Cada vot és important

A les persones que van anar a votar diumenge (especialment les més joves), encara que ho fessin amb un vot en blanc o a favor de partits que no han obtingut representació parlamentària, cal fer-los notar que gràcies a la seva petita acció han impedit que la feixista Plataforma per Catalunya entrés al Parlament. Si hi hagués hagut una participació inferior, només de tres o quatre punts menys, Josep Anglada i els seus seqüaços serien avui asseguts al Parlament. I tindrien també molta més presència als mitjans de comunicació.

El perill de no valorar allò que tenim

La crisi que travessem es presenta amb una doble vessant: econòmica i financera. I és això el que la fa especialment profunda i complexa. En el seu origen hi ha unes responsabilitats polítiques, empresarials i financeres. Però seria injust eximir de tota la culpa una gran part de la població que ha estat vivint durant anys per sobre de les seves possibilitats econòmiques reals, gastant més del que guanyava, gaudint dels préstecs i les hipoteques que els bancs i les caixes oferien irresponsablement, comprant i venent pisos com si l'habitatge fos un producte per especular més que no pas una necessitat bàsica… i utilitzant la targeta de crèdit com si la vida fos un gran casino. Fins que, al final, la realitat, sempre tossuda, ha posat les coses al seu lloc. I la realitat, avui, és dura; com passa sovint, qui més pateix no és qui més havia especulat, ni qui havia guanyat més diners fàcils.

El moment actual exigeix dirigents capaços de combinar agosarament, imaginació i sentit de la justícia. I molta ideologia per superar els paranys i les solucions fàcils i radicalment injustes que proposa la mà invisible del mercat (que no té res d'innocent, per cert). Fa falta una gran dosi de patriotisme en la política, especialment per part de l'oposició. A Espanya, el PP ha demostrat que no en té; a Catalunya, el nou govern i l'oposició haurien d'acordar de seguida mesures de gran transcendència.

Tot Europa necessita un nou consens com el del 1945 entre la socialdemocràcia i la democràcia cristiana, que va fer possible el període més pròsper i de més llibertat de tota la història. Aquest consens preservaria la preeminència de la política per damunt de l'economia i conjugaria llibertat individual i interès col·lectiu, apostant per societats fortes i cohesionades. Hauria d'oferir, a més a més, un missatge i una actitud unitaris i contundents contra la corrupció. L'actual desafecció política és molt més que un clam de protesta ciutadana, és l'ou d'una serp que en altres èpoques ha donat pas a sistemes autoritaris violents, injustos i criminals.

(article que publico avui a El Periódico)

El patriotismo del PP

Está claro: el famoso patriotismo (¿constitucional?) del PP consiste en hacer todo lo posible por hundir a España en la miseria para forzar unas elecciones anticipadas y ganarlas por el mayor margen de votos posible.

¡Qué gran visión de Estado! ¡Qué grandeza moral! ¡Qué gran contribución a la democracia!

PSC

CiU és una còpia dolenta

http://www.pelcanvi.org/dia_marmota/

A l'espera de la reacció internacional a El Aaiun

Serà capaç de reaccionar amb un mínim de dignitat l'anomenada comunitat internacional davant dels crims del Marroc al Sahara Occidental? O passarà tot tal i com estava escrit en el guió des de fa anys?
Si no s'actua per justícia, que es faci almenys per decència moral.

Torquemada a Barcelona

La visita del Papa a Barcelona s’està analitzant aquests dies des de tots els vessants possibles. Hi ha qui es queda només amb el valor pastoral, qui prefereix ressaltar-ne l’oportunitat des d’un punt de vista polític i institucional, o qui destaca el bon moment de les relacions entre Catalunya i el Vaticà. Vista la pompa que envolta l’esdeveniment, tampoc no és estrany que sectors laics o simplement defensors de l’aconfessionalitat de l’Estat posin objeccions a l’excés de triomfalisme i de mitjans invertits en la visita. Atès que s’ha arribat a justificar tot plegat com una inversió en imatge publicitària de la ciutat, sembla que, un cop més, “business is business” i que París bé val una missa.

Benet XVI serà aclamat per una multitud molt diversa de fidels. Però com que la seva església es pretén universal és normal que una part dels creients vulgui manifestar la seva incomoditat amb el pontificat d’un Joseph Ratzinger que arrossega una llarga història anterior com a bisbe i com a cardenal, i no sempre misericordiosa. Al marge d’altres històries prou conegudes i repetides, és oportú recordar el paper de Torquemada de qui va ser fidel escuder de Joan Pau II en la creuada contra els sectors progressistes catòlics. El retorn dels lefebvrians al si de l’església o la rehabilitació de moviments com els Legionaris de Crist són expressions d’una història que ve de més lluny, per exemple quan es va perseguir i inhabilitar sense cap rastre de pietat intel·lectuals catòlics prestigiosos, alguns d’ells defensors de la teologia de l’alliberament, i es van desmantellar comunitats de base a tota l’Amèrica llatina, obrint el pas a una munió de sectes protestants ultraconservadores que s’han fet amos i senyors del continent. Tot això, mentre alguns bisbes s’amistançaven sense complexes amb els dictadors de torn. El Papa que ens honora amb la visita no és només el cap d’un Estat absolutista, ni només un valuós intel·lectual conservador, és el principal exponent d’una visió tancada i apocalíptica d’una església que en el seu moment va preferir que minvés el nombre de seguidors del catolicisme, a canvi d’erigir-se en valedor d’unes essències retrògrades que calia preservar davant del “ramat de senglars” que volia devastar aquella societat ideal pura i immaculada que ja s’ha vist com és en realitat.

(Article que publico avui a l'Avui)

Roma s'alia amb l'església catalana

Deixem, per un moment, la política de banda. Primer missatge, clar i nítid, del Papa a l’homilia (i no només a l’homilia) de la missa a la Sagrada Família: l’església catalana existeix, mal que li pesi al cardenal Rouco. Existeix com a església local en el si d’una església universal, per descomptat!, però té una història i una personalitat pròpies i característiques. D’entrada, i el Papa ho sap molt bé, perquè a Catalunya es donen avui els índex més alts de desafecció religiosa. Si volia connectar amb les elits intel·lectuals i polítiques i amb una part significativa de la societat catalana, Benet XVI ha estat ben assessorat i ha donat mostres de saber on era i quin públic l’acollia a Barcelona. En aquest aspecte, cal reconèixer la bona feina dels cardenals Martínez Sistach i Bertone. El temple de la Sagrada Família és una bona representació d’una determinada cosmovisió i d’una manera d’entendre Catalunya i la seva història (burgesa, religiosa, emprenedora i una mica provinciana) i el Papa ha sintonitzat molt bé amb els representants d’aquesta capa sociològica, que és on hi pot trobar més aliats per a la reevangelització.

Després de la pressumpta “relliscada” de les declaracions papals a l’avió, el sermó de Benet XVI a la nova basílica ha estat d’una moderació i d’una correcció estilística gairebé sorprenents. Fins i tot les inevitables cites al paper de la dona en la societat, a la indissolubilitat del matrimoni entre home i dona, a l’obligació de l’Estat de donar suport a la família o l’oposició a totes les formes de negació de la vida humana “inviolable des del moment de la gestació”, van ser pronunciades com de passada. L’inevitable discurs moral es va emmarcar en el sí d’una reflexió molt més àmplia sobre el diàleg amb el món i la necessitat de superar la dualitat entre la consciència humana i la consciència religiosa. L’apel·lació del cap de l’església al Déu de l’amor, de la llibertat, de la pau i de la concòrdia i la constatació que la bellesa és la gran necessitat de l’home i la millor revelació de Déu són reminiscències de la millor església romana, la que fou mecenes i protectora d’artistes i músics que van buscar l’excel·lència amb llibertat d’esperit. Fora interessant que les paraules del Papa a l’interior de la Sagrada Família inspiressin una nova manera de ser, de fer, d’actuar, de relacionar-se i de comunicar-se de la jerarquia catòlica. Permetint-me que, vist tot el que hem vist fins ara (també aquests dies a Barcelona) em declari molt escèptic. El poder (terrenal) sempre ha resultat una temptació massa forta per a renunciar-hi.

(Article que publico avui a El Periódico)