Alguna cosa s’està movent en la
política francesa; i més concretament a l’entorn del partit socialista. No em
refereixo només a la rapidíssima davallada del suport popular al president
François Hollande, ja de per sí prou lamentable, tenint en compte el poc temps
que fa que governa. Ni tampoc a la ja coneguda i a bastament propagada derrota
electoral a les municipals del març. Dins del partit socialista francès s’estan
produint moviments d’una certa magnitud que posen en qüestió les polítiques que
la socialdemocràcia està duent a terme en els països on governa. La ciutadania
amb sensibilitat d’esquerres comença a estar farta de la manca de gosadia dels
partits socialistes tradicionals i reclama plantar cara als poders fàctics que
estan governant Europa i que es dissenyin noves estratègies genuïnament
progressistes.
Els diaris d’aquí s’han fet ressò
de les protestes internes que han afectat el flamant nou primer ministre per
les retallades que posarà en marxa. Manuel Valls les ha hagut de pactar amb dos
grups interns dissidents. Molts dels seus diputats i diputades volien evitar
fer el joc als interessos alemanys i evitar allò que s’ha anomenat
l’”austericidi”, que està condemnant el sud d’Europa a la misèria i a l’augment
flagrant de les desigualtats.
Però hi ha un altre corrent de
fons, més rellevant a llarg termini, dins del socialisme francès. I aquest ha
passat desapercebut, tapat per les grans dades de l’enfonsament de l’esquerra
francesa a les municipals, el triomf de la dreta i l’ascens molt significatiu
de l’extrema dreta nacionalista i xenòfoba del Front Nacional. El cas més paradoxal
d’aquest corrent ha estat el de Montpeller, capital del Llenguadoc-Rosselló. En
aquesta ciutat estudiantil, oberta i cosmopolita, ha guanyat les eleccions
municipals un dentista dissident que s’havia negat a plegar-se a la voluntat
d’un aparell de partit implacable. Quan Philippe Saurel, fins aleshores regidor
de cultura, va manifestar que pensava presentar-se a les primàries, convençut
que podia comptar amb un ampli suport de la ciutadania, la direcció del partit es
va espantar i va decidir unilateralment (en un gest que dissortadament s’ha
convertit en massa habitual) que justament allà les primàries es limitarien
només a la militància. Saurel va optar per no concórrer en un procés que
considerava viciat i el candidat oficial es va enfrontar amb un jove a qui
ningú coneixia i que, curiosament, un cop passat el tràmit de les primàries, es
va incorporar a la papereta oficial socialista.
Mentrestant, Philippe Saurel va
reunir els suports necessaris per presentar-se com a candidat independent
d’esquerra i va aconseguir donar la campanada, en una ciutat que sempre ha votat
les esquerres però que ha demostrat estar farta de certs comportaments dels
partits tradicionals. A la segona volta, la llista Saurel va quedar deu punts
per davant de la dels antics companys i ara rivals socialistes, malgrat
l’escassetat de mitjans amb què va haver de lluitar per l’alcaldia. La
tenacitat del candidat, una bona dosi d’imaginació i la claredat d’un missatge
inequívocament progressista i alternatiu li van donar la victòria. I ara, el
nou alcalde ja ha anunciat que pensa convertir Montpeller en el laboratori
d’una altra manera de fer política i de relacionar-se amb una ciutadania madura
que sap molt bé el què vol. De moment, ja ha realitzat alguns nomenaments
sorprenents.
Caldrà estar molt atents a
l’evolució de fenòmens com aquest o com el de Grenoble, on es va imposar una
llista independent amb ecologistes i militants de moviments socials, que també
han promès fer canvis radicals en la manera de relacionar-se amb la ciutadania.
Sobretot perquè França ha estat moltes vegades un laboratori d’innovació
política i social.
