Les aventures del Quixot a Catalunya

S´ha dit i repetit fins la sacietat que el llibre del Quixot és d´aquells “totxos” dels quals gairebé tothom en sap alguna cosa, si bé poca gent l´ha llegit. Jo no m´atreveixo a dir que bona part de la gent que en parla no s´hagi pres la molèstia de llegir-lo, o no hagi tingut la paciència d´acabar-lo... Estic segur, però, que tothom en sap alguna cosa i en coneix alguns episodis i aquest és un dels grans mèrits de Cervantes. El seu personatge ha esdevingut veritablement intemporal i universal.També el quart centenari que commemorem enguany ajudarà a moltes persones a apropar-se al Quixot. I no ho dic perquè sí. Mai no hauria imaginat que aquesta celebració pogués fer possible que el llibre de l´enginyós “hidalgo” tornés a ser un best-seller de vendes, un number one. Però ha estat així. Algunes setmanes, el Quixot ha estat en les llistes de llibres més venuts. Increïble.Confesso que el meu primer contacte amb les aventures del Quixot l´he d´agrair a la FEN, la Formación del Espíritu Nacional, aquella assignatura maria, generalment insípida i inodora, que als anys seixanta i primers setanta encara era obligatòria per als alumnes mascles de les escoles i dels instituts dels temps d´en Franco. Just és reconèixer que gràcies a Torrente Ballester els llibres de FEN no eren dolents, tot i que alguns textos deixessin anar aquell tufillo paternalista i carca. Però vet aquí que, enmig d´alguns textos “infumables” podíem trobar-hi també incunables, i uns contrarestaven l´efecte dels altres.Així va ser, doncs, com vaig poder conèixer diverses aventures del Quixot; primer les més típiques, com la baralla amb els molins de vent o la sacsejada de Sancho amb una manta o el breu regnat a l´illa de Baratària. Els llibres de text de l´època no eren ni molt menys com els d´ara, amb tants dibuixos i fotografies de colors, però tinc ben present com quedàvem bocabadats davant dels gravats i dels mapes. Amb els mapes imaginàvem viatges meravellosos que algun dia feríem, com ho feien els grans exploradors dels llibres d´aventures. Els gravats tenien la virtut de fer entrar dins les històries aquells infants ingenus i innocents que érem encara.Aleshores i ara, el que més em cridava l´atenció era la mania que Cervantes tenia a les novel•les de cavallers. A la darrera pàgina del llibre ho deixa ben clar, quan escriu: “No ha sido otro mi deseo que poner en aborrecimiento de los hombres las fingidas y disparatadas historias de los libros de caballerías”. No deixava de ser curiós que ell mateix n´escrivís una per riure´s d´aquest gènere que considerava menor i alienant (per dir-ho en termes actuals). Seria com si algú que volgués ridiculitzar o menystenir els culebrots de televisió n´escrivís un. Hem de pensar que durant el segle XVI la impremta havia fet possible popularitzar les novel.les de cavallers, un gènere que era ben ple d´estereotips, amb els cavallers valents i honestos que lluitaven per causes sempre justes i honorables, princeses de la més gran bellesa que es pugui imaginar, esperant sempre impassibles i plenes d´ardor el retorn triomfal del seu heroi, mags bons i dolents i, sobretot monstres i gegants contra els quals calia lluitar per defensar les pàtries.De tots aquests llibres, Cervantes sembla que en salvava només un, el Tirant lo Blanc, del qual va escriure que “por su estilo, es éste el mejor libro del mundo”. Un dels episodis que més em varen cridar l´atenció ja de jovenet és el del pas del Quixot i el seu fidel escuder per Catalunya. Especialment, l´amistat del cavaller protagonista amb el bandoler Perot Rocaguinarda (Roque Guinart, en el llibre), al qual no està documentat que conegués personalment, però si hem de fer cas al coneixement que sembla tenir l´autor de les seves cuites, més aviat ens hem d´inclinar a pensar que potser sí que hi va tenir algun contacte personal. Cervantes demostra fins i tot estar al cas de les baralles entre els nyerros, liderats per en Rocaguinarda i oposats al bisbe de Vic, i els partidaris d´aquest darrer, els cadells. En qualsevol cas, queda clar en el llibre que Cervantes tenia simpatia pel guerriller català, el qual el 1611 es va acollir a un perdó reial i va embarcar a Mataró amb la seva gent com a capità dels terços castellans vers Nàpols, on va viure com a mínim fins el 1635. A Barcelona, se li va dedicar un carreró que encara avui es diu de “Perot lo lladre”.De la simpatia i l´admiració pel bandoler, passa també a una certa enveja en algun punt, ja que el Quixot en un moment de debilitat demostra que li hauria agradat poder fruir de la llibertat de moviments d´en Perot, i de la lleialtat dels seus seguidors.Igualment curiosa resulta l´entrada del Quixot a Barcelona, acompanyat fins a la platja pel mateix bandoler, que no gosa d´entrar-hi, però que el deixa en mans d´algun conegut amb ganes de riure´s del cavaller. I una altra dada curiosa: entren a la ciutat comtal la nit de Sant Joan que, segons que sembla, ja era en aquella època una nit de festa grossa.I també interessant i sorprenent la cita que ja en aquells temps Barcelona era una ciutat d´impremtes, on s´editaven molts llibres, fins al punt que el mateix Quixot/Cervantes hi troba una edició de la versió apòcrifa de la segona part del seu llibre, una segona part que va circular abans que ell mateix n´hagués publicat el segon llibre. I és de destacar l´interès de l´autor per les llengües i l´ús de mots en català i en portuguès, i les referències al gascó, el toscà, l´alemany, el turc i l´àrab i, per sobre de tot això, la consideració del llatí i el grec com les “reines” de totes les llengües.Finalment, un consell: busqueu una de les edicions actuals del Quixot, en llenguatge més planer i comprensible que les edicions antigues, agafeu-lo amb carinyo, amb ganes que us agradi i hi trobareu històries curioses, divertides... hi reviureu alguns fets que ja coneixeu, de tan sentir-los, però també podreu acompanyar el Quixot i el seu fidel Sancho amb bon humor pel camí que els mena, a poc a poc i amb molt de patiment, cap al desencís final, en constatar que ja res no és com era i que el món ha canviat sense que ells se n´haguessin adonat.
Àlex Masllorens
Revista Foment Cardoní