Torquemada a Barcelona

La visita del Papa a Barcelona s’està analitzant aquests dies des de tots els vessants possibles. Hi ha qui es queda només amb el valor pastoral, qui prefereix ressaltar-ne l’oportunitat des d’un punt de vista polític i institucional, o qui destaca el bon moment de les relacions entre Catalunya i el Vaticà. Vista la pompa que envolta l’esdeveniment, tampoc no és estrany que sectors laics o simplement defensors de l’aconfessionalitat de l’Estat posin objeccions a l’excés de triomfalisme i de mitjans invertits en la visita. Atès que s’ha arribat a justificar tot plegat com una inversió en imatge publicitària de la ciutat, sembla que, un cop més, “business is business” i que París bé val una missa.

Benet XVI serà aclamat per una multitud molt diversa de fidels. Però com que la seva església es pretén universal és normal que una part dels creients vulgui manifestar la seva incomoditat amb el pontificat d’un Joseph Ratzinger que arrossega una llarga història anterior com a bisbe i com a cardenal, i no sempre misericordiosa. Al marge d’altres històries prou conegudes i repetides, és oportú recordar el paper de Torquemada de qui va ser fidel escuder de Joan Pau II en la creuada contra els sectors progressistes catòlics. El retorn dels lefebvrians al si de l’església o la rehabilitació de moviments com els Legionaris de Crist són expressions d’una història que ve de més lluny, per exemple quan es va perseguir i inhabilitar sense cap rastre de pietat intel·lectuals catòlics prestigiosos, alguns d’ells defensors de la teologia de l’alliberament, i es van desmantellar comunitats de base a tota l’Amèrica llatina, obrint el pas a una munió de sectes protestants ultraconservadores que s’han fet amos i senyors del continent. Tot això, mentre alguns bisbes s’amistançaven sense complexes amb els dictadors de torn. El Papa que ens honora amb la visita no és només el cap d’un Estat absolutista, ni només un valuós intel·lectual conservador, és el principal exponent d’una visió tancada i apocalíptica d’una església que en el seu moment va preferir que minvés el nombre de seguidors del catolicisme, a canvi d’erigir-se en valedor d’unes essències retrògrades que calia preservar davant del “ramat de senglars” que volia devastar aquella societat ideal pura i immaculada que ja s’ha vist com és en realitat.

(Article que publico avui a l'Avui)