El tracte que estem donant als refugiats que fugen d’una
guerra cruel ens enfronta als nostres fantasmes. És un mirall perfecte que reflecteix
els pitjors defectes i els mals que amenacen les societats occidentals i el
futur d’Europa. Potser Valle-Inclán hauria fet referència en aquesta hora tan
trista als miralls del Callejón del Gato, que retornaven una imatge deformada i
grotesca de la realitat, esperpèntica.
1 Alguns valors “occidentals” que
donàvem per plenament consolidats no ho estaven tant. Principalment, l’edifici
bastit sobre la Declaració Universal de Drets Humans, que es veu que quan convé
no ha de ser tan universal. Després
de molts anys de sentir que els immigrants nouvinguts no podien pretendre que canviéssim
els nostres sacrosants valors per emmotllar-los a la seva visió restrictiva
(per exemple, amb el tracte a la dona), ara resulta que som nosaltres mateixos
els qui en fem una burda “adaptació” o directament ens els saltem a la brava;
just quan tocava justament haver aplicat el dret i els principis en benefici d’una
població que fuig de la dictadura i la guerra.
2 La tants cops injuriada “dama de
ferro” alemanya (democristiana) ha estat en la pràctica l’única dirigent
europea capaç de defensar una ètica política amb valors. Al seu davant, la
resta del seu propi partit i la socialdemocràcia del vell continent han fet
aigües per tot arreu, renunciant a tot allò que havien defensat i proclamat i
que donava sentit a la seva existència. El creixement de certs populismes
xenòfobs i, més enllà i molt més perillosament, de l’extrema dreta als països
amb democràcies més consolidades, és una conseqüència nefasta d’una manca de
conviccions que pagarem molt cara.
3 Revivim el rapte d’Europa: el següent
pas és, inevitablement, la consolidació de les tesis aïllacionistes. El Brexit, en cas de produir-se, donaria
ales a les forces populistes i feixistes del centre, l’est i el nord d’Europa.
Hem passat de bastir murs mentals a construir-los físicament per protegir-nos
dels refugiats. La visió des d’aquest cantó de la barrera és que els refugiats
queden fora del paradís, però una altra lectura possible seria que Europa s’ha
aïllat del món després d’haver aixecat els murs de la seva pròpia presó. Paradoxalment,
a l’estat espanyol i en altres països del Sud, l’antieuropeisme es desenvolupa
en el sentit invers, com a conseqüència i en resposta a la manca de polítiques
socials.
4 Una bona part del gihadisme que posa
bombes i atenta contra la democràcia surt del cor del vell continent. És el
fracàs (anunciat) de les polítiques segregacionistes aplicades durant dècades a
molts països i de la manca de convicció en la defensa de polítiques socials i
d’integració (especialment a la GB del brexit).
Però també, simultàniament i a l’altre extrem, fruït d’un excés de tolerància
davant certes actituds inadmissibles (especialment amb el tracte a la dona) i
l’acceptació tàcita o legal de costums i pràctiques que no casaven amb la
democràcia ni els drets humans.
i 5 (potser el més trist) Constatació que
darrere de certs focs d’artifici del progressisme oficial i oficiós, que es
posiciona inequívocament a favor dels drets humans i dels valors progressistes
i l’ètica de la solidaritat, no hi ha gaire cosa més que la impotència a l’hora
d’aconseguir canvis polítics i econòmics profunds. L’esquerra clama en el
desert, però ha perdut l’hegemonia en el terreny de les idees. Ja no té el
control real per fer Política amb majúscules, la que podria transformar a fons
la vida de les persones més febles. Mentre la indústria armamentística i els
grans conglomerats econòmico-financers imposen el seu joc i els seus interessos
espuris, la majoria continua vivint una existència aparentment tranquil·la (“divertint-nos
fins a morir”), jugant amb la Wii i els mòbils, empassant-se la teleporqueria i
la premsa groga. Al final, el que està clar és que l’opinió pública d’Europa no
ha frenat la deriva autoritària i insolidària dels seus governants perquè o ja
hi estava d’acord o simplement no es veu capaç de controlar ni els governs ni
els poders fàctics (I aleshores, caldria preguntar-se: ¿I aquí qui mana?)
(article que publico a la revista L'Agulla de juny/juliol 2016)
