(article que he publicat al diari ARA el dia 10/8/13)
L’Estat espanyol porta un
retard espectacular en matèria de construcció d’habitatge públic. La major part
dels països de l’Europa occidental tenen un parc públic d’habitatge molt més
important que el nostre. Dissortadament, aquí han primat les paraules més que
no pas els fets: moltes declaracions sobre la sensibilitat social dels governs
i poques realitats a l’hora de fer reserves de
sòl i construcció d’habitatge públic; i menys encara de lloguer. No
només som llunyíssim d’Holanda, on el 34% dels habitatges ho són de lloguer
social (1% a Espanya, una mica més a Catalunya), sinó també lluny d’altres
països que han aplicat polítiques menys contundents però sostingudes en el
temps.
A Holanda, Suècia i el Regne
Unit fa anys que apliquen polítiques públiques molt potents i dediquen entre el
3 i el 4% del PIB a l’habitatge. A l’altre extrem, Espanya, Portugal i Grècia
tenen sectors particularment grans d’habitatges ocupats pels propietaris, uns
sectors mínims d’habitatge social de lloguer i (fins fa ben poc) uns sectors
privats de lloguer de baixa qualitat i en declivi. La despesa de l’Estat en
política d’habitatge és inferior a l’1 % del PIB. Mentre Holanda té 147 pisos
de lloguer social per cada mil habitants, el Regne Unit 85, França 71, Alemanya
28, i Itàlia 18... Espanya només disposa de 3 habitatges socials de lloguer per
cada miler de persones, de tal manera que té l’honor de ser el país de la
UE amb menys oferta. El percentatge de
vivenda social de lloguer a l’Estat espanyol respecte al total d’Europa es mou
en xifres molt similars a països menys poblats y desenvolupats com Bulgària,
Romania o Eslovàquia i és àmpliament superat per Polònia i la República Txeca.
En aquest panorama, es pot fer
una excepció moderadament positiva a Barcelona ciutat, on fa alguns anys que la
situació està menys malament que a la resta del país. La capital de Catalunya
ha fet un esforç relatiu per impulsar la construcció d’habitatge protegit i el
Patronat Municipal de l’Habitatge encara està construint i licitant noves
promocions; a les quals caldrà afegir-hi l’anunci de l’alcalde de construcció
de mil nous habitatges de lloguer protegit.
Però no som excepció només en haver construït
més que cap altre país d’Europa i amb menys sensibilitat envers la reserva de
sòl per al foment del lloguer social (amb la traca final de la bombolla
immobiliària). Som capdavanters en el percentatge d’habitatges buits: un 23%
del parc immobiliari (80.000 pisos d’obra nova només a Catalunya), enfront del
2% de Suècia, el 3% d’Holanda o el 4% del Regne Unit. També hem estat excepció
en les polítiques de reprivatització de terres i en la permissivitat per a
trinxar, literalment, la costa i la muntanya. El 29 de juliol, només per citar
un exemple, la Junta d’Andalusia va aixecar el veto que existia sobre la
tramitació de plans urbanístics amb capacitat per a la construcció de 55.773
habitatges al litoral.
Però la singularitat de la
política espanyola es manifesta ara en el llançament irresponsable de milers de
milions d’euros a les clavegueres, sense
cap interès per donar-los una mínima rendibilitat social.
El Fons de Reestructuració
Ordenada Bancària (FROB) acaba de reconèixer que es perdrà la major part dels
ajuts a la banca. El FROB ja dona per perduts 36.000 milions d’euros dels
52.000 que es van injectar l’any passat a Bankia, Catalunya Banc, Banc de
València, Caja España i BMN. És la mateixa quantitat total que s’ha retallat en
Sanitat i Educació. I, per a més vergonya, tots aquests deutes són fruït de les
delirants polítiques d’inversió en habitatge i de concessió d’hipoteques que
van fer les esmentades entitats durant els anys de suposada bonança econòmica.
Però aquesta noticia que
acaba de fer pública el FROB podria esdevenir un fet positiu si els dirigents
polítics tinguessin la gosadia necessària. Si els
contribuents hem pagat de la nostra butxaca 36.000 milions per tenir un parc de
pisos buits que avui no es venen, i si l’Estat ja ha reconegut que aquests
diners es donen per perduts, ¿per quin motiu continuem obcecats a vendre (fins
i tot a vendre malament) aquest ingent parc immobiliari? ¿No seria més just i
més rendible aprofitar la crisi perquè l’Estat es quedés els pisos, els lliurés
als municipis i es poguessin destinar a pal·liar les necessitats d’una part
molt important de la población?
Fins ara, sabíem que els
ajuts a la banca havien servit com a excusa per a dur a terme moltes mesures no
només impopulars, sinó també injustes. Ara, a més, sabem que han estat un molt
mal negoci per a la ciutadania. Posats a fer, com a mínim, que serveixin per a
recuperar una part del temps perdut en el terreny de l’habitatge públic.
