Contra la cadena perpètua

En relació a la intenció anunciada pel Govern espanyol de reformar novament el Codi Penal, introduint les figures de la "presó permanent revisable" i la "custòdia de seguretat" de fins a deu anys, entre d'altres mesures, Justícia i Pau i el Grup de Juristes Roda Ventura volem expressar:


1. La presó permanent és una pena cruel i inhumana perquè imposa un sofriment terrible a un ésser humà, l'aparta definitivament de la societat, el sotmet a un aïllament que destrueix la seva condició d'ésser relacional i agredeix profundament la seva salut mental, física, espiritual i la seva dignitat moral. La presó de per vida menysprea la condició sempre perfectible de l'ésser humà i la possibilitat del perdó. A més, no es pot negar mai la possibilitat que la persona que ha comès crims greus es transformi interiorment, com a fruit d'un procés lliure i d'un recolzament adequat, per penedir-se, reparar en la mesura del possible el dany causat, reintegrar-se socialment i obrir-se a estimar.

2. Per això, la presó permanent és inconstitucional, ja que infringeix la prohibició de penes inhumanes o degradants (art. 15 Const.) i l'exigència que les penes s'orientin a la reinserció social del condemnat (art. 25.2 Const.), un principi bàsic d'humanitat i de justícia social. Empresonar per tota la vida vol dir renunciar oficialment a la reinserció. La reintroducció d'aquesta pena és un greu retrocés en la necessària evolució cap a un sistema de justícia penal més just, respectuós de la dignitat humana i orientat a la consecució de la reintegració social dels penats.

3. El fet que la presó permanent sigui revisable, és a dir, que es pugui deixar sense efecte en determinades condicions, no elimina la seva crueltat ni la seva inhumanitat, ja que no impedeix que pugui tenir una llarguíssima durada i sigui mantinguda pràcticament fins al final de la vida. Obtenir l'alliberament quedarà pendent d'una decisió sobre la personalitat del penat que esdevindrà fàcilment (i inevitablement) un judici arbitrari. La decisió d'alliberar ja no es basarà sobre la veritat d'un fet del passat (delicte comès) sinó una hipòtesi sobre la reincidència futura del penat o un judici moral subjectiu o una resposta política a les demandes de les víctimes o de l'opinió pública. La conducta de la persona és impossible de preveure a priori (perquè hi juga la llibertat) i, per tant, qualsevol hipòtesi de comportaments futurs restarà mancada de tota base científica objectiva. Aquesta arbitrarietat és també la que comportarà la nova mesura de custòdia de deu anys de presó.

4. En qualsevol cas, l'aplicació d'aquesta pena generarà un sofriment socialment innecessari, perquè la seva previsió legal i la seva imposició no tenen més efectes preventius del delicte que la imposició de penes greus de duració determinada com les que preveu ara la llei vigent, que poden arribar ja fins a quaranta anys de presó. En realitat, la millor prevenció s'obté afrontant seriosament i en profunditat els diversos factors que afavoreixen la comissió de delictes, així com fent més probable el seu càstig, però no amb càstigs més severs, que no aporten cap solució.

5. D'altra banda, el Govern anuncia altres mesures que previsiblement comportaran un nou enduriment innecessari i contraproduent en l'aplicació de les penes, amb la probable conseqüència d'un nou augment de la població reclusa al nostre país, que compta ja amb una ratio d'empresonament superior a la mitjana d'Europa occidental, malgrat que les taxes de delinqüència siguin inferiors. Això pot provocar més massificació penitenciària i més dificultats per la reinserció social dels penats. Existeixen nombrosos estudis científics que mostren que l'evolució dels penats amb penes massa llargues, a partir d'un cert moment, és pràcticament nul·la, i molt sovint deriva cap a una degradació irreversible. A més, les contínues modificacions del Codi Penal que es venen aprovant des de fa quinze anys alteren greument la seva coherència sistemàtica i dificulten la seva interpretació i la seva justa aplicació.

Ètica, democràcia i referèndums

Si hem de jutjar pels esdeveniments més recents, la característica principal del “nou PSC” és que allà on abans totes les decisions rellevants les prenien només tres persones (Montilla, Zaragoza i Iceta) ara les prenen unes altres tres (Navarro, Balmón i Fernández). Visca el canvi! La comissió executiva i la resta d’organs serveixen, com a molt, per comentar les decisions a posteriori, quan ja s’han aplicat, i publicat en els mitjans. ¿Com es poden sentir els diputats i diputades representants dels electors si ni tan sols no se’ls deixa ser la veu de la pròpia militància? ¿Com han d’arribar als Parlaments les preocupacions i les iniciatives de la ciutadania si en molts casos l’elector no coneix ni el nom del diputat o diputada del seu territori? ¿Com poden erigir-se en els garants de la democràcia uns partits que fan tot el possible per amagar, o fins i tot perseguir, la dissidència interna?

Sens dubte, estem pagant encara els temors i l’excés de prudència del període constituent. Potser hem oblidat el més important: que la democràcia és molt més que un sistema polític, que la democracia ha de ser, per sobre de tot, una actitud ètica. Està clar que en el panorama polític català actual, el PSC és el partit que apareix a la vista de tothom com més desdibuixat i amb un perfil i un projecte més confusos. Però la manca de sintonía entre les elits dirigents i la resta de la ciutadania és molt general i es podría fer extensiva a altres institucions i organitzacions del país.

En aquest context, l’aposta independentista, que sembla haver seduït  a la meitat o més de la població de Catalunya, es podría interpretar com una fugida endavant, per la manca d’altres propostes capaces d’il·lusionar el nostre poble. Però és evident que s’ha produït un esgotament del model autonòmic. S’ha insistit tant, aquí i allà, que no era possible l’entesa ni la conllevància que, efectivament, la majoria ha acabat acceptant com inevitable que l’única alternativa és el divorci. També en aquest punt el que més ha contribuït a augmentar el sentiment de desafecció ha estat la poca qualitat de la democràcia. El debat territorial està tapant-ne un altre igualment rellevant: ¿podem millorar el nivell de la nostra trista, pobra i dissortada democràcia? I encara una altra qüestió amb una resposta potser més inquietant: ¿és capaç la generació de dirigents actual de liderar els canvis necessaris, dins dels partits i en el conjunt de l’arquitectura del sistema democràtic?

De la mateixa manera que per superar l’atzucac europeu cal més Europa, per sortir del cul de sac de la desafecció política, calen més política i més democràcia. En els partits i a les institucions. No pot ser que, un cop designats, els dirigents es pensin que tenen carta blanca per governar d’una manera despòtica. Avui existeixen mitjans tecnològics que permeten una relació permanent amb la militància i la ciutadania. Si no hi ha més democràcia és perquè no interessa. El mateix passa amb la representativitat dels electes. Calen circumscripcions electorals petites i elecció directa del diputat del districte o de la comarca. Un representant electe ha d’estar a disposició del “seu” electorat i l’ha d’escoltar, ha de prendre compromisos i decisions pròpies, i se n’ha de fer responsable. I ha de poder votar de manera diferent a la majoria dels diputats del seu propi grup. La combinació de més democràcia a l’interior dels partits i més llibertat en els parlaments dignificaria la política.

Aquestes mesures haurien d’anar acompanyades d’altres, com ara un finançament transparent dels partits i potenciar la participació de la ciutadania mitjançant els referèndums. Sabem  que la democràcia directa planteja problemes i que la majoria també s’equivoca, però si creiem que la democràcia està èticament per sobre de qualsevol altra forma de govern hem d’actuar amb coherència. I també per coherència, en el moment actual, l’única proposta que hauria de poder unir tots els partits democràtics catalans en una posición comuna, pel que fa a les relacions Catalunya/Espanya, hauria de ser l’acceptació d’un referèndum.

Hi ha partits que no en volen sentir parlar, però cal saber estar a l’alçada dels temps i de les reclamacions del poble al qual es diu servir. Som una societat  molt plural i hi conviuen punts de vista diversos, però és indiscutible que Catalunya, molt majoritàriament, reclama avui un pronunciament democràtic a les urnes i no solament al carrer. Farien bé els partits d’acceptar l’evidència i d’abanderar aquesta reivindicació, més enllà de quina sigui la posició que cadascú defensi després a l’hora de votar.

(Article que he publicat avui al diari ARA)