La potestad de elegir el infierno

¿Qué deben hacer los partidos para recuperar la confianza perdida de los ciudadanos?

Transparencia. Limitación de mandatos. Fortalecimiento de la autonomía y la profesionalidad de la administración pública. Agitación ciudadana para que vean que no pueden actuar impunemente. Pero claro, el problema de fondo es que esas instituciones tan disfuncionales son las que tienen que reformarse a sí mismas, en contra de sus intereses corporativos.

(...) Estoy seguro de que no es inalcanzable el proyecto de una vida aceptable para la mayor parte de
los seres humanos. Pero me acuerdo siempre de algo escalofriante que decía Borges: "La temible potestad de elegir el infierno".


(entrevista a Antonio Muñoz Molina en El Ciervo)

Habitatge social: una oportunitat d'or

(article que he publicat al diari ARA el dia 10/8/13)

L’Estat espanyol porta un retard espectacular en matèria de construcció d’habitatge públic. La major part dels països de l’Europa occidental tenen un parc públic d’habitatge molt més important que el nostre. Dissortadament, aquí han primat les paraules més que no pas els fets: moltes declaracions sobre la sensibilitat social dels governs i poques realitats a l’hora de fer reserves de  sòl i construcció d’habitatge públic; i menys encara de lloguer. No només som llunyíssim d’Holanda, on el 34% dels habitatges ho són de lloguer social (1% a Espanya, una mica més a Catalunya), sinó també lluny d’altres països que han aplicat polítiques menys contundents però sostingudes en el temps. 

A Holanda, Suècia i el Regne Unit fa anys que apliquen polítiques públiques molt potents i dediquen entre el 3 i el 4% del PIB a l’habitatge. A l’altre extrem, Espanya, Portugal i Grècia tenen sectors particularment grans d’habitatges ocupats pels propietaris, uns sectors mínims d’habitatge social de lloguer i (fins fa ben poc) uns sectors privats de lloguer de baixa qualitat i en declivi. La despesa de l’Estat en política d’habitatge és inferior a l’1 % del PIB. Mentre Holanda té 147 pisos de lloguer social per cada mil habitants, el Regne Unit 85, França 71, Alemanya 28, i Itàlia 18... Espanya només disposa de 3 habitatges socials de lloguer per cada miler de persones, de tal manera que té l’honor de ser el país de la UE  amb menys oferta. El percentatge de vivenda social de lloguer a l’Estat espanyol respecte al total d’Europa es mou en xifres molt similars a països menys poblats y desenvolupats com Bulgària, Romania o Eslovàquia i és àmpliament superat per Polònia i la República Txeca.

En aquest panorama, es pot fer una excepció moderadament positiva a Barcelona ciutat, on fa alguns anys que la situació està menys malament que a la resta del país. La capital de Catalunya ha fet un esforç relatiu per impulsar la construcció d’habitatge protegit i el Patronat Municipal de l’Habitatge encara està construint i licitant noves promocions; a les quals caldrà afegir-hi l’anunci de l’alcalde de construcció de mil nous habitatges de lloguer protegit.

 Però no som excepció només en haver construït més que cap altre país d’Europa i amb menys sensibilitat envers la reserva de sòl per al foment del lloguer social (amb la traca final de la bombolla immobiliària). Som capdavanters en el percentatge d’habitatges buits: un 23% del parc immobiliari (80.000 pisos d’obra nova només a Catalunya), enfront del 2% de Suècia, el 3% d’Holanda o el 4% del Regne Unit. També hem estat excepció en les polítiques de reprivatització de terres i en la permissivitat per a trinxar, literalment, la costa i la muntanya. El 29 de juliol, només per citar un exemple, la Junta d’Andalusia va aixecar el veto que existia sobre la tramitació de plans urbanístics amb capacitat per a la construcció de 55.773 habitatges al litoral.

Però la singularitat de la política espanyola es manifesta ara en el llançament irresponsable de milers de milions d’euros a  les clavegueres, sense cap interès per donar-los una mínima rendibilitat social.

El Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) acaba de reconèixer que es perdrà la major part dels ajuts a la banca. El FROB ja dona per perduts 36.000 milions d’euros dels 52.000 que es van injectar l’any passat a Bankia, Catalunya Banc, Banc de València, Caja España i BMN. És la mateixa quantitat total que s’ha retallat en Sanitat i Educació. I, per a més vergonya, tots aquests deutes són fruït de les delirants polítiques d’inversió en habitatge i de concessió d’hipoteques que van fer les esmentades entitats durant els anys de suposada bonança econòmica.

Però aquesta noticia que acaba de fer pública el FROB podria esdevenir un fet positiu si els dirigents polítics tinguessin la gosadia necessària. Si els contribuents hem pagat de la nostra butxaca 36.000 milions per tenir un parc de pisos buits que avui no es venen, i si l’Estat ja ha reconegut que aquests diners es donen per perduts, ¿per quin motiu continuem obcecats a vendre (fins i tot a vendre malament) aquest ingent parc immobiliari? ¿No seria més just i més rendible aprofitar la crisi perquè l’Estat es quedés els pisos, els lliurés als municipis i es poguessin destinar a pal·liar les necessitats d’una part molt important de la población?

Fins ara, sabíem que els ajuts a la banca havien servit com a excusa per a dur a terme moltes mesures no només impopulars, sinó també injustes. Ara, a més, sabem que han estat un molt mal negoci per a la ciutadania. Posats a fer, com a mínim, que serveixin per a recuperar una part del temps perdut en el terreny de l’habitatge públic.

 

¿Es justa la justícia?

Conozco 10 cárceles catalanas y una asturiana y dentro sólo he visto a pobres y extranjeros; en el resto de España, si excluimos a los penados por delitos de terrorismo, casi siempre ocurre lo mismo. Sólo excepcionalmente y por períodos que no suelen ser muy largos, hay también presos que eran empresarios o personas de alto nivel adquisitivo. Ergo el derecho penal está previsto, sobre todo, para garantizar el orden en las calles, para que podamos circular por la vía pública con la tranquilidad de que no seremos agredidos con violencia, para evitar lo que tantas veces, eufemísticamente, se ha llamado alarma social.

Si me siento amenazado por un desgraciado en plena calle, o éste ha hecho amago de agredir sexualmente a mi hija o si me roba a punta de navaja, exijo que sea retirado de circulación inmediatamente, sin contemplaciones. Pero todos sabemos que existen otros ilícitos civiles o penales, igualmente lesivos o más para el conjunto de la sociedad, pero aparentemente menos violentos. Suelen dirimirse con menos contundencia y tardan años en resolverse en los tribunales.

Sea como fuere, hablemos de ricos o de pobres, la percepción más generalizada es que en España la Justicia es imprevisible, caprichosa, clasista y exasperantemente lenta. Todo lo contrario de lo que, sobre el papel, debería ser: libre de prejuicios, no clasista, independiente, equitativa y, por encima de todo, rápida. Me temo que en nuestro país no ha habido un interés real por parte de las clases dirigentes en tener una administración de justicia ágil y moderna; y así nos luce el pelo.

En los últimos años, he tenido la responsabilidad de ejercer como administrador judicial en un caso que estaba en manos de la Audiencia Nacional. Dejo para otra ocasión el análisis de la confusa e insuficiente regulación en España de la figura de la administración judicial, digna, en mi opinión, de un estudio monográfico muy profundo, que analice la indefensión y la debilidad en las que pueden llegar a encontrarse los administradores.

La experiencia me ha servido para conocer desde dentro una de las instituciones judiciales supuestamente más relevantes del país. Y el resultado ha sido sobrecogedor. En primer lugar, por las condiciones físicas de la propia Audiencia Nacional. Edificio en un lamentable estado de conservación, que se ha quedado pequeño para las funciones que se le han encomendado; pasillos repletos de expedientes en las estanterías y en los suelos, donde los detenidos pueden permanecer esposados al lado de unos policías y de otros visitantes, incluso testigos. Despachos de dimensiones reducidas donde trabaja un montón de funcionarios, rodeados literalmente por papeles y expedientes, en las mesas, en el suelo, en las paredes… Con el paso del tiempo y a medida que aumenta la confianza con los oficiales y los administrativos, uno se da cuenta de que cada uno de ellos lleva entre manos una cantidad ingente de casos, algunos de ellos con muchos años de antigüedad. Entrar en ciertos juzgados en España es retroceder un siglo, por lo menos.

Es evidente que todo eso no ocurre porque sí. La excusa, ahora, es la crisis. Pero, del mismo modo como los recortes en los servicios públicos de salud y de educación ya estaban concebidos por lo menos desde los años ochenta, también la endémica falta de inversión en la administración de justicia en nuestro país es fruto de una determinación política tajante. Ha faltado inversión en edificios, en tecnología y en medios materiales, hay déficit de formación específica para que los jueces, los fiscales y sus asistentes estén realmente capacitados para plantar cara a determinados delitos económicos y financieros, o para hacer frente al crimen organizado en igualdad de condiciones.

Si volvemos al caso por el que hube de actuar como administrador judicial, lo que resulta de aquello es lo siguiente: decenas de millones de euros a los que se les perdió la pista; unos imputados defendiéndose con todos los medios materiales a su alcance y con los mejores y más caros abogados; utilización interesada (y exitosa) de medios de comunicación a favor de sí mismos y contra los administradores judiciales y, como siempre, el tiempo (mucho, demasiado) jugando a su favor… Enfrente, esa escasez de medios materiales que ya he descrito; un juez sustituto pluriocupado en un montón de procesos, a cuál más mediático o más politizado; un ministerio fiscal que se querella para acabar solicitando (¡9 años más tarde!) el archivo del caso; algunos plazos vencidos; tribunales y gobiernos extranjeros poco proclives a colaborar con las autoridades españolas y autoridades españolas enormemente perezosas… En la práctica,  la coordinación real del proceso estaba en manos de un auxiliar de la escala C que, mientras tanto, preparaba oposiciones… Y los administradores judiciales, cada vez más perplejos a resultas del desarrollo de la instrucción.

¿Y el resultado?, se preguntará el lector. A la vista de todo cuanto estamos viendo en nuestros días, puede uno hacerse una idea de cuál ha sido el final de la historia: se ha perdido el rastro del dinero y la justicia no ha sido capaz de dar con su paradero…

 

(Artículo que he publicado en El Ciervo de julio-agosto 2013)

 

Els catalans i l'altra vida, segons Pla

A molts catalans els interessa Catalunya, però no hi creuen. Els passa exactament el contrari que amb la religió i l'altra vida: hi creuen, però no els interessa.

Josep Pla
Notes disperses

L'obessió per Cambó del nacionalisme conservador

El llibre que acaba de publicar Borja de Riquer sobre la relació de Francesc Cambó amb Alfons XIII i amb l'statu quo de la política madrilenya, ajuda a entendre encara millor els motius del fracàs secular del nacionalisme conservador català quan s'ha volgut implicar en la modernització de l'Estat.

Alguns fets, com les ganes irreprimibles i les raons adduides per Cambó per entrar a formar part del govern espanyol resulten, amb la perspectiva del temps, enormement alliçonadors. Al final, el 1918, va acceptar d'entrar al govern, però no ho va poder fer com a ministre d'Instrucció Pública, "perquè les escoles catalanes esdevindrien un focus d'adoctrinament on s'ensenyaria a odiar a Espanya". En la mateixa línia de desdibuixar la reivindicació catalana, el rei va arribar a demanar a Cambó que el projecte de Mancomunitat deixés al marge la província de Tarragona, per fer desaparèixer el perill de la unitat catalana i, a canvi, el monarca es comprometia a afegir-hi, com a contrapartida, la província d'Osca (!!!!).

Miquel Roca va voler fer de Cambó en el seu moment, i va estar relativament a prop de sortir-se'n una mica millor que l'original. A Duran Lleida també l'obsessiona el personatge, però a ell el moment històric el pot dur a fer un ridícul descomunal.

Capitalismo con rostro humano

(artículo que publico en el número de mayo de la revista El Ciervo)

El futuro del mundo se juega cada día en un casino. La mitad de las operaciones bursátiles de Wall Street las realizan ya ordenadores que sólo se atienen a logaritmos, series estadísticas y datos que capturan ellos mismos en la red. Compran y venden, sin tiempo ni capacidad para verificar las informaciones. No pueden perder tiempo, porque el tiempo es dinero y sólo el negocio importa realmente. Por eso es posible que la divulgación interesada de noticias falsas, como la de la muerte de Steve Jobs (tres años antes de producirse realmente) o un atentado a Obama (el pasado 23 de abril) produzca un desplome bursátil momentáneo, que puede ser aprovechado literalmente para forrarse en cuestión de segundos.

Si Adam Smith levantara la cabeza, se moriría instantáneamente de un infarto. Las teorías de los padres del capitalismo nos parecen hoy de una ingenuidad extraordinaria. También la doctrina social de la Iglesia, o las prédicas en el desierto de los Papas que, desde Juan XXIII, insisten en poner la economía al servicio de la persona y no al revés. El capitalismo con rostro humano ha sido el gran espejismo de la segunda mitad del siglo pasado. Como lo fue, no hace tanto, la idea de que Europa exportaría al resto del planeta su modelo de desarrollo y de progreso social equilibrado. Hoy se impone en el globo una mezcla de capitalismo neocon anglosajón y de comunismo capitalista chino. El resultado será un mundo donde sólo un 1% de la población pueda vivir en la abundancia. El 99% restante está previsto que pague la fiesta de los ricos desde la precariedad y el miedo a perder incluso la condición de esclavo.

De modo que tenemos dos opciones: caer en la depresión y aceptar el destino con resignación, o situar como la causa número uno del siglo XXI la consecución de otro modelo económico. Y para mí, esa es la gran causa, sin duda: acabar con un capitalismo financiero puramente especulativo, que no crea riqueza alguna y que no tiene en cuenta para nada el interés de la mayoría. Puede que esta causa tenga que ir acompañada por fuerza de una regeneración democrática, porque sólo un sistema verdaderamente democrático puede anteponer a cualquier otro objetivo la dignidad de la persona humana; sólo una democracia libre y profunda puede ser capaz de imponerse al resto de poderes, más o menos fácticos y más o menos reconocibles. Será condición necesaria, pero no suficiente. En algún momento hemos olvidado que la democracia es mucho más que un sistema político, una ética que debería impregnar todos los ámbitos de la vida humana.

“La democracia no exige una igualdad perfecta, pero sí que los ciudadanos compartan una vida en común”, nos recuerda Michael Sandel. Puede que no exista la igualdad perfecta, pero la democracia no es tal si no persigue a fondo algo que sea lo más parecido posible a la igualdad de oportunidades. “La vida común que reclama Sandel –nos hace notar Josep Ramoneda- se quebró ya antes de la crisis. Y la política está siendo incapaz de restaurarla. La brecha entre política y ciudadanía se agranda”. Probablemente por eso la regeneración democrática y el cambio de paradigma económico sólo pueden venir de la mano.

El modelo europeo de bienestar posterior a 1950 fue posible, entre otras razones, porque se basaba en satisfacer a una minoría de los habitantes del planeta, que continuó viviendo en la riqueza a costa de la pobreza de la inmensa mayoría. No es eso lo que hay que repetir. Pero como laboratorio puede resultar perfectamente válido, en sus aciertos y en sus errores. Demostró que los poderes económicos y financieros pueden sujetarse a un estado de derecho que persiga la justicia y el bien común. Demostró que es posible crear riqueza y redistribuirla, con la voluntad de construir sociedades más justas y más igualitarias. En algunos lugares, demostró incluso que es posible una participación activa de los trabajadores en la toma de decisiones clave para el futuro de las empresas. Y muchas personas buscaron además, con relativo éxito, fórmulas alternativas de organización empresarial, o crearon modelos de empresas sociales, o de explotaciones agropecuarias o energéticas más respetuosas con el medio ambiente… Todo eso fue posible cuando el capitalismo era un sistema económico, basado en la creación de riqueza y no un sistema puramente especulativo para hacerse millonario sin aportar nada a cambio.

Sé muy bien que la mayoría de sabios, sobre todo los más viejos, piensan que hoy ya no es posible otro sistema económico-político que el capitalismo voraz y salvaje que estamos viendo y sufriendo ahora mismo. Ya en 1996, la recientemente fallecida Viviane Forrester escribió que “a los parados se les inculca esa vergüenza que conduce a la sumisión plena, que desalienta toda reacción distinta de la resignación”. Pero otro intelectual ilustre, también recientemente desaparecido, José Luis Sampedro, nos ha dejado un reto cargado de futuro, al advertir que “el sistema está roto y perdido, por eso tenéis futuro”.

 

 

Acaparando rosas

El mercado de rosas en manos de una multinacional

 

(extracto de un artículo de Gustavo Duch)

 

Como una tradición complementaria a la diada de Sant Jordi, el día después aparecen las estadísticas de venta de rosas y podemos saber si este año la crisis les ha afectado mucho o poco, qué variedad ha sido la más solicitada y, si buscamos un poco más, quién produjo las rosas que hemos regalado, es decir, a qué población ha beneficiado económicamente una fiesta tan singular.

 

Aunque se saborean y disfrutan, las flores no se comen, y quizás por ello puede parecer menos vital pero es preocupante que, igual que en otros sectores agrícolas, Catalunya requiera de la importación de flores para cubrir la demanda. Y no sólo la del día de Sant Jordi, sino la del resto del año. Por eso, desde hace un tiempo, en el listado de proveedores de rosas aparecen países latinoamericanos como Colombia o Ecuador y países africanos como Kenya. Las organizaciones sociales que analizan este modelo agrario globalizado repiten que detrás del negocio de comercialización internacional de flores se invisibiliza a miles de hombres y mujeres explotados, en viveros con mala gestión medioambiental, con sus derechos laborales violados y trabajando en malas condiciones. Pues bien, según cifras recogidas por GRAIN, y extrapolando datos europeos, actualmente una de cada nueve rosas llegan de una única multinacional de la flor cortada, la hindú Karuturi Global Ltd, que en sus viveros de Etiopía y Kenya produce 580 millones de flores anualmente.

 

Repasando el terrorífico historial de Karuturi, encontramos dos nuevas injusticias muy propias del catálogo capitalista que tanto se lleva: el acaparamiento de tierras y la evasión de impuestos, y las dos pueden añadirse al conjunto de prácticas que nos permite afirmar que, además de ahogar a los viveros del Maresme, a quien no benefician, ténganlo por seguro, es a la población campesina de esa zona de África.

Tenéis futuro

"El sistema está roto y perdido, por eso tenéis futuro"

J.L.Sampedro

Curiositats de la Barcelona vella

L'autèntica Casa Almirall

La casa de les idees

http://www.bcn.cat/lacasadelesidees

Alcorcón City, un nou estat a Europa

¿Qui ha dit que Espanya no reconeix l'autodeterminació dels seus territoris? Només cal veure el que està passant amb Alcorcón City, ciudad sin ley. Aviat serà un nou estat, conduït cap al progrés màxim imaginable pel timoner/governador Adelson, el qual comptarà amb l'inestimable col·laboració del sheriff González. Alcorcón City tindrà dret a dictar les seves pròpies lleis (o, fins i tot, no-lleis). Això sí que és un nou estat a Europa! 

España, un desencuentro

El panorama peninsular en 1700, según Sánchez Piñol:

"Para los catalanes, España solo era el nombre que se otorgaba a una confederación libre de naciones; los castellanos, en cambio, en la palabra España veían una prolongación imperial del brazo de Castilla. O dicho de otra manera: para los castellanos España era el gallinero y Castilla su gallo; para los catalanes España solo designaba el palo del gallinero. He ahí la tragedia. De hecho, cuando un catalán y un castellano empleaban la palabra España se estaban refiriendo a dos ideas opuestas, de ahí que los extranjeros no entendieran nada de nada. ¿Ven lo que decía? En realidad España no existe; no es un sitio, es un desencuentro".

(Victus, pag. 129)

Recuerdos de un ser excepcional (y humilde donde los haya)

"La primera vez que supe que no era un ser humano corriente, lo recuerdo bien, fue cuando ETA voló mi coche conmigo dentro. Salí de allí, envuelto en llamas, y pensé: ¿cómo es posible que haya sobrevivido? Nadie se lo explicaba. Los médicos no encontraban una respuesta, tampoco mi personal de seguridad. A todo el mundo le pareció... milagroso. Esa noche soñé con Dios. Era una luz, no tenía rostro, pero sí voz. Me iluminó con su haz y me dijo: "Jose Mari, si te he salvado es porque te necesito vivo para que lideres a la humanidad". Me dijo un par de cosas más, pero son personales. Aquella experiencia me cambió, por supuesto. Desde entonces soy mucho más humilde."

Memorias del inefable José Mari. ¡SIN COMENTARIOS! 

España lava más blanco

¿Quién ha dicho que el PP no tiene ni una sola idea interesante o novedosa para sacar a España de la crisis? ¡Que te crees tu eso, Mari Pili! Ideas haylas, muchas y variadas. Cambiamos las leyes que sea menester y convertimos el país entero en un gran casino... Y, ya puestos, ofrecemos nuestro maravilloso parque inmobiliario a beneficio de cuantos traficantes y blanqueadores quieran instalarse aquí. Desde hoy, comprar casa tiene premio: acompañando la escritura de propiedad se recibirá también una magnífica residencia legal europea.

Pasamos, de este modo tan simple y sin solución de continuidad, del patriotismo constitucional al patriotismo blanqueador. España lava más blanco.

Ladrillos en el horizonte

"Por todas partes las grúas de la construcción ayudaban a tapar con ladrillos el horizonte".

Lo escribía el domingo en El País Manuel Vicent. Ahora sabemos hasta qué punto los ladrillos tapaban mucho más que el horizonte físico, literal, perceptible en aquel momento. Viendo lo que estamos viendo, en relación a las hipotecas y los deshaucios, también podemos leer a Vicent como la gran metáfora de la dichosa burbuja. De aquellos fangos...

Y añadía Vicent, "en la crisis del 29 se arrojaban al vacío los banqueros, ahora son sus hipotecados los únicos que se tiran por la ventana".

Violència vs. no violència

El govern central ha aprovat avui que es pugui condemnar els qui practiquin la resistència passiva a una pena d'entre sis mesos i un any de presó. No crec que cap altre govern democràtic s'hagi atrevit mai abans a castigar amb la presó una pràctica pacífica que forma part del manual de conducta bàsic de la no violència.

Una altra retallada de drets fonamentals en nom de l'estat de dret. Quin govern! I després s'atreveixen a dir que els fatxes són els altres!

El cansancio de un federalista

Recomiendo el artículo de Josep M. Vallès, publicado en El País el 4 de octubre:

http://elpais.com/elpais/2012/10/03/opinion/1349265979_261603.html

Contra la cadena perpètua

En relació a la intenció anunciada pel Govern espanyol de reformar novament el Codi Penal, introduint les figures de la "presó permanent revisable" i la "custòdia de seguretat" de fins a deu anys, entre d'altres mesures, Justícia i Pau i el Grup de Juristes Roda Ventura volem expressar:


1. La presó permanent és una pena cruel i inhumana perquè imposa un sofriment terrible a un ésser humà, l'aparta definitivament de la societat, el sotmet a un aïllament que destrueix la seva condició d'ésser relacional i agredeix profundament la seva salut mental, física, espiritual i la seva dignitat moral. La presó de per vida menysprea la condició sempre perfectible de l'ésser humà i la possibilitat del perdó. A més, no es pot negar mai la possibilitat que la persona que ha comès crims greus es transformi interiorment, com a fruit d'un procés lliure i d'un recolzament adequat, per penedir-se, reparar en la mesura del possible el dany causat, reintegrar-se socialment i obrir-se a estimar.

2. Per això, la presó permanent és inconstitucional, ja que infringeix la prohibició de penes inhumanes o degradants (art. 15 Const.) i l'exigència que les penes s'orientin a la reinserció social del condemnat (art. 25.2 Const.), un principi bàsic d'humanitat i de justícia social. Empresonar per tota la vida vol dir renunciar oficialment a la reinserció. La reintroducció d'aquesta pena és un greu retrocés en la necessària evolució cap a un sistema de justícia penal més just, respectuós de la dignitat humana i orientat a la consecució de la reintegració social dels penats.

3. El fet que la presó permanent sigui revisable, és a dir, que es pugui deixar sense efecte en determinades condicions, no elimina la seva crueltat ni la seva inhumanitat, ja que no impedeix que pugui tenir una llarguíssima durada i sigui mantinguda pràcticament fins al final de la vida. Obtenir l'alliberament quedarà pendent d'una decisió sobre la personalitat del penat que esdevindrà fàcilment (i inevitablement) un judici arbitrari. La decisió d'alliberar ja no es basarà sobre la veritat d'un fet del passat (delicte comès) sinó una hipòtesi sobre la reincidència futura del penat o un judici moral subjectiu o una resposta política a les demandes de les víctimes o de l'opinió pública. La conducta de la persona és impossible de preveure a priori (perquè hi juga la llibertat) i, per tant, qualsevol hipòtesi de comportaments futurs restarà mancada de tota base científica objectiva. Aquesta arbitrarietat és també la que comportarà la nova mesura de custòdia de deu anys de presó.

4. En qualsevol cas, l'aplicació d'aquesta pena generarà un sofriment socialment innecessari, perquè la seva previsió legal i la seva imposició no tenen més efectes preventius del delicte que la imposició de penes greus de duració determinada com les que preveu ara la llei vigent, que poden arribar ja fins a quaranta anys de presó. En realitat, la millor prevenció s'obté afrontant seriosament i en profunditat els diversos factors que afavoreixen la comissió de delictes, així com fent més probable el seu càstig, però no amb càstigs més severs, que no aporten cap solució.

5. D'altra banda, el Govern anuncia altres mesures que previsiblement comportaran un nou enduriment innecessari i contraproduent en l'aplicació de les penes, amb la probable conseqüència d'un nou augment de la població reclusa al nostre país, que compta ja amb una ratio d'empresonament superior a la mitjana d'Europa occidental, malgrat que les taxes de delinqüència siguin inferiors. Això pot provocar més massificació penitenciària i més dificultats per la reinserció social dels penats. Existeixen nombrosos estudis científics que mostren que l'evolució dels penats amb penes massa llargues, a partir d'un cert moment, és pràcticament nul·la, i molt sovint deriva cap a una degradació irreversible. A més, les contínues modificacions del Codi Penal que es venen aprovant des de fa quinze anys alteren greument la seva coherència sistemàtica i dificulten la seva interpretació i la seva justa aplicació.

Ètica, democràcia i referèndums

Si hem de jutjar pels esdeveniments més recents, la característica principal del “nou PSC” és que allà on abans totes les decisions rellevants les prenien només tres persones (Montilla, Zaragoza i Iceta) ara les prenen unes altres tres (Navarro, Balmón i Fernández). Visca el canvi! La comissió executiva i la resta d’organs serveixen, com a molt, per comentar les decisions a posteriori, quan ja s’han aplicat, i publicat en els mitjans. ¿Com es poden sentir els diputats i diputades representants dels electors si ni tan sols no se’ls deixa ser la veu de la pròpia militància? ¿Com han d’arribar als Parlaments les preocupacions i les iniciatives de la ciutadania si en molts casos l’elector no coneix ni el nom del diputat o diputada del seu territori? ¿Com poden erigir-se en els garants de la democràcia uns partits que fan tot el possible per amagar, o fins i tot perseguir, la dissidència interna?

Sens dubte, estem pagant encara els temors i l’excés de prudència del període constituent. Potser hem oblidat el més important: que la democràcia és molt més que un sistema polític, que la democracia ha de ser, per sobre de tot, una actitud ètica. Està clar que en el panorama polític català actual, el PSC és el partit que apareix a la vista de tothom com més desdibuixat i amb un perfil i un projecte més confusos. Però la manca de sintonía entre les elits dirigents i la resta de la ciutadania és molt general i es podría fer extensiva a altres institucions i organitzacions del país.

En aquest context, l’aposta independentista, que sembla haver seduït  a la meitat o més de la població de Catalunya, es podría interpretar com una fugida endavant, per la manca d’altres propostes capaces d’il·lusionar el nostre poble. Però és evident que s’ha produït un esgotament del model autonòmic. S’ha insistit tant, aquí i allà, que no era possible l’entesa ni la conllevància que, efectivament, la majoria ha acabat acceptant com inevitable que l’única alternativa és el divorci. També en aquest punt el que més ha contribuït a augmentar el sentiment de desafecció ha estat la poca qualitat de la democràcia. El debat territorial està tapant-ne un altre igualment rellevant: ¿podem millorar el nivell de la nostra trista, pobra i dissortada democràcia? I encara una altra qüestió amb una resposta potser més inquietant: ¿és capaç la generació de dirigents actual de liderar els canvis necessaris, dins dels partits i en el conjunt de l’arquitectura del sistema democràtic?

De la mateixa manera que per superar l’atzucac europeu cal més Europa, per sortir del cul de sac de la desafecció política, calen més política i més democràcia. En els partits i a les institucions. No pot ser que, un cop designats, els dirigents es pensin que tenen carta blanca per governar d’una manera despòtica. Avui existeixen mitjans tecnològics que permeten una relació permanent amb la militància i la ciutadania. Si no hi ha més democràcia és perquè no interessa. El mateix passa amb la representativitat dels electes. Calen circumscripcions electorals petites i elecció directa del diputat del districte o de la comarca. Un representant electe ha d’estar a disposició del “seu” electorat i l’ha d’escoltar, ha de prendre compromisos i decisions pròpies, i se n’ha de fer responsable. I ha de poder votar de manera diferent a la majoria dels diputats del seu propi grup. La combinació de més democràcia a l’interior dels partits i més llibertat en els parlaments dignificaria la política.

Aquestes mesures haurien d’anar acompanyades d’altres, com ara un finançament transparent dels partits i potenciar la participació de la ciutadania mitjançant els referèndums. Sabem  que la democràcia directa planteja problemes i que la majoria també s’equivoca, però si creiem que la democràcia està èticament per sobre de qualsevol altra forma de govern hem d’actuar amb coherència. I també per coherència, en el moment actual, l’única proposta que hauria de poder unir tots els partits democràtics catalans en una posición comuna, pel que fa a les relacions Catalunya/Espanya, hauria de ser l’acceptació d’un referèndum.

Hi ha partits que no en volen sentir parlar, però cal saber estar a l’alçada dels temps i de les reclamacions del poble al qual es diu servir. Som una societat  molt plural i hi conviuen punts de vista diversos, però és indiscutible que Catalunya, molt majoritàriament, reclama avui un pronunciament democràtic a les urnes i no solament al carrer. Farien bé els partits d’acceptar l’evidència i d’abanderar aquesta reivindicació, més enllà de quina sigui la posició que cadascú defensi després a l’hora de votar.

(Article que he publicat avui al diari ARA)