lunes, enero 26, 2009

El gran negoci(o) de la guerra

Para leer la versión castellana

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=581721&idseccio_PK=1006&h=

Nou de cada deu víctimes de les guerres són civils. L'Exèrcit israelià es retira de Gaza i deixa 1.500 morts i 5.000 ferits declarats, a més a més de ciutats devastades. A Darfur ja hi ha hagut més de 200.000 morts i hi ha 2 milions de desplaçats. Al Congo s'està vivint el conflicte més sagnant des de la segona guerra mundial: algunes fonts parlen de 5 milions de víctimes. Al país hi operen 23 grups armats i hi ha 30.000 nens soldats disposats a matar i a morir a canvi de menjar. Aquests grups són finan- çats en part per empreses multinacionals que necessiten el coltan per fabricar telèfons mòbils i, per a la desgràcia del Congo, el 80% de les reserves mundials del mineral estan allà.

Els mitjans de comunicació ofereixen imatges terribles de la guerra, però no sempre saben explicar que l'odi entre ètnies o països pot propagar-se deliberadament com a pas previ a les hostilitats. Per a moltes empreses, la guerra és un negoci: es tracta de fabricar i vendre com més armes millor. Aquesta és una de les grans hipocresies de la nostra època: ningú es pronuncia obertament a favor de la guerra, però es dissenyen armes cada vegada més mortíferes i sofisticades (també a Espanya), es venen no importa a qui (també Espanya), les financen els bancs (molts, espanyols) i, és clar, s'utilitzen (encara que no al primer món). Després arriben els discursos, en privat i en públic, i allà fins i tot els més cínics defensen sempre la bondat i la pau i canten nadales per Nadal.

¿No és vergonyós que els cinc països membres permanents del Consell de Seguretat de l'ONU, que té la missió de vetllar per la pau al món, controlin el 76% de les exportacions d'armes del planeta? És necessari plantejar un debat públic sobre aquestes qüestions i posar totes les cartes al damunt de la taula a la vista de tothom, sense embuts i sense trampes. Només la pressió de l'opinió pública internacional pot canviar les coses, tal com ha passat amb la prohibició de les mines antipersones i les bombes de dispersió. Hem de ser capaços de "deconstruir la guerra", com proposa un material didàctic que acaba de publicar Justícia i Pau.

(Article que he publicat a El Periódico el 26/01/09)

4 comentarios:

Tomás dijo...

Resulta curiós que la venda d'armament a Israel durant el primer semestre del 2008 (material bèl·lic per un valor de 1.551.933 euros utilitzat durant la massacre), aprovada pel govern socialista, hagi tingut tan poc ressò als mitjans de comunicació.

No obstant, ZP es permetia el luxe de criticar al PP per no vehicular una opinió sobre el conflicte, el mateix dia que Israel continuava assassinant. A més d'erigir-se com a símbol contra l'opressió israeliana. D'això jo li dic cinisme criminal i hipocresia, electoralisme immoral.

Com a bon polític Zapatero responia a la hipocresia no amb dimissions, rectificacions, accions i disculpes, ans al contrari ho feia dient-nos que els populars són insolidaris amb el poble palestí. Cap polític és mai culpable de res.

També podríem parlar de com ha crescut la venda de mines antipersones durant els mandats de ZP, declarat pacifista (a més de republicà i, a estones, nacionalista).

Aquests fets en parlen d'oportunisme, amb una ideologia i pensament en funció només de l'opinió pública del moment, i d'utilització aliena del sofriment com a oportunitats electorals.

No és aquesta l'esquerra que molts volem.

Bon article Àlex.
Salutacions

Tomàs

Àlex Masllorens dijo...

Consti que Espanya ha deixat de fabricar i de vendre mines antipersones, des de l'aprovació de la convenció internacional.

Tomás dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
Tomás dijo...

Lapsus. Em volia referir a l'armament. És cert el que comentes. Quan Espanya es va adherir al 1999 al Tractat d'Ottawa va procedir a destruir tots els seus arsenals de mines antipersones i retirar les mines antipersones propietat dels Estats Units a Rota. Tanmateix, tampoc hem de ser innocents. Les raons humanitàries sovint es barregen amb raons econòmiques. La fabricació i venda de mines antipersones ja no eren un bon negoci per molts països (deslocalització).

Recupero un fragment del discurs de Gervasio Sanchez al lliurament dels Premis Ortega y Gasset 2008.

"...Es verdad que en la anterior legislatura se ha duplicado la venta de armas españolas al mismo tiempo que el presidente incidía en su mensaje contra la guerra y que hoy fabriquemos cuatro tipos distintos de bombas de racimo cuyo comportamiento en el terreno es similar al de las minas antipersonas ... Es verdad que me siento escandalizado cada vez que me topo con armas españolas en los olvidados campos de batalla del tercer mundo y que me avergüenzo de mis representantes políticos."

El problema encara hi és i els nostres representants actuen en un sentit contrari a la seva retòrica cínica. Sovint ens emmirallen amb els 5 membres permanents, en comptes de netejar el nostre pati d'accions similars però a petita escal, igual d'immorals.

Tomàs