Ètica, democràcia i referèndums

Si hem de jutjar pels esdeveniments més recents, la característica principal del “nou PSC” és que allà on abans totes les decisions rellevants les prenien només tres persones (Montilla, Zaragoza i Iceta) ara les prenen unes altres tres (Navarro, Balmón i Fernández). Visca el canvi! La comissió executiva i la resta d’organs serveixen, com a molt, per comentar les decisions a posteriori, quan ja s’han aplicat, i publicat en els mitjans. ¿Com es poden sentir els diputats i diputades representants dels electors si ni tan sols no se’ls deixa ser la veu de la pròpia militància? ¿Com han d’arribar als Parlaments les preocupacions i les iniciatives de la ciutadania si en molts casos l’elector no coneix ni el nom del diputat o diputada del seu territori? ¿Com poden erigir-se en els garants de la democràcia uns partits que fan tot el possible per amagar, o fins i tot perseguir, la dissidència interna?

Sens dubte, estem pagant encara els temors i l’excés de prudència del període constituent. Potser hem oblidat el més important: que la democràcia és molt més que un sistema polític, que la democracia ha de ser, per sobre de tot, una actitud ètica. Està clar que en el panorama polític català actual, el PSC és el partit que apareix a la vista de tothom com més desdibuixat i amb un perfil i un projecte més confusos. Però la manca de sintonía entre les elits dirigents i la resta de la ciutadania és molt general i es podría fer extensiva a altres institucions i organitzacions del país.

En aquest context, l’aposta independentista, que sembla haver seduït  a la meitat o més de la població de Catalunya, es podría interpretar com una fugida endavant, per la manca d’altres propostes capaces d’il·lusionar el nostre poble. Però és evident que s’ha produït un esgotament del model autonòmic. S’ha insistit tant, aquí i allà, que no era possible l’entesa ni la conllevància que, efectivament, la majoria ha acabat acceptant com inevitable que l’única alternativa és el divorci. També en aquest punt el que més ha contribuït a augmentar el sentiment de desafecció ha estat la poca qualitat de la democràcia. El debat territorial està tapant-ne un altre igualment rellevant: ¿podem millorar el nivell de la nostra trista, pobra i dissortada democràcia? I encara una altra qüestió amb una resposta potser més inquietant: ¿és capaç la generació de dirigents actual de liderar els canvis necessaris, dins dels partits i en el conjunt de l’arquitectura del sistema democràtic?

De la mateixa manera que per superar l’atzucac europeu cal més Europa, per sortir del cul de sac de la desafecció política, calen més política i més democràcia. En els partits i a les institucions. No pot ser que, un cop designats, els dirigents es pensin que tenen carta blanca per governar d’una manera despòtica. Avui existeixen mitjans tecnològics que permeten una relació permanent amb la militància i la ciutadania. Si no hi ha més democràcia és perquè no interessa. El mateix passa amb la representativitat dels electes. Calen circumscripcions electorals petites i elecció directa del diputat del districte o de la comarca. Un representant electe ha d’estar a disposició del “seu” electorat i l’ha d’escoltar, ha de prendre compromisos i decisions pròpies, i se n’ha de fer responsable. I ha de poder votar de manera diferent a la majoria dels diputats del seu propi grup. La combinació de més democràcia a l’interior dels partits i més llibertat en els parlaments dignificaria la política.

Aquestes mesures haurien d’anar acompanyades d’altres, com ara un finançament transparent dels partits i potenciar la participació de la ciutadania mitjançant els referèndums. Sabem  que la democràcia directa planteja problemes i que la majoria també s’equivoca, però si creiem que la democràcia està èticament per sobre de qualsevol altra forma de govern hem d’actuar amb coherència. I també per coherència, en el moment actual, l’única proposta que hauria de poder unir tots els partits democràtics catalans en una posición comuna, pel que fa a les relacions Catalunya/Espanya, hauria de ser l’acceptació d’un referèndum.

Hi ha partits que no en volen sentir parlar, però cal saber estar a l’alçada dels temps i de les reclamacions del poble al qual es diu servir. Som una societat  molt plural i hi conviuen punts de vista diversos, però és indiscutible que Catalunya, molt majoritàriament, reclama avui un pronunciament democràtic a les urnes i no solament al carrer. Farien bé els partits d’acceptar l’evidència i d’abanderar aquesta reivindicació, més enllà de quina sigui la posició que cadascú defensi després a l’hora de votar.

(Article que he publicat avui al diari ARA)