Adéu Alfons

Aquest migdia ha mort a Barcelona l’Alfons Banda i Tarradellas. Fundador de la Fundació per la Pau (avui FundiPau), en va ser president fins el 2011 i actualment n’era el president del seu Comitè Internacional. També era vicepresident de l’Institut Català Internacional per la Pau.

Des de FundiPau lamentem profundament la seva pèrdua i alhora, volem mantenir viu el seu exemple de treball constant, tenaç i confiat per la pau. El seu convenciment que la pau és el camí, és el que continuarà marcant el nostre.

 

L’Alfons Banda va néixer a Girona, l’any 1944. Químic de formació, va desenvolupar la seva carrera professional en l’àmbit de l’educació, com a professor i director en diverses institucions educatives.

El seu interès pel pacifisme va començar a la dècada dels 70 del segle passat de la mà de persones com Joan Gomis, Lluís Maria Xirinacs, Fèlix Martí, Arcadi Oliveres i Pepe Beúnza. A l’inici dels 80 rep una altra influència decisiva, la del Premi Nobel de la Pau Sean McBride, a qui considerava un dels seus mestres. Arran d’una conferència de McBride a Barcelona, l’Alfons juntament amb un petit grup de persones, decideixen fundar una entitat amb l’objectiu d’avançar cap a la cultura de pau, basada en la força transformadora de l’opinió pública: la Fundació per la Pau.

 

Al llarg de la seva trajectòria compromesa amb el moviment i el treball per la pau, l’Alfons va participar activament en incomptables trobades, manifestacions, conferències, tallers i actes reivindicatius a més de publicar dos llibres sobre educació per la pau i molts articles en diversos mitjans de comunicació. També va formar part d’organismes com el Consell Català de Foment de la Pau i va tenir la intuïció per a la creació de l’Intitut Català Internacional de la Pau (ICIP), del qual fins ara n’era vicepresident i hi dirigia la col·lecció de llibres Clàssics de la pau i la noviolència. Va ser un dels membres impulsors del col·lectiu Pau i Treva amb qui, al final d’una procés de reflexió, va participar en la redacció del document Catalunya, nació de pau, i era membre del Jurat del premi de periodisme solidari Memorial Joan Gomis, entre d’altres activitats.

 

Però, per conèixer millor l’Alfons, el més indicat són les seves paraules: “Segueixo amb un compromís mantingut per la cultura de pau pel qual no m’ha faltat mai imaginació, ni m’han fallat les intuïcions, però en el que sovint m’ha flaquejat el coratge. De tot plegat en queda un destil·lat: la pau és el camí, exigent, cap a una humanitat més justa i fraternal, i el perdó i la reconciliació, les actituds necessàries per trencar la cadena de causalitats que expliquen una història permanentment violenta que no volem continuar.”

 

(Del web de la Fundació per la Pau - 30/1/14)

El PSC i la democràcia interna

L’enfrontament que han mantingut fins fa poc temps el PSOE i el PSC va estar a punt d’acabar amb un trencament dramàtic, que no hauria tingut retorn possible. Hi van haver veus molt influents dins del partit espanyol que defensaven amb entusiasme la ruptura; però els líders actuals dels dos partits han tingut clar en tot moment que consumar el divorci allunyava sine die la recuperació de la credibilitat i, encara més, la possibilitat de guanyar unes eleccions generals i tornar al govern de l’Estat. Aparentment, l’acord entre els dos dirigents, beneït per la nova líder de la potent federació andalusa, l’hauríem d’entendre com un contracte que permetria, sobre el paper, salvar la cara i el futur als dos equips. En la pràctica, però, el cert és que per evitar que el PSOE ressuscités la seva Federació Catalana, el que han fet Pere Navarro i els seus ha estat convertir de facto el PSC en la nova federació catalana del PSOE. És una incongruència, sobretot venint de l’únic primer secretari que s’ha atrevit a ordenar al seu grup parlamentari al Congrés que trenqués la disciplina de vot. Un bon exponent del què ha estat fins ara la trajectòria de Pere Navarro al capdavant del partit.

El PSOE i Antonio Balmón l’han convençut que calia redreçar les coses i dotar de coherència la política del PSC. Sens dubte, en l’actual situació a Catalunya, quan la defensa del dret a decidir ha substituït tota la resta de dialèctiques polítiques i ideològiques (malgrat els esforços d’ICV-EuiA), aclarir les posicions en aquest terreny li pot permetre al PSC aturar la davallada permanent d’intenció de vot. El que difícilment aconseguirà amb aquest desgavell serà recuperar el terreny perdut. I, sobretot, hauran de passar dècades abans no siguin capaços els socialistes catalans de tornar a aportar 25 diputats al Congrés dels Diputats, per a la governabilitat d’Espanya. En temps de tribulació, encara és més inviable nedar i guardar la roba. El PSC acaba de llençar per la borda tota una llarga història de socialisme catalanista. Com ja ha assenyalat algú, en aquesta decisió de Geli, Elena i Ventura no hi ha cap mena de transfuguisme, és tot un partit polític (o sigui els altres 16 diputats i diputades) qui ha convertit el seu vot en un autèntic transvestisme polític i ideològic.

El que està passant avui al PSC és el triomf de persones que sembla que enyorin els seus anys d’iniciació en la militància política en organitzacions d’extrema esquerra; les mateixes que des del punt de vista organitzatiu, confiaven cegament en el centralisme democràtic. Sembla que aquí és on tornem a ser, o on alguns desitjarien que tornéssim a ser: un cop consumada la votació en el consell nacional, queden anul·lats per reial decret els compromisos electorals i la tradició catalanista del partit i qui gosa remarcar-ho és acusat de traïdor i condemnat al foc etern.