Un home heterodox

Vicenç Ferrer ha estat, per sobre de tot, un referent en la lluita per la millora de les condicions de vida dels camperols més pobres de l’Índia. Va ser un esperit lliure i va viure al costat de milers de persones que han patit injustícies. Els va donar suport sempre i es va servir del seu talent i les moltes capacitats que tenia per obtenir recursos i distribuir-los entre la població que més ho necessitava. Vicenç Ferrer va ser un home incòmode per a les classes dirigents i per als més rics de l’Índia, aquells als quals ja els anava bé que tot continués com havia estat sempre: els rics cada cop més rics i els pobres acceptant la misèria amb resignació.

Des del punt de vista polític, Vicenç Ferrer no va ser un revolucionari. Almenys no en el sentit que es donava a aquest terme en els anys seixanta o setanta del segle passat. Però se’l podia definir, com a mínim, d’heterodox. Tan heterodox que va trencar amb els jesuïtes quan no se sentia còmode a l’orde, es va casar i va tenir fills, el van expulsar de l’Índia, malgrat que havia treballat com ningú pel desenvolupament del país. El van haver d’acceptar un altre cop, potser a disgust, i la primera ministra, Indira Gandhi, va haver de reconèixer públicament l’enorme tasca social que estava duent a terme.

Però com a personatge visionari lliurat a una causa ingent, també ha tingut contradiccions. No podia ser d’una altra manera. Les seves formes eren molt particulars i se sortien dels cànons en ús. Dins del món de la solidaritat i de les ONG per al desenvolupament s’ha respectat i valorat la seva persona i els efectes de la seva gran obra, però no sempre s’ha estat d’acord amb el mètode de treball. És cert que era un líder personalista, i que ha volgut que el futur de la seva acció quedés vinculat i conduït directament per la família. Potser ha defugit el treball en xarxa amb altres entitats o no ha volgut posar l’accent en la denúncia de les causes estructurals que provoquen la pobresa. Tampoc no ha fomentat la presa de consciència dels seus camperols, de cara a provocar un canvi en profunditat en els sistemes polític, social i econòmic de l’Índia...

Hi haurà temps de sobra per jutjar el conjunt de l’obra de Vicenç Ferrer i la capacitat de permanència de tot allò que va construir i dels valors que va defensar. Avui, queda una realitat indiscutible i el testimoni d’algú que ha cregut en el poder de l’acció i de la solidaritat i que ha predicat amb l’exemple. No és pas poc, en aquesta època que ens ha tocat de viure.

(article que he publicat avui a El Periódico)

Escribir no es tan fácil

(per llegir la versió en català: http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=621454&idseccio_PK=1006&h= )

Llevo meses obsesionado, dándole vueltas a la dramática y emocionante historia vivida hace más de 20 años por un joven poeta llamado Ivo Machado. Tuve noticia de su existencia y del episodio que cambió su vida por un magnífico artículo de otro escritor, Santiago Gamboa. A mediados de los años 80, Machado había escrito ya muchos poemas, pero tampoco en Portugal los versos dan para comer, así que trabajaba como controlador aéreo en las islas Azores. Y fue allí donde una noche se encontró guiando a ciegas a un piloto inglés aventurero que conducía un bombardero de la segunda guerra mundial desde Londres hacia Florida. El aeroplano pilló una tempestad y consumió más combustible de lo previsto, no le alcanzaba para llegar a América y parecía claro que el avión iba a caer al mar.

Y ahí es donde actuó nuestro poeta, no para salvar al piloto (aunque lo intentó), sino para hablar con él y tranquilizarle. Conversaron durante mucho tiempo aquella tempestuosa noche en medio del Atlántico. Al final, el aviador pidió al poeta que le recitara versos y este empezó con poemas de Walt Whitman y siguió con improvisadas traducciones de los suyos. Fue una relación íntima e intensa, nunca antes vivida en una torre de control; hasta que Ivo perdió el contacto con el avión. Al día siguiente, un equipo de rescate lo localizó en el mar, casi intacto, pero el piloto había muerto en el momento del impacto.

Hoy, tras una ardua búsqueda, he localizado a Machado y he hablado con él. Si a Santiago Gamboa le había dicho «aún sueño con su voz... pero sé que murió tranquilo y es por eso que sigo escribiendo poesía», a mí me ha confesado que lleva cinco años escribiendo y reescribiendo, intentando inútilmente contar lo que vivió aquella noche. «Pero me resulta muy duro, demasiado dramático. Me está costando horrores». He pensado en Jorge Semprún, incapaz de relatar su experiencia de juventud en un campo de concentración hasta pasados muchos años. «Tenía que elegir entre la escritura y la vida, y opté por la vida», escribió. Primo Levi y otros prisioneros de los nazis sintieron la urgencia de vomitar de inmediato su pasado en los campos y no fueron capaces de soportarlo.

(artículo que he publicado hoy en El Periódico)

Unió europea?

El més lamentable, per a mi, no és que Europa hagi votat majoritàriament la dreta. El pitjor, i allò pel qual en pagarem les conseqüències durant molt de temps, és que l'euroescepticisme ha guanyat massa posicions.

L'actual Unió Europea és el fruït d'un gran pacte històric entre la dreta moderada i l'esquerra democràtica, tot just acabada la devastadora segona gran guerra. El Mercat Comú va ser una rebel·lió pragmàtica contra la divisió i l'enfrontament seculars i a favor del progrés. Una aposta visionària per la pau i la consolidació d'un espai democràtic i una cultura compartida.

El més paradoxal avui és que siguin justament els qui no creuen en aquest gran projecte els qui han avançat més posicions. Justament ara, quan calen líders convençuts i propostes clares per tirar endavant el Tractat de Lisboa i consolidar la Unió Europea com un actor principal de la política internacional. Un cop més, fan patir les tendències suïcides de tants europeus!

Cañizares y los malos retratistas

(foto: Cañizares en su trono)

"Un siniestro hombre medieval, pero soberbiamente gótico, como los obispos labrados en los bancos o en los portales. ¡Y pensar que alguna vez la gente se burló de las actitudes al estilo vitral! Son las únicas que pueden tener los eclesiásticos. La visión del obispo, al que observé con fascinación, me insufló el sentido del gran realismo del arte gótico. No existe la pose en el arte griego ni en el gótico. La pose fue inventada por los malos retratistas."

Oscar Wilde a Robert Ross, abril de 1900