No violència i política

L'amic Mohammed Chaib -ex company meu al Parlament de Catalunya- acaba de fer unes declaracions a El Periódico, molt crítiques amb l'activista sahraui Aminetu Haidar. Té tot el dret a fer-ho i no em sorpren que ho vegi així, perquè ell sempre coincideix amb les tesis oficials marroquines, en la qüestió del Sàhara Occidental i en les altres. Forma part de la llibertat d'expressió que pugui dir el que pensa i, a més, crec que té raó quan constata que la immensa majoria dels 300.000 marroquins que viuen a Catalunya comparteixen aquesta mateixa opinió.

El que em sembla més curiós d'aquesta història és que Chaib descobreixi ara la sopa d'all, a aquestes alçades de la pel·lícula, trenta-quatre anys després de la marxa verda, i afirmi ingènuament que "diran que sóc un venut, però el cas Haidar no és humanitari, és polític". Això sí que és ben sorprenent: portem trenta anys d'ocupació il·legal (segons NN.UU), de persecucions, maltractaments i tortures als dissidents, de censura sistemàtica i tancament de mitjans de comunicació, de negatives a aplicar les resolucions de NN.UU i a dur a terme el referèndum per a l'autodeterminació... i ara resulta que la vaga de fam d'Aminetu és "política".

Naturalment! Tan política com les emblemàtiques vagues de fam del Mahatma a l'Índia i d'altres que s'han fet arreu en diversos moments històrics. Mesures no violentes de pressió als poders públics i de conscienciació de la ciutadania que, més enllà de l'opinió que pugui tenir cadascú sobre un conflicte en concret, mereixen tot el respecte i, en el meu cas, tota l'admiració.

Per cert, el que no em queda del tot clar és si al diputat li sembla malament que la ciutadania es dediqui a la "política".