Deixem, per un moment, la política de banda. Primer missatge, clar i nítid, del Papa a l’homilia (i no només a l’homilia) de la missa a la Sagrada Família: l’església catalana existeix, mal que li pesi al cardenal Rouco. Existeix com a església local en el si d’una església universal, per descomptat!, però té una història i una personalitat pròpies i característiques. D’entrada, i el Papa ho sap molt bé, perquè a Catalunya es donen avui els índex més alts de desafecció religiosa. Si volia connectar amb les elits intel·lectuals i polítiques i amb una part significativa de la societat catalana, Benet XVI ha estat ben assessorat i ha donat mostres de saber on era i quin públic l’acollia a Barcelona. En aquest aspecte, cal reconèixer la bona feina dels cardenals Martínez Sistach i Bertone. El temple de la Sagrada Família és una bona representació d’una determinada cosmovisió i d’una manera d’entendre Catalunya i la seva història (burgesa, religiosa, emprenedora i una mica provinciana) i el Papa ha sintonitzat molt bé amb els representants d’aquesta capa sociològica, que és on hi pot trobar més aliats per a la reevangelització.Després de la pressumpta “relliscada” de les declaracions papals a l’avió, el sermó de Benet XVI a la nova basílica ha estat d’una moderació i d’una correcció estilística gairebé sorprenents. Fins i tot les inevitables cites al paper de la dona en la societat, a la indissolubilitat del matrimoni entre home i dona, a l’obligació de l’Estat de donar suport a la família o l’oposició a totes les formes de negació de la vida humana “inviolable des del moment de la gestació”, van ser pronunciades com de passada. L’inevitable discurs moral es va emmarcar en el sí d’una reflexió molt més àmplia sobre el diàleg amb el món i la necessitat de superar la dualitat entre la consciència humana i la consciència religiosa. L’apel·lació del cap de l’església al Déu de l’amor, de la llibertat, de la pau i de la concòrdia i la constatació que la bellesa és la gran necessitat de l’home i la millor revelació de Déu són reminiscències de la millor església romana, la que fou mecenes i protectora d’artistes i músics que van buscar l’excel·lència amb llibertat d’esperit. Fora interessant que les paraules del Papa a l’interior de la Sagrada Família inspiressin una nova manera de ser, de fer, d’actuar, de relacionar-se i de comunicar-se de la jerarquia catòlica. Permetint-me que, vist tot el que hem vist fins ara (també aquests dies a Barcelona) em declari molt escèptic. El poder (terrenal) sempre ha resultat una temptació massa forta per a renunciar-hi.
(Article que publico avui a El Periódico)
No hay comentarios:
Publicar un comentario