viernes, diciembre 16, 2011
lunes, diciembre 05, 2011
domingo, noviembre 06, 2011
La que se avecina
La que se avecina si nadie lo remedia pasado el 20-N es una drástica y rigurosa profundización de la medicina económica merkeliana que ya conocemos desde hace meses...domingo, octubre 16, 2011
domingo, septiembre 18, 2011
L'essència d'un maníac
Solar és un nou llibre interessant d'Ian McEwan. Entre d'altres pensaments que m'han cridat l'atenció, hi he trobat aquest:"L'essència d'un maníac era, primer, creure que podia reduir tots els problemes del món a un de sol, i resoldre'l. I, segon, parlar-ne sense parar".
Vist així, el món és ple de maníacs.
martes, agosto 30, 2011
El nuevo trágala constitucional
Tan sumamente desconcertante resulta la situación política actual que, de repente, descubro con tristeza que un comunicado del Sindicato Unificado de Policía expresa mucho mejor lo que siento ante la reforma exprés de la Constitución que las palabras y los actos de mi propio partido.
1.- "Plantear un cambio de la Constitución que no entrará en vigor hasta dentro de nueve años y hacerlo con urgencia y sin referéndum es no conocer la realidad social en la que se mueve este país."
2.- La ausencia de una consulta "no hace más que alejar a los ciudadanos de la política y las leyes que regulan la convivencia."
viernes, julio 15, 2011
jueves, junio 30, 2011
El PSC necessita renovar-se
El Partit dels Socialistes de Catalunya va obtenir un resultat pèssim en les eleccions municipals del mes passat. Aquest fet incontrovertible es pot dissimular amb qualsevol excusa...
lunes, junio 20, 2011
Que es renovin els altres
Quan ho vaig llegir no m'ho podia creure! El Consell Nacional del PSC ha aprovat, per unanimitat, un reglament que restringirà encara més la participació de delegats i delegades en el proper congrés del partit: I això just en un moment en què, dins i fora del partit, ens estan demanant obertura, participació, renovació, imaginació i més democràcia. El primer que vaig pensar va ser que era inaudit que cap conseller o consellera hagués votat en contra d'aquest reglament, o que cap d'ells no hagués demanat més temps per plantejar alternatives. Ara, un parell de consellers m'han confirmat el que em temia: la proposta de reglament i de ponència marc els havia arribat només unes hores abans que es discutíssin en el Consell Nacional. No es van poder mirar el text a fons i, diuen, els van marcar un gol. És cert que els textos s'havien filtrat a la premsa, però no em sembla gaire rigorós ni democràtic, i sobretot no gens renovador, que s'actuï, en una qüestió tan seriosa com aquesta, amb nocturnitat i traïdoria. És lleig. Malament comencem el procés congressual si els qui tallen el bacallà continuen actuant amb les mateixes maneres, fent-s'ho tot entre tres. Tothom està d'acord en què cal renovació, sempre que els renovats siguin els altres.
jueves, junio 16, 2011
Eclipsi de lluna a Barcelona
Canta el grup Venancio y los jóvenes de antaño una peça que diu: Corprès, corfós i esmaperdut/no vas parar fins a fer-me plorar/i ara estic del tot aixut.
Així em vaig sentir anit, tot observant un meravellós eclipsi de lluna, que durava i durava i mai no s'acabava.
Malgrat tot, pacífics
La infiltració d'elements estranys en les manifestacions i en els moviments socials i/o revolucionaris o en accions de protesta és un clàssic. Ve de molt lluny. Fa segles. Jo mateix, ho dic amb tota modèstia, en vaig ser víctima en ser detingut en una manifestació estudiantil l'any 1972. El moviment del 15-M s'ha caracteritzat, entre d'altres virtuts, per l'actitud manifestament pacífica i noviolenta de la immensa majoria dels manifestants. No ha estat gens fàcil aconseguir-ho, perquè hi ha interessos de sectors diversos a desacreditar el moviment o a ocupar l'espai que representa. Per això cal actuar cada cop amb més cautela i tenint més clares les amenaces: hi ha la gent que busca la bronca i la violència per principi, des de fa molt de temps, i que ha fet acabar malament un munt de manifestacions a Barcelona i en altres indrets i hi ha, malauradament, també algunes "xapusses" policials com les que hem pogut veure ara a internet i que no ofereixen precisament una bona imatge de la policia. Caldria començar a pensar en una retirada a temps de la plaça de Catalunya, abans no hi quedin només molts aprofitats que no tenen gaire a veure amb l'esperit del 15-M.
jueves, junio 09, 2011
Semprún, in memoriam
"La muerte no es un acontecimiento de la vida. La muerte no puede ser vivida", escribe Jorge Semprún, citando a Wittgenstein, en su imprescindible La escritura o la vida.El libro recuerda vivencias en el campo de Buchenwald, donde Semprún estuvo ingresado dos ños, hasta la liberación por los aliados, el 11 de abril de 1945. Y compara el autor español su experiencia literaria al relatar el pasado con la experiencia de Primo Levi, que escribió demasiado pronto, antes de haber podido empezar a digerir algo; para Levi, revivir el pasado atroz del campo y del exterminio en Si esto es un hombre resultó invivible. De ahí el suicidio.
Por suerte para nosotros, unos años después, Semprún se sintió con fuerzas para narrar fragmentos de su vida. Descanse en paz!
domingo, mayo 29, 2011
La insurrección del precariado
Rafael Díaz-Salazar en El País (26/5):"Con una parte del precariado votando al PP y con otra parte del mismo movilizándose por la democracia real y criticando a los partidos de derecha y de izquierda, ¿qué futuro político nos aguarda? A corto plazo, no parece que haya condiciones para detener el triunfo del PP en las generales. Pero lo importante es el medio plazo. Hay que cambiar la forma de hacer política, desvelar la concentración de la riqueza en España y redistribuirla, elaborar nuevas políticas en fiscalidad, vivienda, trabajo decente, democracia en la empresa, educación".
"Y para estos cambios necesitamos que el movimiento del 15-M se fortalezca, genere contrapoder ciudadano, cree un nuevo antagonismo social basado en el conflicto no violento y la propuesta de alternativas, penetre entre el precariado que ha votado al PP para reorientar su comportamiento cultural y político. El Movimiento del 15-M necesita tiempo para crecer y a los partidos y sindicatos les urge aprender de lo que significa y demanda".
lunes, mayo 23, 2011
De la indignación al proyecto colectivo
Daniel Innerarity en Babelia:"...no nos sobra indignación sino todo lo contrario. Indignación la hay en todas partes: basta hacer un poco de zapping y uno se encuentra, sobre todo, gente indignada (preferentemente en los canales de la extrema derecha). Indignados están, por ejemplo, los que creen que el Estado de bienestar disminuye pero también los que consideran que está yendo demasiado lejos, los que piensan que ya hay demasiados extranjeros, los fanáticos de todo tipo, aquellos cuyo miedo ha sido agitado por quienes aspiran a gestionarlo".
"Se podría hablar de una función conservadora de la indignación que estabiliza los sistemas como lo hacen las válvulas de escape o las canas al aire, tan funcionales a la hora de dejar las cosas como están. Ese algo más que necesitamos para transitar hacia un mundo mejor no es una mayor exageración dramática de nuestro descontento; es, de entrada, una buena teoría que nos permita comprender lo que está pasando en el mundo sin caer en la cómoda tentación de escamotear su complejidad. Sólo a partir de entonces pueden formularse programas, proyectos o liderazgos que permitan un tipo de intervención social eficaz, coherente y capaz de resultar atractiva para una mayoría que no esté formada sólo por gente cabreada".
jueves, abril 28, 2011
Un ruc al govern dels millors
Algú va escriure, algun cop, que el més greu no és dir tonteries (tots hi podem caure alguna vegada) sinó dir-les amb èmfasi. El conseller de Sanitat, Boi Ruiz, n'ha dit unes quantes en poc temps. Però crec que la més estúpida de totes ha estat afirmar que "si algú vol estudiar filologia clàssica per plaer, s'ho haurà de pagar ell. L'Estat ha de facilitar les coses a qui vulgui estudiar per raons de mercat".Se m'ocorren molts comentaris, que es podrien fer amb tons, modulacions i èmfasis diversos. Però em sembla que és suficient posar-li unes orelles de ruc simbòliques, castigar-lo sense postre... i lamentar, això sí, que el "govern dels millors" pugui tenir persones intel·lectualment tan limitadetes i tan poc il·lustrades.
martes, abril 12, 2011
Presidents que no s'empassen el fum
És ben coneguda una divertida anècdota de Bill Clinton, quan essent president dels Estats Units va declarar que, de jove, havia fumat marihuana i, davant l'allau de crítiques i protestes dels sectors més conservadors, es va veure obligat a aclarir que mai no s'havia empassat el fum. Arran d'aquest fet, uns anys més tard, durant la darrera cursa electoral per a les presidencials, Juanjo Millàs feia broma dient que, de fet, molts americans acceptaven a Obama perquè és negre "sense empassar-se el fum". Heus ací una manera una mica hipòcrita d'acceptar certes maneres de fer i de ser en una societat puritana.
Ara, però, constatem que el nostre president, Artur Mas, també és independentista sense empassar-se el fum. En la consulta del carrer, aquella que no té, aparentment, efectes polítics visibles, vota per la independència de Catalunya. Al Parlament, però, quan la cosa podria anar una mica més en serio, Mas i Convergència ja no són independentistes.
Diuen que aquesta i altres com aquestes són la millor prova que Convergència representa i reflecteix bé la manera de ser dels catalans. I potser sigui cert! Una bona part dels catalans són independentistes de cap de setmana, independentistes de costellada. Però a la que es posen a fer càlculs de quan pot costar això i de quines conseqüències polítiques se'n poden derivar... aleshores els fa mandra complicar-se la vida.
Consti que sento un gran respecte per les persones que creuen, honestament, que la independència convé a Catalunya. I que em semblaria molt bé que hi haguessin accions més contundents al Parlament o davant de les institucions internacionals (UE, NNUU...). Em semblaria coherent i respectable.
Però, si us plau, que no ens prenguin el pèl!
martes, marzo 22, 2011
Las mujeres también se irán
"En el siglo XIX las religiones perdieron a la clase obrera, porque se colocaron del lado de los patronos y condenaron las revoluciones que luchaban por una sociedad más justa; en el siglo XX perdieron a los jóvenes y a los intelectuales por posiciones filosóficas y culturales integristas y antimodernas, y si continúan por la senda patriarcal, en este siglo XXI prderán a las mujeres" (Juan José Tamayo dixit)
viernes, marzo 18, 2011
Kenzaburo Oé
Siempre he sentido admiración por el escritor japonés; más incluso por la persona que por su obra. Hoy le entrevista Philippe Pons para El País y Le Monde. Reproduzco algunas de sus reflexiones:"Los japoneses, que conocieron el fuego atómico, no deben plantearse la energía nuclear en función de la productividad industrial, es decir, no deben tratar de extraer de la trágica experiencia de Hiroshima una receta para el crecimiento... Hay que grabar la memoria de Hiroshima en la memoria de la humanidad; es una catástrofe aún más dramática que las naturales porque la provocó el hombre. Reincidir, dando muestras con las centrales nucleares de la misma incoherencia respecto a la vida humana, es la peor de las traiciones al recuerdo de las víctimas".
"Espero que el accidente nos lleve a ver el peligro de todo lo nuclear".
martes, marzo 15, 2011
domingo, marzo 13, 2011
Nuclears no, gràcies!
De la gran tragèdia del Japó en podem extreure algunes lliçons. És obvi que tots estem exposats a la incertesa i al desastre (natural o no tan natural) i que les nostres vides sempre poden penjar d'un fil. També és clar que el progrés, com avui l'entenem, sempre té els seus riscos. Però, com a mínim, que no ens vulguin fer creure que l'energia nuclear és segura i neta. Si no ho és ni al Japó...lunes, febrero 28, 2011
Mirem a una altra banda
Tot el que està passant al nord de l'Àfrica i en alguns països de l'Orient Mitjà, posa en evidència fins a quin punt Occident ha prioritzat estar bé amb els tirans (sobretot si controlen pous de petroli o gas), més que no pas amb els pobles que els pateixen. El cinisme és molt gran; però no solament el dels dirigents, també el de totes aquelles persones que per tenir aigua calenta o poder cuinar còmodament a casa tanquem els ulls o mirem cap a una altra banda.domingo, febrero 20, 2011
Aquest cop, hem perdut
No ha pogut ser, hem perdut. La Montserrat Tura ha perdut les eleccions primàries del PSC per decidir el candidat a l'alcaldia de Barcelona. Ha guanyat en Jordi Hereu. El resultat ha estat contundent. Per als qui hem apostat per la Tura, els motius eren clars i les seves qualitats polítiques i les expectatives de vot davant dels contrincants ens semblava que la feien molt més idònia que el rival. Però els militants i els simpatitzats tenien la darrera paraula i s'han expressat amb claredat. Les conseqüències d'aquesta decisió democràtica les veurem sobretot després del 22 de maig. No és fàcil interpretar aquest fenomen des d'una perspectiva estrictament racional, ja que la psicologia dels col·lectius humans té les seves pròpies claus i és, com a mínim, curiosa.
domingo, febrero 06, 2011
Tura pot guanyar Barcelona
La principal raó per la qual cal votar Montserrat Tura a les primàries de Barcelona del 19 de febrer és sempre la mateixa: Tura pot guanyar Barcelona i Hereu no sembla probable que pugui.Ho assenyalava una enquesta de La Vanguardia uns dies enrere i avui ho confirma El Periódico: amb Tura guanyem Barcelona!
martes, febrero 01, 2011
jueves, enero 20, 2011
Tura supera a Hereu
A Xavier Trias li ha sortit una rival molt perillosa. Ja es veia guanyador de les eleccions a l'alcaldia de Barcelona. Però una enquesta realitzada per Feedback per a La Vanguardia revela que el resultat variaria d'una manera molt significativa en funció de qui sigui el candidat o candidata del PSC. Trias seria a prop de la majoria absoluta si Jordi Hereu repetís com a cap de llista (19-10), però gairebé hi hauria un empat (16-15) si la candidata a l'alcaldia fos la Montserrat Tura.
jueves, enero 13, 2011
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
