llibre ho deixa ben clar, quan escriu: “No ha sido otro mi deseo que poner en aborrecimiento de los hombres las fingidas y disparatadas historias de los libros de caballerías”. No deixava de ser curiós que ell mateix n´escrivís una per riure´s d´aquest gènere que considerava menor i alienant (per dir-ho en termes actuals). Seria com si algú que volgués ridiculitzar o menystenir els culebrots de televisió n´escrivís un. Hem de pensar que durant el segle XVI la impremta havia fet possible popularitzar les novel.les de cavallers, un gènere que era ben ple d´estereotips, amb els cavallers valents i honestos que lluitaven per causes sempre justes i honorables, princeses de la més gran bellesa que es pugui imaginar, esperant sempre impassibles i plenes d´ardor el retorn triomfal del seu heroi, mags bons i dolents i, sobretot monstres i gegants contra els quals calia lluitar per defensar les pàtries.De tots aquests llibres, Cervantes sembla que en salvava només un, el Tirant lo Blanc, del qual va escriure que “por su estilo, es éste el mejor libro del mundo”. Un dels episodis que més em varen cridar l´atenció ja de jovenet és el del pas del Quixot i el seu fidel escuder per Catalunya. Especialment, l´amistat del cavaller protagonista amb el bandoler Perot Rocaguinarda (Roque Guinart, en el llibre), al qual no està documentat que conegués personalment, però si hem de fer cas al coneixement que sembla tenir l´autor de les seves cuites, més aviat ens hem d´inclinar a pensar que potser sí que hi va tenir algun contacte personal. Cervantes demostra fins i tot estar al cas de les baralles entre els nyerros, liderats per en Rocaguinarda i oposats al bisbe de Vic, i els partidaris d´aquest darrer, els cadells. En qualsevol cas, queda clar en el llibre que Cervantes tenia simpatia pel guerriller català, el qual el 1611 es va acollir a un perdó reial i va embarcar a Mataró amb la seva gent com a capità dels terços castellans vers Nàpols, on va viure com a mínim fins el 1635. A Barcelona, se li va dedicar un carreró que encara avui es diu de “Perot lo lladre”.De la simpatia i l´admiració pel bandoler, passa també a una certa enveja en algun punt, ja que el Quixot en un moment de debilitat demostra que li hauria agradat poder fruir de la llibertat de moviments d´en Perot, i de la lleialtat dels seus seguidors.Igualment curiosa resulta l´entrada del Quixot a Barcelona, acompanyat fins a la platja pel mateix bandoler, que no gosa d´entrar-hi, però que el deixa en mans d´algun conegut amb ganes de riure´s del cavaller. I una altra dada curiosa: entren a la ciutat comtal la nit de Sant Joan que, segons que sembla, ja era en aquella època una nit de festa grossa.I també interessant i sorprenent la cita que ja en aquells temps Barcelona era una ciutat d´impremtes, on s´editaven molts llibres, fins al punt que el mateix Quixot/Cervantes hi troba una edició de la versió apòcrifa de la segona part del seu llibre, una segona part que va circular abans que ell mateix n´hagués publicat el segon llibre. I és de destacar l´interès de l´autor per les llengües i l´ús de mots en català i en portuguès, i les referències al gascó, el toscà, l´alemany, el turc i l´àrab i, per sobre de tot això, la consideració del llatí i el grec com les “reines” de totes les llengües.Finalment, un consell: busqueu una de les edicions actuals del Quixot, en llenguatge més planer i comprensible que les edicions antigues, agafeu-lo amb carinyo, amb ganes que us agradi i hi trobareu històries curioses, divertides... hi reviureu alguns fets que ja coneixeu, de tan sentir-los, però també podreu acompanyar el Quixot i el seu fidel Sancho amb bon humor pel camí que els mena, a poc a poc i amb molt de patiment, cap al desencís final, en constatar que ja res no és com era i que el món ha canviat sense que ells se n´haguessin adonat.
Àlex Masllorens
Revista Foment Cardoní

Una oportunitat històrica

Les dades que s´han donat a conèixer uns dies enrere sobre el grau d´adhesió de la població de Catalunya al nou Estatut han causat sorpresa general. Com sol passar amb les enquestes, hi ha hagut interpretacions per a tots els gustos. I jo també voldria aportar la meva, encara que sigui conscient que és una més i sense que tingui cap pretensió científica.Em sembla que a una majoria de catalans i catalanes el que els passa amb aquesta qüestió és que ja n´han sentit parlar massa. Costa d´entendre el motiu pel qual, si tots els partits diuen que cal un nou Estatut i un millor finançament, portem gairebé dos anys negociant-los sense que aparentment s´hagi arribat a acords i avenços realment importants. En les mateixes enquestes en les què els ciutadans afirmen que no els interessa l´Estatut, ells mateixos hi manifesten una sèrie de preocupacions importants, de problemes que cal que els poders públics afrontin i resolguin. I com s´ha de fer això? Doncs, naturalment, amb tantes competències com sigui possible i amb més mitjans econòmics! I això és justament el que hem estat debatent en la ponència des del primer dia; durant un temps, escoltant entitats i grups representatius del conjunt de la societat plural i després redactant un text que millora substancialment l´autogovern de Catalunya.Però la ciutadania no ho ha entès d´aquesta manera. I, per tant, caldrà que revisem el què hem fet malament i mirem de corregir-ho. En primer lloc, crec que una actuació imperdonable ha estat l´ús tàctic i partidista que alguns han fet de les compareixences davant dels mitjans de comunicació i de les filtracions que han anat fent posteriors i en paral.lel a les reunions de la ponència redactora. Alguns dies, aquesta manipulació ha arribat a extrems grotescs, fins al punt que en les reunions de la ponència hi havia hagut un clima dialogant, tranquil i de consens i poc després, a l´exterior, es donava una versió totalment oposada de com havien anat les coses, només amb la intenció de fer creure que existien unes diferències suposadament insalvables.Cal suposar que amb això es pretenia demostrar que hi ha uns partits que són més patriotes que els altres i, simultàniament, es buscava la divisió entre els grups que havien mostrat acord i ganes de consens.Quelcom semblant ha succeït amb la presència del PP a la ponència. Per una banda, hi ha hagut grups per als quals era millor “per principi” que els populars no signessin cap acord, ja que això deslluïa l´Estatut i donava una imatge poc radical de la feina que s´estava duent a terme al Parc de la Ciutadella. Per l´altra banda, el mateix PP s´ha fet el desmenjat durant tot el procés, amb la intenció d´evitar mullar-se de debò: si el procés embarrancava, ells sempre podien fer notar que havien estat escèptics sempre, però si la cosa acabava prou bé, ningú podria dir que el PP no havia estat des del primer moment implicat en el projecte.Jo he cregut sempre, i ho he dit públicament des del primer dia, que si els grups parlamentaris ho volen hi pot haver un Estatut molt millor que l´actual, amb moltes més competències i amb més recursos econòmics per aplicar-les en els propers anys. Tot això es pot fer (i cal fer-ho) dintre del marc constitucional, perquè és l´únic viable i l´únic que està dins de la legalitat vigent. La resta són quimeres. I aquest avenç indiscutible hauria de ser l´objectiu declarat de qualsevol representant del poble de Catalunya que posés l´interès general per davant dels càlculs tàctics i del seu interès particular. Afirmar que aquesta és una ocasió històrica que no es pot desaprofitar i fer després tot el possible perquè l´Estatut s´estavelli contra la roca (amb qualsevol excusa) és mesquí i és cínic. Sobretot si els qui ara fan aquestes afirmacions tan transcendentals són els mateixos que fa només quatre dies afirmaven que Catalunya no necessitava un nou Estatut.L´ocasió històrica hi és i és real. Mai no s´havien donat com ara les condicions objectives per aprovar l´Estatut d´autonomia més ambiciós que Catalunya hagi pogut tenir mai, acompanyat d´un sistema de finançament que millora substancialment l´actual. La nostra responsabilitat com a representants del poble de Catalunya és aprofitar aquesta oportunitat històrica. Si no ho fem així, ho haurem d´explicar després a aquest poble, el nostre, que es mostra ja cansat de què vagin passant els mesos i continuem sense posar-nos d´acord aquí, amb l´excusa que no sabem què passarà després a Madrid.
Àlex Masllorens
Revista Actual

Finançament autonòmic

La proposta sobre model de finançament per a Catalunya que ha posat sobre la taula el tripartit tenia la voluntat de ser un punt de partida per al debat. I, des d´aquest punt de vista, és evident que havia de ser agosarada, seriosa, factible i provocadora; tot alhora. Em sembla que ho és i això resulta positiu. Però la manca de debat anterior i els ulls de poll que hem trepitjat, posen en evidència que hi ha massa gent, arreu de l´Estat, que s´ha acostumat a que los coses siguin d´una manera i a què només puguin ser d´aquella.La proposta té, però, la voluntat ferma de canviar algunes regles del joc del model de finançament. I, en aquest sentit, va fins i tot més enllà que la pròpia reforma de l´Estatut.En la formulació d´aquest nou model, hem tingut en compte alguns supòsits previs:- l´actual model limita les possibilitats de creixement econòmic de Catalunya- si Catalunya (que és el principal motor d´Espanya, amb el 19%del PIB) no creix això afectarà el desenvolupament econòmic del conjunt- Catalunya necessita més competències i més recursos per enfortir la cohesió social i mantenir un alt grau de solidaritat, tant a dins com a foraCom és el sistema que es proposa?El sistema que proposem ha de permetre aconseguir dos objectius fonamentals: més recursos i més capacitat per decidir sobre els nostres impostos. Suposarà un canvi quantitatiu i qualitatiu transcendental respecte al model actual.Els punts essencials són els següents:1. Una Agència Tributària de Catalunya que recapti tots els impostos pagats a Catalunya i que establirà un consorci amb l´administració tributària de l´Estat.2. Una part del rendiment dels impostos pagats a Catalunya, en uns percentatges que en cap cas poden superar el 50%, s´atribuirà a l´Estat per al finançament dels seus serveis i competències.3. La Generalitat contribuirà a la solidaritat amb les altres comunitats de manera que aquestes puguin prestar nivells similars de serveis realitzant un esforç fiscal similar.4. El major esforç fiscal realitzat pels ciutadans de Catalunya, mesurat pels impostos pagats en relació a la mitjana, s´ha de traduir en uns majors ingressos per al govern de Catalunya.5. La inversió en infraestructures per part de l´Estat a Catalunya s´ha d´anar equiparant amb la participació percentual de Catalunya en el PIB del conjunt.6. La capacitat de finançament per habitant que obtingui la Generalitat s´ha d´anar equiparant gradualment a la que obtenen les comunitats que gaudeixen de concert econòmic.Aquest sistema resultaria més estable en el temps que els que s´han aplicat fins ara, ja que establiria uns pilars sòlids i a la vegada uns mecanismes d´actualització per poder adaptar-se a la realitat canviant, oferint sempre els mateixos resultats.És un model similar al vigent en alguns països federals i combina amb responsabilitat criteris basats en la corresponsabilitat fiscal, l´autonomia i la solidaritat. I tot això, sense exigir cap mena de privilegi per a Catalunya, ja que en ser un model federal i solidari té eficàcia general i es pot aplicar en altres territoris de l´Estat o fins i tot en el seu conjunt.Finalment i pel que fa a la tan discutida publicació o no de les balances fiscals, el primer que hem de fer és pactar uns criteris comuns i decidir quins elements són els que han de figurar a les balances. Però un cop fet això (que no serà gens fàcil) la transparència exigeix la publicació dels resultats anuals. Tothom els haurà de conèixer abans de parlar i, sobretot, abans de fer certes concessions massa fàcils a la demagògia.
Àlex Masllorens
Revista l'Agulla (juny 2005)

El rey que consiguió su molino

El 19 de abril pudimos leer en estas mismas páginas la increíble historia de un rey que necesita una moto para visitar a sus 20.000 súbditos y no la ha conseguido. Un relato entre divertido y absurdo, sobre todo porque se refiere a un soberano, Kaa-Ylla, que es el 29º de la dinastía Gan y que reina en el interior de un Estado, Burkina Faso, donde existe un Gobierno que manda mucho y que deja poco margen de maniobra a los reyezuelos que descienden de los antiguos soberanos tribales. Y sin embargo, la historia que contaba Xavier Moret es real como la vida misma y relativamente frecuente al menos en África occidental (e imagino que también en el resto del continente). Persisten allí algunos reyezuelos ejerciendo funciones de jefes tribales y de jueces de paz, autoridades locales generalmente ecuánimes y siempre respetadas, cuya actuación resulta cómoda para los siempre más que lejanos gobiernos centrales. Al leer la historia de Kaa-Ylla ha venido inmediatamente a mi memoria el recuerdo de otro monarca africano, Kossi Djagbavi IV, rey de Éketo, al norte de Togo. Y he recordado también el encuentro que tuve con él en el verano de 1990 y cómo decidió que éramos hermanos y me coronó simbólicamente como rey honorario. Sé que este relato puede producir la hilaridad de más de uno, pero es así como fueron las cosas en Éketo los días 15 y 16 de julio de hace 15 años. Por entonces yo dirigía un equipo que estaba produciendo una serie de reportajes de 13 capítulos para la televisión que se llamó Planeta Sur. Estábamos rodando en África y entre otros países estuvimos en Togo, un pequeño Estado de cinco millones de habitantes, conocido sobre todo en aquella época porque en su capital, Lomé, se habían firmado los acuerdos de la CEE con los países llamados ACP (África, Caribe, Pacífico). Después de haber trabajado en Burkina Faso y de haber conocido allá, en la zona más radicalmente pobre del país, a una pareja de catalanes que mantenían en pie, en condiciones infrahumanas, el único hospital de la región de Pama, entramos en Togo por el norte. El 14 de julio vimos como se despeñaba un pequeño camión por un barranco y tuvimos que ayudar a recuperar los cuerpos sin vida de los ocho ocupantes del vehículo. Así fue como, todavía conmocionados por el accidente y por el sobrecogedor silencio de los ocupantes de las decenas de carros y automóviles que se fueron parando en la carretera para sumarse a la improvisada ceremonia fúnebre, entramos por fin en Éketo. Nuestros acompañantes nos habían advertido de que la acogida iba a ser multitudinaria, ya que los dirigentes locales habían entendido que el reportaje les iba a dar la oportunidad de presentar al público europeo sus dos cooperativas, de las que se sentían enormemente orgullosos. Por un lado, la de productores de café, por el otro, su pequeña banca cooperativa de crédito. El recibimiento fue apoteósico, aunque a nuestra llegada vimos a un montón de niños que corrían llorando al regazo de sus madres dominados por el pánico. Supimos después que en muchas zonas montañosas o aisladas de África persiste el miedo atávico al hombre blanco, la leyenda negra (¿o debería decir recuerdo blanco?) de la llegada de los cazadores de esclavos. A pesar de todo, los adultos festejaron con gritos y aplausos la llegada de los tres hombres blancos desconocidos y de su guía. Éste, un hombre culto y socarrón, todavía joven, pretendía escandalizar al personal y, en un país donde aproximadamente un tercio de la población exhibe con orgullo de converso su nuevo nombre cristiano tras haber sido bautizado, hacía todo lo contrario. El resto de los bautizados daban a conocer su nuevo alias y enfatizaban el ex junto a su nombre anterior africano, pero nuestro acompañante señalaba en tono jocoso que él se llamaba Palmake y añadía "ex Pierre". Y ahí es donde entra en acción el rey Kossi Djagbavi IV, que nos ofreció por la noche una espectacular fiesta de bienvenida en la que participó todo el pueblo. No faltaron las danzas folclóricas ni el baile popular, ni por supuesto la bebida típica a base de palma. Estuvimos conversando durante horas con Kossi Djagbavi, primero sobre Togo y sus expectativas de futuro, después sobre las necesidades más concretas e inmediatas de su pequeño reino, y le prometí que haría algunas gestiones con el objetivo de encontrar dinero y ayudarles así a financiar un nuevo molino eléctrico para separar la cáscara del grano de café, ya que el que tenían estaba muy viejo y casi ya no funcionaba. El rey de Éketo no necesitaba una moto para visitar a sus súbditos, sino ese molino para garantizarles el trabajo. Y así fue como en una noche estrellada de verano, bajo un cielo límpido sin contaminación alguna, conversando en francés a la luz de la luna y bajo los efectos de una moderada ingestión de una extraña bebida, descubrimos que habíamos nacido el mismo mes del mismo año. Y al atardecer del día siguiente, acabada nuestra agotadora jornada de trabajo en los cafetales, en el transcurso de una curiosa e indescriptible ceremonia, el rey Kossi Djagbavi IV de Éketo me reconoció como su hermano adoptivo y me coronó simbólicamente ante sus súbditos para dejar constancia de ello. Y aun agradeciéndole el gesto y el detalle al soberano, debo decir con Sancho en este año triunfal de su cuarto centenario: "Yo no nací para ser gobernador, ni para defender ínsulas ni ciudades de los enemigos que quisieren acometerlas... Bien se está San Pedro en Roma: quiero decir que bien se está cada uno usando el oficio para que fue nacido".

Àlex Masllorens
El País Catalunya

El paper dels exèrcits al segle XXI

“En les relacions amb la resta del món, la Unió afirmarà i promourà els seus valors i interessos. Contribuirà a la pau, la seguretat, el desenvolupament sostenible del planeta, la solidaritat i el respecte mutu entre els pobles, el comerç lliure i just, l´eradicació de la pobresa i la protecció dels drets humans, especialment els drets de l´infant, així com el respecte estricte al desenvolupament del Dret internacional, en particular el respecte dels principis de la Carta de les Nacions Unides”. Article I-3 del projecte de Tractat per a una Constitució EuropeaEuropa necessita una política exterior i de defensa comuna. I a la resta del món (llevat dels Estats Units) li convé que la tingui, ni que només sigui en ares d´aprofondir en el multilateralisme. Pel que fa a la defensa interior, dins les fronteres europees, ja existeix un doble compromís d´aliança entre els Estats davant d´una hipotètica agressió exterior. Però de portes enfora hi ha una seqüència lògica, que ha de passar per compartir primer una sola política exterior que es pugui identificar com Europea, i compartir després una política de defensa i de seguretat envers l´exterior també comuna. I aquí és on rau la mare dels ous.Al meu entendre, és clar que als europeus ens interessa apostar pel multilateralisme, que és el que més pot allunyar la humanitat de caure en el domini arbitrari d´una sola potència; o el que és igual, és el que més ens apropa al govern mundial democràtic i a l´adopció per consens de les decisions més importants en el govern del món.Per tant, la Unió Europea ha d´aspirar a dotar-se d´un exèrcit unificat, sota un comandament centralitzat i que pugui respondre a una estratègia consensuada en matèria de defensa i de política exterior. El projecte de Tractat constitucional europeu institueix un ministre d´Afers Exteriors, que serà vicepresident de la Comissió Europea i president del Consell d´Afers Exteriors, la qual cosa suposa unificar l´actual desdoblament d´aquesta funció i pot reforçar la política exterior de la Unió, afavorint que aquesta parli amb una única veu en l´escenari internacional. Això ho afavoriria sobre el paper, perquè en la pràctica hauran de passar molts anys perquè realment la veu única d´Europa es faci sentir en matèria d´Afers Exteriors; i si no ho fa en aquest terreny, molt més difícilment ho podrà fer en defensa.L´experiència en conflictes internacionals ha demostrat fins a quin punt els interessos particulars de cada país de la Unió han fet inviable una política única. A més, el propi projecte de Tractat no aclareix la distinció entre les funcions del president del Consell Europeu i les del ministre d´Afers Exteriors, la qual cosa contribuirà molt probablement a afeblir en un futur la capacitat d´actuació de la Unió.Però el que ara interessa és revisar quin hauria de ser el paper d´un exèrcit europeu en el segle XXI, partint de la hipòtesi de què hi haurà una tendència a la “regionalització” del planeta. Una divisió en àrees d´influència que, inicialment, miraran de contrarrestar la potència dels Estats Units i que, en una segona fase, tendiran a controlar-se i a contrarrestar-se unes a les altres, simultàniament. Aquesta situació hauria de coincidir amb una democratització de les institucions internacionals i amb l´enviament sistemàtic de forces de pacificació o d´intervenció en conflictes armats locals, sempre amb mandat de Nacions Unides.En qualsevol dels escenaris possibles, però especialment en aquest que he destacat, em sembla imprescindible que Europa es doti d´un exèrcit potent, sota un comandament únic i, a poder ser, amb una política exterior i de defensa comuna. Si no es dona aquesta darrera condició, l´existència d´un exèrcit unificat es fa més aviat sobrera: costa imaginar-se un exèrcit potent i ben dotat que hagi de respondre a objectius estratègics diversos o fins i tot contradictoris.Ara bé, quan des de diferents opcions polítiques, ideològiques o acadèmiques, o des de diferents lobbis amb interessos econòmics i polítics, s´aboga per un exèrcit europeu molt més fort que la suma de tots els actuals, no tothom està parlant del mateix. I aquí és on podem localitzar el punt clau d´aquest debat, en l´actual moment històric.El més habitual és que fins i tot des de posicions progressistes es defensi la necessitat, i sovint també la urgència, de què els diversos països que conformen la Unió Europea incrementin les despeses militas, modernitzin els exèrcits, inverteixin en la indústria armamentística europea i, en definitiva, entrin sense complexos en l´espiral armamentística planetària, encapçalada entusiàsticament pels governs dels Estats Units, mani qui mani en aquell país.Molts discrepem profundament d´aquest plantejament, ja que hauria de ser possible que els vint-i-cinc països de la Unió arribessin a tenir un exèrcit i una política de defensa enormement sòlids i eficaços, sense haver d´augmentar les despeses militars... o fins i tot amb una tendència a anar-les reduint paulatinament.I ho dic per diverses raons, que intentaré argumentar, malgrat la brevetat d´aquest article.La primera premissa, que ja he citat, és que un exèrcit potentíssim que no respongués a unes directrius polítiques i estratègiques clares i definides perdria tota la seva força i capacitat d´actuació. Per tant, de res no ens serviria augmentar el potencial de força abans de consensuar les polítiques i el sistema de comandament; seria com començar la casa per la teulada.Mentre aquesta premissa no es compleixi, no pot existir el concepte d´exèrcit únic o unificat. Només cal analitzar quins han estat els diversos intents europeus per dur a terme polítiques de defensa comunes. Des de la creació de la UEO, el 1954, aquest organisme ha estat hivernat la major part del temps i va quedar clarament superat amb l´aprovació del Tractat de Niça del 2000, pel qual la UE va assumir la major part de les funcions que tenia la UEO. Però hi ha tal diversitat d´estatut entre els diferents països i tal diversitat d´interessos geoestratègics, que fer coincidir les polítiques de defensa no resulta gens fàcil (només cal recordar aquí conflictes com els dels Balcans, les guerres al Golf Pèrsic o les dels Grans Llacs o Rwanda/Burundi). Quatre Estats membres de la UE es defineixen com a neutrals o no alineats i no són membres de l´OTAN. Quatre països (Àustria, Finlàndia, Irlanda i Suècia) es troben en una contradicció flagrant, ja que només figuren com a observadors de la UEO, però en haver-se integrat com a membres de ple dret a la UE van passar a implicar-se en la política de defensa d´aquesta. Encara és més complicat el cas de Dinamarca, la qual té també l´estatut d´observadora de la UEO, però no participa de les decisions i accions de la Unió en matèria de defensa, fent ús d´un protocol annex al Tractat de la UE..Si a tot això hi sumem les dificultats afegides per la recent ampliació, amb uns exèrcits tan enormement desiguals entre sí i amb interessos, capacitats i graus de modernització tan diversos, la possibilitat que hi hagi un exèrcit unic sense política exterior comuna és del tot remota. El primer gran repte, per tant, és avui el de la unificació de les polítiques exteriors, molt abans que el de la defensa.En un món cada vegada més compacte, Europa no podrà existir només com a potència econòmica. Haurà de ser alguna cosa més, tenir algun valor afegit diferent del d´altres potències regionals. I, sens dubte, necessitarà també un exèrcit propi. El punt de discrepança és si aquesta decisió ha de comportar forçosament l´increment de les actuals despeses militars de tots els països sumades.Tenim l´experiència dels diferents models de relació de cooperació militar, bilaterals o multilaterals, que es reclamen part de la identitat europea: brigades multinacionals amb forces terrestres de cinc Estats; Força Marítima Europea; Força Operativa Ràpida Europea; Organització Conjunta de Cooperació en Matèria d´Armament; Agència Europea d´Armaments i diversos programes de fabricació conjunta (Eurofighter, Airbus militar, Tigre, Galileu i altres sistemes d´informació i d´espionatge per satèl•lit).La meva opinió és que hauria de ser possible millorar de manera molt important l´eficàcia de la capacitat de defensa o d´intervenció exterior d´un exèrcit europeu, sense que això hagués de suposar per força incrementar substancialment la despesa militar conjunta. Els processos de modernització i de racionalització duts a terme per molts exèrcits nacionals així ho poden corroborar. Dins i fora de la pròpia Unió Europea. Ara mateix, per citar un sol exemple, Suissa ha completat l´anomenat procés de reestructuració i reorientació, anomenat Exèrcit XXI, el qual li ha permès reduir els 360.000 soldats que tenia a 140.000 efectius i 80.000 reservistes. I s´està desprenent de centenars de tancs, dotzenes d´helicòpters i més de 60 avions de combat.En aquest terreny, hi ha molt marge de maniobra. Però cal saber ben bé on som i cap a on volem anar. Com es diu al Quadern “Globalització i pau: per a una defensa europea no armada”, editat per Justícia i Pau el maig del 2004, “les estructures de defensa i seguretat europees són un galimaties considerable, i tot apunta que les dues grans opcions presents dins la UE, l´OTAN més depenent dels EUA i la lligada a la PESC, continuaran coexistint sense remei durant molt de temps amb el consegüent increment de les despeses militars dels països que integrin la UE”.Per ser més forts i pesar més en el món, la única opció possible ja no és tenir més exèrcit, ni tan sols més capacitat de destrucció. L´important és dissenyar bé quines són les prioritats exteriors i de defensa i quins els perills reals potencials. I tot això no es pot fer sense un disseny previ de com es vol que sigui el món i les relacions internacionals i quin paper ha de jugar la potència Europa en el nou escenari que es va dibuixant. Cada cop són més els especialistes que, des de diverses disciplines, defensen una visió de la seguretat basada més en la confiança i en les bones relacions entre els països.Europa ha de decidir quin ha de ser el seu paper. El més fàcil és caure en el parany de donar resposta als interessos i les pressions enormes de la indústria militar. O bé, per simple conservadurisme i per les dificultats afegides d´imaginar altres opcions més originals però més complexes, que l´establishmen es deixi endur per les inèrcies de sempre. La indústria ja ha pres posicions, fins i tot en el terreny del control de les idees; el cas més flagrant és el de França, on el potentíssim grup Dassault té el 100% del grup de mitjans de comunicació Socpresse (Le Figaro, L´Express, L´Expansion i fins a 70 publicacions més).La força d´Europa en el món no li ha de venir només ni principalment de la potència econòmica o militar, La força li pot venir també de l´autoritat moral, per contraposició a la forma com l´exerceixen altres potències. És el que han reclamat ONG´s i moviments socials, quan clamen perquè la Unió Europea es constitueixi en referent de la defensa d´un sistema de valors que posi la persona humana en el centre, que garanteixi el benestar físic, moral i econòmic de la població i defensi arreu del planeta els drets humans i els valors de la pau, com a elements irrenunciables en qualsevol política i en la relació entre les persones i els pobles de la terra.
Àlex Masllorens
Publicat a la revista Marc de Referències (abril 2005)

El quadripartit apel·la a la unitat però avisa que la negociació serà dura

per Toni Rodon - fotos Sergio Ruiz

La proposta d’Estatut que Catalunya va enviar al Congrés va ser aprovada pel 90% dels diputats catalans. Cal mantenir la unitat d’acció en la negociació a Madrid. Existeixen punts irrenunciables que si s’intenten excloure de l’Estatut s’haurà de retirar el text. Tot i que amb matisos lògics i posant l’accent en aspectes concrets, els representants del quadripartit presents en una taula rodona celebrada avui dimecres, dia 16, a la sala d’actes de Caixa Laietana, han usat uns arguments similars en l’explicació del perquè Catalunya necessita un Estatut i en el paper a adoptar a partir d’ara. Els ponents han coincidit en destacar que es viu en un “moment històric” i que cal aprofitar la ocasió per aprovar un bon Estatut pels ciutadans de Catalunya que, de fet, són els que tindran l’última paraula en tot el procés. El vice-president segon de la mesa del parlament, el convergent Ramon Camp, ha destacat que aquest nou Estat és una bona ocasió perquè l’autogovern de Catalunya sigui més fort i eviti “intents de laminació” del marc competencial. Segons ha explicat, l’actual finançament va en contra del país ja que “ofega la capacitat de progressar”. Camps ha advertit que perdre el “codi genètic” de l’actual text –format, segons el seu grup, per finançament, competències i nació- conduiria a “reflexions xocants i gens positives”. Segons el diputat del PSC-CpC, Àlex Masllorens, el text que el passat 30 de setembre va aprovar el Parlament de Catalunya incorpora nous elements de la realitat i l’actualitza: “Anteriorment la Unió Europea no existia i ara és una realitat molt important. El mateix passa amb temes com la immigració o les noves tecnologies que l’Estatut de Sau no recull i són cabdals”. Masllorens ha ressaltat que al Govern espanyol li interessa aprovar el text i s’ha preguntat per l’absència de la veu dels intel·lectuals espanyols. Per a Teresa Aragonés, diputada d’ERC, l’Estatut va començar a gestar-se fa dos anys amb la signatura del Pacte del Tinell. Segons ha dit, el seu partit ha estat essencial per fer de “pont i per intentar conciliar totes les visions” en l’elaboració d’aquesta “semiconstitució”. Alhora, Aragonés ha desmentit que es tractés d’un Estatut intervencionista: “No és intervencionista sinó detallista. El fet que s’entri tan en detall és fruit de les retallades contínues del passat i que ara volem evitar”. Finalment, el portaveu d’IC-V, Joan Boada –que dilluns ja va ser a Mataró en la presentació del Pla Estratègic 2015-, ha posat l’accent en els drets i deures que contempla l’Estatut i que, segons ell, fa donar un “salt de qualitat” en el text. “L’Estatut ha estat un procés on els ciutadans també s’han expressat ja que més de quaranta entitats han passat per la comissió i han pogut fer les seves propostes”, ha afegit. Per últim, ha apel·lat a l’“ús de la raó” i a la necessitat que “es calmin els ànims d’alguns”. La taula rodona ha estat moderada pel cap de política del diari Avui, David González, qui ha destacat l’interès informatiu que ha despertat l’Estatut des de la seva aprovació pel Parlament de Catalunya.
16/11/05