Per fi s'ha acabat l'estiu

(para leer la versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=646622&idseccio_PK=1006&h= )

Un dels efectes que es perceben com a més beneficiosos de la tornada al col·legi al setembre és el retorn a la normalitat, és a dir, a l’ordre i a la rutina. És una cosa que les famílies valoren positivament. I també molts alumnes, que han voltat de manera més o menys tumultuosa i anàrquica durant l’estiu. Si ho pensem fredament, no deixa de ser curiós que un animal que es considera a si mateix intel·ligent i ansiós de viure en llibertat acabi apreciant jous i obligacions com un beneït reingrés als costums de la vida ordinària. Segons sembla, l’oci prolongat, la convivència obligada i la xafogor estival atempten contra l’organització més o menys equilibrada de la vida quotidiana i això produeix el seu efecte sobre uns vincles que es pretén que són sòlids, però que no deuen ser-ho tant. El mateix passa amb les relacions de parella, que, com és sabut, entren en crisi amb més facilitat quan hi ha una cohabitació més gran; d’això en podríem deduir que moltes parelles no estan programades per passar molta estona juntes.

Ara mateix, una enquesta feta a França per Expedia acaba de revelar que vuit de cada deu francesos mantenen discussions importants amb les seves parelles o acompanyants durant les vacances. Sorprèn que moltes d’aquestes disputes coincideixin amb el moment mateix de l’inici del viatge (34%, abans d’abandonar el domicili, i 19%, durant el trajecte). Els motius declarats per a les baralles són, especialment, discrepàncies per l’allotjament elegit, els restaurants o el mitjà de transport.

El més revelador és el reconeixement del fet que les discussions vacacionals són fidel reflex de problemes preexistents no resolts (22%) i també la confessió que, encara que passar uns dies sense parlar-se pot resultar un infern, les reconciliacions són una cosa meravellosa. Segons sembla, aquesta enquesta assenyala que la meitat dels armisticis conjugals no es produeixen fins al retorn a casa. I així tornem al punt de partida: per a una porció gens menyspreable de la població, fins i tot si s’ha passat l’any somiant amb les merescudes vacances, no hi ha res més tranquil i relaxant que la rutina i la calor de la llar, dolça llar. ¡Deveu estar d’acord amb mi que som una espècie ben rara!

Pecunia non olent

(de la entrevista al escritor Andrea Camilleri en el País)

P. ¿No cree que la Iglesia prefiere a Berlusconi?

R. Desde luego: 'pecunia non olent', el dinero no huele. Puedes atacar la virginidad de María, negar el santo sepulcro, ellos te meten en el Índice y tu vendes más libros. Pero si les dices que les quitas dinero de los colegios se enfadan. El dogma absoluto de la Iglesia es el dinero, la exención fiscal. Conozco en Roma un cine porno que está a nombre del Vaticano... Basta con no tocar el dinero del Santo Padre. El Vaticano dicta la ley en Italia, y nunca lo ha hecho tanto como ahora. Pero el Papa disimula como Zapatero: asisten al delirio de Berlusconi en directo y dicen: "No puedo hablar porque soy extranjero". Y si luego algún obispo dice algo, hace como Berlusconi con Feltri: "Me disocio, me disocio". No, no será la Iglesia quien acabe con Berlusconi. Espero que lo hagan los ciudadanos.

¡Marx ha muerto. Viva Marx!

(Para leer la versión en castellano: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=641354&idseccio_PK=1006 )

Si escric que acabo de descobrir que Marx és l’autor d’El Capital em diran ignorant. Si els dic que estic parlant de Reinhard Marx, arquebisbe de Munic, la cosa canvia i pren uns camins una mica més nous. Monsenyor Marx ha batut rècords de vendes a Alemanya amb el seu llibre Das Kapital, dedicat al seu «estimat homònim». La tesi central de l’obra, diuen que d’altíssim nivell filosòfic i intel·lectual, coincideix en gran part amb l’encíclica recent del papa Ratzinger. La doctrina social de l’Església, sosté, té molt a aportar en l’actual crisi global del capitalisme i fa molts anys que aquesta solució està a sobre de la taula i ha estat defensada per diversos pontífexs: l’economia només té sentit si està al servei de la persona humana, si conserva el seu caràcter de bé social públic. En l’última etapa, el capitalisme i l’economia s’han basat gairebé exclusivament en el lucre personal dels forts i l’especulació ha estat el càncer que ha destruït el sistema des de dins. No la creació de riquesa i, per descomptat, encara menys la seva redistribució. Joan Pau II havia insistit molt que s’havia volgut convertir l’home en esclau de l’economia, del progrés i de la riquesa.

Per al nou Marx (el monsenyor alemany), l’única solució possible per redreçar aquest món sense rumb passa per la cooperació entre països i per la regulació estricta de normes iguals i homogènies per desenvolupar l’Estat de benestar, model europeu, a tot arreu. És el que ell mateix defineix com l’aplicació política del missatge cristià d’«estimar el proïsme». Però l’arquebisbe no s’enganya; sosté que a Occident li fa falta tenir una mica menys d’orgull i convèncer-se que li queda molt per aprendre de la resta del món. Els països més desenvolupats, segons les seves teories, s’han d’obrir a l’evidència que no són el melic del planeta i que cada vegada ho seran menys. La cosa principal per al monsenyor és, no obstant, que tot el que proposa es posi en pràctica pacíficament i per voluntat lliurement expressada per totes les parts implicades. És a dir, sense revolució ni lluita de classes. ¡Karl Marx ha mort. Visca Reinhard Marx!