Totes les crisis deixen milers o milions de víctimes pel camí. Majoritàriament, solen ser víctimes econòmiques, que en surten molt més empobrides i miserables del què hi van entrar. Quan el terrabastall està relacionat amb la salut (en el cas actual, una pandèmia) la mort es fa present d’una manera més visible i esfereïdora. Però sempre es produeix una afectació en la salut col·lectiva, inexorablement, de la mateixa manera que sembla inevitable que el vértex dels més rics i més privilegiats aparegui al final com enormement reforçat en la seva opulència. Gairebé sempre, de les crisis se’n surt amb societats molt més polaritzades, tant pel que fa a la possessió de béns materials, com de poder i control sobre la resta de la societat.
Resulta d’una gran obvietat assenyalar que aquest fenomen s’ha produït amb la COVID-19 dins dels països més desenvolupats, perquè hores d’ara això ja ho sabem tots. Però potser no hem reflexionat tant sobre una altra qüestió que pot acabar essent igual d’important i en la que ha insistit algun expert: «Quan els ciutadans occidentals es vagin vacunant al llarg de l’any vinent, ens haurem oblidat d’un advertiment essencial dels científics: que els professionals sanitaris i les persones de risc dels països pobres haurien de tenir prioritat sobre la població general dels països rics. Una pandèmia no es resol amb polítiques nacionalistes miops, primer per una raó egoïsta -mentre el contagi persisteixi en el món en desenvolupament, els països rics continuaran exposats durant molts mesos a que torni el virus- y, segon, per mera decència humanitària, per la simple obligació moral d’evitar centenars de milers de morts».
Per comptes d’això, hem sabut que Europa «només» ha comprat quatre dosis de vacuna per a cada europeu, molt per darrere dels Estats Units. Una altra qüestió diferent serà si, arribat el moment, la població occidental voldrà o no, majoritàriament, fer ús dels nous fàrmacs. Entre els negacionistes, els conspiranoics i les fake news s’està aconseguint crear un clima generalitzat de dubte i de desconfiança, no ja només respecte de la bondat o maldat de les pròpies vacunes, sinó en general sobre qualsevol possible certesa científica. I quan gran part de les classes mitjanes s’apunten a aquest tipus d’espiral de por i de desconfiança és quan més real resulta el perill que algunes paranoies es puguin acabar fent realitat.
Siri Hustvedt descrivia fa pocs dies la situació actual com un intent de fer-nos creure que hauria de ser possible trobar «una perspectiva equilibrada» entre els qui sostenen que la Terra és plana i els qui diuen que és rodona. Simplement es planteja com una polèmica entre «dos bàndols» que podrien estar igual d’enganyats.
En aquest context, proposar com deia al principi que tinguem en compte que la pandèmia és global i que no ens convé que hi continuin havent víctimes al Sud quan aquí ja estiguem bé resulta una autèntica quimera.
(Publicat al butlletí de Justícia i Pau el novembre del 2020)
No hay comentarios:
Publicar un comentario