Adéu a les caixes d'estalvis?

Som molts els qui, cada cop amb més convenciment, som partidaris de l’anomenada banca ètica. No n'hi ha un sol model; sortosament. Cada entitat té les seves característiques i particularitats, els seus accents. I aquesta diversitat és molt interessant. N’hi ha que donen suport a projectes al tercer món, n’hi ha que ho fan aquí, en projectes socials i/o cooperatius...

Les caixes d’estalvis van néixer, originàriament, com a iniciatives socials alternatives als bancs. Al darrere hi havia, en general, una voluntat d’oferir un nou servei a les classes treballadores, que podia consistir en incentius als petits estalvis i també en garantir unes mínimes pensions per a la jubilació.

L’èxit del model va ser tan gran i el creixement d’algunes caixes de tal magnitud, que fins i tot van poder assignar quantitats molt importants a les obres socials i culturals. De manera que l’estalvi popular no solament garantia una vida una mica millor als obrers i a les classes mitjanes, sinó que també va servir per millorar la formació cultural i la cobertura davant de situacions de pobresa o d’indigència.

Les caixes d’estalvis, a més, estaven molt directament connectades al territori on havien nascut i s’implicaven en el desenvolupament local.

Des de fa uns anys, lamentablement, les més importants s’han anat convertint en grans entitats financeres, i han fet la competència (deslleial, per cert) als bancs, han invertit on calgués sense cap mena de criteri social, ni de sostenibilitat, ni ètic; les caixes han acabat essent cada cop més com els bancs. “La pela és la pela”.

Ara es vol aprofitar la crisi, no per corregir la deriva de les caixes, que feia temps que s’allunyaven dels objectius fundacionals, sinó per fusionar-les, liquidar-ne algunes i qui sap si per privatitzar-ne també (Aznar i altres savis ja ho han demanat obertament). O sigui, per comptes de renyar-les per haver-se allunyat de la seva obligació i situar-hi al capdavant persones que creguessin en la funció social de les caixes, hi posarem taurons de les finances, amb sous astronòmics, per aconseguir que d’aquí a quatre dies ja ningú recordi perquè van néixer les caixes d’estalvis i què s’esperava d’elles.

I, mentrestant, aneu-vos acomiadant de les obres socials. La seva dissolució potser no serà d’un dia per l’altre, però de sobte, un dia, no en quedarà ni rastre.