Recuerdos de un ser excepcional (y humilde donde los haya)

"La primera vez que supe que no era un ser humano corriente, lo recuerdo bien, fue cuando ETA voló mi coche conmigo dentro. Salí de allí, envuelto en llamas, y pensé: ¿cómo es posible que haya sobrevivido? Nadie se lo explicaba. Los médicos no encontraban una respuesta, tampoco mi personal de seguridad. A todo el mundo le pareció... milagroso. Esa noche soñé con Dios. Era una luz, no tenía rostro, pero sí voz. Me iluminó con su haz y me dijo: "Jose Mari, si te he salvado es porque te necesito vivo para que lideres a la humanidad". Me dijo un par de cosas más, pero son personales. Aquella experiencia me cambió, por supuesto. Desde entonces soy mucho más humilde."

Memorias del inefable José Mari. ¡SIN COMENTARIOS! 

España lava más blanco

¿Quién ha dicho que el PP no tiene ni una sola idea interesante o novedosa para sacar a España de la crisis? ¡Que te crees tu eso, Mari Pili! Ideas haylas, muchas y variadas. Cambiamos las leyes que sea menester y convertimos el país entero en un gran casino... Y, ya puestos, ofrecemos nuestro maravilloso parque inmobiliario a beneficio de cuantos traficantes y blanqueadores quieran instalarse aquí. Desde hoy, comprar casa tiene premio: acompañando la escritura de propiedad se recibirá también una magnífica residencia legal europea.

Pasamos, de este modo tan simple y sin solución de continuidad, del patriotismo constitucional al patriotismo blanqueador. España lava más blanco.

Ladrillos en el horizonte

"Por todas partes las grúas de la construcción ayudaban a tapar con ladrillos el horizonte".

Lo escribía el domingo en El País Manuel Vicent. Ahora sabemos hasta qué punto los ladrillos tapaban mucho más que el horizonte físico, literal, perceptible en aquel momento. Viendo lo que estamos viendo, en relación a las hipotecas y los deshaucios, también podemos leer a Vicent como la gran metáfora de la dichosa burbuja. De aquellos fangos...

Y añadía Vicent, "en la crisis del 29 se arrojaban al vacío los banqueros, ahora son sus hipotecados los únicos que se tiran por la ventana".

Violència vs. no violència

El govern central ha aprovat avui que es pugui condemnar els qui practiquin la resistència passiva a una pena d'entre sis mesos i un any de presó. No crec que cap altre govern democràtic s'hagi atrevit mai abans a castigar amb la presó una pràctica pacífica que forma part del manual de conducta bàsic de la no violència.

Una altra retallada de drets fonamentals en nom de l'estat de dret. Quin govern! I després s'atreveixen a dir que els fatxes són els altres!

El cansancio de un federalista

Recomiendo el artículo de Josep M. Vallès, publicado en El País el 4 de octubre:

http://elpais.com/elpais/2012/10/03/opinion/1349265979_261603.html

Contra la cadena perpètua

En relació a la intenció anunciada pel Govern espanyol de reformar novament el Codi Penal, introduint les figures de la "presó permanent revisable" i la "custòdia de seguretat" de fins a deu anys, entre d'altres mesures, Justícia i Pau i el Grup de Juristes Roda Ventura volem expressar:


1. La presó permanent és una pena cruel i inhumana perquè imposa un sofriment terrible a un ésser humà, l'aparta definitivament de la societat, el sotmet a un aïllament que destrueix la seva condició d'ésser relacional i agredeix profundament la seva salut mental, física, espiritual i la seva dignitat moral. La presó de per vida menysprea la condició sempre perfectible de l'ésser humà i la possibilitat del perdó. A més, no es pot negar mai la possibilitat que la persona que ha comès crims greus es transformi interiorment, com a fruit d'un procés lliure i d'un recolzament adequat, per penedir-se, reparar en la mesura del possible el dany causat, reintegrar-se socialment i obrir-se a estimar.

2. Per això, la presó permanent és inconstitucional, ja que infringeix la prohibició de penes inhumanes o degradants (art. 15 Const.) i l'exigència que les penes s'orientin a la reinserció social del condemnat (art. 25.2 Const.), un principi bàsic d'humanitat i de justícia social. Empresonar per tota la vida vol dir renunciar oficialment a la reinserció. La reintroducció d'aquesta pena és un greu retrocés en la necessària evolució cap a un sistema de justícia penal més just, respectuós de la dignitat humana i orientat a la consecució de la reintegració social dels penats.

3. El fet que la presó permanent sigui revisable, és a dir, que es pugui deixar sense efecte en determinades condicions, no elimina la seva crueltat ni la seva inhumanitat, ja que no impedeix que pugui tenir una llarguíssima durada i sigui mantinguda pràcticament fins al final de la vida. Obtenir l'alliberament quedarà pendent d'una decisió sobre la personalitat del penat que esdevindrà fàcilment (i inevitablement) un judici arbitrari. La decisió d'alliberar ja no es basarà sobre la veritat d'un fet del passat (delicte comès) sinó una hipòtesi sobre la reincidència futura del penat o un judici moral subjectiu o una resposta política a les demandes de les víctimes o de l'opinió pública. La conducta de la persona és impossible de preveure a priori (perquè hi juga la llibertat) i, per tant, qualsevol hipòtesi de comportaments futurs restarà mancada de tota base científica objectiva. Aquesta arbitrarietat és també la que comportarà la nova mesura de custòdia de deu anys de presó.

4. En qualsevol cas, l'aplicació d'aquesta pena generarà un sofriment socialment innecessari, perquè la seva previsió legal i la seva imposició no tenen més efectes preventius del delicte que la imposició de penes greus de duració determinada com les que preveu ara la llei vigent, que poden arribar ja fins a quaranta anys de presó. En realitat, la millor prevenció s'obté afrontant seriosament i en profunditat els diversos factors que afavoreixen la comissió de delictes, així com fent més probable el seu càstig, però no amb càstigs més severs, que no aporten cap solució.

5. D'altra banda, el Govern anuncia altres mesures que previsiblement comportaran un nou enduriment innecessari i contraproduent en l'aplicació de les penes, amb la probable conseqüència d'un nou augment de la població reclusa al nostre país, que compta ja amb una ratio d'empresonament superior a la mitjana d'Europa occidental, malgrat que les taxes de delinqüència siguin inferiors. Això pot provocar més massificació penitenciària i més dificultats per la reinserció social dels penats. Existeixen nombrosos estudis científics que mostren que l'evolució dels penats amb penes massa llargues, a partir d'un cert moment, és pràcticament nul·la, i molt sovint deriva cap a una degradació irreversible. A més, les contínues modificacions del Codi Penal que es venen aprovant des de fa quinze anys alteren greument la seva coherència sistemàtica i dificulten la seva interpretació i la seva justa aplicació.

Ètica, democràcia i referèndums

Si hem de jutjar pels esdeveniments més recents, la característica principal del “nou PSC” és que allà on abans totes les decisions rellevants les prenien només tres persones (Montilla, Zaragoza i Iceta) ara les prenen unes altres tres (Navarro, Balmón i Fernández). Visca el canvi! La comissió executiva i la resta d’organs serveixen, com a molt, per comentar les decisions a posteriori, quan ja s’han aplicat, i publicat en els mitjans. ¿Com es poden sentir els diputats i diputades representants dels electors si ni tan sols no se’ls deixa ser la veu de la pròpia militància? ¿Com han d’arribar als Parlaments les preocupacions i les iniciatives de la ciutadania si en molts casos l’elector no coneix ni el nom del diputat o diputada del seu territori? ¿Com poden erigir-se en els garants de la democràcia uns partits que fan tot el possible per amagar, o fins i tot perseguir, la dissidència interna?

Sens dubte, estem pagant encara els temors i l’excés de prudència del període constituent. Potser hem oblidat el més important: que la democràcia és molt més que un sistema polític, que la democracia ha de ser, per sobre de tot, una actitud ètica. Està clar que en el panorama polític català actual, el PSC és el partit que apareix a la vista de tothom com més desdibuixat i amb un perfil i un projecte més confusos. Però la manca de sintonía entre les elits dirigents i la resta de la ciutadania és molt general i es podría fer extensiva a altres institucions i organitzacions del país.

En aquest context, l’aposta independentista, que sembla haver seduït  a la meitat o més de la població de Catalunya, es podría interpretar com una fugida endavant, per la manca d’altres propostes capaces d’il·lusionar el nostre poble. Però és evident que s’ha produït un esgotament del model autonòmic. S’ha insistit tant, aquí i allà, que no era possible l’entesa ni la conllevància que, efectivament, la majoria ha acabat acceptant com inevitable que l’única alternativa és el divorci. També en aquest punt el que més ha contribuït a augmentar el sentiment de desafecció ha estat la poca qualitat de la democràcia. El debat territorial està tapant-ne un altre igualment rellevant: ¿podem millorar el nivell de la nostra trista, pobra i dissortada democràcia? I encara una altra qüestió amb una resposta potser més inquietant: ¿és capaç la generació de dirigents actual de liderar els canvis necessaris, dins dels partits i en el conjunt de l’arquitectura del sistema democràtic?

De la mateixa manera que per superar l’atzucac europeu cal més Europa, per sortir del cul de sac de la desafecció política, calen més política i més democràcia. En els partits i a les institucions. No pot ser que, un cop designats, els dirigents es pensin que tenen carta blanca per governar d’una manera despòtica. Avui existeixen mitjans tecnològics que permeten una relació permanent amb la militància i la ciutadania. Si no hi ha més democràcia és perquè no interessa. El mateix passa amb la representativitat dels electes. Calen circumscripcions electorals petites i elecció directa del diputat del districte o de la comarca. Un representant electe ha d’estar a disposició del “seu” electorat i l’ha d’escoltar, ha de prendre compromisos i decisions pròpies, i se n’ha de fer responsable. I ha de poder votar de manera diferent a la majoria dels diputats del seu propi grup. La combinació de més democràcia a l’interior dels partits i més llibertat en els parlaments dignificaria la política.

Aquestes mesures haurien d’anar acompanyades d’altres, com ara un finançament transparent dels partits i potenciar la participació de la ciutadania mitjançant els referèndums. Sabem  que la democràcia directa planteja problemes i que la majoria també s’equivoca, però si creiem que la democràcia està èticament per sobre de qualsevol altra forma de govern hem d’actuar amb coherència. I també per coherència, en el moment actual, l’única proposta que hauria de poder unir tots els partits democràtics catalans en una posición comuna, pel que fa a les relacions Catalunya/Espanya, hauria de ser l’acceptació d’un referèndum.

Hi ha partits que no en volen sentir parlar, però cal saber estar a l’alçada dels temps i de les reclamacions del poble al qual es diu servir. Som una societat  molt plural i hi conviuen punts de vista diversos, però és indiscutible que Catalunya, molt majoritàriament, reclama avui un pronunciament democràtic a les urnes i no solament al carrer. Farien bé els partits d’acceptar l’evidència i d’abanderar aquesta reivindicació, més enllà de quina sigui la posició que cadascú defensi després a l’hora de votar.

(Article que he publicat avui al diari ARA)  

   

La política, según Coetzee

"Los seres humanos jamás abandonarán la política porque esta es demasiado conveniente y atractiva como un teatro en el que representar nuestras emociones más innobles. Las emociones más innobles abarcan el odio, el rencor, el despecho, los celos, el deseo de matar y así sucesivamente. En otras palabras, la política es un síntoma de nuestro estado de degradación y expresa ese estado".

J.M.Coetzee
Verano

Tot és un gran casino

Per un costat tenim al davant un futur que, segons que sembla, ni Catalunya ni Espanya no poden controlar; és el que es dirimeix, dia rere dia, en el gran casino de les borses, els fons d'inversió, les primes de risc, els fons de pensions i l'especulació global generalitzada. Jogueu, jogueu, maleïts!

Per l'altre costat, hi ha una realitat no molt diferent que, almenys en teoria, sí que podríem haver decidit nosaltres mateixos. De sobte, la gran esperança per salvar la nostra economia també hem decidit posar-la en mans d'altres casinos... El nostre Eldorado nacional passa ara per substituir tots els projectes ecològics i agroalimentaris al Delta del Llobregat per 8300 màquines escurabutxaques, ruletes i jocs d'atzar a gran escala. Els casinos han esdevingut, sobtadament, el nou gran projecte nacional de Catalunya.

Dimecres d'estiu a Intervida

Buscar la felicidad

"Lo que los norteamericanos, en su Constitución, llaman el derecho a la búsqueda de la felicidad (fijaos bien en que no dicen el derecho a la felicidad), es el derecho a nadar rio arriba, como el salmón... Buscar la felicidad, algo que hice y todavía hago, no es lo mismo que ser feliz, algo que considero fugaz, dependiente de las circunstancias y un poco soso... La búsqueda de la felicidad es algo difícil de definir; dura toda la vida y no tiene un objetivo concreto... Lo que persigues es un sentido, una vida con sentido... La búsqueda no es a todo o nada, es todo y nada. Como todas las historias de aventuras".

Jeanette Winterson
¿Por qué ser feliz cuando puedes ser normal?

El ministre d'Afers Exteriors i Cooperació, José Manuel Garcia-Margallo, assegura que ell té l'obsessió de superar els estereotips de la marca España. Com a prova d'això, diu que no li interessa el toro d'Osborne, sinó "apuntar más a nuestra cultura, a la lengua...". Doncs malament, molt malament, si encara no ha entès que l'Estat al qual ell representa és un estat que té la sort de gaudir de cultures i llengües diverses.

Veredicte: suspès en afers interiors i "cero patatero" en cooperació.

La solución a la crisis, según Millás

"... se pone precio a la sanidad para que continúe siendo gratuita y se expulsa de ella a determinados colectivos para que siga siendo universal. Se liquidan las leyes laborales para salvaguardar los derechos de los trabajadores y se penaliza al jubilado y al enfermo para proteger a los colectivos más vulnerables. En cuanto a la educación... estimulamos su privatización para que continúe siendo pública... Al objeto de mantener el orden público amnistiamos a los delincuentes grandes, ofrecemos salidas fiscales a los defraudadores ambiciosos y metemos cuatro años en la cárcel al que rompa una farola... Convencidos de que el derecho a la información es sagrado en toda democracia que se precie, vamos a tomar RTVE al asalto para mantener la pluralidad informativa. A nadie le extrañe que para garantizar la libertad tengamos que suprimir las libertades".

Juan José Millàs- El País

Lectura saludable

http://www.bookcrossing.com

Palmeras y picudos

"Ahora que el picudo rojo acaba de coronar la fiesta de la especulación con un horizonte de palmeras muertas, la codicia está dispuesta a introducir de nuevo en este país otro virus muy dañino. Se llama Eurovegas, de Sheldon Adelson, un tipo que ha tomado a los españoles por idiotas. En medio de la crisis económica, este macarrón nos promete casinos, ruletas, putas, mafiosos y rascacielos en mitad del yermo, siempre que los políticos, a cambio de hipotéticos puestos de trabajo, estén dispuestos a bajarse los pantalones. Este tipo californiano es portador de una plaga, semejante al picudo rojo, y exige tener las mismas ventajas que ese insecto, nada de controles, para anidar a sus anchas como un forúnculo en el cogote de futuros especuladores, quienes una vez que hayan llenado el saco dejarán ese erial de ladrillos a merced de las raposas y de los lagartos".

Manuel Vicent, en El País

Saviesa secular, segons Auster

No oblidaràs mai les últimes paraules que va dir a un dels teus amics el seu pare moribund: "Recorda-ho, Charlie -va dir- no deixis passar mai una oportunitat de pixar". I així la saviesa secular passa d'una generació a la següent.

(Paul Auster a Diari d'hivern)

Eurovegas, repte moral per a una societat a la deriva

Els promotors del projecte Eurovegas estan guanyant, de moment, la desigual batalla política, mediàtica, ideològica i moral per imposar un projecte macroeconòmic de repercussions ètiques, econòmiques, mediambientals, sociolaborals... nefastes per al nostre país; fins i tot m'atreviria a definir una possible victòria del "capo" Sheldon Adelson com un cop molt dur per a un determinat "projecte nacional" de Catalunya. O és que el gran projecte nacional (i nacionalista) secret per a Catalunya consisteix a assimilar-nos al desert de Nevada, a Macao o a Singapur? Si Adelson acaba imposant el seu interès personal a l'interès general dels ciutadans d'aquest petit país i guanya la seva batalla personal, en sortirem molt més arruïnats del que podria fer pensar la pura i simple depredació de l'entorn geogràfic del Prat i el delta del Llobregat.

Economía recreativa, se llama

"De acuerdo con algunas voces, los casinos, como todo el mundo sabe, ya no están vinculados a la mafia, la droga y la prostitución, sino a dulces excursiones familiares en las que los niños aprenden a jugar bajo la cómplice mirada de los progenitores. Quizá no tendremos buenos científicos pero tendremos maravillosos crupiers. Hagan juego señores, hagan juego".

Rafael Argullol, en El País (4/03/12)

El color dels diners

Els qui han fabricat les armes que serveixen per matar milers de persones a Síria, a Somàlia i arreu del món, i s'enriqueixen amb la indústria de la mort, són els qui més insisteixen que la indústria armamentística crea molts llocs de treball.

És una manera de buscar-li la cara amable i honrosa a la fabricació d'instruments pensats per matar éssers humans. Però la creació de riquesa i de llocs de treball, per sí soles, no podran justificar mai allò que és indecent i que ens allunya de la raó.

Juan de Mairena, a sus alumnos

"En España no se dialoga porque nadie pregunta, como no sea para responderse a sí mismo. Todos queremos estar de vuelta, sin haber ido a ninguna parte. Somos esencialmente paletos. Vosotros preguntad siempre, sin que os detenga ni siquiera el aparente absurdo de vuestras interrogaciones. Veréis que el absurdo es casi siempre una especialidad de las respuestas."

El gran Juan de Mairena, años 30 del siglo pasado

El color de l'hivern

No és el blanc el color de l'hivern,

o no sempre m'ho sembla.

Pot ser el verd,

quan em miro als teus ulls.

Pot ser el blau en un dia molt clar.

Potser negre, si es clou el teló

de la vida

d'algú que estimàvem.

Revolución antidemocrática de la oligarquía capitalista

"Estamos ante una revolución antidemocrática de la oligarquía capitalista. España puede caer en un neofranquismo y una proletarización generalizada bajo el dominio de nuestra oligarquía de siempre. La crisis no tiene solución porque solucionarla sería fatal para sus promotores. Esa fatalidad solo podemos ejercerla nosotros, los ciudadanos que no queremos volver a ser súbditos y, de hecho, esclavos"

Texto publicado por el conocido revolucionario antisistema José Antonio González Casanova en la revista El Ciervo de febrero de 2012

Espoli fiscal o redistribució de la riquesa?

Una carta al director parla de l'"espoli fiscal" que patim els barcelonins en relació amb la resta de Catalunya. El raonament és simple: gràcies als impostos que paguem els habitants de la gran metròpolis, molts pobles catalans gaudeixen de poliesportiu i escola de primària. Tant parlar del dèficit que pateix Catalunya a Espanya, quan el greuge el patim també a casa, conclou l'escrit. Doncs bé, a aquest pas que ningú s'escandalitzi si d'aquí unes setmanes algú, des de Sarrià, exclama, per exemple, que "Nou Barris ens roba"... El resultat [d'aquesta lògica nacionalista neoliberal] és la banalització de conceptes tan greus com espoli i el rebuig del dèficit entès com a transferència de recursos, sense el qual l'objectiu modern de redistribució de la riquesa entre persones i territoris és inviable.

(Joaquim Coll, a El Periódico)

Arte cacique

"Para expresarse, la verdad suele escoger el pequeño tamaño (...) En cambio, la propaganda y la mentira prefieren lo monumental. Hay una proporcionalidad entre el autoritarismo, el poder corrupto y el gigantismo de las formas".

(Manuel Rivas en El País del 14/01)