Todo por la patria

El Wall Street Journal informa que uno de los defensores más destacados de la invasión de Irak está analizando la posibilidad de invertir en los yacimientos petroleros iraquíes. El ex asesor del Pentágono Richard Perle, forma parte de un equipo que está considerando un posible acuerdo petrolero con funcionarios del gobierno regional del Kurdistán. Perle fue el presidente del Consejo de Política de Defensa en el período previo a la guerra de Irak. Actualmente es miembro del grupo de expertos del American Enterprise Institute.

El Papa renunciará a ser Jefe de Estado

El obispo de Roma y jefe del Estado Vaticano, Benedicto XVI, ha comunicado hoy al presidente electo de Paraguay, ex obispo Fernando Lugo, que debe dejar definitivamente los hábitos porque ha sido suspendido en el ejercicio sacerdotal, ha perdido el estado clerical "con todas las obligaciones, sea como sacerdote, sea como obispo o sea como religioso".

La razón aducida por el Papa para tomar esta drástica decisión es que "ser presidente de un país no es compatible con las obligaciones del ministerio episcopal ni con el estado clerical". De hecho, no puedo sino aplaudir las palabras del Papa, el cual, por coherencia y santidad manifiesta, hará caso inmediatamente de quienes toda nuestra vida hemos venido reclamando que el líder de la Iglesia católica, apostólica y romana (cualquiera que sea, en cualquier momento histórico) renuncie para siempre jamás a las pompas y al poder terrenal y deje de ser Jefe de Estado (aunque se trate de un estado tan ridículo como el de la Ciudad del Vaticano).

Informació alternativa

Els ciutadans tenim avui accés a tal quantitat d’informació que, en realitat, el nostre cervell ha arribat a un grau de saturació que ens impedeix en la pràctica processar-la correctament i saber què està passant en el món.

Els filòsofs, els científics i els savis de l’antiguitat, i ben bé fins al Renaixement, eren capaços de saber de tot. Coneixien el món en la seva globalitat (o almenys s’ho podien creure). Després, en ple segle XVIII, els enciclopedistes encara estaven convençuts que tot el saber es podia capturar en un conjunt de llibres (encara que en fossin tants com els de la famosa Enciclopèdia Espasa). En kuklos paideia, ensenyament encerclat o circular... tot el saber compendiat en uns quants llibres sagrats.

Avui sabem perfectament que per molt que estudiem i ens hi esforcem només arribarem a conèixer una petitíssima part del tot. Però no és tan clar que com a ciutadans siguem igualment conscients de la poca informació que tenim sobre el què succeeix al món.

A més, la major part de la informació que ens arriba és políticament correcta i ha estat processada per les agències d’informació o els mitjans oficials; la qual cosa significa que sempre formen part del sistema i són partidaris de mantenir l’estatu quo.

Així, la pobresa és un fet natural sense solució aparent, les grans desigualtats entre els més rics i els més pobres també són inevitables i tenen la virtut de fer-nos més competitius, la degradació mediambiental és un petit peatge que hem de pagar si volem progressar, i les guerres són únicament el desenllaç de les males relacions entre veïns poc civilitzats...

Sortosament, ens queden alguns moviments socials, entitats i organitzacions capaços de fer una feina alternativa i conscienciadora. En podria citar una bona colla, amb el perill d’oblidar-me’n d’altres, però no ho faré. Avui em limito a destacar dues publicacions que han arribat a les meves mans la darrera setmana i que serveixen perquè estiguem més ben informats i tinguem un esperit més crític.

D’una banda, la Fundació per la Pau publica un magnífic dossier sobre la gran crisi mundial que representa la violència armada, la fabricació i el comerç d’armament arreu del món. En aquest cas, l’informe només fa referència a les armes lleugeres i als mil morts diaris que provoquen. Però sempre he pensat que la fabricació i el tràfic d’armament al món són la gran vergonya de la humanitat “moderna”. I en això, lamentablement, no hi ha diferències entre dretes i esquerres quan són al govern. Amb l’excusa dels llocs de treball que cal mantenir, dels ingressos econòmics que representen i de la defensa de la pau, tots els governs dels països desenvolupats estan alimentant les guerres. Amb la connivència interessada i desvergonyida de les entitats financeres que, de passada, hi fan l’agost.

I un altre dossier valent que recomano: “La propietat privada: és un robatori?”, de Demetrio Velasco i publicat per Cristianisme i Justícia. “El fet que es pugui ser propietari de recursos il·limitats, sense grans traves legals ni morals, reflecteix la dialèctica criminal que regeix el nostre món, en uns temps en què una gran part de la població no disposa del necessari per a viure. I si aquesta situació és realment greu, ho és encara més la legitimació ideològica que se’n fa, que pretén de presentar-la com a normal i, fins i tot, com a raonable”.

¿Es posible un debate sin prejuicios?

(artículo que publico hoy en El Periódico)

Asisto como espectador a un debate parlamentario en Nicaragua. La Asamblea Nacional discute una propuesta de ley para regular el trabajo infantil. Entre otros aspectos, la nueva norma establece las condiciones en las que niñas mayores de 14 años podrán ser contratadas como asistentas del hogar y fija un máximo de horas diarias de trabajo, un salario mínimo y la cantidad máxima deducible del salario en concepto de "cama y comida".Aquí, esta discusión puede parecernos indecente, pero en muchos países las calles están llenas de niños que se ganan el sustento. El debate en la cámara nicaragüense fue acalorado y acabó enfrentando a los partidarios de abolir por ley el trabajo infantil con los defensores de la regulación como mal menor. Un diputado acusó a los abolicionistas de negar la realidad, en un país sumido en la pobreza, donde una parte cada vez mayor de la población no puede comprar los productos básicos imprescindibles. "No confundamos deseo y realidad --proclamó--, y no disimulemos la injusticia con leyes inaplicables. Ya que no podemos acabar con el trabajo infantil, luchemos al menos contra la explotación".

Mientras, leo que en Catalunya es- tá habiendo otro interesante debate sobre si es o no necesaria la creación de espacios específicos para acoger temporalmente a menores inmigrantes recién llegados que ni conocen nuestra lengua ni están adaptados a nuestro sistema escolar. Respeto todas las posiciones, pero me molestan los apriorismos y la prevalencia de lo políticamente correcto. Creo que es valiente y útil la propuesta de Educació y que deberíamos discutirla sin prejuicios. La realidad es cambiante y, sobre todo, diversa. No es lo mismo integrar a un alumno que llegue a medio curso a un aula con pocos extranjeros y ningún escolar conflictivo, que hacerlo en un entorno en el que un solo maestro haya de lidiar con más problemas de los que razonablemente permite asumir una buena calidad de enseñanza. Y no es lo mismo plantear una escolarización separada que un periodo de adaptación en mejores condiciones para el recién llegado y para el propio grupo que después va a integrarle. ¿Será posible debatir eso sin prejuicios?

(Versió en català)
Assisteixo com a espectador a un debat parlamentari a Nicaragua. L'Assemblea Nacional discuteix una proposta de llei per regular el treball infantil. Entre altres aspectes, la nova norma estableix les condicions en què nenes més grans de 14 anys podran ser contractades com a assistentes de la llar i fixa un màxim d'hores diàries de feina, un salari mínim i la quantitat màxima deduïble del salari en concepte de "llit i menjar".Aquí, aquesta discussió ens pot semblar indecent, però en molts països els carrers són plens de nens que es guanyen el pa. El debat a la cambra nicaragüenca va ser acalorat i va acabar enfrontant els partidaris d'abolir per llei el treball infantil amb els defensors de la regulació com a mal menor. Un diputat va acusar els abolicionistes de negar la realitat, en un país sumit en la pobresa, on una part cada vegada més gran de la població no pot comprar els productes bàsics imprescindibles. "No confonguem desig i realitat --va proclamar--, i no dissimulem la injustícia amb lleis inaplicables. Ja que no podem acabar amb el treball infantil, lluitem almenys contra l'explotació".

Mentrestant, llegeixo que a Catalunya hi ha en aquests moments un altre interessant debat sobre si és o no és necessària la creació d'espais específics per acollir temporalment menors immigrants nouvinguts que ni coneixen la nostra llengua ni estan adaptats al nostre sistema escolar. Respecto totes les posicions, però em molesten els apriorismes i la prevalença del que és políticament correcte. Crec que és valenta i útil la proposta d'Educació i que hauríem de discutir-la sense prejudicis. La realitat és canviant i, sobretot, diversa. No és el mateix integrar un alumne que arriba a mig curs a una aula amb pocs estrangers i cap escolar conflictiu, que fer-ho en un entorn en què un sol mestre hagi de lidiar amb més problemes dels que raonablement permet assumir una bona qualitat d'ensenyament. I no és el mateix plantejar una escolarització separada que un període d'adaptació en més bones condicions per al nouvingut i per al mateix grup que després l'integrarà. ¿És possible poder debatre això sense prejudicis?