Un monstre ve a veure'm

[Article que publico aquesta setmana a la secció Estat d'Opinió del web de Justícia i Pau]

A mesura que anem paint la victòria de Donald Trump a les eleccions presidencials dels Estats Units, passem de l’estupefacció i la incredulitat inicials a les ganes d’entendre què ha passat exactament i com aquest fet (el resultat electoral) pot acabar influint en les nostres vides i, en general, en l’evolució del món els propers 4 (i potser molts més) anys.

Si ho comparéssim amb un procés de dol, l’hauríem començat amb una negació emocional immediatament posterior al shock. De seguida hauríem entrat en la fase de ràbia i de protesta (amb més força i intensitat, com és lògic, dins mateix dels Estats Units, entre aquelles persones que detesten el nou president electe i creuen que representa una involució i un greu perill per al seu país). Arribarà aviat, també, la fase de la tristor (acompanyada, potser, d’ansietat i temor) i se suposa que algun dia s’entrarà en l’acceptació intel·lectual i la capacitat per créixer i madurar a partir de l’experiència.

Clar que no serà gens fàcil, perquè normalment el dol s’ha de fer perquè una persona que estava malalta se’n va. I aquí el dol s’ha de dur a terme just pel contrari, perquè una persona es quedarà. S’envoltarà d’altres persones extravagants i perilloses, faran tot el mal que els sigui possible i després, amb una mica de sort, potser marxaran. Però els efectes del seu pas pel govern de la primera potència probablement romandran durant molt de temps.

Cal, però, que pensem fins a quin punt el més preocupant d’aquesta elecció i d’altres que ja s’han produït o que es poden viure en els propers mesos i anys a Europa i l’Àsia (el cas de Filipines és també extrem), és l’alegria irresponsable amb la qual milions de ciutadans occidentals prenen partit per propostes extremes i a vegades contràries als seus propis interessos. Com uns “missatges pantalla” (make Amèrica great again) aconsegueixen ocultar, als ulls dels electors, unes propostes ultraconservadores que van en la direcció oposada d’allò que els convé (més equitat, més benestar, més justícia social...). Sentir-se abandonats pel sistema ha portat milions de persones empobrides a un nihilisme existencial que els ha fet apostar per opcions polítiques apocalíptiques. “Acabarem amb tot el què hi havia i instaurarem un nou règim que (paradoxalment) ens durà un altre cop a la casella de sortida, a uns temps passats que sempre foren millors”. Al darrere de tot això hi ha molt abandonament per part de l’”establishmen” polític i econòmic, dimissió de les obligacions de les elits dirigents (que fa temps que només pensen a enriquir-se) i molta irresponsabilitat a l’hora d’aplicar polítiques i mesures que només els afavorien a ells.

Són els efectes d’una globalització perversa, perquè s’ha fet contra l’interès de la majoria, a la qual s’ha fet pagar la factura de la liberalització interessada. I ara són aquestes mateixes majories les qui, arreu del planeta, han posat la guineu a vigilar les gallines.

Caldria analitzar a fons quin paper hi ha jugat la degradació de l’educació fins a límits que semblaven impensables (un cop més, al servei d’unes elits que elles sí han pogut continuar formant-se en les millors escoles) i la degradació, també extrema, dels continguts dels mitjans de comunicació. ¿Pot una societat patològicament enganxada a Sálvame, al Gran Hermano, a Mujeres y hombres y viceversa... plantar cara als reptes cada cop més complexes a què ha de fer front?

I, malgrat tot, des d’entitats com Justícia i Pau no ens podem desanimar ni rendir. Hem de superar les primeres fases del dol i entrar, com més aviat millor, en una etapa de creativitat per promoure mesures positives i de recuperació de l’ètica política. Uns dies enrere el Nobel Paul Krugman, després de reconèixer que els dos primers dies posteriors a les eleccions s’havia hagut de retirar en soledat, incapaç de parlar ni d’escriure sobre el què havia succeït, proposava entomar fredament el resultat i començar a preparar la resposta pacífica i sobretot democràtica de la ciutadania que no es vol conformar passivament. Una bona part de la solució ha de passar per millorar l’educació de la població i aquesta és una matèria sempre pendent en la major part del món i també en el nostre país. S’hi inverteix cada cop menys i probablement pitjor.

També caldria una anàlisi molt profunda sobre el paper dels mitjans de comunicació. No es tracta només, ni principalment, d’analitzar els continguts dels Telenotícies i els Telediarios de torn. És important que siguin equilibrats i veraços i que expressin el pluralisme de la societat, però on realment ens la juguem és en els programes d’entreteniment, en els més vistos de la graella. Una societat s’hauria de poder plantejar si l’alienació per l’alienació, l’exaltació de la mala educació, l’hedonisme i la grolleria, la glossa de la picaresca i del viure “del cuento” les 24 hores del dia i ocupant els espais de màxima audiència, és una prova de maduresa democràtica o el millor camí per anar directes cap a un règim autocràtic de ciutadans-titelles. Naturalment que hi ha llibertat d’expressió i d’elecció d’allò que es vol veure, però no podem oblidar que la televisió hauria de ser un bé públic i que hauríem de poder establir uns límits a la degradació moral i intel·lectual (els quals, en la meva opinió, ja fa temps que s’han superat amb escreix). Són els efectes d’una combinació perversa: degradació del mercat laboral i del nivell de vida / precarització i indefensió / individualisme i por / degradació de l’educació / degradació del nivell mitjà de les televisions. No podem limitar-nos a observar passivament com es van empobrint les societats i les cultures i com cada cop tenim el monstre més a sobre.

"Yo esta España tampoco la quiero" - Separar independencia de nacionalismo

http://www.diario16.com/yo-esta-espana-tampoco-la-quiero-separar-independencia-de-nacionalismo/

Apunts sobre la crisi dels refugiats (o hauríem de dir crisi d'Europa?)

El tracte que estem donant als refugiats que fugen d’una guerra cruel ens enfronta als nostres fantasmes. És un mirall perfecte que reflecteix els pitjors defectes i els mals que amenacen les societats occidentals i el futur d’Europa. Potser Valle-Inclán hauria fet referència en aquesta hora tan trista als miralls del Callejón del Gato, que retornaven una imatge deformada i grotesca de la realitat, esperpèntica.

1 Alguns valors “occidentals” que donàvem per plenament consolidats no ho estaven tant. Principalment, l’edifici bastit sobre la Declaració Universal de Drets Humans, que es veu que quan convé no ha de ser tan universal. Després de molts anys de sentir que els immigrants nouvinguts no podien pretendre que canviéssim els nostres sacrosants valors per emmotllar-los a la seva visió restrictiva (per exemple, amb el tracte a la dona), ara resulta que som nosaltres mateixos els qui en fem una burda “adaptació” o directament ens els saltem a la brava; just quan tocava justament haver aplicat el dret i els principis en benefici d’una població que fuig de la dictadura i la guerra.

2 La tants cops injuriada “dama de ferro” alemanya (democristiana) ha estat en la pràctica l’única dirigent europea capaç de defensar una ètica política amb valors. Al seu davant, la resta del seu propi partit i la socialdemocràcia del vell continent han fet aigües per tot arreu, renunciant a tot allò que havien defensat i proclamat i que donava sentit a la seva existència. El creixement de certs populismes xenòfobs i, més enllà i molt més perillosament, de l’extrema dreta als països amb democràcies més consolidades, és una conseqüència nefasta d’una manca de conviccions que pagarem molt cara.

3 Revivim el rapte d’Europa: el següent pas és, inevitablement, la consolidació de les tesis aïllacionistes. El Brexit, en cas de produir-se, donaria ales a les forces populistes i feixistes del centre, l’est i el nord d’Europa. Hem passat de bastir murs mentals a construir-los físicament per protegir-nos dels refugiats. La visió des d’aquest cantó de la barrera és que els refugiats queden fora del paradís, però una altra lectura possible seria que Europa s’ha aïllat del món després d’haver aixecat els murs de la seva pròpia presó. Paradoxalment, a l’estat espanyol i en altres països del Sud, l’antieuropeisme es desenvolupa en el sentit invers, com a conseqüència i en resposta a la manca de polítiques socials. 

4 Una bona part del gihadisme que posa bombes i atenta contra la democràcia surt del cor del vell continent. És el fracàs (anunciat) de les polítiques segregacionistes aplicades durant dècades a molts països i de la manca de convicció en la defensa de polítiques socials i d’integració (especialment a la GB del brexit). Però també, simultàniament i a l’altre extrem, fruït d’un excés de tolerància davant certes actituds inadmissibles (especialment amb el tracte a la dona) i l’acceptació tàcita o legal de costums i pràctiques que no casaven amb la democràcia ni els drets humans.

i 5 (potser el més trist) Constatació que darrere de certs focs d’artifici del progressisme oficial i oficiós, que es posiciona inequívocament a favor dels drets humans i dels valors progressistes i l’ètica de la solidaritat, no hi ha gaire cosa més que la impotència a l’hora d’aconseguir canvis polítics i econòmics profunds. L’esquerra clama en el desert, però ha perdut l’hegemonia en el terreny de les idees. Ja no té el control real per fer Política amb majúscules, la que podria transformar a fons la vida de les persones més febles. Mentre la indústria armamentística i els grans conglomerats econòmico-financers imposen el seu joc i els seus interessos espuris, la majoria continua vivint una existència aparentment tranquil·la (“divertint-nos fins a morir”), jugant amb la Wii i els mòbils, empassant-se la teleporqueria i la premsa groga. Al final, el que està clar és que l’opinió pública d’Europa no ha frenat la deriva autoritària i insolidària dels seus governants perquè o ja hi estava d’acord o simplement no es veu capaç de controlar ni els governs ni els poders fàctics (I aleshores, caldria preguntar-se: ¿I aquí qui mana?) 

(article que publico a la revista L'Agulla de juny/juliol 2016)

Conducta irresponsable

Las elecciones son, como dice el tópico, la gran fiesta de la democracia. Pero que los partidos opten por llevarnos de nuevo a unos comicios a menos de seis meses de haberse celebrado los anteriores no es una doble fiesta, sino la expresión de un gran fracaso.

Justificarlo aduciendo que en medio año muchos ciudadanos pueden haber cambiado de opinión obligaría a reconocer que eso puede ocurrir siempre (y de hecho ocurre). Que las elecciones sean cada cuatro, cinco o siete años (como pasaba hasta hace poco con las presidenciales francesas) es una opción siempre discutible, pero una vez realizadas el resultado es una instantánea, el reflejo de un momento único e irrepetible que podía haber sido distinto en otras circunstancias. Lo vimos claramente en el 2004, cuando votamos sólo dos días después de un grandioso atentado y de las burdas manipulaciones del gobierno de turno. El momento influye. Parece que todos los partidos han pensado en ello y han hecho sus cálculos en clave interna y de reparto del poder, teniendo en cuenta este elemento. Creo que no han estado a la altura de las circunstancias ni de sus responsabilidades; el momento que vivimos merecía más consideración con la ciudadanía y más altura de miras.

Dicho lo cual, no debe verse como un drama que volvamos a las urnas. El verdadero desastre sería que, con los nuevos resultados en la mano, los partidos fuesen de nuevo incapaces de llegar a acuerdos de gobierno; la diversidad tampoco es el problema.

(Artículo que publico en el número 757 de la revista El Ciervo)

Tracta de gent gran

Força anys enrere, hi va haver una campanya de les entitats socials i alguns mitjans de comunicació per tal que les administracions intervinguessin de manera contundent per evitar, o fins perseguir, l’ús de menors en la mendicitat. Estava clar que demanar almoina duent un nadó a coll o encarregar-ho directament a un infant oferia rèdits econòmics substancials. Fins i tot es va descobrir, com ha passat en altres llocs i en altres moments històrics, que alguns dels menors que s’utilitzaven per a aquesta activitat ni tan sols no tenien una relació familiar directa amb els adults que se’n beneficiaven.

Sortosament, a Catalunya fa molt de temps que no es veuen infants demanant caritat. Això no treu, certament, que la pobresa infantil hagi crescut en els darrers anys, en paral·lel a la crisi econòmica i a l’augment molt significatiu de la precarietat i l’atur del conjunt de la població. Però, com a mínim, no tenim infants pidolaires.

Avui, però, estem observant la reaparició de la utilització de persones molt vulnerables amb finalitats lucratives.
Principalment, hi ha una multiplicació de la presència d’ancians als carrers de Barcelona. Tots ells exhibeixen uns rètols de cartró escrits en un castellà força macarrònic, en el qual hi exposen missatges que solen fer referència a alguna malaltia que els impediria treballar i guanyar-se la vida (si no fos que, per l’edat i d’altres circumstàncies, tampoc ja no tenen gens fàcil l’accés a un treball digne, i no diguem legal). El que més crida l’atenció és que, a més d’estar situats força estratègicament en carrers comercials i de trànsit de vianants, els rètols de cartró són pintats tots amb la mateixa lletra i acostumen a repetir les mateixes malalties o tares físiques al llarg de tot el carrer. D’aquesta manera, si en tal avinguda o passeig el primer captaire que trobem assegura patir d’asma, passarà el mateix amb la resta de demandants de la zona. I igualment si tingués diabetis o patís del cor.

No hi ha dubte que es tracta d’un “negoci” muntat sobre la base de la utilització de persones grans, pel fet que produeixin un efecte més colpidor. I, un cop més, sembla que les autoritats es troben davant del dilema de si cal o no perseguir aquestes pràctiques. Normalment no es fa, això salta a la vista, si hem de jutjar per la presència creixent d’aquest tipus de mendicitat. L’argument del govern municipal sol ser que no es pot “criminalitzar” les persones pobres. Però el què veiem és que, mentrestant, els seus mateixos parents en fan un ús denigrant i els obliguen a exposar-se públicament asseguts al terra i a mostrar la seva misèria moral i material durant jornades que a vegades superen les deu hores.

¿Significa això que a les administracions ja els sembla bé que hi hagi aquest tipus de mendicitat, que han renunciat a posar ordre en una activitat que no poden controlar o és que consideren que la suposada llibertat d’aquests captaires d’edat avançada ha de ser respectada, malgrat els indicis clars d’explotació que hi ha al darrere?