La insurrección del precariado

Rafael Díaz-Salazar en El País (26/5):

"Con una parte del precariado votando al PP y con otra parte del mismo movilizándose por la democracia real y criticando a los partidos de derecha y de izquierda, ¿qué futuro político nos aguarda? A corto plazo, no parece que haya condiciones para detener el triunfo del PP en las generales. Pero lo importante es el medio plazo. Hay que cambiar la forma de hacer política, desvelar la concentración de la riqueza en España y redistribuirla, elaborar nuevas políticas en fiscalidad, vivienda, trabajo decente, democracia en la empresa, educación".

"Y para estos cambios necesitamos que el movimiento del 15-M se fortalezca, genere contrapoder ciudadano, cree un nuevo antagonismo social basado en el conflicto no violento y la propuesta de alternativas, penetre entre el precariado que ha votado al PP para reorientar su comportamiento cultural y político. El Movimiento del 15-M necesita tiempo para crecer y a los partidos y sindicatos les urge aprender de lo que significa y demanda".

De la indignación al proyecto colectivo

Daniel Innerarity en Babelia:

"...no nos sobra indignación sino todo lo contrario. Indignación la hay en todas partes: basta hacer un poco de zapping y uno se encuentra, sobre todo, gente indignada (preferentemente en los canales de la extrema derecha). Indignados están, por ejemplo, los que creen que el Estado de bienestar disminuye pero también los que consideran que está yendo demasiado lejos, los que piensan que ya hay demasiados extranjeros, los fanáticos de todo tipo, aquellos cuyo miedo ha sido agitado por quienes aspiran a gestionarlo".

"Se podría hablar de una función conservadora de la indignación que estabiliza los sistemas como lo hacen las válvulas de escape o las canas al aire, tan funcionales a la hora de dejar las cosas como están. Ese algo más que necesitamos para transitar hacia un mundo mejor no es una mayor exageración dramática de nuestro descontento; es, de entrada, una buena teoría que nos permita comprender lo que está pasando en el mundo sin caer en la cómoda tentación de escamotear su complejidad. Sólo a partir de entonces pueden formularse programas, proyectos o liderazgos que permitan un tipo de intervención social eficaz, coherente y capaz de resultar atractiva para una mayoría que no esté formada sólo por gente cabreada".

Un ruc al govern dels millors

Algú va escriure, algun cop, que el més greu no és dir tonteries (tots hi podem caure alguna vegada) sinó dir-les amb èmfasi. El conseller de Sanitat, Boi Ruiz, n'ha dit unes quantes en poc temps. Però crec que la més estúpida de totes ha estat afirmar que "si algú vol estudiar filologia clàssica per plaer, s'ho haurà de pagar ell. L'Estat ha de facilitar les coses a qui vulgui estudiar per raons de mercat".

Se m'ocorren molts comentaris, que es podrien fer amb tons, modulacions i èmfasis diversos. Però em sembla que és suficient posar-li unes orelles de ruc simbòliques, castigar-lo sense postre... i lamentar, això sí, que el "govern dels millors" pugui tenir persones intel·lectualment tan limitadetes i tan poc il·lustrades.

Presidents que no s'empassen el fum

És ben coneguda una divertida anècdota de Bill Clinton, quan essent president dels Estats Units va declarar que, de jove, havia fumat marihuana i, davant l'allau de crítiques i protestes dels sectors més conservadors, es va veure obligat a aclarir que mai no s'havia empassat el fum. Arran d'aquest fet, uns anys més tard, durant la darrera cursa electoral per a les presidencials, Juanjo Millàs feia broma dient que, de fet, molts americans acceptaven a Obama perquè és negre "sense empassar-se el fum". Heus ací una manera una mica hipòcrita d'acceptar certes maneres de fer i de ser en una societat puritana.

Ara, però, constatem que el nostre president, Artur Mas, també és independentista sense empassar-se el fum. En la consulta del carrer, aquella que no té, aparentment, efectes polítics visibles, vota per la independència de Catalunya. Al Parlament, però, quan la cosa podria anar una mica més en serio, Mas i Convergència ja no són independentistes.

Diuen que aquesta i altres com aquestes són la millor prova que Convergència representa i reflecteix bé la manera de ser dels catalans. I potser sigui cert! Una bona part dels catalans són independentistes de cap de setmana, independentistes de costellada. Però a la que es posen a fer càlculs de quan pot costar això i de quines conseqüències polítiques se'n poden derivar... aleshores els fa mandra complicar-se la vida.

Consti que sento un gran respecte per les persones que creuen, honestament, que la independència convé a Catalunya. I que em semblaria molt bé que hi haguessin accions més contundents al Parlament o davant de les institucions internacionals (UE, NNUU...). Em semblaria coherent i respectable.

Però, si us plau, que no ens prenguin el pèl!

Las mujeres también se irán

"En el siglo XIX las religiones perdieron a la clase obrera, porque se colocaron del lado de los patronos y condenaron las revoluciones que luchaban por una sociedad más justa; en el siglo XX perdieron a los jóvenes y a los intelectuales por posiciones filosóficas y culturales integristas y antimodernas, y si continúan por la senda patriarcal, en este siglo XXI prderán a las mujeres" (Juan José Tamayo dixit)

Kenzaburo Oé

Siempre he sentido admiración por el escritor japonés; más incluso por la persona que por su obra. Hoy le entrevista Philippe Pons para El País y Le Monde. Reproduzco algunas de sus reflexiones:

"Los japoneses, que conocieron el fuego atómico, no deben plantearse la energía nuclear en función de la productividad industrial, es decir, no deben tratar de extraer de la trágica experiencia de Hiroshima una receta para el crecimiento... Hay que grabar la memoria de Hiroshima en la memoria de la humanidad; es una catástrofe aún más dramática que las naturales porque la provocó el hombre. Reincidir, dando muestras con las centrales nucleares de la misma incoherencia respecto a la vida humana, es la peor de las traiciones al recuerdo de las víctimas".

"Espero que el accidente nos lleve a ver el peligro de todo lo nuclear".

Barcelona és d'esquerres

http://barcelonaesdesquerres.org/

Nuclears no, gràcies!

De la gran tragèdia del Japó en podem extreure algunes lliçons. És obvi que tots estem exposats a la incertesa i al desastre (natural o no tan natural) i que les nostres vides sempre poden penjar d'un fil. També és clar que el progrés, com avui l'entenem, sempre té els seus riscos. Però, com a mínim, que no ens vulguin fer creure que l'energia nuclear és segura i neta. Si no ho és ni al Japó...

Mirem a una altra banda

Tot el que està passant al nord de l'Àfrica i en alguns països de l'Orient Mitjà, posa en evidència fins a quin punt Occident ha prioritzat estar bé amb els tirans (sobretot si controlen pous de petroli o gas), més que no pas amb els pobles que els pateixen. El cinisme és molt gran; però no solament el dels dirigents, també el de totes aquelles persones que per tenir aigua calenta o poder cuinar còmodament a casa tanquem els ulls o mirem cap a una altra banda.

Aquest cop, hem perdut

No ha pogut ser, hem perdut. La Montserrat Tura ha perdut les eleccions primàries del PSC per decidir el candidat a l'alcaldia de Barcelona. Ha guanyat en Jordi Hereu. El resultat ha estat contundent. Per als qui hem apostat per la Tura, els motius eren clars i les seves qualitats polítiques i les expectatives de vot davant dels contrincants ens semblava que la feien molt més idònia que el rival. Però els militants i els simpatitzats tenien la darrera paraula i s'han expressat amb claredat. Les conseqüències d'aquesta decisió democràtica les veurem sobretot després del 22 de maig. No és fàcil interpretar aquest fenomen des d'una perspectiva estrictament racional, ja que la psicologia dels col·lectius humans té les seves pròpies claus i és, com a mínim, curiosa.

Tura pot guanyar Barcelona

La principal raó per la qual cal votar Montserrat Tura a les primàries de Barcelona del 19 de febrer és sempre la mateixa: Tura pot guanyar Barcelona i Hereu no sembla probable que pugui.

Ho assenyalava una enquesta de La Vanguardia uns dies enrere i avui ho confirma El Periódico: amb Tura guanyem Barcelona!

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/20110206/les-primaries-del-psc-impulsen-tura-/693887.shtml

Guanyem Barcelona!

Tura supera a Hereu

A Xavier Trias li ha sortit una rival molt perillosa. Ja es veia guanyador de les eleccions a l'alcaldia de Barcelona. Però una enquesta realitzada per Feedback per a La Vanguardia revela que el resultat variaria d'una manera molt significativa en funció de qui sigui el candidat o candidata del PSC. Trias seria a prop de la majoria absoluta si Jordi Hereu repetís com a cap de llista (19-10), però gairebé hi hauria un empat (16-15) si la candidata a l'alcaldia fos la Montserrat Tura.

Montserrat Tura, a l'alcaldia de Barcelona

http://www.montserratturabcn.cat/

Bonistes, no bonistes... i estúpids en general

La voluntat d'acontentar cada cop d'una manera més simplista els "reietons consentits" en que s'han convertit els ciutadans electors, ens està duent a usar una terminologia més banal, gairebé estúpida, i d'altra banda més buida de sentit (però també més perillosa). L'última paraula talismà és el "bonisme" o, per ser més exactes, el "no bonisme"; el missatge, demagògic i populista a més no poder, és que amb els immigrants no s'hi val el bonisme. Ah, senyors, moltes gràcies! ¿I amb els naturals del país, hem de ser bonistes? Jo em pensava que amb els estrangers que viuen i treballen aquí no havíem de ser ni més bons ni més dolents que amb els catalans i/o espanyols. Tots som ciutadans, amb drets i deures, i hem de complir la llei. O no?

Repensar l'esquerra

El sector ultraliberal i neocon del sistema ha provocat la crisi econòmica i financera i al final aconseguirà imposar els seus principis ideològics i les seves condicions polítiques i econòmiques. Dit d’una altra manera: l’extrema dreta provoca una crisi (ideològica, de valors, econòmica...), que s’ha gestat i preparat durant dècades i els grans perjudicats en són les idees i els valors progressistes, que persegueixen la llibertat, la igualtat i la solidaritat. La guerra actual és sobretot contra Europa, perquè és aquí on hi ha hagut des del 1945 el millor “laboratori d’estat de benestar” del planeta. Si Europa s’ensorra i deixa de ser un dels actors clau en el món, la derivada és que el model europeu de convivència i de redistribució de la riquesa no era viable. I la conclusió implícita serà que els nous models a seguir siguin la Xina, Rússia, Brasil...

Catalunya és, en aquest nou escenari, un dels petits camps de batalla d’una guerra molt més gran. Només un i força perifèric. Però també aquí el que reinventi, defensi i sigui capaç de fer i d’oferir l’esquerra pot acabar tenint molta més rellevància del que a vegades pensem.

(extracte de l'article que publico al butlletí "l'Agulla" del mes de desembre)

Cada vot és important

A les persones que van anar a votar diumenge (especialment les més joves), encara que ho fessin amb un vot en blanc o a favor de partits que no han obtingut representació parlamentària, cal fer-los notar que gràcies a la seva petita acció han impedit que la feixista Plataforma per Catalunya entrés al Parlament. Si hi hagués hagut una participació inferior, només de tres o quatre punts menys, Josep Anglada i els seus seqüaços serien avui asseguts al Parlament. I tindrien també molta més presència als mitjans de comunicació.

El perill de no valorar allò que tenim

La crisi que travessem es presenta amb una doble vessant: econòmica i financera. I és això el que la fa especialment profunda i complexa. En el seu origen hi ha unes responsabilitats polítiques, empresarials i financeres. Però seria injust eximir de tota la culpa una gran part de la població que ha estat vivint durant anys per sobre de les seves possibilitats econòmiques reals, gastant més del que guanyava, gaudint dels préstecs i les hipoteques que els bancs i les caixes oferien irresponsablement, comprant i venent pisos com si l'habitatge fos un producte per especular més que no pas una necessitat bàsica… i utilitzant la targeta de crèdit com si la vida fos un gran casino. Fins que, al final, la realitat, sempre tossuda, ha posat les coses al seu lloc. I la realitat, avui, és dura; com passa sovint, qui més pateix no és qui més havia especulat, ni qui havia guanyat més diners fàcils.

El moment actual exigeix dirigents capaços de combinar agosarament, imaginació i sentit de la justícia. I molta ideologia per superar els paranys i les solucions fàcils i radicalment injustes que proposa la mà invisible del mercat (que no té res d'innocent, per cert). Fa falta una gran dosi de patriotisme en la política, especialment per part de l'oposició. A Espanya, el PP ha demostrat que no en té; a Catalunya, el nou govern i l'oposició haurien d'acordar de seguida mesures de gran transcendència.

Tot Europa necessita un nou consens com el del 1945 entre la socialdemocràcia i la democràcia cristiana, que va fer possible el període més pròsper i de més llibertat de tota la història. Aquest consens preservaria la preeminència de la política per damunt de l'economia i conjugaria llibertat individual i interès col·lectiu, apostant per societats fortes i cohesionades. Hauria d'oferir, a més a més, un missatge i una actitud unitaris i contundents contra la corrupció. L'actual desafecció política és molt més que un clam de protesta ciutadana, és l'ou d'una serp que en altres èpoques ha donat pas a sistemes autoritaris violents, injustos i criminals.

(article que publico avui a El Periódico)

El patriotismo del PP

Está claro: el famoso patriotismo (¿constitucional?) del PP consiste en hacer todo lo posible por hundir a España en la miseria para forzar unas elecciones anticipadas y ganarlas por el mayor margen de votos posible.

¡Qué gran visión de Estado! ¡Qué grandeza moral! ¡Qué gran contribución a la democracia!

PSC