La comisura izquierda de la boca

Por la mañana me he hecho una carnicería en la cara. Tal vez no debería aprovechar tantas veces la misma maquinilla de afeitar. He recordado a Cortázar: “Afeitadoras eléctricas previstas para resistir a todas las contorsiones de una cara, pero acabo de descubrir que si se silba La payanca hay un momento en que las hojas lastiman la comisura izquierda de la boca. (Escribir indignado al fabricante de la Rémington Sixtant; pero habría que mandarle el disco del tango, claro)”.

Científics i poetes

Un poema de Josep Piera diu, entre d’altres coses: “La poesia són veus convertides en sons/que diuen d’on venim, on anem i qui som”.

És una idea suggerent, però no estic massa segur que realment sapiguem més, gràcies als versos, d’on venim, on anem i qui som.

Jorge Wagensberg ho diu a la seva manera: “Art i ciència són dues formes de coneixement, però millor pujar en un avió dissenyat per un científic que en un altre ideat per un poeta”.

Vita brevis

La majoria d’existències humanes es poden resumir en ben poques paraules. La revista electrònica Smith (smithmag.net) anima el personal a explicar històries que no passin de les sis paraules. Tant li fa que siguin diatribes contra les ex parelles (secció Vomita les entranyes) o la pròpia autobiografia. Aquest projecte es basa en una història mínima que segons l’editor de la revista, Larry Smith, va escriure en sis mots Ernest Hemingway: “Rebaixa: sabates de nadó, sense estrenar”.

Entre les històries més curioses, s’hi poden trobar aquestes: “Espantat de morir, terroritzat de viure”; “Intenteu no pensar amb massa intensitat”; “Continuo preparant cafè per a dos”; “Cinquanta anys, existència de Déu improbable”; “Nascut a Califòrnia, després res més”; “Arreglo waters, em paguen una merda”; “Naixement, infantesa, adolescència, adolescència, adolescència, adolescència”.

Xingjian

Gao Xingjian, premi Nobel de Literatura 2000 i pintor: “Davant la bogeria del món, la soledat ens alleuja i ens salva”

La diferencia entre un hombre y una estatua

La talla de las estatuas disminuye alejándose de ellas; la de los hombres, aproximándose.

Una pobra justícia inadaptada

Para leer la versión en castellano:

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=693839&idseccio_PK=1006&h=

Dir que «la justícia és una conya» li va costar fa anys una condemna a un alcalde andalús. Avui l’expressió gairebé sembla ingènua. Una part de la justícia espanyola, la més polititzada, és perillosament maquiavèl·lica. S’ha dit, amb raó, que el poder judicial ha estat l’únic que no s’ha adaptat a l’Estat de les autonomies. La qüestió, en realitat, és més greu: en el poder judicial no s’ha produït una autèntica transició, no hi ha hagut el canvi d’actituds i mentalitats que el país tenia dret a exigir (¡si ho van fer fins i tot els militars!) i amplis sectors es resisteixen a adaptar-se a les exigències de la democràcia.

Una víctima emblemàtica és el jutge Garzón, encara que n’hi ha altres. Vista l’estranya forma d’actuar de membres rellevants del Suprem i del Consell General del Poder Judicial, a ningú pot estranyar-li que existeixin sospites que hi ha una persecució a la persona i no un intent de millorar la justícia. Garzón seria llavors el caçador caçat, però no estan clars els motius. I quan això passa, es disparen les conjectures. Molts ciutadans tenen la impressió que s’està perseguint un jutge no per uns errors concrets, sinó per una trajectòria professional que pot haver estat discutible, però que ha estat independent. ¿Potser és això el que molesta algunes corporacions de jutges acostumades a actuar en bloc i predisposades a rebre l’aplaudiment dels qui les van nomenar? ¿No era precisament la independència judicial el que s’havia de defensar? ¿No s’havia de combatre la corrupció?

Durant la República i la guerra civil el quintacolumnisme antidemocràtic es va refugiar sovint en els palaus de justícia. Teníem dret a creure que això formava part del passat, però un jutge que es proposava revisar els crims franquistes i reobrir una pàgina mal tancada de la nostra història infame del segle XX pot asseure’s al banc dels acusats per culpa d’organitzacions que es diuen a si mateixes hereves d’aquells criminals. Aquesta acció no és contra un magistrat, sinó un atac en tota regla a una justícia lliure, democràtica i independent. I molts jutges que avui callen o miren cap a un altra banda poden ser els següents quan s’atreveixin a prendre decisions valentes. Si és que en queda algun que ho faci.

Víctimas y verdugos

Jueces para la Democracia, asociación a la que pertenece Luciano Varela, ha salido hoy en defensa de Baltasar Garzón y ha considerado que no prevaricó. En un comunicado, la asociación muestra su "honda preocupación" por el procedimiento que instruye uno de sus fundadores y recuerda que la causa "se abrió exclusivamente a instancias de asociaciones que podrían calificarse como de extrema derecha, herederas ideológicas del franquismo", en referencia a Manos Limpias, Libertad e Identidad y Falange Española de las JONS.

En este sentido, Jueces para la Democracia expresa su "opinión contraria" a la utilización del proceso penal "para conseguir sentar en el banquillo al único juez de este país que, a instancias de familiares de desaparecidos durante la represión franquista, ha tratado de articular una respuesta procesal penal adecuada a las demandas".

La asociación recuerda que en el seno de la propia sala de lo penal de la Audiencia que le declaró no competente hubo "discrepancias" al respecto, por lo que concluye que la actuación del juez es "jurídicamente discutible y, por lo tanto, no opuesta frontalmente a la legalidad". Añade, además, que la investigación llevada a cabo por Garzón no perjudicó a nadie, ya que "no existe ninguna persona o grupo que haya visto limitados sus derechos por la instrucción", y considera que no puede llamarse "prevaricadora" a una actuación que, "acertada o equivocadamente desde una perspectiva jurídica", trata de dar respuesta a las demandas de las víctimas. (EFE)

¿Se puede limitar la telebasura?

(Para leer la versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=685286&idseccio_PK=1006&h= )

Sabem fins on pot arribar la degradació ètica i professional d’alguns periodistes i presentadors de televisió. Ho veiem diàriament. Però ¿quin és el límit en democràcia de la degradació moral d’algunes cadenes generalistes? És cert que la Constitució consagra la llibertat d’expressió com un dret fonamental, però també proclama que «els poders públics promouran i tutelaran l’accés a la cultura, a la qual tothom té dret». ¿Que potser no hi ha un abandonament en les obligacions de l’Estat quan es tolera la porqueria moral i intel·lectual que ofereixen alguns programes televisius?

La professió periodística ha aprovat codis ètics, amb un encomiable afany d’autoregulació; fins avui sense gaire èxit, tot s’ha de dir. Hi ha qui ha arribat a suggerir que s’hauria d’intervenir per posar fi a determinats excessos d’algunes cadenes de televisió. No és una qüestió menor, és un debat que tenim pendent. De fet, la Constitució espanyola determina que «la televisió és un servei públic essencial, la titularitat del qual correspon a l’Estat», encara que existeixin concessions a empreses privades.

Em sembla molt trist que, per un costat, la nostra societat estigui fent un esforç econòmic cada vegada més gran perquè tothom pugui tenir accés a una educació de qualitat i, al mateix temps, unes empreses que només pensen en el seu benefici immediat hagin convertit en déu els índexs d’audiència i els importin un rave els efectes que la programació que defequen les seves cadenes puguin arribar a tenir sobre els nivells culturals i morals de la població. D’aquesta manera, milions de nens i adolescents que són beneficiaris de les inversions públiques en educació estan sent sotmesos directament a la pressió de la porqueria televisiva i, de manera indirecta, als efectes irreparables que aquesta merda causa en les ments dels seus progenitors i avis. Mentre un servei públic millora amb l’esforç de tothom, un altre servei públic essencial es degrada dia rere dia sense que ningú faci res per impedir-ho. I d’aquesta manera, en comptes de progressar, cada vegada som una mica més bruts.

Per Gaza

La Unión Militar Democrática

(para leer la versión en castellano) http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=676983&idseccio_PK=1006&h=

Ha passat un mes i no surto de la meva sorpresa al comprovar la gairebé nul·la repercussió que ha tingut als mitjans la declaració institucional que el Consell de Ministres va aprovar al desembre com a reconeixement als militars que van col·laborar decididament en el procés d’evolució cap a un règim democràtic a Espanya. L’ordre del Ministeri de la Presidència fa especial èmfasi en aquells militars que en defensa d’aquests ideals van arriscar la seva carrera i promoció professional i fins i tot la seva llibertat personal com a membres de la Unió Militar Democràtica (UMD). Potser, el silenci dels mitjans i el desinterès social es deuen sobretot al fet que l’acció del Govern arriba tard i amb discreció excessiva. Fa uns mesos, la Comissió de Defensa del Congrés dels Diputats ja havia instat l’Executiu a «rendir homenatge» a aquests militars i, fins a la data, l’homenatge s’ha limitat a aquest «reconeixement» formal del Govern mitjançant una declaració institucional publicada al BOE. Com a mínim és un començament. I encara resulta excessiu, si jutgem per la posició que ha mantingut el PP, per a qui les reparacions que s’havien de fer a aquests militars «ja estan fetes i no s’hi ha d’insistir».

Com recordava el fill d’un d’aquests militars, «la UMD es va autodissoldre després de les primeres eleccions, però els qui havien estat descoberts van passar per la presó i no van poder tornar a l’Exèrcit. En canvi, els seus companys de promoció franquistes van continuar pujant en l’escalafó, malgrat aquella transició democràtica que tant criticaven i amb la qual van estar a punt d’acabar el 23-F». És veritat que alguns d’aquells capitans i comandants que van veure truncades les seves carreres professionals ho van passar malament durant uns quants anys. Algun d’ells, com Juli Busquets, que va ser diputat socialista, van optar per continuar defensant els seus ideals des de la política, i altres, com el també traspassat Josep Maria Delás, van preferir fer sentir la seva veu en altres àmbits i amb discursos que anaven a vegades fins i tot més enllà del que era políticament correcte. L’enyorat Pepo Delás es va enrolar finalment en el pacifisme i va divulgar intel·ligents articles i conferències contra el comerç d’armes i la carrera armamentista, sent membre destacat de Justícia i Pau de Girona. Quedem, doncs, a l’espera d’un homenatge que sigui una mica més vistós.

Una tercera via para el Sáhara Occidental

En treinta y cuatro días, Aminetu Haidar ha hecho más por la causa saharaui que toda la diplomacia mundial en treinta y cuatro años. No sólo ha conseguido ganar la simpatía y la adhesión de muchos que hasta ahora mostraban tibieza, sino que ha puesto en evidencia que, desde el punto de vista de la ética política, la razón de Estado nunca llega a estar a la misma altura moral que una acción radical no violenta, particularmente cuando ésta la lleva a cabo una solitaria mujer en huelga de hambre en un rincón de un pequeño aeropuerto. En realidad, las frías y cínicas diplomacias de los estados son incapaces de hacer frente a la grandeza moral de una acción de tal calibre, porque no están preparadas para jugar en el terreno de los valores. Por eso, la batalla de la opinión pública la ha ganado Aminetu, incluso en Marruecos.

La propuesta más justa y más sensata que se ha hecho hasta hoy ha sido la de celebrar un referèndum sobre la autodeterminación, pero creo sinceramente que esa vía ya es imposible. Argelia mantiene su apoyo a la autodenominada República Arabe Saharaui Democrática como uno de los frentes en su guerra particular con Marruecos. Y los refugiados saharauis siguen en Tinduf y sobreviven gracias a la ayuda humanitaria. El tiempo juega ineludiblemente a favor de Marruecos. Es por ello que los tímidos intentos de la comunidad internacional para llegar a acuerdos han sido siempre papel mojado. Al reino alauí sólo le ha interesado y le sigue interesando demorar la solución final. No ha aceptado ni aceptará jamás un acuerdo que suponga rebajar sus pretensiones de anexión del territorio y de asimilación por la fuerza de la población saharaui.

Por eso me parece oportuno volver a poner sobre la mesa la cuestión de una posible partición del territorio del Sáhara Occidental para dar una respuesta definitiva al problema. Si la comunidad internacional no lo impide, una vez más el pez grande va a comerse al chico. No hay que despreciar la actuación de NN.UU en el Sáhara: sin su presencia, la anexión por parte de Marruecos haría tiempo que se habría consumado. Las dimisiones y los fracasos de los enviados especiales y los intereses de algunas potencias, antes o después, van a acelerar el proceso por la via de los hechos y las decisiones se tomarán de forma precipitada. Por eso hay que volver a plantear nuevos escenarios. Uno de ellos, la partición del Sáhara Occidental. En el Acuerdo de Madrid, el territorio asignado a Mauritania era aproximadamente una tercera parte de los cerca de 226.000 km2 del total del territorio. Y Marruecos firmó ese acuerdo, lo que dejó en su día constancia escrita y solemne de su renuncia a esa parte del Sáhara. A partir de ahí, todo estaría abierto.

Otra frontera posible, más justa con los saharauis, pasaría por el paralelo 24. En ese caso, el territorio que les correspondería incluiría la ciudad de Dajla y su pequeña península, con lo que la zona saharaui mejoraría sustancialmente y, sobre todo, se podrían prevenir posteriores conflictos al evitar que hubiese un enclave marroquí prácticamente dentro de territorio de la RASD.
Sería, sin duda, una operación enormemente compleja, que debería ir precedida de nuevas conversaciones, discusiones y acuerdos y, posteriormente, traslados de población, intercambios de prisioneros y migraciones de personas en una y otra dirección. Esta fórmula significaría también la aceptación y el reconocimiento, por parte de la comunidad internacional, de un nuevo Estado en el Magreb. Y el compromiso de NN.UU de acompañar durante un tiempo todo este proceso, para asegurar que se llevase a cabo respetando los derechos humanos y cumpliendo con la legalidad internacional.

(artículo que he publicado en La Vanguardia el 8 de enero)

Periodistes

No violència i política

L'amic Mohammed Chaib -ex company meu al Parlament de Catalunya- acaba de fer unes declaracions a El Periódico, molt crítiques amb l'activista sahraui Aminetu Haidar. Té tot el dret a fer-ho i no em sorpren que ho vegi així, perquè ell sempre coincideix amb les tesis oficials marroquines, en la qüestió del Sàhara Occidental i en les altres. Forma part de la llibertat d'expressió que pugui dir el que pensa i, a més, crec que té raó quan constata que la immensa majoria dels 300.000 marroquins que viuen a Catalunya comparteixen aquesta mateixa opinió.

El que em sembla més curiós d'aquesta història és que Chaib descobreixi ara la sopa d'all, a aquestes alçades de la pel·lícula, trenta-quatre anys després de la marxa verda, i afirmi ingènuament que "diran que sóc un venut, però el cas Haidar no és humanitari, és polític". Això sí que és ben sorprenent: portem trenta anys d'ocupació il·legal (segons NN.UU), de persecucions, maltractaments i tortures als dissidents, de censura sistemàtica i tancament de mitjans de comunicació, de negatives a aplicar les resolucions de NN.UU i a dur a terme el referèndum per a l'autodeterminació... i ara resulta que la vaga de fam d'Aminetu és "política".

Naturalment! Tan política com les emblemàtiques vagues de fam del Mahatma a l'Índia i d'altres que s'han fet arreu en diversos moments històrics. Mesures no violentes de pressió als poders públics i de conscienciació de la ciutadania que, més enllà de l'opinió que pugui tenir cadascú sobre un conflicte en concret, mereixen tot el respecte i, en el meu cas, tota l'admiració.

Per cert, el que no em queda del tot clar és si al diputat li sembla malament que la ciutadania es dediqui a la "política".

Las nefastas secuelas del low cost

Vivimos cada vez más en la sociedad del low cost. Y todavía hay muchos que se alegran de ello, sin pensar en las nefastas secuelas del asunto. Una de ellas, la instauración de una cultura que también es de gama baja y con pocas pretensiones. Una cultura que es, como casi todo, de usar y tirar. Lo importante, ahora, es el espectáculo; la forma, más que el contenido. Nos alegramos de que las rebajas y las oportunidades duren todo el año. O de poder volar en low cost en condiciones cada vez más penosas. O de consumir ocio y cultura sin pagar nada a cambio. O de que haya tiendas de comestibles abiertas a todas horas. O de que las calles anden plagadas de bazares donde comprar productos que no necesitamos a precios irrisorios. Pero el resultado más evidente de este modelo de rebaja permanente, la otra cara de la moneda, es que lo que de verdad está cada vez más rebajado es el poder adquisitivo y la calidad de vida. Muchas empresas despiden o prejubilan a los trabajadores mejor pagados y contratan a jóvenes más preparados por menos dinero y con más precariedad. No protestan, porque se han resignado a vivir de otra forma. Hay poco compromiso político y sindical y la competencia es tan dura que cada cual va a lo suyo. Se vive al día, buscando el lado positivo de esta forma de vida.

El gran sueño de varias generaciones fue creer que conseguiríamos algún día que en el tercer mundo la gente llegase a vivir como se hacía en el primero. Sin embargo, estamos a punto de lograr justamente lo contrario: que en los países más desarrollados las condiciones de vida se parezcan cada vez más a las de los países llamados emergentes. Antes, el modelo era Hollywood; ahora parece que no hay más remedio que parecerse a China. La China que ignora y desprecia los derechos humanos, la que contamina más que nadie. El lugar en cuyas fábricas hay madres que trabajan doce o más horas al día frente a una máquina, mientras sus hijos corretean a su alrededor. Las camisetas o los pantalones que producen estas desdichadas mujeres cuestan aquí entre uno y diez euros, aun cuando hayan sido facturados a tanta distancia. Decía Oscar Wilde que “un cínico es un hombre que conoce el precio de todo y no da valor a nada”. ¿No nos estaremos volviendo todos un poco cínicos?

(Lo he publicado en El Periódico el 14/12/09)

UMD: Más vale tarde que nunca

I. DISPOSICIONES GENERALES
MINISTERIO DE LA PRESIDENCIA
Orden PRE/3279/2009, de 4 de diciembre, por la que se dispone la publicación de la Declaración Institucional de reconocimiento a miembros de las Fuerzas Armadas en la transición a la democracia con especial mención a la Unión Militar Democrática (UMD).

El Consejo de Ministros, en su reunión de 4 de diciembre de 2009, ha aprobado una Declaración Institucional de reconocimiento a miembros de las Fuerzas Armadas en la transición a la democracia con especial mención a la Unión Militar Democrática (UMD).

Madrid, 4 de diciembre de 2009.–La Vicepresidenta Primera del Gobierno y Ministra de la Presidencia, María Teresa Fernández de la Vega Sanz.

ANEXO

Respecto al especial reconocimiento a los miembros de la Unión Militar Democrática (UMD) se hace constar que:
1.º Un grupo de militares con convicciones democráticas constituyeron el 1 de septiembre de 1974 la organización denominada Unión Militar Democrática, con la finalidad de apoyar, desde el seno de las Fuerzas Armadas, el establecimiento de la democracia en España.
2.° Con objeto de facilitar la nueva legalidad, el 27 de junio de 1977, unos días después de celebradas las primeras elecciones libres, acordaron su autodisolución poniendo fin a sus actividades y dando así cumplida muestra de coherencia con su ideario.
3.° Los militares relacionados con la UMD sufrieron procedimientos judiciales y disciplinarios fundamentados, no en el ámbito de su conducta profesional, sino en el de su apoyo a la democracia.
4.° Oficiales del Ejército de Tierra y del Ejército del Aire fueron procesados y condenados por pertenencia a la UMD en las causas 250/75 y 183/76 y la práctica totalidad separados del servicio. Asimismo se abrieron otras causas contra miembros de la UMD sin que los implicados fuesen finalmente condenados.
5.° La Ley 24/1986, de 24 de diciembre, de rehabilitación de militares profesionales, reconociendo que en la aplicación de la amnistía establecida en el Real Decreto-ley 10/1976 y en la Ley 46/1977, se había cometido un trato desigual con relación a otros empleados públicos, permitió su reincorporación a los Ejércitos con el empleo que les hubiera correspondido por antigüedad. La rehabilitación legal no supuso, sin embargo, el desempeño de ningún destino en servicio activo. Al haber transcurrido un tiempo excesivo, no se dieron las circunstancias para hacer factible la ocupación de los destinos que alguno de ellos hubiera deseado, por lo que todos, en un corto período de tiempo, pasaron a la situación de reserva.
Es de justicia poner de manifiesto que los sacrificios personales y profesionales asumidos por los militares de la Unión Militar Democrática (UMD), que arriesgaron su carrera y promoción profesional e incluso su libertad personal, son prueba manifiesta de su patriotismo, su alta conciencia democrática y su inquietud por contribuir a mejorar las Fuerzas Armadas, en el marco de la convivencia entre todos los españoles. El compromiso de los miembros de la UMD contribuyó a hacer visible la voluntad de un número significativo de oficiales de las Fuerzas Armadas que propiciaron y apoyaron la transición a un régimen democrático y constitucional.

Pérez Esquivel i els drets dels infants

Ahir vaig assistir a una molt interessant xerrada que el premi Nobel Adolfo Pérez Esquivel va fer a la seu d’Intervida, a Barcelona. Entre d’altres qüestions, va parlar de la Convenció dels Drets de l’Infant i ens va explicar que acaba d’enviar una carta a Barack Obama (ara també Nobel de la Pau) en la qual el convidava a ratificar la Convenció, en nom dels Estats Units. Aquesta carta no ha tingut resposta, com tantes altres que Pérez Esquivel ha dirigit en els darrers trenta anys a dirigents del món.

A vegades, tendim a menysprear els grans acords que se signen a les Nacions Unides. Però, en molts sentits, alguns marquen un abans i un després. És el cas de la Convenció dels Drets de l’Infant, que quan es va aprovar, el 1989, va ser realment innovadora. No solament protegeix l’infant i li garanteix (de iure, que no de facto) l’accés a molts drets, béns i serveis bàsics ignorats fins aleshores, sinó que entra en terrenys com l’obligació dels estats a assegurar a l’infant el dret a manifestar la seva opinió en tots els afers que l’afectin. A més, proclama el dret de l’infant a la llibertat d’expressió, de pensament, de consciència i de religió.

De la importància pràctica de l’aprovació de la Convenció en pot donar una idea, per exemple, el fet que obligui els estats signants a complir-la en tots els preceptes. A Catalunya, concretament, va servir en els anys 90 per pressionar la Generalitat perquè oferís cobertura sanitària i plaça escolar a tots els menors estrangers en situació administrativa irregular. Quan aquest criteri ja s’aplicava a Catalunya (basant-se en l’obligació dels estats a donar compliment a la Convenció) hi va haver algunes sentències judicials que van estendre l’obligatorietat d’aquesta norma a tota Espanya.

Per tant, queda clara la importància pràctica i real del text que va promoure NN.UU i que ha estat el conveni que ha signat un major nombre de països fins avui: només Somàlia i els Estats Units s’han negat a ratificar-lo i per això Pérez Esquivel li ha enviat la carta a Obama.

Ser un "container"

Reproduzco un artículo que publica hoy el amigo Gustavo Duch en Galicia Hoxe

Todas las noches en los callejones y patios traseros de los supermercados, los contenedores de basuras se atiborran de comida que no pudieron vender, aunque se puede comer. De bastante comida. Dos ejemplos: con el volumen que desechó Carrefour en el 2005 podrían haber comido unos 110.000 españoles durante 365 días. Y según los datos del Worldwatch Institut de Washington, en EE.UU. se tira a la basura entre el treinta y el cuarenta por ciento de los comestibles de los supermercados. Mucha gente sabe eso, y saben también en qué lugares y a qué horas se producirá el descargue. Se hacen llamar los “containers”. Algunos lo hacen por la más pura necesidad, para su propia alimentación, otros por conciencia política y recogen acelgas, galletas o yogures a punto de caducar para centros sociales.

Pero la economía del consumismo no puede parar. Para asegurar reponer las estanterías de los supermercados el Gobierno permite y apoya el uso de la fuerza “disuasoria” de las armas en la flota atunera. Habrán visto las fotos de cómo generales en la reserva o ex policías antidisturbios trasmiten sus mejores artes de puntería, de garrotazos y de “arriba las manos que disparo” a jóvenes con nóminas de aúpa. Se trata de garantizar nuestra seguridad alimentaria –dicen- con compañías privadas. Seguratas de la seguridad alimentaria.

Un poco violento, la verdad. En la Cumbre Mundial de la Alimentación celebrada en Roma, hemos visto que ahora lo que se lleva entre los países punteros es la compra de tierras. “Bienvenidos a los Emiratos Árabes” reza un letrero en el interior de Mauritania y medio Madagascar ya lo tiene apalabrado Corea del Sur. Mucho más elegante y barato nos saldría que España comprara Somalia al completo. En las fronteras diría, “Bienvenidos a Españolandia. Degusten nuestro marmitako”.

Todo es circular. La colonización se perpetró con el uso de las armas y las doctrinas. Lo explicaba el Arzobispo Desmond Tutu, "cuando vinieron los misioneros a África tenían la Biblia y nosotros la tierra. Nos dijeron: vamos a rezar. Cerramos los ojos. Cuando los abrimos, teníamos la Biblia y ellos la tierra.". Décadas después el credo que reverenciar ha sido la “Mano Invisible” del mercado. Cuando abrieron los ojos se encontraron rodeados por la Armada.

La dignitat de Catalunya

Doce periódicos y varias radios de Catalunya han publicado hoy, 26 de noviembre, un editorial conjunto y unitario sobre la sentencia del Estatut.

Per llegir el text en català: http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=665224&idseccio_PK=1006

Para leer el texto en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=665224&idseccio_PK=1006

Un èxit amb Futur

[Fundació Futur]
Completada amb èxit
l’emissió de títols participatius

ÉXIT COOPERATIU • En 15 dies hàbils s’ha cobert
plenament la subscripció participativa de 300.000 euros

TEMPS RECORD • La subscripció havia de cloure el 31
de desembre però divendres 20 de novembre,
els títols ja s’havien exhaurit.

Des de divendres passat la Fundació Futur, el teixit social, la societat civil i l’economia social i solidària han assolit una nova fita. En poc menys de tres setmanes, l’emissió de tres-cents títols participatius de 1.000 euros cadascun ha estat coberta en un temps rècord. 300.000 euros recaptats en 15 dies hàbils que projecten el futur de Futur, fundació pionera en la cuina sostenible i l’impuls dels menjadors escolars ecològics i destacada des de 1996 en la lluita contra l’exclusió i la marginació social.

L’emissió finança l’ampliació d’una cuina saludable per a col·lectivitats que reforçarà les capacitats per generar nous llocs de treball i, alhora, reforçar els serveis de càtering i fomentar una alimentació més justa i saludable, particularment en l’àmbit educatiu. Fundació Futur és pionera en la implementació dels reeixits menjadors escolars ecològics a casa nostra: 18 escoles a Catalunya i 4.000 alumnes.

Passes sòlides cap a una economia social i solidària
La subscripció havia de cloure el 31 de desembre però divendres 20 de novembre, els títols ja s’havien exhaurit. Es tracta de títols de 1.000 euros cadascun retribuïts anualment amb un interès fix del 2’75% i a un termini de 24 mesos. L’emissió de títols participatius és un estri financer alternatiu de l’economia solidària catalana per avançar cap a un altre model financer on la transparència, l’ètica, la participació social i l’atenció a les necessitats humanes siguin els pilars de l’activitat econòmica.

Experiències anteriors com la cooperativa La Paleta de Mataró (per valor de 480.000 euros) o la cooperativa L’Olivera de Vallbona de les Monges (400.000 euros), gestionades i coordinades també des de Coop57, havien avalat aquesta reeixida opció social de finançament alternatiu que torna a demostra que, fins i tot en temps de crisi, el teixit social respon amb força, solidaritat i coherència a la voluntat compartida d’avançar cap a models econòmics socials, solidaris i inclusius. Aquest mateix any, també en un temps rècord, la cooperativa de consum El Brot de Reus, a través de Coop57 i d’una emissió de 100 títols participatius, va recaptar 100.000 euros per ampliar la botiga de productes ecològics. L’economia solidària, suma i segueix.

Caídos por Dios y por España

(para leer la versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=662199&idseccio_PK=1006&h= )

En un cèntric lloc de Madrid, a la façana fatxa d’una gran església del carrer de Goya, el passejant observa sorprès una immensa placa de marbre de la mida d’un llençol amb la següent inscripció: «José Antonio Primo de Rivera. Feligreses caídos por Dios y por España. ¡Presentes!» I, certament, hi estan presents. A vegades fins i tot es diria que molt més presents que les altres víctimes, les que es pensaven que al morir el dictador la nova democràcia els faria finalment justícia i proclamaria que, encara que en veritat hi va haver assassinats a tots dos bàndols, no tots van morir per defensar el règim legítim. Els familiars d’aquelles víctimes vergonyants van patir assetjament i oprobi durant dècades i, en molts casos, encara avui esperen que es faci justícia.

Hi va haver una anomenada Causa General en els primers anys del franquisme, per rescatar de l’oblit i rendir homenatge als «caídos por Dios y por España». Però en 31 anys de democràcia no hem estat capaços de fer res semblant amb les altres víctimes de la contesa; les que van defensar l’ordre legal republicà. Crida l’atenció que ara mateix, a relativa poca distància de la fenomenal placa del carrer de Goya, un jutge de l’Audiència Nacional hagi estat expedientat per intentar reconstruir un cens fiable de les víctimes de Franco i per pretendre que l’Estat faci un mínim de justícia tardana amb elles.

Avui dia, les institucions democràtiques no s’han atrevit a anul·lar solemnement ni deixar sense efecte, per un elemental principi de dignitat i legalitat, tots els judicis sumaríssims que van portar davant l’escamot d’afusellament desenes de milers de persones. ¡Si fins i tot s’ha hagut de pidolar el perdó oficial al president Lluís Companys!França i Alemanya fa anys que practiquen litúrgies de reconciliació entre dos països que van estar en guerra durant segles. Governs alemanys de diferent color han reconegut públicament que el nazisme va ser una aberració i que no s’ha de repetir mai més. I, mentrestant, a Espanya ni tan sols ha estat possible que el principal partit de l’oposició hagi fet una cosa tan elemental com és condemnar la dictadura franquista.