Habitatge social: una oportunitat d'or

(article que he publicat al diari ARA el dia 10/8/13)

L’Estat espanyol porta un retard espectacular en matèria de construcció d’habitatge públic. La major part dels països de l’Europa occidental tenen un parc públic d’habitatge molt més important que el nostre. Dissortadament, aquí han primat les paraules més que no pas els fets: moltes declaracions sobre la sensibilitat social dels governs i poques realitats a l’hora de fer reserves de  sòl i construcció d’habitatge públic; i menys encara de lloguer. No només som llunyíssim d’Holanda, on el 34% dels habitatges ho són de lloguer social (1% a Espanya, una mica més a Catalunya), sinó també lluny d’altres països que han aplicat polítiques menys contundents però sostingudes en el temps. 

A Holanda, Suècia i el Regne Unit fa anys que apliquen polítiques públiques molt potents i dediquen entre el 3 i el 4% del PIB a l’habitatge. A l’altre extrem, Espanya, Portugal i Grècia tenen sectors particularment grans d’habitatges ocupats pels propietaris, uns sectors mínims d’habitatge social de lloguer i (fins fa ben poc) uns sectors privats de lloguer de baixa qualitat i en declivi. La despesa de l’Estat en política d’habitatge és inferior a l’1 % del PIB. Mentre Holanda té 147 pisos de lloguer social per cada mil habitants, el Regne Unit 85, França 71, Alemanya 28, i Itàlia 18... Espanya només disposa de 3 habitatges socials de lloguer per cada miler de persones, de tal manera que té l’honor de ser el país de la UE  amb menys oferta. El percentatge de vivenda social de lloguer a l’Estat espanyol respecte al total d’Europa es mou en xifres molt similars a països menys poblats y desenvolupats com Bulgària, Romania o Eslovàquia i és àmpliament superat per Polònia i la República Txeca.

En aquest panorama, es pot fer una excepció moderadament positiva a Barcelona ciutat, on fa alguns anys que la situació està menys malament que a la resta del país. La capital de Catalunya ha fet un esforç relatiu per impulsar la construcció d’habitatge protegit i el Patronat Municipal de l’Habitatge encara està construint i licitant noves promocions; a les quals caldrà afegir-hi l’anunci de l’alcalde de construcció de mil nous habitatges de lloguer protegit.

 Però no som excepció només en haver construït més que cap altre país d’Europa i amb menys sensibilitat envers la reserva de sòl per al foment del lloguer social (amb la traca final de la bombolla immobiliària). Som capdavanters en el percentatge d’habitatges buits: un 23% del parc immobiliari (80.000 pisos d’obra nova només a Catalunya), enfront del 2% de Suècia, el 3% d’Holanda o el 4% del Regne Unit. També hem estat excepció en les polítiques de reprivatització de terres i en la permissivitat per a trinxar, literalment, la costa i la muntanya. El 29 de juliol, només per citar un exemple, la Junta d’Andalusia va aixecar el veto que existia sobre la tramitació de plans urbanístics amb capacitat per a la construcció de 55.773 habitatges al litoral.

Però la singularitat de la política espanyola es manifesta ara en el llançament irresponsable de milers de milions d’euros a  les clavegueres, sense cap interès per donar-los una mínima rendibilitat social.

El Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) acaba de reconèixer que es perdrà la major part dels ajuts a la banca. El FROB ja dona per perduts 36.000 milions d’euros dels 52.000 que es van injectar l’any passat a Bankia, Catalunya Banc, Banc de València, Caja España i BMN. És la mateixa quantitat total que s’ha retallat en Sanitat i Educació. I, per a més vergonya, tots aquests deutes són fruït de les delirants polítiques d’inversió en habitatge i de concessió d’hipoteques que van fer les esmentades entitats durant els anys de suposada bonança econòmica.

Però aquesta noticia que acaba de fer pública el FROB podria esdevenir un fet positiu si els dirigents polítics tinguessin la gosadia necessària. Si els contribuents hem pagat de la nostra butxaca 36.000 milions per tenir un parc de pisos buits que avui no es venen, i si l’Estat ja ha reconegut que aquests diners es donen per perduts, ¿per quin motiu continuem obcecats a vendre (fins i tot a vendre malament) aquest ingent parc immobiliari? ¿No seria més just i més rendible aprofitar la crisi perquè l’Estat es quedés els pisos, els lliurés als municipis i es poguessin destinar a pal·liar les necessitats d’una part molt important de la población?

Fins ara, sabíem que els ajuts a la banca havien servit com a excusa per a dur a terme moltes mesures no només impopulars, sinó també injustes. Ara, a més, sabem que han estat un molt mal negoci per a la ciutadania. Posats a fer, com a mínim, que serveixin per a recuperar una part del temps perdut en el terreny de l’habitatge públic.