Ara és l'hora

Dr. Eyad El Sarraj
President del Gaza Community Mental Health Programme

Tinc la sensació, una sensació que creix amb els dies, que ara és l’hora d’iniciar un nou camí per a la pau. Encara que a vegades aquestes sensacions són estranyes i peculiars, el fets sobre el terreny porten el pensament cap a una direcció totalment nova.

L’elecció de Hamas per al govern de Palestina no és més que un altre indici en aquesta direcció. Des de la seva elecció, i fins a la massacre de Beit Hanoun, passant per un setge estricte i asfixiant, tot el món ha posat el crit al cel pel dolor que ha sofert el poble palestí en reiterades ocasions. Fins i tot a Israel mateix, homes i dones estan denunciant aquestes massacres i la fam. A més, Europa ha expressat el seu ressentiment amb marxes i manifestacions, l’última de les quals va ser la denúncia d’Israel per part de la Unió Europea; la veu de la Lliga Àrab es va fer sentir una mica més...

Des d’una altra perspectiva, s’ha demostrat que el diàleg a llarg termini, que va començar com un diàleg entre dos partits sords, Al-Fatah i Hamas, ha fet recuperar el sentit de la consciència als partits dialogants. Eren quasi a punt de signar un nou acord, que crec que ja quasi s’havia enllestit, i només calia arribar a un pacte en referència al soldat israelià, a l’intercanvi de presoners, a la suspensió del llançament del coets, i a les garanties per fer transferències de diners.

Totes aquestes iniciatives tan positives van tenir com a colofó una iniciativa europea significativa, de la qual Tony Blair havia redactat l’esborrany personalment una setmana abans de ser declarada. Aquesta iniciativa feia una crida a l’Iran i Síria a participar en les negociacions polítiques regionals pel que fa a Palestina, l’Iraq i el Líban. El president espanyol va anunciar la nova iniciativa europea, que consisteix en celebrar una conferència especial de pau a l’Orient Mitjà. S’estan accelerant els processos a tots els nivells, i s’està picant a totes les portes; el poble palestí s’ha d’adonar que cal moure’s ràpidament i esforçar-s’hi encara més abans que sigui massa tard per poder aprofitar aquests fets catalitzadors.

Especialment Hamas ha passat per una experiència amarga des de la seva victòria a les eleccions. Ningú no deixava de conspirar contra Hamas, fins i tot si les víctimes eren el poble palestí en el seu conjunt. Hamas no va tenir una actuació satisfactòria pel que fa al lideratge i a la gestió dels esdeveniments passats. No estava preparat, tot i la seva genuïnitat i les seves intencions. Avui, Hamas té una oportunitat d’or històrica, i espero que no la malgasti, i que no malgasti uns altres 24 anys de la vida del poble palestí.

En poques paraules, Hamas té una gran responsabilitat, que no només inclou guanyar les eleccions, formar govern, nomenar ministres, distribuir els sous als ministres i altres empleats públics, marxar en desfilades, distribuir béns i beques, contractar individus i difondre eslògans entusiastes. Aquesta no és la responsabilitat del govern; això no és allò que esperem del govern.

La responsabilitat de Hamas és trobar solucions per la causa del poble palestí i per la seva lluita crònica amb Israel. És una lluita política que no se soluciona amb poder o amb coets; és una lluita ideològica que Hamas hauria d’afrontar des de la seva pròpia organització i des dels seus quadres, amb la perspectiva d’una solució que garanteixi que musulmans, cristians, jueus i membres de totes les religions visquin en un entorn d’igualtat en la Terra Santa; una solució basada en l’opció per al bé, la llei i la pau. El paper que ha de jugar Hamas no és el de continuar en una actitud desafiant per mitjà d’eslògans de resistència, enfrontament, rebuig i intolerància.

Aquestes són les solucions fàcils. L’objectiu principal i més difícil és la de tenir la capacitat d’arribar a solucions i de plantejar la coexistència de manera satisfactòria, sense que una religió tingui domini o control sobre una altra.

L’objectiu final i ben intencionat de qualsevol moviment de lliberació o revolució és alliberar els éssers humans, així com garantir el bé i implantar la justícia sense discriminació ni favoritisme. Aquesta és la pau que l’Islam necessita. I per això ens anima a conservar la sang, la vida i el plaer de la pau, ja que el significat màxim de l’Islam és la pau en si. Com a conseqüència, Hamas té com a deure bàsic mostrar la cara positiva de l’Islam; aquest partit ja ha patit grans derrotes, especialment després que el món (amb certa ajuda conspiradora islamista) aconseguís lligar el nom de l’Islam al terrorisme.

Aquest és el paper significatiu que juga Hamas, és a dir, el de donar la imatge que l’Islam és capaç d’aconseguir que l’opinió pública internacional li doni suport, doni suport a l’Islam del bé, a l’Islam dels Drets Humans... a l’Islam de la pau. Durant les últimes dècades, ens hem anat acostumant a escoltar els mateixos CDs ratllats cada vegada que es vessava sang i es destruïen cases... cada vegada tornàvem a la tristesa i al dol, i molts de nosaltres ens vam tornar experts en abofetegar-nos a nosaltres mateixos, en difondre els mateixos eslògans i en tornar a formes antiquades de consol.

El que es necessita avui en aquesta nova era és quelcom que té a veure amb el pensament i amb la ideologia per fer-se un lloc al món... el que es necessita avui són noves ments i intel·lectuals que ens salvin a nosaltres i a la nostra causa dels eslògans i dels immadurs. Aquests eslògans i aquests mitjans no ens han portat res més que fracassos. Hem intentat seguir els eslògans i hem fracassat una vegada rere l’altra.

Aquest és el vertader repte per al moviment de Hamas. Si guanya, nosaltres també guanyarem amb ell. Si fracassa, aquest serà un nou revés per a nosaltres, i pot ser que s’allargui durant moltes dècades, posi fi a Hamas, com ja va passar amb altres moviments, i acabi amb una nova generació de la nostra causa palestina.

L’escenari polític a Palestina i Israel és desolador. A Palestina, la tradicional retòrica populista es va expressar amb gent que exigia una venjança implacable, mentre que els polítics mediocres estaven ocupats intentant guanyar punts de l’opinió pública amb assumptes mediocres. Em van recordar als oradors estudiantils que parlen al Speaker’s Corner del Hyde Park de Londres. L’única excepció va ser el president Mahmoud Abbas, que semblava estar dolgut de veritat i que estava realment enfadat. Ell sempre va estar molt compromès amb la pau i amb la denúncia de les matances i la violència.

L’escenari polític israelià és encara pitjor. És una mala senyal que gent com Avigdor Lieberman sigui acceptada en el gabinet ministerial, mentre que el ministre de Defensa, Amir Peretz, abans molt prometedor, ara sembla haver estat absorbit totalment per l’estament militar.
Aquest no és moment per a la mediocritat, per al politiqueig o per a la revenja d’individus i d’altres partits. Ja han malgastat massa temps i massa vides. Estaven ocupats amb guerres i amb matances en nom de la dignitat, de la llibertat i de la seguretat. No estaven preocupats per la pau, que és l’únic que realment implica dignitat, llibertat i seguretat. Ara és més urgent que mai que tots els que encara creiem de debò en la pau (palestins, israelians i amics i aliats a tot el món) unim els nostres esforços per tal de donar una última oportunitat a la pau i a la reconciliació. Això és vital, ja que hi ha moviments i senyals a nivell internacional que indiquen que ja és hora. Avui en dia, això és evident ara que bel·licistes com Donald Rumsfeld ja no hi són; a la resta se l’hauria de perseguir allà on sigui, i especialment a Palestina i a Israel. Fins i tot el mateix Blair, que era partidari de la guerra, ha vist perillar el seu lideratge polític, tot i els seus recents esforços per pronunciar-se en favor de la pau. Jo no necessito reflexionar sobre la pregunta paranoica d’aquesta gent: Volen aconseguir la pau?. En nom de tota la gent, la resposta és inequívocament "sí".

Però hem de posar en evidència els enemics de la pau i de la llibertat. Sabem fins a quin punt són poderosos el Pentàgon i la maquinària de guerra israeliana. Aquesta maquinària de guerra és hegemònica en la política israeliana, és més gran que el mateix Israel, i cal aturar-la. És una eina de mort i destrucció. La comunitat política israeliana, tant l’opinió pública com els dirigents, han de saber que és presonera d’aquesta classe poderosa. El poble israelià hauria de ser conscient que la seva seguretat només passa per la pau estratègica amb els palestins, i no s’aconsegueix mitjançant el poder de matar, la submissió cega a la poderosa maquinària militar o la dependència de l’administració nord-americana.

Els dirigents palestins responsables, especialment de Hamas, han de fer tot l’esforç al seu abast per restablir la confiança del poble d’Israel en els palestins, que s’ha perdut després de sis anys d’horror i mentides. Haurien de fer tots els esforços possibles per convèncer als seus potencials electors dels avantages de la pau, i també haurien de col·laborar en la configuració d’una nova cultura. Això s’hauria de fer de manera sistemàtica i en tots els àmbits. Imagineu-vos què passaria si avui Hamas es presentés després de tot aquest dolor i declarés una prohibició total de tota forma de violència, i allargués la mà per la pau, en comptes de llançar coets i declarar-ne l’autoria públicament.

Hamas i altres li han de deixar clar a Israel que és un país a l’Orient Mitjà, al igual com ho és Palestina. Aquests dos països han de viure junts o morir junts. Entre ells, tenen tots els ingredients per a la prosperitat, i junts poden ajudar la seva regió i tot el món.
Al món se li ha de donar l’oportunitat de veure el bon palestí, el bon àrab i el bon musulmà. Ens han de donar l’oportunitat de veure el bon jueu, el bon cristià i l’Occident amb bones intencions. Està tot al nostre abast, però hem de fer aquest salt important, ara cal actuar amb valentia i saviesa.

Una versió i una estratègia unificades per part de Palestina ens han de portar a la pau. Hamas és una part essencial del mapa polític i s’hauria de declarar disposat a acceptar la responsabilitat no només de fer reformes internes, sinó, allò més important, de participar en el procés de pau amb Israel.

L’accés al poder per part de Hamas va ser merescut i democràtic. És tràgic que no estigués llest per aquesta oportunitat dramàtica, i també és tràgic que no se li donés una oportunitat justa de governar. Després de mesos de pressió, Hamas està cedint a les exigències de la comunitat internacional. A Hamas se l’hauria d’animar a comprometre’s a tots nivells; s’haurien d’acabar totes les conspiracions. Una de les claus de la pau és una cultura veritablement democràtica basada en la preeminència de la llei.

Els dirigents d’Al-Fatah i Hamas han de recolzar el lideratge d’Abbas, que pot ajudar la regió i la nació per la seva gran talla moral, per la seva posició i pel respecte que tot el món mostra pel seu mandat, que es basa en la seva visió estratègica sobre el procés de pau. El seu únic punt feble és no tenir les eines adequades al seu abast. Hamas i Al-Fatah li haurien de proporcionar aquestes eines de suport, de manera similar al que estan fent els intel·lectuals i els experts. I ara és l’hora.

(Aquest article es va publicar en àrab al diari Al Quds)
Traducció al català per encàrrec de la FCCSM: Usoa Sol