¿Se puede limitar la telebasura?

(Para leer la versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=685286&idseccio_PK=1006&h= )

Sabem fins on pot arribar la degradació ètica i professional d’alguns periodistes i presentadors de televisió. Ho veiem diàriament. Però ¿quin és el límit en democràcia de la degradació moral d’algunes cadenes generalistes? És cert que la Constitució consagra la llibertat d’expressió com un dret fonamental, però també proclama que «els poders públics promouran i tutelaran l’accés a la cultura, a la qual tothom té dret». ¿Que potser no hi ha un abandonament en les obligacions de l’Estat quan es tolera la porqueria moral i intel·lectual que ofereixen alguns programes televisius?

La professió periodística ha aprovat codis ètics, amb un encomiable afany d’autoregulació; fins avui sense gaire èxit, tot s’ha de dir. Hi ha qui ha arribat a suggerir que s’hauria d’intervenir per posar fi a determinats excessos d’algunes cadenes de televisió. No és una qüestió menor, és un debat que tenim pendent. De fet, la Constitució espanyola determina que «la televisió és un servei públic essencial, la titularitat del qual correspon a l’Estat», encara que existeixin concessions a empreses privades.

Em sembla molt trist que, per un costat, la nostra societat estigui fent un esforç econòmic cada vegada més gran perquè tothom pugui tenir accés a una educació de qualitat i, al mateix temps, unes empreses que només pensen en el seu benefici immediat hagin convertit en déu els índexs d’audiència i els importin un rave els efectes que la programació que defequen les seves cadenes puguin arribar a tenir sobre els nivells culturals i morals de la població. D’aquesta manera, milions de nens i adolescents que són beneficiaris de les inversions públiques en educació estan sent sotmesos directament a la pressió de la porqueria televisiva i, de manera indirecta, als efectes irreparables que aquesta merda causa en les ments dels seus progenitors i avis. Mentre un servei públic millora amb l’esforç de tothom, un altre servei públic essencial es degrada dia rere dia sense que ningú faci res per impedir-ho. I d’aquesta manera, en comptes de progressar, cada vegada som una mica més bruts.